Sèries: The Perfect Couple

Tornem a les minisèries i a les cares conegudes amb la sèrie de la qual us vull parlar avui, i és que al capdavall és el format que em va millor, ara mateix, per poder gaudir d'històries senceres en poc temps, si bé no abandono el clàssic format de diverses temporades.

Aquesta vegada la premissa cridava l'atenció, és clar, perquè ja estava dissenyada per fer-ho, però el més destacat de la sèrie era el seu repartiment, ple de cares noves però encapçalat per un pes pesant o dos. 

The Perfect Couple és una minisèrie de 6 capítols es va estrenar a Netflix al setembre de 2024, i que es basa en una novel·la d'Elin Hilderbrand publicada originalment el 2018. Creada en la seva forma televisiva per Jenna Lamia, ens situa en una luxosa finca de l'illa de Nantucket, Massachusetts, als Estats Units, on l'adinerada família Winbury i els seus convidats fan el típic i tan americà sopar d'assaig del casament d'un dels fills.

Després d'endrapar, beure i ballar, tot plegat amb la idea de repetir-ho al casament, però de dia i amb una altra roba, la tragèdia altera els plans de tots plegats: hi ha hagut un assassinat, ha aparegut un cadàver a la vora de la platja que fa de límit del terreny de la propietat de la família protagonista.

Una família encapçalada per les dues cares més conegudes del repartiment, en Tag (Liev Schreiber) i la Greer Winbury (Nicole Kidman), que són una escriptora d'èxit i el seu marit, un tarambana, com anirem veient.

Ells són la parella perfecta del títol, però ben aviat veiem que tot és una façana que volen mantenir per protegir la carrera literària de la Greer. Com a totes les famílies, hi ha problemes interns que la resta del món no coneix, però els secrets i les rancúnies que hi ha entre els Winbury són d'alt nivell.

La parella que també és aparentment perfecta és la dels futurs nuvis, l'Amelia Sacks (Eve Hewson) i en Benji Winbury (Billy Howle), però la realitat és, com anirem veient, diferent. I alguna cosa activa l'instint de la matriarca, perquè mostra certa hostilitat cap a la seva futura nora, cosa que la fa enfrontar-se al seu propi fill en uns dies en què hauria de regnar la concòrdia. 

El repartiment, pel que fa a la família, el completen el fill petit dels Winbury, el tímid Will (Sam Nivola, a dalt a l'esquerra), el primogènit, el també tarambana d'en Thomas (Jack Reynor, a dalt a la dreta), i la dona d'aquest, la viperina Abby (Dakota Fanning, a baix a la dreta i l'altra cara molt coneguda de la sèrie), que està embarassada.

Els envolta gent com la Merritt Monaco (Meghann Fahy), la dama d'honor i millor amiga de la núvia, la Isabel Nallet (Isabelle Adjani), amiga de la família, la treballadora domèstica Gosia (Irina Dubova), en Shooter Dival (Ishaan Khatter), el millor amic i padrí del nuvi, o el misteriós Broderick Graham (Thomas Flanagan, vist a Sons of Anarchy). Tots plegats tenen secrets, addiccions, aventures extramatrimonials, amaguen coses de la seva vida privada o més d'un d'aquests ingredients alhora. I aquesta és la gràcia de la sèrie, en realitat. El safareig.

Perquè per la part policial la porten la inspectora Nikki Henry (Donna Lynne Champlin), de la policia de l'Estat de Massachusetts, enviada per investigar l'assassinat, i el cap del departament de policia de Nantucket, en Dan Carter (Michael Beach, vist també a Sons of Anarchy), probablement l'únic agent honrat en una autoritat local que no s'espera que faci bé la seva feina en aquest cas concret -i per això l'ajuda externa- atès el poder que els Winbury exerceixen sobre l'illa, a cop de talonari.

El problema és que, tot i que ells fan bé la seva feina, la sèrie cau en la típica estratègia de confondre l'espectador tot fent-li pensar, a cada capítol, que ja té el seu culpable, perquè mostra, mitjançant cops d'efecte i girs de guió en els moments clau, els personatges incorrent en comportament sospitosos.

Que no és dolent en si mateix, el que passa és que al final totes aquestes sèries, sobretot si són minisèries, recorren al mateix artifici, i quan ja se n'han vist algunes no és que es pugui endevinar qui és el culpable, però sí que s'arriba a un estat mental en què s'espera que sigui qualsevol dels personatges, perquè si cal el guió ens hi portarà, i es perd l'impacte de la revelació final.

Tanmateix, és una sèrie entretinguda i, com deia, el safareig és un factor important a l'hora d'enganxar-s'hi, de manera que si voleu una sèrie curta i sense complicacions, és una candidata perfectament vàlida.

 

Cinema: Once Upon a Time in Hollywood

Si em diguessin, sense donar-me més dades, que s'ha d'estrenar una pel·lícula sobre el Hollywood de finals dels seixanta, que dura 169 minuts -segons la font també trobarem 165 i fins i tot 161- i que hi surt en Leonardo DiCaprio pensaria immediatament que es tracta del nou film d'en Martin Scorsese.

Però no ho és. Té un to humorístic, hi surt també en Brad Pitt i es publicita com la novena pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Aquest últim fet ja seria prou per fer-m'hi anar -al capdavall, Pulp Fiction és una de les meves pel·lícules preferides-, però quan vaig descobrir, fa mesos, que s'estava rodant, i que la dirigia ell amb un repartiment ple de cares conegudes, a més del seu context històric (de què parlaré més avall), de sobte vaig desitjar que s'estrenés d'una vegada, i per tant no hauria de sorprendre ningú que l'anés a veure el dia de l'estrena i, a més, a la primera projecció. 

Once Upon a Time in Hollywood fa olor d'homenatge des del mateix títol. No se'ns podria escapar la referència a Once Upon a Time in the West i Once Upon a Time in America, del desaparegut Sergio Leone, el mestre de l'anomenat Spaghetti Western, responsable també de l'emblemàtica Trilogia del Dòlar. 

Que en Quentin Tarantino adora aquell gènere i concretament aquell director no és pas nou, ja es notava a Kill Bill sense ser western, i les seves últimes pel·lícules, Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015) directament ho eren. Ara, però, fa un homenatge al Hollywood dels anys 60 amb una presència del western més tangencial, però evident.

El seu protagonista és en Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor conegut especialment per un western televisiu que ja va veure passar el seu moment àlgid i que ara fa de convidat especial en episodis d'altres sèries, sempre fent de dolent que perd contra les noves estrelles del mitjà, després de fracassar en l'intent de fer un pas més en la seva carrera tot saltant al cinema.

Veiem com ara té un nou projecte, però els baixos nivells d'autoestima i confiança en si mateix, a més d'una vida d'excessos, li passen factura, cosa que dona lloc a alguns dels moments més còmics de la pel·lícula, en què el senyor DiCaprio brilla com era d'esperar d'aquest actor tan admirat des de fa anys.

L'acompanya a tot arreu en Cliff Booth (Brad Pitt), el seu doble d'acció des de fa anys i també amic íntim, una autèntica bèstia quan es tracta de lluitar i que, malgrat el que tothom pensa que hauria d'haver fet, ha treballat a Hollywood des d'aquest segon pla, gairebé mai reconegut, en comptes d'actuar. 

No sembla, però, que senti enveja d'en Rick, ni cap ressentiment, tot i que al capdavall és el seu cap i sovint li fa fer d'home dels encàrrecs. Res que no es pugui solucionar amb una sessió de begudes i porros a casa de l'actor quan arriba el vespre.

La tercera cara principal del repartiment és la de la Margot Robbie, que fa de Sharon Tate, la dona d'en Roman Polanski (director, per cert, aquí interpretat de jove per l'Emile Hirsch) que va ser assassinada l'agost de 1969, fa per tant 50 anys, per membres de la secta coneguda com a "família Manson" i liderada per l'icònic Charles Manson. 

Tot i que la pel·lícula té un to marcadament humorístic i tarantinià, el context històric és real i ben fosc, com podem veure, i conèixer aquells tràgics i esgarrifosos fets fa que ens ensumem la tragèdia i estiguem preparats per patir en qualsevol moment. 

La incògnita és com tracta en Tarantino aquesta part si el to és de comèdia, i si hi aplicarà les elevades dosis de violència, gairebé gore, a què ens té acostumats des dels inicis de la seva carrera. La resposta... me l'estalvio, perquè és una sorpresa i no traeix en absolut la resta del film. Per a mi, genial.

Once Upon a Time in Hollywood ens parla del cinema vist des de darrere de les càmeres, de la lluita d'un actor per tornar a ser rellevant, d'una època i uns personatges, alguns de més coneguts que d'altres -els dos protagonistes masculins, per cert, són ficticis, tot i que es basen en diversos personatges reals de l'època-, i ho fa amb l'habitual estil Tarantino.

Converses llargues sobre temes irrellevants, cotxes (una curiositat: el que fa servir el protagonista és el mateix que duia el personatge Mr. Blonde a Reservoir Dogs, propietat d'en Michael Madsen, l'actor que va interpretar aquell personatge i que aquí apareix breument), molta música, moltes paraulotes, peus de dona, i els també habituals cameos, tot i que més que fer aparèixer actors i actrius fent d'ells mateixos, el que fa és donar petitíssims papers a intèrprets que han sortit en films anteriors, com és el cas d'en Kurt Russell o l'esmentat Madsen, per posar només un parell d'exemples, i no oblidem que en Brad Pitt i en Leonardo DiCaprio ja havien sortit respectivament a Inglorious Basterds i Django Unchained.

En el repartiment veiem noms importants que també apareixen molt poca estona, però que segur que no es volien perdre l'oportunitat de sortir en una cinta d'en Tarantino, una afirmació basada en fets com ara que en DiCaprio va acceptar rebre menys calés per la seva feina per poder tornar a treballar amb l'home que el va dirigir a Django: hi veiem, entre altres, el gran Al Pacino, en Timothy Oliphant, la Dakota Fanning, en Bruce Dern, en Damian Lewis, la Lena Dunham o el desaparegut Luke Perry en el seu últim paper, pòstum.  

Una pel·lícula excel·lent, diferent del que el director havia fet fins ara però alhora fidel al seu estil, els seus temes i el seu humor, i que com he dit abans es remarca que és la novena que dirigeix. Pel que sembla, algun cop ha dit que pensava fer 10 films i retirar-se, així que és una mena d'avís que això s'acaba, com també s'acaba rodar en pel·lícula de 35 mm per donar pas a un món del cinema totalment digital, cosa que a ell no li agrada gens i per això es resisteix a abandonar aquest suport per a les seves propostes cinematogràfiques. 

Once Upon a Time in Hollywood, doncs, és un homenatge a una època i a una manera de fer cinema, en el contingut i en el format, i manté la qualitat de l'obra d'en Quentin Tarantino, sembla que tristament poc prolífica, però que sens dubte és història del cinema.