Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Leonardo DiCaprio. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Leonardo DiCaprio. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 d’agost del 2019

Cinema: Once Upon a Time in Hollywood

Si em diguessin, sense donar-me més dades, que s'ha d'estrenar una pel·lícula sobre el Hollywood de finals dels seixanta, que dura 169 minuts -segons la font també trobarem 165 i fins i tot 161- i que hi surt en Leonardo DiCaprio pensaria immediatament que es tracta del nou film d'en Martin Scorsese.

Però no ho és. Té un to humorístic, hi surt també en Brad Pitt i es publicita com la novena pel·lícula d'en Quentin Tarantino. Aquest últim fet ja seria prou per fer-m'hi anar -al capdavall, Pulp Fiction és una de les meves pel·lícules preferides-, però quan vaig descobrir, fa mesos, que s'estava rodant, i que la dirigia ell amb un repartiment ple de cares conegudes, a més del seu context històric (de què parlaré més avall), de sobte vaig desitjar que s'estrenés d'una vegada, i per tant no hauria de sorprendre ningú que l'anés a veure el dia de l'estrena i, a més, a la primera projecció. 


Once Upon a Time in Hollywood fa olor d'homenatge des del mateix títol. No se'ns podria escapar la referència a Once Upon a Time in the West i Once Upon a Time in America, del desaparegut Sergio Leone, el mestre de l'anomenat Spaghetti Western, responsable també de l'emblemàtica Trilogia del Dòlar. 

Que en Quentin Tarantino adora aquell gènere i concretament aquell director no és pas nou, ja es notava a Kill Bill sense ser western, i les seves últimes pel·lícules, Django Unchained (2012) i The Hateful Eight (2015) directament ho eren. Ara, però, fa un homenatge al Hollywood dels anys 60 amb una presència del western més tangencial, però evident.


El seu protagonista és en Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), un actor conegut especialment per un western televisiu que ja va veure passar el seu moment àlgid i que ara fa de convidat especial en episodis d'altres sèries, sempre fent de dolent que perd contra les noves estrelles del mitjà, després de fracassar en l'intent de fer un pas més en la seva carrera tot saltant al cinema.

Veiem com ara té un nou projecte, però els baixos nivells d'autoestima i confiança en si mateix, a més d'una vida d'excessos, li passen factura, cosa que dona lloc a alguns dels moments més còmics de la pel·lícula, en què el senyor DiCaprio brilla com era d'esperar d'aquest actor tan admirat des de fa anys.


L'acompanya a tot arreu en Cliff Booth (Brad Pitt), el seu doble d'acció des de fa anys i també amic íntim, una autèntica bèstia quan es tracta de lluitar i que, malgrat el que tothom pensa que hauria d'haver fet, ha treballat a Hollywood des d'aquest segon pla, gairebé mai reconegut, en comptes d'actuar. 

No sembla, però, que senti enveja d'en Rick, ni cap ressentiment, tot i que al capdavall és el seu cap i sovint li fa fer d'home dels encàrrecs. Res que no es pugui solucionar amb una sessió de begudes i porros a casa de l'actor quan arriba el vespre.


La tercera cara principal del repartiment és la de la Margot Robbie, que fa de Sharon Tate, la dona d'en Roman Polanski (director, per cert, aquí interpretat de jove per l'Emile Hirsch) que va ser assassinada l'agost de 1969, fa per tant 50 anys, per membres de la secta coneguda com a "família Manson" i liderada per l'icònic Charles Manson. 

Tot i que la pel·lícula té un to marcadament humorístic i tarantinià, el context històric és real i ben fosc, com podem veure, i conèixer aquells tràgics i esgarrifosos fets fa que ens ensumem la tragèdia i estiguem preparats per patir en qualsevol moment. 

La incògnita és com tracta en Tarantino aquesta part si el to és de comèdia, i si hi aplicarà les elevades dosis de violència, gairebé gore, a què ens té acostumats des dels inicis de la seva carrera. La resposta... me l'estalvio, perquè és una sorpresa i no traeix en absolut la resta del film. Per a mi, genial.


Once Upon a Time in Hollywood ens parla del cinema vist des de darrere de les càmeres, de la lluita d'un actor per tornar a ser rellevant, d'una època i uns personatges, alguns de més coneguts que d'altres -els dos protagonistes masculins, per cert, són ficticis, tot i que es basen en diversos personatges reals de l'època-, i ho fa amb l'habitual estil Tarantino.

Converses llargues sobre temes irrellevants, cotxes (una curiositat: el que fa servir el protagonista és el mateix que duia el personatge Mr. Blonde a Reservoir Dogs, propietat d'en Michael Madsen, l'actor que va interpretar aquell personatge i que aquí apareix breument), molta música, moltes paraulotes, peus de dona, i els també habituals cameos, tot i que més que fer aparèixer actors i actrius fent d'ells mateixos, el que fa és donar petitíssims papers a intèrprets que han sortit en films anteriors, com és el cas d'en Kurt Russell o l'esmentat Madsen, per posar només un parell d'exemples, i no oblidem que en Brad Pitt i en Leonardo DiCaprio ja havien sortit respectivament a Inglorious Basterds i Django Unchained.

En el repartiment veiem noms importants que també apareixen molt poca estona, però que segur que no es volien perdre l'oportunitat de sortir en una cinta d'en Tarantino, una afirmació basada en fets com ara que en DiCaprio va acceptar rebre menys calés per la seva feina per poder tornar a treballar amb l'home que el va dirigir a Django: hi veiem, entre altres, el gran Al Pacino, en Timothy Oliphant, la Dakota Fanning, en Bruce Dern, en Damian Lewis, la Lena Dunham o el desaparegut Luke Perry en el seu últim paper, pòstum.  


Una pel·lícula excel·lent, diferent del que el director havia fet fins ara però alhora fidel al seu estil, els seus temes i el seu humor, i que com he dit abans es remarca que és la novena que dirigeix. Pel que sembla, algun cop ha dit que pensava fer 10 films i retirar-se, així que és una mena d'avís que això s'acaba, com també s'acaba rodar en pel·lícula de 35 mm per donar pas a un món del cinema totalment digital, cosa que a ell no li agrada gens i per això es resisteix a abandonar aquest suport per a les seves propostes cinematogràfiques. 

Once Upon a Time in Hollywood, doncs, és un homenatge a una època i a una manera de fer cinema, en el contingut i en el format, i manté la qualitat de l'obra d'en Quentin Tarantino, sembla que tristament poc prolífica, però que sens dubte és història del cinema. 





dimecres, 24 de febrer del 2016

Pronòstics personals per als Premis de l'Acadèmia (Oscars) 2016

Un any més em preparo per a la nit en blanc que cada any passo veient en directe la retransmissió de la cerimònia d'entrega dels Premis de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques dels Estats Units, on s'otorguen els Oscars, les estatuetes que donen el nom popular a la gran festa del cine, i ho faig per tercer cop amb els meus pronòstics.


Com he dit altres vegades, no sóc cap expert en cinema i les previsions que faig es basen en el que calculo que passarà, per diversos motius -entre els quals, i no poc importants, les mecàniques de Hollywood, no necessàriament relacionades amb els mèrits intrínsecs de nominats i nominades-, i per tant són pura especulació. De fet, qualsevol predicció és especulació, però no sóc pas crític professional i si heu llegit entrades que he dedicat a diverses pel·lícules ho deveu haver vist de seguida, perquè es nota. 

En fi, he procurat veure totes les pel·lícules implicades en les diverses categories que m'interessen personalment, però per desgràcia no he aconseguit fer un ple (sí en la de Millor Pel·lícula, però). De tota manera, m'hi he acostat i aquestes són les conclusions a què arribo.


Dels 8 films nominats a la categoria de Millor Pel·lícula, crec que la cosa dependrà de si els que tenen dret a vot opten per una pel·lícula de denúncia, cosa que ens duria a una lluita entre The Big Short i Spotlight -que crec que guanyaria Spotlight encara que sigui perquè parla de delinqüents més tangibles i en un to molt més seriós-, però si no és així suposo que es valorarà el vessant artístic i guanyarà The Revenant

L'entreteniment pur de Mad Max: Fury Road podria guanyar, però si no ho fa segurament quedarà a prop -però que jo sàpiga no es fan públics els percentatges de vot i no ho sabrem mai-, mentre que tenen menys possibilitats les "petites" Brooklyn i Room, i la "gran" The Martian, perquè té un to lleugerament de comèdia refrescant però també una competència massa poderosa. La interessant Bridge of Spies té el mateix problema, i tot i que no tot és matemàtic, el fet que l'Steven Spielberg no estigui nominat a la categoria de Millor Director pot donar un missatge en aquest sentit. Pel que fa a aquesta categoria, crec que és bastant prudent apostar per en George Miller, si busquem el reconeixement a la saga Mad Max sencera i a l'entretingudíssima quarta part, però encara més per l'Alejandro González Iñárritu, que presenta una senyora pel·lícula amb The Revenant -i sovint la que guanya el premi a la Millor Pel·lícula s'endú també el de Millor Director-, amb només un punt en contra, tot i que bastant important: el mexicà ja va guanyar l'Oscar l'any passat amb Birdman, i les victòries successives no són inèdites als Oscars, però s'intenta evitar llevat que sigui clamorós.


Com que la Cate Blanchett el va guanyar fa 2 anys per Blue Jasmine suposo que el "descans" es considera massa breu, però fa l'efecte que té força números per guanyar-ne un altre per Carol (i ja seria el tercer, un d'ells com a secundària). En contra té aquest "perillós" empat amb la Meryl Streep (2 Oscars com a Millor Actriu Protagonista i 1 com a Millor Actriu Secundària), i per al meu gust la competència de la Brie Larson (Room) i potser també la Saoirse Ronan (Brooklyn).

Reconec que no he vist 45 years, però no crec que guanyi la Charlotte Rampling, i que per molt fan que sigui de la Jennifer Lawrence tampoc no és que el seu paper a Joy sigui destacadament millor del que estem acostumats a veure. Però com a mínim s'endú la quarta nominació -amb un premi-, que als 25 anys no està gens malament. Que la Saoirse Ronan hagi estat nominada dos cops, el primer als 13 i ara als 21, tampoc no està malament. 


Si la consecutivitat és un problema -que no ho és necessàriament, perquè ha passat altres vegades i la més recent amb en Tom Hanks per Philadelphia (1993) i Forrest Gump (1994)-, llavors la decisió sobre quin és el Millor Actor Protagonista és fàcil: en Leonardo DiCaprio. En aquest cas, després de 4 nominacions (5 si comptem la de productor de The Wolf of Wall Street) i cap premi, el podrien compensar com van fer amb el director que l'ha fet servir més vegades, en Martin Scorsese (8 nominacions i 1 Oscar), però és difícil veure si seria perquè es mereix realment el premi: ja fa molts anys que impressiona amb les seves interpretacions.

La cosa estarà entre aquests dos i es faci el que es faci es produirà un moment històric: el primer Oscar per a en Leo o el segon consecutiu per a l'Eddie Redmayne, de dues nominacions (és a dir, un ple), que a The Danish Girl fa un paper que té tots els ingredients que agraden a Hollywood: personatge transsexual, drama de la mida d'un campanar... Doncs bé, que no pugui considerar el punyeter Bryan Cranston (Breaking Bad) com un dels candidats més ferms pel seu interessant paper a Trumbo té nassos, però és així. No em passa pel cap que puguin guanyar en Michael Fassbender (Steve Jobs) ni en Matt Damon (The Martian). 


Pel que fa a la categoria de Millor Actriu Secundària estic força segur que guanyarà la Jennifer Jason Leigh per la sonada que interpreta a The Hateful Eight, però el cor em farà un bot si guanya l'entranyable Alicia Vikander (The Danish Girl), una dona que fa unes setmanes no coneixia però que ja he vist en 3 pel·lícules i m'ha agradat molt.

Queden enrere, per a mi de manera clara, la Kate Winslet, la Rachel McAdams (m'alegro molt de veure-la nominada, però a Spotlight no fa res que no hagués vist ja a la segona temporada de True Detective) i la Rooney Mara (Carol). 


Les categories interpretatives acaben amb la de Millor Actor Secundari. Bé, en aquest cas tinc clar què m'agradaria que passés: que guanyés en Sylvester Stallone pel paper que irònicament va crear per a un film de 1976 que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula, però que interpretativament no ha tingut gaire reconeixement. Ara l'ha fet per setena vegada a Creed, aquest cop com a secundari, i malgrat que dubto que guanyi, si ho fa me n'alegraré moltíssim i ho entendré com un reconeixement a la saga, sovint infravalorada.

Suposo que no serà així i que el guanyador serà en Tom Hardy, un actor intens que coprotagonitza Mad Max: Fury Road, però que està nominat pel seu paper de repartiment a The Revenant. Per a mi, el segueix de prop en Mark Ruffalo (Spotlight), que rep amb aquesta la seva tercera nominació en la mateixa categoria, el d'intencionadament inexpressiu que fa en Mark Rylance a Bridge of Spies i, en últim lloc, el paper de babau d'en Christian Bale a The Big Short.

En altres categories, de les que opten a l'Oscar a la Millor Pel·lícula d'Animació només n'he vist una, Inside Out, però llevat que vulguin premiar l'Studio Ghibli amb la seva darrera pel·lícula -en els dos sentits de la paraula- i guanyi Omoide no Marnie, no crec que hi hagi sorpreses i guanyaria la de Pixar. 


Penso que enguany es donarà un Oscar que és més un reconeixement a una carrera que no pas a la feina oficialment nominada: parlo del gran mestre Ennio Morricone, que després de molts intents sense èxit ha posat la banda sonora completament original a una pel·lícula d'en Quentin Tarantino, The Hateful Eight

M'encanta aquest home, però als seus 87 anys i amb desenes i desenes de bandes sonores reconeixibles i meravelloses no ha guanyat mai cap Oscar, de 5 nominacions -aquesta és la sisena-, llevat de l'honorífic que se li va donar el 2007. Però com que encara viu interpretaré el més que probable premi com un segon Oscar de reconeixement a una carrera, més que no pas a la feina que ha fet a The Hateful Eight, que personalment no m'ha agradat tant com d'altres. Si no és així, pot ser que guanyi en Carter Burwell per Carol, que em va agradar força.

Sobre els guions: el premi al Millor Guió Original el veig força renyit. He vist quatre de les pel·lícules i penso que la cosa pot estar entre Bridge of Spies i Spotlight, però no em sorprendria gaire que fos per a Inside Out, tot i que no és habitual que es nomini en aquesta categoria un film de dibuixos animats -si bé s'ha convertit en tendència en els darrers anys-. El de Millor Guió Adaptat tampoc no el tinc especialment clar. Potser The Big Short si té pes el fet que és un film de denúncia, però les històries de Room i Brooklyn també estan molt bé.


Coses més tècniques: considero que el premi al Millor Disseny de Producció estarà molt renyit, també, però em decanto per Mad Max: Fury Road i ho consideraria un reconeixement també a tota la saga, que en aquest sentit és excel·lent. L'Oscar a la Millor Fotografia pot estar entre Carol i The Hateful Eight, però em decanto per la segona per la filmació en pel·lícula de 70 mm. que tant s'ha publicitat i que no es feia servir des de 1992. El Millor Maquillatge pot ser perfectament per a The Revenant, i el Millor Vestuari per a Mad Max: Fury Road

Així doncs, basant-me en els meus gustos personals, però també en la predicció de la manera de premiar que té Hollywood, amb tots els factors que he exposat més amunt, diria que la cosa quedarà així:

Categoria Aposta Desig
Millor pel·lícula Spotlight / The Revenant The Revenant / Mad Max: Fury Road
Millor director Alejandro G. Iñárritu George Miller / Alejandro G. Iñárritu
Millor actor protagonista Leonardo DiCaprio / Eddie Redmayne Leonardo DiCaprio
Millor actriu protagonista Cate Blanchett Brie Larson
Millor actor secundari Tom Hardy / Mark Ruffalo Sylvester Stallone
Millor actriu secundària Jennifer Jason Leigh Jennifer Jason Leigh / Alicia Vikander
Millor pel·lícula d'animació Inside Out Inside Out
Millor guió original Bridge of Spies / Spotlight Bridge of Spies / Spotlight
Millor guió adaptat The Big Short Room / Brooklyn
Millor banda sonora The Hateful Eight The Hateful Eight / Carol





diumenge, 15 d’abril del 2012

Cinema: Titanic 3D

Avui fa exactament 100 anys de l'enfonsament del Titanic, i aprofito per parlar de la pel·lícula que vaig anar a veure amb la meva noia fa exactament 7 dies: parlo evidentment de Titanic, d'en James Cameron, de 1997 i reestrenada ara en 3D aprofitant que fa 15 anys de la seva estrena original i 100 dels esdeveniments que tenen lloc al film.


No sóc partidari de les 3D al cinema, no em criden gens i trobo que les apliquen en pel·lícules on no s'aprofita. A més, acostumat des de fa poc a les que ofereix la Nintendo 3DS amb els seus jocs m'he adonat que no hi ha res que "surti" de la pantalla, sinó que l'efecte és el de diversos nivells de profunditat, però sempre "cap a dins" de la pantalla. Això fa que sigui ridícul i provoqui vergonya aliena veure els nens que aixequen les mans com si poguessin agafar les coses que en realitat no surten de la pantalla ni ho sembla, però què hi farem...


Això de les 3D ho aprofita Cameron per tal de guanyar més diners amb un film que va costar originalment 200 milions de dòlars i en va recaptar 2.000, una jugada comercial que incrementarà els seus calés i permetrà que dugui a terme els seus futurs projectes, entre els quals Avatar 2 i l'adaptació del manga Gunmm (Alita) per al 2016.

En realitat, però, les 3D s'aprofiten millor en unes escenes que en d'altres (per exemple, no són necessàries durant els àpats que veiem a la pel·lícula), de manera que amb la remasterització del film trobo que n'hi havia prou, però són els temps que són i ara està de moda això, i ja que anava a veure-la al cine ho volia fer bé.


He dit moltes vegades que Titanic no m'agradava, perquè la vaig veure en VHS, llogada i quan era relativament nova, quan jo tenia una edat en què aquesta mena de pel·lícules no em deien res, i a sobre em queia malament en DiCaprio, ídol adolescent de l'època, després de veure'l a l'estranya Romeo + Juliet, però igual que tornar a veure la pel·lícula de Baz Luhrmann ja de gran i entenent el seu estil gràcies a Moulin Rouge em va fer gaudir del segon visionat de l'adaptació moderna de l'obra de Shakespeare, ara amb 30 anys he gaudit més del film d'en James Cameron. A més, ara en Leonardo DiCaprio és probablement el meu actor preferit.


Sí, hi vaig anar d'"acompanyant", però amb un nou punt de vista i per primera vegada en una pantalla de cinema he de dir que està força bé, aquesta pel·lícula, si bé no forma part del meu Top 20. Un film que no és res més que una història personal de les moltes que devien tenir lloc en aquell vaixell que es va enfonsar en el seu viatge inaugural, i a sobre al voltant d'un grup de personatges ficticis, però al cap i a la fi una bona història amb moments trepidants, romàntics, tràgics i espectaculars. Llarga, de 194 minuts, però no es fa gens pesada. Encara que tots dos protagonistes, la Kate Winslet i en Leo DiCaprio, la considerin una pel·lícula amb què van guanyar molts calés i molta fama, però que si no fos per això no posarien al seu currículum.

Estic content d'haver-li donat una segona oportunitat i em convenço encara més que hi ha coses que es veuen de manera diferent segons l'edat que hom té. Clarament Titanic no és una pel·lícula per a nois de 15-18 anys amb ganes de cinema de comèdia o acció, però sí per a homes de 30 amb sensibilitat. I, naturalment, per a noies de totes les edats. 



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails