Fa uns mesos vam anar a l'exposició de Pixar que van fer al CaixaFòrum, una exposició dedicada al 25è aniversari d'aquesta factoria de pel·lícules (llargmetratges i curtmetratges) d'animació generada per ordinador que ha revolucionat el món dels dibuixos animats i que ha obligat la mateixa Disney, amb la qual té un acord de col·laboració, a rendir-se a l'evidència i presentar també els seus films no només amb aquesta tecnologia, sinó també amb el mateix estil narratiu, com hem pogut veure en èxits com ara En Ralph el destructor, Frozen, el regne del gel i Big Hero 6.
En aquella exposició, ja una mica obsoleta perquè cobria fins el 2011, no es parlava de Brave ni de Monsters University, però encara menys de la llavors inèdita Inside Out, que sense fer gaire soroll ha arribat aquest 2015 a les pantalles d'arreu del món amb direcció de Pete Docter, membre de Pixar però que no dirigia des d'Up (2009).
Amb el títol català Del revés, que no m'acaba de convèncer perquè no reflecteix del tot la idea de la pel·lícula, però que suposo que és una decisió heretada de la versió castellana, proposa una premissa que enganya força: els protagonistes són uns personatges menuts, de colors, que viuen al cervell d'una nena i que controlen les emocions bàsiques que representen cadascun d'ells.
D'aspecte infantil i amb moltes coloraines, en realitat és una de les pel·lícules més adultes de Pixar, companyia que és experta en crear llargmetratges animats per a tots els públics però que emocionen especialment els adults i, després d'uns anys de diverses seqüeles -no excessivament bones- i un any de descans durant el 2014, ara ens arriba aquesta obra mestra indiscutible.
El tràiler també enganya: és clar que és una pel·lícula d'aventures, amb gags humorístics i tot plegat, però insisteixo en què la millor lectura la faran els adults. No ho sé, es veu d'una altra manera, i hi ha seqüències que, com vaig poder constatar a la sala del cinema -gairebé buida perquè eren les quatre de la tarda d'un dimarts i, a sobre, en català-, no desperten gaire interès als nens i nenes gaire petits, i en canvi poden emocionar els adults.
Presentem, però, els personatges principals de la pel·lícula: d'esquerra a dreta tenim la Tristesa, l'Ira, en Por (al darrere), la Fàstic i la Joia, aquesta última amb més protagonisme que els altres. Des que la Riley va néixer s'han amoïnat per ella i li han permès, tot controlant les seves emocions, tirar endavant sense sobresalts considerables, tot i que la Joia, amb el seu caràcter extremament optimista, és la que mana i això ha fet que la Riley hagi tingut una vida força feliç.
El problema és que ara la nena ha fet 11 anys, s'acosta a l'adolescència i comencen els canvis -interns i del seu entorn- que fan que perdi el control sobre les emocions, aquestes es barregin i la seva propietària passi mals moments com tots nosaltres en aquesta etapa tan única de la vida.
Un tema que s'ha tocat moltes vegades en diversos formats de la ficció, però que Inside Out (Del revés) retrata d'una manera magistral a través d'aquests personatges de colors i formes estranyes i tot un sistema intel·ligent i visualment preciós que serveix per a explicar, amb un estil propi i entenedor, el funcionament de les emocions i els records del cervell humà. Si més no, és una versió de com podria ser que funcionessin.
Aquest filtre segurament està pensat per al públic més jove, però si ho és massa el més probable és que no l'acabi d'entendre, al capdavall li falten referències i coneixements que anirà adquirint al llarg de la vida. Pensem que la pel·lícula gira al voltant de l'adolescència i apel·la als que l'hem passat i als que l'estan passant, però el públic que està per sota d'aquesta etapa trobo que no seria el públic objectiu del film, desprenguin el que desprenguin tant el pòster com el tràiler.
Al marge d'aquesta petita feblesa -que els pares han de conèixer abans d'endur-se nens i nenes massa petits al cinema, perquè pot ser que s'avorreixin i molestin els altres espectadors amb comentaris en veu alta al respecte-, considero que és una de les millors produccions de Pixar, que enganya amb una presentació colorida i dissenys arrodonits però que, més enllà de l'aventura i els gags, convida a reflexionar, emociona i deixa amb un regust agredolç, entre la tristesa i la satisfacció -no oblidem que les emocions es poden combinar- els espectadors i les espectadores que hi connecten.
De moment està sent tot un èxit de públic i de crítica, i estigui on estigui entre les pel·lícules de Pixar, el que és segur és que es troba al nivell de les millors i demostra la recuperació d'una empresa que ens ha acostumat a l'excel·lència però que, de vegades, s'ha quedat en el notable. No és aquest, el cas.
A favor:
-Una de les millors pel·lícules de Pixar es miri com es miri
-De les més adultes, és el públic major d'edat el que en gaudirà més
-Original i intel·ligent en la manera de tractar una qüestió molt gastada
En contra:
-El públic més jove la pot veure enganyat i quedar-ne decebut
-Segons com la llegim ens en podem anar força tristos i nostàlgics
-No és culpa de la pel·lícula, però el curt que ens presenten abans, Lava, és dels més fluixos de Pixar (i la melodia s'enganxa de mala manera)
Ara m'has enganxat de nou la melodia de Lava... Jo tinc un somni... xDD o algo així :P
ResponEliminaRealment la peli està molt bé, sobretot des del punt de vista que és més adult i no tan orientat a nens petits, que en algun moment no entenen de què va i volen marxar, però suficient perquè ho aguantin si no són molt petits.
Potser dir que és una de les millors pelis de pixar no estaria d'acord, hi ha pelis molt bones en tots els nivells, però sí que és totalment diferent, orientat de manera més adulta i realment no comparable amb la resta...
Val la pena veure-la, això si! tots al cine! :P
"obra mestra" sí és discutible... XD està bé, però no és una obra mestra, que massa gent la posa pels núvols i no deixa de tenir, a partir de la meitat de la pel·lícula, el mateix argument que a moltes de pixar: Algú es perd i ha de tornar. La primera part és brillant, original, ben pensada, entretinguda... després també està bé, però es fa un pel pesada.
ResponEliminaPer mi la millor de pixar segurament és Wall·e, i potser després vindria la trilogia de toy story. Inside out em fa pensar bastant en monsters INC, per la part en com han pensat com funciona tot un altre mon.
Horrible el curtmetratge! XD
EvaM
Ja veig que cap de les dues no esteu d'acord amb mi, però el cas és que la crítica el considera, per les puntuacions que ha rebut, un dels millors films de Pixar.
ResponEliminaVal a dir que el llistó està molt alt, les úniques pel·lícules més normaletes són precisament les seqüeles (Cars 2, Monsters University...), llevat de les de Toy Story. Però bé, cadascú té les seves preferides i sobre gustos...
Personalment trobo que Up i Wall-E són pel·lícules que comencen molt fortes però que després afluixen, tenen un inici impactant i després són aventures entretingudes però més convencionals. En canvi Inside Out és a l'inrevés (mai més ben dit xD): té l'aspecte d'una pel·li d'aventures, més aviat infantil, i després es va tornant profunda i, sense perdre l'humor, commou i toca temes adults, o si més no massa complexos per al públic més jove.
Ja que s'esmenta Toy Story, estan totes molt bé, però segurament el que els dóna el prestigi que tenen és precisament la tercera, que no només va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació, sinó que també estava nominada en la categoria general. Per què? Perquè toca un tema, la separació entre una persona i les seves joguines, símbols de la infantesa, que és més adult. Jo vaig plorar, per exemple.
Jo també vaig plorar quan es posa a jugar amb la nena i els juguets :'(
EliminaJo no dic que no sigui una de les millors, sino que no la consideraria la millor, o almenys no m'he plantejat encara a veure quina... Toy Story és una saga que realment és difícil desbancar-la xD
Wall-e a mi m'agrada però potser no tant com a l'Eva, Up és molt divertida (Ardilla!), no sé!!!! jajaja
I et torno a dir que no he dit que sigui la millor xD Dic que és de les millors, i si mires les puntuacions està entre les primeres, però també és cert que hi ha poca diferència de notes, totes són d'excel·lent i després hi ha un salt a les més dolentes.
EliminaUp destaca precisament per la introducció, que és devastadora, i la gent va flipar... però després es torna una pel·li més normal. Enganya just a l'inrevés que Inside Out: sembla per a adults i és més infantil.
A veure, per on començo... Ja ho tinc: en primer lloc, és possible que en el meu comentari hi hagi espòilers. I ja se sap, qui avisa... ;)
ResponEliminaEn segon lloc, discrepo.
En el meu cas, ni em va semblar un producte arriscat ni mínimament entretingut. És més, d'entrada hi afegiria que es tracta de quelcom bastant conservador,fluix, blanc i irregular. Però bé, són coses que passen quan oblido que el producte que tinc davant dels nassos no deixa de ser Disney, amb tot el que això implica. Així que badada per part meva.
Conservadora. Per què? Doncs perquè la societat que s'hi retrata ho és i defensa uns valors amb cert retuf. WASP a més no poder. Només cal que recordem quina és una de les "illes" d'importància vital per a la nena: la família, que l'encarnen les figures tradicionals. Em pregunto si els nens que viuen en altres estructures poden sentir una fiblada que fregui el trauma en veure que la seva estructura no hi està representada. No dic que sigui obligatori representar-les totes, però que marquin com a ideal el model de sempre put bastant. Però, ok, és Disney, què m'esperava? una mare soltera? Ah, i òbviament, tothom és de raça blanca.no fos cas...
Home, sí, a veure, és clar... Però és que si esperem que facin una pel·lícula d'animació amb personatges homosexuals llavors pensarem, segurament amb raó, que ha estat forçat. I d'un matrimoni sense fills diran que no és atractiu per al públic infantil, que no hi surtin nens. Però mira en Donald i la Daisy: només són tiets! xD
EliminaD'altra banda no és Disney, que distribueix, sinó Pixar, i el que volia dir és que almenys té la virtut de sorprendre en el sentit que no és tan infantil com sembla a les promocions que en fan.
Doncs jo començo a veure molt forçada la mena d'heterotirania en TOTS els productes adreçats al públic infantil que he anat veient fins ara.
EliminaD'altra banda, ni un trist matrimoni mixte?
(Disneeeeeeey, Disneeeeeey! XD)
Pel que fa als personatges de les emocions, els dos que tenen els papers principals no acaben d'aportar un ritme que faci el film més divertit, ans al contrari: acaba esdevenint previsible. I mira que tenien l'oportunitat de poder-se lluir amb un guió dels bons, només calia veure com actuaven les tres emocions restants, molt més interessants i entretingudes, al meu parer. Però no. Tot ben pla. Res incorrecte. però me n'havia oblidat: és el Blanc marca Disney.
ResponEliminaDe debò que no podien haver tret més punxa i humor a dos personatges oposats dins del cap d'una preadolescent? Au va! Però si precisament és una de les etapes més destraleres! La nostàlgia hi havia de ser, d'acord, però m'hi falta espurna.
Irregular. I el pitjor de tot és que podrien haver fet una bona pel·li. Si els guionistes no haguessin treballat amb aquesta mena de tàndem Disney-Pixar que li fot sucre a tot arreu. O vés a saber per què. Ja que com a pel·li per a nens no funciona, podrien haver gastat un humor més àcid, més ironia, més incorrecció i deixar-se de carrincloneries "aptes per a tots els públics de la població mundial" i haver fet una gran pel·li per a adults. I què coi, i de les bones.
Ara bé: em va agradar? Doncs bé,si faig una suma amb tots els moments que em van agradar el resultat són dos minuts de cops genials. I quan dic genials dic genials de debò i em van deixar amb la vaga esperança que l'embrió original era bo i, qui sap, potser més endavant algú el reprèn i el transforma en el tipus de pel·lícula que m'hauria fet gràcia veure.
Lamentablement com a crític de cinema sóc pèssim, no sé analitzar les obres amb tanta profunditat, i reconec -sempre ho faig- que tinc tendència a veure les pel·lícules amb bons ulls.
EliminaEn aquest cas ja hi vaig anar, com faig sempre amb aquesta mena de pel·lícules, amb les ulleres de veure animació, i no hi vaig buscar, ni li vaig exigir, segons quines coses. Em va deixar molt satisfet i prou. D'entre totes les pel·lícules de Pixar és de les que més m'ha agradat. També pot ser que no t'agradin, en general, les de Pixar, ni les de cap d'aquestes productores d'animació generada per ordinador, que surten com bolets.
En qualsevol cas estic segur, i és una llàstima que sigui així, que el tipus de pel·lícula que t'hauria satisfet no hauria generat tants diners, ni hauria tingut tant de ressò. No hauria estat, per dir-ho ras i curt, prou comercial. I això aquesta gent no s'ho pot permetre.
Ah, no de crític de cinema pèssim no en tens ni un pèl, aquí sí que discrepo al 100% XD!
ResponEliminaReconec que no he vist gaires pel·lis de Pixar, cert, però recordo que Wall-E em va sorprendre gratament. El to suposadament infantil, envoltat d'un missatge que potser els adults captem millor. Hi havia un combinació d'amargor, tendresa, crítica i esperança prou equilibrada. (A banda d'això, suposo que amb el tema dels robots ja em devien robar el cor només d'entrada i potser no sóc del tot objectiva, hehe). Tampoc no hi havia ni bons ni dolents, que ben mirat, també s'agraeix.
Segurament, com dius tu, no haurien fet tants calés amb una altra classe de pel·li, cert. Però imagina't, què et diria jo ara, que al darrere hi hagués hagut una mena d'equip amb tics que recordessin en Kevin Smith: no hauria sigut molt més interessant? pensa en com podrien haver sortit els guions, per exemple.
Potser em perdo i parlo per parlar, però si les coses deixen de ser arriscades, al final es perd la "txitxa" interessant i tot acaba sent excessivament heterogeni, avorrit i previsible.
En resum: més risc i més diversió, punyeta :D!
Crec que el producte que busques és Futurama. De debò. Robots, humor intel·ligent i gamberro amb poca censura, i fracàs comercial (almenys des dels estàndards de les grans cadenes de televisió) que condueix a la cancel·lació (dues vegades).
EliminaJo en vaig veure el tràiler quan vaig anar a veure els Minions, i la veritat és que no em van venir gaires ganes d'anar-la a veure. No em va cridar gens l'atenció.
ResponEliminaLa trilogia de Toy Story és brutal. I cada nova pel·lícula d'aquesta sèrie és millor que l'anterior.
Estic d'acord que Wall-E i Up tenen uns començaments espectaculars, però que van rebaixant el nivelll a mida que van avançant els minuts. Per mi, són dues de les pel·lícules més mediocres de Pixar.
Pel que estic observant les pel·lícules de Pixar tenen molta divisió pel que fa a suport dels fans. En general es consideren molt bones, però la mateixa pel·lícula és considerada fluixa per un seguidor de la companyia i obra mestra per part d'un altre. És ben curiós.
Elimina