Cinema: Els Mínions

Després de dedicar una entrada del meu bloc lingüístic Llengua Podrida a l'estès error de pluralitzar cognoms, i dir que en el cas de la pel·lícula de què parlo avui no es comet aquest error, vaig anar a veure el film en qüestió i me'n van quedar ganes de fer que protagonitzés una nova entrada de les meves humils, senzilles i gens revolucionàries crítiques cinematogràfiques.

Són moltes les pel·lícules d'animació generada per ordinador que s'estrenen als cinemes, i m'agrada veure-les i adonar-me de la immensa qualitat que tenen gairebé totes. M'agrada, també, que no tot es redueixi a Disney, Pixar i Dreamworks. 

I que de tant en tant surtin productes tan destacats i populars com Gru, el meu dolent preferit, que després de les entregues de 2010 i 2014, i tenint uns secundaris com aquests, no ens ha de sorprendre que hagi originat Els Mínions, un intent d'explotar encara més aquesta gallina dels ous d'or que són els menuts personatges grocs i de llenguatge gairebé incomprensible que ens acompanyen des de fa ben bé un lustre i protagonitzen tants articles de marxandatge. 

No ens sorprèn ni ens estranya, doncs, que els seus creadors hagin vist l'oportunitat de continuar esprement la franquícia amb una pel·lícula dedicada als esbirros (això és el que significa en anglès la paraula "minion", gràcia que es perd, com acostuma a passar, en la traducció) de l'antipàtic però entranyable Gru, i ho han fet amb intel·ligència.

Des del punt de vista comercial i aprofitant les tendències actuals ens presenten un spin-off que és alhora una preqüela, la fusió en un producte de dues fórmules que ja fa anys que agraden i que podem veure també, per exemple, a la sèrie Better Call Saul. 

I què ens explica, doncs, Els Mínions? Doncs unes quantes coses sobre els orígens dels personatges, en aquest cas representats per en Kevin, l'Stuart i en Bob, que no sabíem i que potser no ens havíem preguntat mai: ens diuen que poblen la Terra des de molt abans de l'arribada de l'home, i que a banda de no envellir ni morir tenen l'únic propòsit, dins el desequilibri mental que presenten com a espècie i sense excepció, de servir un gran amo, com més dolent millor. 

Aquest últim punt més o menys ja el sabíem per les dues pel·lícules d'en Gru, però també fa gràcia veure'ls protagonitzar una pel·lícula sencera, passar al primer pla i que siguin els altres, els secundaris. 

A Els Mínions l'acció, després de fer un ràpid repàs al llarg dels segles, transcorre majoritàriament a la Londres de 1968, on se'ls endú des d'Orlando (Florida) la malvada Scarlet Overkill, que té l'objectiu de robar la Corona de Sant Eduard, amb què s'ha coronat els monarques de la Gran Bretanya des de fa segles. 

Això permet una sèrie de gags basats en els tòpics londinencs, i fins i tot la reina Isabel II esdevé un personatge de comèdia en aquesta història esbojarrada, caòtica i que escau perfectament a aquestes populars criatures grogues.  

Pel que fa a la versió catalana, em va sobtar només començar la pel·lícula que aparegués, ben gran, el nom d'en Quim Gutiérrez, que al capdavall posa la veu -amb un estil que a estones em va agradar i en d'altres no suportava- a un personatge secundari, però això és perquè a la versió original és en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, qui ho fa. Per cert, també és en Quim Gutiérrez qui fa la versió castellana del personatge.

Els mínions, però, com que no parlen cap idioma concret, sinó que a totes les versions van deixant anar paraules en anglès, francès, italià i castellà principalment, amb la veu d'en Pierre Coffin, codirector d'aquest film i també els dos d'en Gru, no estan doblats en si. Alguna cosa molt esporàdica diuen en català -o ho sembla-, però és un punt en què no s'ha fet adaptació.  

Val la pena, doncs, aquesta pel·lícula? Jo crec que sí, però potser no se li pot treure suc com per fer-ne una seqüela (si volen, però, la faran), i és possible que malgrat les rialles que provoquen no funcionin tan bé com quan fan d'esbirros, de minions, d'un personatge protagonista. 

A favor:

-Potser sí que era necessària una pel·lícula on els mínions fossin els protagonistes

-És prou entretinguda i ofereix a l'espectador el que n'espera, perquè coneix els personatges o, si més no, com és l'espècie

-Encara que no sigui imprescindible, està feta amb astúcia i no la podem deixar de veure

En contra:

-Com deia més amunt, segurament el suc que se'ls podia treure ja s'ha espremut tot amb aquesta preqüela-spin-off

-Després de veure'ls en dues pel·lícules els coneixem prou bé com per preveure per on aniran les coses

-No funcionen tan bé en solitari com quan ofereixen els esquetxos humorístics disseminats en un producte més gran