Cinema: Els Mínions

Després de dedicar una entrada del meu bloc lingüístic Llengua Podrida a l'estès error de pluralitzar cognoms, i dir que en el cas de la pel·lícula de què parlo avui no es comet aquest error, vaig anar a veure el film en qüestió i me'n van quedar ganes de fer que protagonitzés una nova entrada de les meves humils, senzilles i gens revolucionàries crítiques cinematogràfiques.

Són moltes les pel·lícules d'animació generada per ordinador que s'estrenen als cinemes, i m'agrada veure-les i adonar-me de la immensa qualitat que tenen gairebé totes. M'agrada, també, que no tot es redueixi a Disney, Pixar i Dreamworks. 

I que de tant en tant surtin productes tan destacats i populars com Gru, el meu dolent preferit, que després de les entregues de 2010 i 2014, i tenint uns secundaris com aquests, no ens ha de sorprendre que hagi originat Els Mínions, un intent d'explotar encara més aquesta gallina dels ous d'or que són els menuts personatges grocs i de llenguatge gairebé incomprensible que ens acompanyen des de fa ben bé un lustre i protagonitzen tants articles de marxandatge. 

No ens sorprèn ni ens estranya, doncs, que els seus creadors hagin vist l'oportunitat de continuar esprement la franquícia amb una pel·lícula dedicada als esbirros (això és el que significa en anglès la paraula "minion", gràcia que es perd, com acostuma a passar, en la traducció) de l'antipàtic però entranyable Gru, i ho han fet amb intel·ligència.

Des del punt de vista comercial i aprofitant les tendències actuals ens presenten un spin-off que és alhora una preqüela, la fusió en un producte de dues fórmules que ja fa anys que agraden i que podem veure també, per exemple, a la sèrie Better Call Saul. 

I què ens explica, doncs, Els Mínions? Doncs unes quantes coses sobre els orígens dels personatges, en aquest cas representats per en Kevin, l'Stuart i en Bob, que no sabíem i que potser no ens havíem preguntat mai: ens diuen que poblen la Terra des de molt abans de l'arribada de l'home, i que a banda de no envellir ni morir tenen l'únic propòsit, dins el desequilibri mental que presenten com a espècie i sense excepció, de servir un gran amo, com més dolent millor. 

Aquest últim punt més o menys ja el sabíem per les dues pel·lícules d'en Gru, però també fa gràcia veure'ls protagonitzar una pel·lícula sencera, passar al primer pla i que siguin els altres, els secundaris. 

A Els Mínions l'acció, després de fer un ràpid repàs al llarg dels segles, transcorre majoritàriament a la Londres de 1968, on se'ls endú des d'Orlando (Florida) la malvada Scarlet Overkill, que té l'objectiu de robar la Corona de Sant Eduard, amb què s'ha coronat els monarques de la Gran Bretanya des de fa segles. 

Això permet una sèrie de gags basats en els tòpics londinencs, i fins i tot la reina Isabel II esdevé un personatge de comèdia en aquesta història esbojarrada, caòtica i que escau perfectament a aquestes populars criatures grogues.  

Pel que fa a la versió catalana, em va sobtar només començar la pel·lícula que aparegués, ben gran, el nom d'en Quim Gutiérrez, que al capdavall posa la veu -amb un estil que a estones em va agradar i en d'altres no suportava- a un personatge secundari, però això és perquè a la versió original és en Jon Hamm, el protagonista de Mad Men, qui ho fa. Per cert, també és en Quim Gutiérrez qui fa la versió castellana del personatge.

Els mínions, però, com que no parlen cap idioma concret, sinó que a totes les versions van deixant anar paraules en anglès, francès, italià i castellà principalment, amb la veu d'en Pierre Coffin, codirector d'aquest film i també els dos d'en Gru, no estan doblats en si. Alguna cosa molt esporàdica diuen en català -o ho sembla-, però és un punt en què no s'ha fet adaptació.  

Val la pena, doncs, aquesta pel·lícula? Jo crec que sí, però potser no se li pot treure suc com per fer-ne una seqüela (si volen, però, la faran), i és possible que malgrat les rialles que provoquen no funcionin tan bé com quan fan d'esbirros, de minions, d'un personatge protagonista. 

A favor:

-Potser sí que era necessària una pel·lícula on els mínions fossin els protagonistes

-És prou entretinguda i ofereix a l'espectador el que n'espera, perquè coneix els personatges o, si més no, com és l'espècie

-Encara que no sigui imprescindible, està feta amb astúcia i no la podem deixar de veure

En contra:

-Com deia més amunt, segurament el suc que se'ls podia treure ja s'ha espremut tot amb aquesta preqüela-spin-off

-Després de veure'ls en dues pel·lícules els coneixem prou bé com per preveure per on aniran les coses

-No funcionen tan bé en solitari com quan ofereixen els esquetxos humorístics disseminats en un producte més gran 

Visionats: Dogma

No és la primera vegada que veig Dogma, del meu admirat Kevin Smith. De fet, si no vaig errat és la tercera. Però esclar, la tercera en aproximadament 10 anys, i si tenim en compte la meva memòria, que és shitty, però shitty-shitty... és com si l'hagués vist per primer cop. El que sí que és cert és que l'últim cop que la vaig veure no coneixia el View Askewniverse (l'univers de personatges dels films d'en Kevin Smith que se situen a l'àrea de Nova Jersey), i com que ara sí que el conec ja es pot dir que he vist Dogma com s'ha de veure. I n'he gaudit molt més.

Dogma (1999), escrita i dirigida per en Kevin Smith, que també hi interpreta el seu habitual paper de Silent Bob al costat d'en Jay (Jason Mewes), és força diferent del que havia fet el mestre fins aleshores. Després de Clerks, Mallrats i Perseguint l'Amy, Smith ja havia aconseguit el renom i els calés per poder dur a terme una història que havia escrit precisament a l'època en què debutava amb Clerks, el 1994.

Deia que n'he gaudit més aquest cop perquè ja conec bé la feina del director, i veure que es van repetint actors i fins i tot personatges d'una pel·lícula a l'altra és un extra que fa somriure i que no es pot apreciar veient-ne només una, de manera aïllada i sense saber de què va això, que és el que m'havia passat els altres dos cops que havia vist aquest film. Ep, no vol dir que veure'l així sigui avorrit, ni que no s'entengui res, però creieu-me, l'experiència canvia. 

També he dit que era diferent del que havia fet fins llavors. De les tres històries realistes que ja ens havia presentat, amb Dogma passava a una pel·lícula amb els seus trets característics més importants (actors habituals —fins i tot hi ha cameos dels protagonistes de Clerks—, diàlegs intel·ligentíssims, abundants i molt animals, la zona, etc.) però també amb elements fantàstics i efectes especials. Aquest cop en Kevin Smith parla de religió. Ho fa fotent-se'n, sí, i amb una bona pila de blasfèmies, però alhora s'ho pren molt seriosament. 

Pel que fa a l'argument, tenim dos àngels caiguts, en Loki i en Bartleby (Matt Damon i Ben Affleck respectivament) que intenten ser perdonats i tornar al Cel gràcies a que un capellà  (George Carlin) està modernitzant la seva església i anuncia un perdó general a qui hi vagi un determinat dia. Mentrestant, però, intentaran carregar-se tots els pecadors que puguin, tot provocant el caos pel camí. Per una altra banda hi ha la Bethany (Linda Fiorentino), que és una catòlica desil·lusionada que un bon dia rep la visita d'en Metatron (Alan Rickman), la Veu de Déu, que li encomana la missió d'aturar els altres dos éssers alats (ja veurem per què precisament ella), perquè si tornen al Cel implicarà que Déu s'equivoca i s'acabaria l'existència. Per tal de dur-ho a terme rebrà l'ajuda de dos profetes, que ja podem imaginar qui són, i també del 13è Apòstol, en Rufus (Chris Rock), i l'exmusa Serendipity (Salma Hayek). També tindrà enemics que voldran aturar-la a ella, dirigits per un altre àngel expulsat, l'Azrael (Jason Lee).

El que llegit sense context podria semblar la típica pel·lícula d'aventures es transforma, a les mans d'en Kevin Smith, en un film d'humor molt marca de la casa, ple de situacions i diàlegs per a pixar-se de riure perquè reinterpreten en clau d'humor els tòpics de la mitologia catòlica. A determinats sectors això no els va fer cap gràcia, però ja sabem com són. Són els que no veuen Camino perquè són de l'Opus i per a ells tot el que sigui qüestionar "L'Obra" és sacríleg, però això sí, es permeten parlar-ne malament sense veure-la.

Però hi insisteixo: malgrat tot, i ja ho diu el director, el missatge que vol transmetre és que Déu existeix, però que les religions estan equivocades en la manera d'entendre'l. I de pas ho fa d'una manera divertida i molt entretinguda, que sempre ajuda a transmetre qualsevol missatge. Jo no hi crec pas, en Déu, però si n'hi ha estic segur, com aquest senyor, que totes les religions estan fent més mal que no pas bé a la seva imatge. 

Una pel·lícula que tothom que l'ha vist recomana, però jo us la recomano encara més si us agraden les pel·lícules d'en Kevin Smith, si bé Jersey Girl i En Zack i la Miri fan una porno no formen part de l'univers que esmentava abans i, per tant, no hi tindrien res a veure tot i ser excel·lents films i no les consideraria referenciables en aquest cas.