Cinema: Elemental

Una nova pel·lícula de Pixar significa una sessió de cinema familiar tant sí com no, i evidentment al cine, en pantalla gran i en una sala plena de butaques. En aquesta ocasió no sabíem ni tan sols de què anava, però tant li fa, perquè les anem a mirar totes.

El que sí que pensàvem, a priori, pel material promocional que se'n veia -bàsicament el pòster-, era que potser se solapava una mica amb Inside Out, que amb la broma ja té 8 anys. Doncs no, no hi té res a veure, més enllà de l'aparició de personatges de colors.

Dirigida per Peter Sohn (El viatge d'Arlo), ens mostra un món amb éssers antropomòrfics però basats en els elements de l'aire, la terra, l'aigua i el foc, i el protagonisme el tenen en aquests cas dos personatges que pertanyen als dos últims.

De fet, la pel·lícula segueix sobretot la família de la Candela, una nena i després noia que és filla d'un matrimoni de foc que arriba a Ciutat Elemental després de marxar del seu poble natal per tenir l'oportunitat de dur una vida millor, i que viu d'una botiga de productes basats en el foc.

El present del film se situa en l'etapa d'aprenentatge de la Candela de cara a heretar el negoci del seu pare, que pensa retirar-se quan la vegi preparada, i és que la noia té un petit defecte: s'empipa fàcilment i perd els papers, de manera que provoca més d'un desastre, i treballant en una botiga haurà d'aprendre a tenir molta paciència amb els clients perepunyetes.

Un d'aquests rampells provoca un accident que fa que conegui, per casualitat, el personatge que dona, en interactuar amb ella, el to còmic a la història, i no és altre que en Nil, un inspector municipal que resulta que és d'aigua, un element que se suposa que fa temps que va deixar de distribuir-se al barri on viuen els de foc per raons òbvies.

Junts hauran d'evitar un desastre de proporcions inimaginables, col·laborar en una missió gairebé secreta en bona part per les reticències -per dir-ho finament- que el pare de la Candela té respecte als tractes amb éssers d'aigua, motivades tant pel perill de la combinació d'aquest element amb el foc com per la xenofòbia que han hagut de patir els de la seva espècie, en el que és una de les clàssiques lectures per a adults que solen tenir els films de Pixar.

L'aventura dona lloc a situacions molt divertides, però també hi ha un potent ingredient romàntic que no s'intenta amagar gaire, i que ja podem suposar que no serà fàcil donada la composició del duet protagonista.

Elemental és una pel·lícula molt amena, amb un guió intel·ligent que juga amb els gags relacionats amb els elements dels diferents personatges i que almenys la traducció catalana ha reflectit de manera excel·lent. 

Presenta un disseny i uns efectes visuals que aprofiten amb imaginació els elements en què es basen, i presenta una trama prou entenedora per al públic infantil alhora que, com deia més amunt, l'adult hi trobarà més temes, com l'esmentat de la xenofòbia, la immigració, les relacions paternofilials (incloent-hi sacrificis, voluntat de complaure, ressentiments...) o els llegats familiars, temes que el director extreu de la pròpia experiència i la dels seus pares, que es van establir als Estats Units des de Corea del Sud.

Personalment no m'ha decebut gens, aquest film, diguin el que diguin alguns crítics i la recaptació que ha aconseguit a les taquilles -que continua sent més que la de més d'una cinta d'èxit de l'estudi. És essència Pixar i una història que valdrà la pena anar veient amb els anys amb els nens a mesura que creixin i vagin entenent més coses, que és quelcom que podem dir de força títols de l'estudi.

 

Sèries: Haikyû!! (segona temporada)

Després de la primera part d'una sèrie de la qual coneixia l'existència, però que no em va interessar seguir fins que es va anunciar que formaria part de l'oferta del ressuscitat anime en català al nou SX3, ha estat el torn de veure'n la segona i, un cop acabada, és clar, toca parlar-ne, tal com vaig fer amb la primera temporada. 

No m'hi estendré gaire, aquest cop no cal parlar ni d'on ve tot plegat, ni de la traducció, ni del doblatge, així com tampoc de la premissa de l'obra. 

La segona temporada de Haikyū!! consta de 25 episodis, com la primera, i cal admetre que li costa arrencar.

Un dels grans punts forts de la sèrie és la manera de mostrar-nos l'evolució de l'equip protagonista i els seus integrants, que parteixen d'una situació de sequera esportiva i a la primera temporada aconsegueixen, amb esforç, construir un equip que comença a tenir cara i ulls. 

Però sense grans miracles, com sí que passa en altres mangues i animes del gènere spokon, i bona part de la segona temporada està dedicada als entrenaments, on també tenen lloc partits, és clar, però d'entrenament. És interessant i li dona realisme al plantejament, però és cert que amb això s'abaixa el ritme i pot arribar a resultar una mica pesat, si bé la construcció d'alguns personatges secundaris ho fa més amè tot plegat. 

En aquest punt he d'esmentar la Hitoka, la nova mànager assistent del club de vòlei, que en el futur ha de rellevar la Kiyoko en aquesta tradicional i masclista tasca, atès que la segona acabarà el batxillerat en uns mesos. La Hitoka és tímida i insegura, i quan entra al club no té ni idea de voleibol, però és bona noia i s'entén molt bé amb l'altre novell amb més voluntat que coneixements, en Shōyō.

També acabaran aviat el cicle acadèmic els jugadors de tercer curs, que excepcionalment han decidit quedar-se a l'equip per tornar a intentar arribar al campionat nacional en comptes de concentrar-se en els exàmens d'accés a la universitat com és costum als equips esportius de batxillerat al Japó, de manera que el relleu generacional encara no es produirà del tot.

La cosa s'anima, esportivament parlant, al segon tram, on s'han de veure els fruits de l'entrenament que ens han ensenyat d'una manera tan detallada, i sabrem si el Karasuno fa un paper millor que el del darrer torneig prefectural en què va participar i si aquest cop derrota els seus grans rivals de camí al campionat nacional.

Una segona temporada, doncs, més tècnica, de cocció més lenta, però trobo que està més que justificat i, a més, possibilita argumentalment una segona meitat, ara sí, d'allò més emocionant.

De moment em continua tenint enganxat i en tornaré a parlar ben aviat, perquè la tercera temporada és una cosa estranya de només 10 episodis que ja he començat a veure quan escric aquestes línies.

Sèries: Haikyû!! (primera temporada)

Fa uns anys una amiga meva, a qui li va començar una mena d'obsessió tardana amb l'anime, em va dir que la seva sèrie preferida era una sobre uns nanos que jugaven al voleibol. L'escoltava i m'agradava veure-la tan motivada, però atesa l'escassetat del meu temps lliure i la durada dels períodes d'aquest, difícilment m'enganxo a sèries d'anime des dels anys 90, especialment si són més aviat llarguetes.

Aquella sèrie, pel tema i la durada, malauradament no entrava a la llista de candidates a ser vistes algun dia, tampoc el manga si algun dia arribava a publicar-se al nostre mercat, cosa que ha acabat passant. Doncs bé, el cas és que la versió animada ha estat una de les sèries inaugurals del nou SX3, i s'està emetent, per tant, en català i, ara que n'ha acabat la primera temporada, em ve de gust dedicar-li una entrada. 

Haikyû!!, que vol dir "voleibol!", és una sèrie de 85 episodis, a més de 5 OVA i 4 llargmetratges, que es basa en el manga de Haruichi Furudate, publicat originalment a la revista Shônen Jump entre 2012 i 2020 amb un total de 45 volums recopilatoris, que s'estan editant també en castellà -malauradament no en català- des de fa un temps sota el segell de Planeta Cómic.

Jo he aprofitat l'avinentesa de l'arribada de nous animes en català per fer una mica d'activisme i donar suport al nou SX3, però el cas és que m'estan agradant les sèries que estic seguint, i Haikyû!! força més del que em pensava al principi.

El seu protagonista és en Shoyo Hinata, un noi pèl-roig i baixet que somia amb jugar a voleibol, però amb prou feines va poder aplegar prou companys per muntar un equip quan anava a secundària, i quan van intentar participar en competicions oficials van fer el ridícul.

Ell, però, té una determinació indestructible i una extraordinària agilitat amb la qual esdevé un actiu de gran valor per al seu nou equip quan passa a Batxillerat, el Karasuno, que és l'equip protagonista de la sèrie.

Resulta que en Shoyo fa uns salts altíssims, que compensen en part la seva poca alçada i el baix nivell en altres aspectes d'aquest esport, i és el revulsiu que sorprèn els rivals i permet que el Karasuno pugi alguns graons pel que fa a qualitat. Tot i així, és un equip que ja fa temps que no arriba gaire lluny a les competicions i la seva arribada, juntament amb la d'altres nous jugadors de primer curs, és un raig d'esperança.

En aquest sentit m'ha recordat els dos grans mangues/animes esportius de la meva vida, Captain Tsubasa i Touch, en el primer cas perquè presenta un seguit de personatges que, un cop ens n'aprenem els noms, ens adonem que ens els estimem de manera individual i també com a equip, i en el segon, aquesta lluita, aquest esforç per millorar i tornar-ho a intentar quan l'equip és humà, falla, perd i ha de tornar a començar des de zero quan arriba una nova competició.

Hi ha personatges per a tots els gustos: en Shoyo manté una relació de rivalitat amistosa amb en Tobio Kageyama, a qui s'havia enfrontat a secundària, perquè tenen caràcters molt diferents: si en Shoyo té més voluntat que habilitat i coneixements tàctics, en Kageyama falla en el seu individualisme i despotisme, pel qual té el malnom de "Rei de la pista", no perquè sigui bo, sinó perquè és manaire. Junts, però, esdevenen una parella d'or quan aprenen a entendre's i col·laborar.

Amb papers menys importants, almenys per ara, tenim personatges també interessants com el lliure Nishinoya, l'altiu Tsukishima, l'enorme i potent però tímid Azumane, el capità Sawamura o, el meu preferit, en Tanaka, que és escandalós i arrauxat. Sobta negativament, però, que l'equip tingui la figura típica i tòpica de la mànager, una noia, la Shimizu, que és una simple ajudant i, de fet, gairebé no obre mai la boca.

Un altre ingredient habitual al manganime d'esports és el dels rivals formidables i carismàtics, i a Haikyû!! ens en trobem alguns, que estan construïts de manera que no podem evitar respectar-los i admirar-los encara que, com és natural, anem amb el Karasuno.

A la sèrie veiem reflectida la passió amb què els equips lluiten per guanyar i es tornen a aixecar quan cauen, però també el respecte pel rival, pels companys que cometen errors i tota una sèrie de valors amb què sempre s'haurien d'educar els esportistes, però que malauradament no sempre veiem a la vida real.

Tot i que es tracta d'un spokon, és a dir un manga de tenacitat esportiva, i hi ha moments dramàtics i en general té un to tirant a èpic, la sèrie també té molt d'humor, de manera que el resultat està força equilibrat.

Hi col·laboren també a la versió catalana les interpretacions, que per als més veterans inicialment poden provocar una sensació d'enyorança de les grans veus que se sentien a l'anime d'abans, però que a poc a poc van fent-se un lloc al nostre cor. 

Cosa que no vol dir, però, que el doblatge no grinyoli en algunes coses, tant de traducció (no puc amb el terme "escola mitjana", quan aquí tenim l'equivalent de la secundària, com no em canso de repetir a les revisions que faig a la feina, a més d'alguna frase que no té gaire sentit i que és una mala traducció diuen que de la versió castellana) com del doblatge pròpiament dit, en aquest cas alguna pronunciació deficient -tant del japonès com d'esses sonores i vocals obertes que fallen esporàdicament perquè així és com estan creixent les noves generacions de parlants del català- o la poca varietat de les veus, especialment dels personatges secundaris i terciaris, on ens fem un tip de sentir la del llegendari Joan Pera. 

En l'apartat visual, trobo que Haikyû!! no té uns dissenys excessivament detallats ni els podríem confondre mai amb els d'un llargmetratge, però pel que fa a les animacions són figues d'un altre paner, amb uns moviments molt realistes que donen molt de dinamisme als partits, per sort, com deia, força èpics, però sense efectes especials ni jugades impossibles. És refrescant.

M'ha agradat molt, m'hi he enganxat i, naturalment, continuaré mirant-ne les temporades, i a mesura que les acabi n'aniré tornant a parlar aquí al blog.

Torna l'anime en català!

En circumstàncies normals ara tocaria que us parlés d'algun llibre o còmic que he llegit, una pel·lícula que he vist o l'última temporada d'alguna sèrie que segueixo. 

El cas és que ara mateix encara no tinc del tot a punt aquest tipus d'entrada, però ha passat una cosa que justifica un escrit de tipus diferent, un d'actualitat, i és que ha tornat l'anime en català a la tele. 

A aquestes altures ja deveu saber que no em refereixo a que Sakura, la caçadora de cartes estigui en català a Netflix, ni del fet que de tant en tant surten noves edicions domèstiques de sèries que incorporen l'àudio català perquè fa anys es van doblar, sinó a la tele de debò, la de posar-la i a veure què hi fan. 

Després d'un llarguíssim abandonament criminal de la programació de qualitat i atractiva en la nostra llengua per al públic infantil i juvenil, cosa que ha tingut unes conseqüències devastadores per a la seva supervivència, Televisió de Catalunya ha rectificat i, després de mesos de promeses de millores en aquest sentit, ens ha portat el Club Super 3 refundat. 

I no és un simple relleu generacional, sinó que és una cosa nova i, com demanàvem els amants de l'animació japonesa que vam créixer amb dibuixos animats amb aquest origen i en la nostra llengua, amb una aposta forta per l'anime dins la seva oferta general. 

Es fa, a més, d'una manera trobo que encertada: per una banda, com que es tracta que el jovent vegi atractiva una llengua que és la seva, però que està en fort i ràpid retrocés, arriben sèries noves amb les quals els més grans no tenim el mateix lligam emocional que amb aquelles que ja coneixíem, i per l'altra, precisament algunes d'aquestes sèries més nostàlgiques s'aniran reemetent dins d'aquest espai, concretament l'X3, que és el dels "nens grans", en contraposició a l'S3, el dels més menuts. I, per ara, la primera que tenim en aquest sentit és Yû Yû Hakushô.

A més, com que ja és 2022, la programació es podrà seguir a la televisió a l'horari establert però també a través de la pàgina web de l'SX3, el nou nom del Super 3, i de l'aplicació per a mòbils i tauletes durant un temps per gaudir-ne amb més comoditat. Llàstima, però, que no es puguin descarregar per veure offline i, d'aquesta manera, no consumir dades quan ho fem fora de casa.

En qualsevol cas, feia molts anys que jo no mirava anime a la televisió, més enllà d'algunes coses a les plataformes d'streaming, però en català segur que no. I m'ha motivat prou, aquesta feliç notícia, per proposar-me seguir, de moment i veient que són les que temàticament m'interessen més -però també hi ha Inazuma Eleven, i més endavant Ronja, la filla del bandoler-, Haikyû!! (a la imatge de dalt), adaptació d'un manga de voleibol masculí que ha estat un dels grans èxits dels darrers anys, i Guardians de la nit: Kimetsu no yaiba, un relat d'aventures, fantasia i to més sanguinari que també ha estat un èxit, i que en aquest cas arriba quan tot just se n'acaba de començar a publicar la versió catalana del manga. 

Perquè això també és important dir-ho, i aprofito per fer-ho: enguany hem vist l'arribada de nous mangues en català, cosa que feia molts anys que no passava, però a més ha estat en quantitats més grans (i el que encara ha d'arribar!) i amb diversitat d'editorials, que és el més destacat. Clàssics que era gairebé delicte que no hi fossin en la nostra llengua, com Dr. Slump, però també coses més modernes com My Hero Academia, Jujutsu Kaisen, Guardians de la nit o la recentment comentada, en aquesta entrada, Tokyo Revengers. 

Si es produeix una sinergia entre l'emissió en català d'un anime i la publicació del corresponent manga en la nostra llengua crec que tothom hi sortirà guanyant, i suposo i espero que ja ho estiguin tenint en compte a l'hora de prendre decisions, tant els uns com els altres. Tindrem algun altre anime en català basat en qualsevol dels esmentats mangues en català? Compto que sí. 

Visionats: La família Mitchell contra les màquines

Com ja és ben sabut per qualsevol que tingui una mica d'interès en el tema, el català està en hores molt baixes, ja no per prohibicions dictatorials, sinó per l'abandonament del seu ús per part de la població jove, causat per la minsa presència d'aquesta llengua als continguts de les plataformes de streaming -mentre que en el passat els continguts de referència eren abundants i atractius i contribuïen enormement a la normalització lingüística-, amb la connivència de les autoritats polítiques, que tenen coses més urgents per gestionar, aparentment. 

Per això, per desgràcia, és notícia la rara aparició d'un contingut amb àudio en català a Netflix i companyia, i aprofitant que n'havia sentit parlar bé i que teníem la nena desperta a una hora poc habitual, vam decidir veure amb ella aquest film produït per la mateixa plataforma. 

Bé, parlem de coses més alegres, de la pel·lícula en si, que es diu La família Mitchell contra les màquines, s'ha estrenat aquest mateix 2021 a Netflix i la dirigeix Mike Rianda, que també la coescriu amb Jeff Rowe i fa la veu del fill de la família, l'Aaron.

El film té com a protagonista una família típica estatunidenca -almenys des del punt de vista audiovisual- formada per un pare (Rick Mitchell, amb veu de Danny McBride), una mare (Linda Mitchell, interpretada per Maya Rudolph), l'esmentat nano Aaron i la seva germana gran, la Katie (Abbi Jacobson), que és l'autèntica protagonista de la història. 

Ah, i en Monchi, el gos, els lladrucs i sorolls del qual són una "feina" d'en Doug the Pug, un gos seguit per milions de persones a la vida real, i que jo no coneixia.

He dit que era una família típica, però no he dit pas que fos ideal, de portada de revista, i és que, com totes les famílies, té defectes i problemes. El que se'ns presenta al principi, amb un to humorístic -que és el to de pràcticament tot el film-, és el que tants de nosaltres vivim: l'addicció a les pantalles, sobretot des de la generalització i l'evolució dels smartphones, i qui ho pateix més és el pare, un amant de la natura que passa de la tecnologia, amb la qual és, de fet, força sapastre. 

La història comença quan la família es prepara perquè la Katie, aspirant a cineasta des de fa temps, marxi a estudiar en una escola de cinema de Califòrnia. Ja ho té tot preparat, però son pare li ha preparat una sorpresa: en comptes d'anar-hi amb avió, faran un viatge en família amb el cotxe. 

A ella això no li agrada gaire, però després d'una tremenda discussió el viatge comença i esdevé una trepidant aventura quan la presentació d'uns robots domèstics per part d'un jove empresari rei de les xarxes socials (de nom Mark, ehem...) surt malament i la humanitat en ple pateix l'atac d'unes màquines reprogramades per capturar-la.

Com que és una pel·lícula d'humor per a tota la família -encara que, com és habitual a l'animació moderna, amb picades d'ullet també per als adults-, aquesta invasió no té res a veure amb la de la saga Terminator, és una cosa molt més asèptica, però dona lloc a un escenari apocalíptic en què sembla que els únics a l'altura de la situació són els Mitchell, que empesos per la valenta Katie decideixen no fugir, sinó enfrontar-se als invasors. 

Sense entrar en més detalls de la trama, La família Mitchell contra les màquines és una pel·lícula molt divertida, exagerada en alguns moments i amb un humor particular, amb un intel·ligent ús de memes i recursos visuals (que inclouen imatge real) i uns dissenys molt característics que barregen elements de 2D i 3D amb colorit d'estil aquarel·la.  

Malgrat els seus moments més esbojarrats, que acostumen a ser molt curtets i no saturen gens, el film conté també una bonica història de reforç dels vincles familiars durant el viatge en cotxe i la mateixa aventura de salvar el món, sobretot pel que fa a la noia i el seu pare, que s'han anat distanciant i estan en plena crisi paternofilial. 

A més, sense convertir-ho en un tema de conversa dins del guió, normalitza les persones LGBTQ amb petits detalls i frases casuals amb tant d'encert i naturalitat que em sap greu fins i tot esmentar-ho, però és important que això es faci en pel·lícules d'èxit. En fi, no us la perdeu, és d'allò més recomanable.

Els Bobobobs

Ja els havia esmentat alguna vegada. Per exemple, quan vaig parlar dels meus dibuixos animats preferits de petit. També tinc un record nostàlgic de l'àlbum de cromos en aquell cas no de Panini, sinó patrocinat per Letona, la marca de llet, i que vaig recuperar fa un temps. 

Ara bé, en un moment de certa obscuritat perquè per trobar-ne episodis en català hem de recórrer a l'espeleologia, atès que cap plataforma de streaming els té penjats (Filmin la té, i sol tenir àudios en català quan existeixen, però no en aquest cas) i a YouTube només es troben en castellà -hi ha algun episodi penjat en el nostre idioma, però no sé si duraran gaire perquè no són vídeos oficials com sí que es troben en castellà-, em ve de gust, com vaig fer fa poc amb els Snorkels, documentar-me i alhora escriure una entrada sobre Els Bobobobs.

El cas d'aquesta sèrie és força peculiar, perquè són una creació dels neerlandesos Henk i Nerida Zwart en forma de llibres d'il·lustracions i còmics que van ser adaptats a la sèrie animada que coneixem l'any 1988. 

Com que no se'n troben gaires dades, i algunes són contradictòries (s'arriba a afirmar que els llibres del matrimoni Zwart són l'adaptació de la sèrie de dibuixos, però al llibre Gnomos, Naranjitos y Mosqueperros es diu que els contes il·lustrats eren de mitjan dècada de 1980 i que també se'n van fer còmics per a una revista de la mateixa editorial), ens hem de refiar del que diu l'opening de la sèrie, que reconeix que els personatges són creacions dels citats autors: 

He pensat, veient que alguns episodis en català sí que es troben, encara, a Youtube, que estaria bé incrustar aquí el primer episodi sencer.

Com es pot veure, la sèrie va ser reemesa al K3, però jo de petit l'havia vist a TV3. No és que sigui moderna, vaja. 

En qualsevol cas, es tracta d'una adaptació de la mítica productora catalana BRB Internacional, responsable d'altres títols animats com D'Artacan y los tres Mosqueperros (1981, en col·laboració amb Nippon Animation), La vuelta al mundo de Willy Fog (1983) o David el Gnomo (1985), a més de la també llegendària Història de Catalunya (1988), i encapçalada pel també mític Claudi Biern Boyd.

Va tenir un total de 26 episodis, i es podria considerar una space opera en què els seus bufons personatges, els diminuts humanoides Bobobobs del títol, viatgen a la seva nau, la Bobular, cap a la Terra per tal de salvar els humans dels dinosaures. Pel camí, i en un format episòdic, viuen diverses aventures als planetes per on van passant i amb les espècies alienígenes que van coneixent.

He afegit també el vídeo de la cançó del final, l'ending, que sentint-lo ara sí que ens sona, però que no hi ha dubte que no té la categoria de quasi himne català nostàlgic que té la seva cançó d'entrada.

M'agrada que hi apareguin les veus de doblatge, quelcom que s'ha perdut i que aquí ens permet veure noms de primer ordre també del teatre i la televisió, com Joan Crosas o Margarida Minguillón. Sense menystenir altres veus de doblatge conegudíssimes, encara que el nom no ho sigui tant, com la de la Núria Domènech, que fa de Petit Wouter.

Pel que fa a l'idioma, sembla que són uns dibuixos amb les veus originalment en català, que després van ser doblats al castellà, el gallec, l'anglès i altres idiomes. En castellà es va emetre a Antena 3, he llegit en un lloc, cosa que implicaria que, en haver-se'n iniciat les emissions el 1990, només per això la catalana seria la primera versió que va existir. Aquell any com a moment de la primera emissió castellana de la sèrie estaria reforçat per aquesta pàgina, que la col·loca, tanmateix, a Telemadrid.

No he pogut trobar informació sobre si després de l'èxit de la sèrie els Zwart van continuar publicant contes il·lustrats o còmics dels Bobobobs, però sí que en aquella època vam arribar a veure traduïts, també al català, alguns llibres com El gran llibre dels Bobobobs (a dalt), que no sé fins a quin punt cobreix el material original (podria ser un integral, però no ho sé), així com també còmics:

La sèrie va tenir èxit en diversos països, ja ho he dit abans, i se'n va fer marxandatge divers, i en un procés que malauradament seria impensable a l'actualitat, a casa nostra també en van sortir coses, com les que ja he mostrat però també l'entranyable i ja esmentat àlbum de cromos. 

No recordo si es compraven a les botigues, suposo que sí, perquè a casa meva no compràvem mai llet Letona, però m'agradava molt aquell àlbum, frisava per saber com serien els cromos que em faltaven i és el que més aprecio dels que conservo. 

El que sospito que sí que tenia relació amb la llet són aquestes enganxines, de les quals havia vist alguna, i en vaig tenir una de mida superior sobre el simpàtic Blush, la mascota voladora rosa, enganxada a la carpeta. 

Potser les donaven amb les ampolles, no ho sé, però com dic, no en bevíem, a casa, que jo recordi. Si algú de vosaltres té informació més fefaent al respecte, us convido a corregir-me.

Una altra cosa que malauradament era més pròpia de l'època daurada de la televisió catalana i en català, que ja fa temps que va passar, són aquestes cintes VHS amb capítols de la sèrie. 

No sé si es van arribar a llançar tots, pel metratge sembla que hi havia 2 episodis per cinta, però com tantes altres coses que he mostrat, si no fos perquè algú les ven en pàgines de compravenda de segona mà no sabria ni que existeixen, i és que em podeu creure quan dic que no es troba gaire informació dels Bobobobs, més enllà de les quatre ratlles més o menys repetides als pocs llocs on se'n parla.

Evidentment, no podien faltar els ninots de plàstic, goma, PVC o "de Mona", com els vulgueu anomenar, que es van fer sobre aquests entranyables personatges. No en vaig tenir cap, però, i m'estranya. 

D'altra banda, suposo que tots aquests productes van sortir en el moment àlgid de l'emissió de la sèrie, 1988-1989, i jo en aquella època tenia 6 o 7 anys, així que és normal que en tingui pocs records i encara gràcies que en tinc l'àlbum.

Tot i així, i especialment ara, després d'escriure aquesta entrada, m'han agafat moltes ganes de tornar a veure la sèrie i ser testimoni de les aventures del capità Bob Wouter, el seu fill Petit Wouter (curiós que se'l conegués pel cognom), l'ancià astrònom Cornelius (una mena de Panoràmix-Merlí), la seva mascota Blush i el seu aprenent Pievus, l'entranyable tieta d'aquest, la tia Agatha, el maldestre Wilbur, fill gran del capità, la seva altiva germana (i, per tant, també filla del capità) Petronella, el marit d'aquesta, l'arquitecte A.D., el malhumorat cuiner Fritz, els bessons Odd i Sodd, el desmemoriat Doc Os i la seva sol·lícita infermera Mimi. No oblidem, tampoc, els tripulants genèrics.

En teniu records, vosaltres, dels Bobobobs? Intenteu que els vostres fills i les vostres filles vegin aquests dibuixos animats que formen part del record de la nostra generació? Parleu-me'n als comentaris!

Els Snorkels

Hi ha productes que quan som petits no sabem d'on venen, perquè encara que els coneguem per la televisió és molt probable que vinguin del món del còmic (Barrufets, Tortugues Ninja...) o que, com els Masters de l'Univers, no tinguem clar si es van fer dibuixos animats d'aquelles meravelloses figures articulades -que a sobre venien amb un petit còmic al blister- o si el procés va ser a la inversa, però ens és igual. Són coses que formen part dels nostres records i que ens fan posar nostàlgics.

Una d'elles, en el meu cas, són els Snorkels, dels quals tenia (i encara les dec conservar) algunes figures de PVC, aquelles que de petits anomenàvem "ninots de plàstic" o "ninots de goma", així com també un còmic que malauradament sí que vaig perdre, però que m'agradava molt.

Així, doncs, he decidit buscar informació sobre aquests simpàtics i colorits personatges i fer-ne una entrada d'homenatge, que també em serveix per aprendre coses que no sabia del seu origen. A més, no vull enganyar ningú: no en recordo gaires coses, més enllà de l'aspecte i que en tenia ninots i algun còmic.

Tot va començar quan el productor belga Freddy Monnickendam va voler dur a la televisió els còmics dels esmentats Barrufets, que van tenir un gran èxit -i així és com els vam conèixer a Catalunya-, però diferències creatives amb l'autor del còmic, en Peyo, van fer que l'empresari no hi estigués involucrat després de perdre una batalla als jutjats.  

Empipat, probablement humiliat i dolgut, va decidir crear una nova sèrie animada que competís amb els Barrufets, i com us podeu imaginar el resultat van ser les aventures d'aquests éssers que, en certa manera, el cas és que hi recorden. Però retrocedim una mica...

Era l'any 1981 quan el dibuixant Nic Broca, també belga, va crear els que llavors s'anomenaven Diskies com a personatges d'un àlbum de l'Spirou, de la mateixa manera que els barrufets havien debutat en un àlbum de Jan i Trencapins, en aquell cas amb tant d'èxit que aviat van protagonitzar la seva col·lecció i no van permetre que Peyo pogués continuar amb la sèrie original. En el cas dels futurs Snorkels, aquell àlbum de l'Spirou restaria inèdit, i es van estrenar directament en un còmic propi l'any 1982.

Aquí en tenim un original del ja desaparegut Broca, que va fer els dissenys per al que es convertiria en la sèrie en què va confiar el senyor Monnickendam per combatre els Barrufets, i és el que va fer juntament amb Hanna-Barbera. Se'n va fer un pilot de 3 minuts per a la NBC, però aquest segment no es va fer públic.

El 1984 es va estrenar, finalment, la sèrie dels Snorkels, en francès Les Snorky, que es va emetre del 15 de setembre d'aquell any fins al 13 de maig de 1989. La protagonitzaven aquests simpàtics éssers de colors i amb una mena de trompa al cap que lligava amb la referència al tub per respirar sota l'aigua del nom de la sèrie. 

Ells, però, la fan servir per desplaçar-se ràpidament pel món submarí on viuen, i poques vegades tenen contacte amb els humans a la superfície.

Aquí en teníem un episodi de la versió doblada al castellà, concretament el desè de la primera temporada. 

Per tant, es va arribar a exportar, i es va poder veure en anglès, entre altres idiomes, però malauradament no va poder rivalitzar amb Els Barrufets i el seu èxit limitat va fer que s'haguessin de plegar veles. 

Tot i així, va ser popular en diversos països, i d'aquí la gran quantitat de marxandatge, com ara els esmentats ninots, o l'àlbum de cromos, a més d'edicions traduïdes dels còmics originals, que ens van arribar i que van ser dibuixats, després de Broca, per l'italià Franco Oneta, amb guions del belga Raoul Cauvin, per a l'editorial Dupuis.

Així era el meu ninot preferit dels Snorkels, descobreixo que de nom Tooter, però per desgràcia en algun moment se li va trencar la trompa. N'hi havia més, i aprofito per adjuntar una il·lustració en què veiem els personatges principals de la història.

Com he dit al principi, també en tenia un còmic, o còmics en plural, no ho recordo. A la meva memòria hi consta un volum de tapa tova amb força pàgines, però pel que trobo en aquest enllaç el que es va publicar en castellà van ser 26 números de 36 pàgines, a partir de 1986. Potser el que jo dic existia, qui sap -també he vist alguns àlbums de tapa dura amb dues històries, rebuscant per internet-, o potser els meus records estan deformats, que és el més probable. 

El senyor Monnickendam va acabar sent productor executiu de la sèrie d'Els Barrufets a les temporades 6 i 7, de 1986 a 1987, però aquest altre entranyable programa va tenir un recorregut curt, i hem de lamentar que no arribés a tenir més repercussió -tot i que la que va tenir no va estar malament-. Em consta que la sèrie va ser editada en DVD en alguns països, però no a l'estat espanyol, si us ho estàveu preguntant. Vosaltres us en recordeu, dels Snorkels?

Els meus 5 animes preferits

Fa temps vaig publicar una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de quan era petit, i vaig fer l'esforç de reduir la llista a només cinc títols. Vaig deixar fora coses que m'agradaven força, però volia fer un Top 5 i em vaig reprimir.

Avui vull fer una nova llista, aquest cop només d'animació japonesa, o anime, i com que actualment -i des de fa anys- gairebé no en miro mai, per manca de temps -ni tan sols llargmetratges animats japonesos, miro, tot i que es poden consumir en menys de dues hores-, la llista estarà formada per produccions que em fascinaven de petit i adolescent. I he de dir que també em costarà cenyir-me a cinc noms.

Aquesta vegada, però, m'he vist capaç de fer una llista ordenada, i començo per la cinquena posició, que és per a Fly, el nom amb què es coneixia aquí l'anime Dragon Quest: Dai no daibôken, o "Dragon Quest: La gran aventura d'en Dai", per tal d'evitar l'homofonia entre "Dai" i l'anglès "die".

M'encantava aquell univers de fantasia heroica amb dissenys simpàtics, moltíssims monstres i encanteris de tota mena, i aquelles cançons d'entrada i sortida, i poc m'imaginava, quan era petit, que es basava en un manga que es va publicar aquí parcialment i després no va poder ser editat com calia per problemes de llicències que semblen irresolubles.



Tampoc m'imaginava que se situava al mateix univers de la saga de videojocs de rol Dragon Quest, perquè a Occident va arribar molt tard malgrat l'espectacular èxit que té des de sempre al seu país d'origen. Una saga que és la meva preferida d'aquest gènere dels videojocs, i que aprofito per dir, perquè encara hi ha gent que difon informació errònia, que no té cap joc amb l'argument d'aquesta sèrie.

A la quarta posició tenim Ranma 1/2, adaptació del manga del mateix nom de la Rumiko Takahashi a la qual no vaig fer cas quan s'emetia en castellà a Antena 3, i que a diferència de molta gent vaig conèixer realment quan se'n va començar a publicar el manga en aquell erroni format encolat de 48 pàgines, que va ser cancel·lat i que anys després es va recuperar com calia.

Ara que el tinc sencer en una edició adequada serà el moment de llegir-me'l seguit i bé -ja ho vaig fer fa molts anys entre el que hi havia en castellà i el que vaig continuar en francès-, però aquí he vingut a parlar de la sèrie animada, que em va marcar.

L'opening -horrorós, per cert, encara que el cantem amb nostàlgia- és diferent en tot de l'original japonès, que sí que van respectar força en castellà a l'hora de traduir-lo. Vegem-ne, però, la versió catalana, que encara que sigui pitjor va ser la que vaig sentir més vegades:



Era una sèrie amb un munt de personatges interessantíssims, situacions absurdes -molt en la línia de la mestra Takahashi, però no al nivell de Lamu-, combats trepidants i una estructura autoconclusiva dels episodis que en aquest cas no em suposava cap problema, perquè permetia gaudir d'històries  d'allò més diverses i explicades en alguns dels segments de 20 minuts més ben aprofitats que he vist mai en un anime.

A la tercera posició hi he de posar Captain Tsubasa, el primer anime, el de 128 episodis, el que es va estrenar amb Telecinco -i del qual recordo haver captat alguna imatge en un vídeo de presentació del canal i haver-me emocionat- dos dies després de les primeres emissions definitives de la cadena -sí, ho he buscat-. El que anomenàvem popularment "Oliver y Benji", però que se suposava que es deia Campeones.

Venia d'un manga de 37 volums que amb els anys es va acabar publicant aquí -substituint aquelles edicions piratíssimes en color, com les de Candy Candy en el seu dia-, i que després va tenir diverses seqüeles al Japó, on encara es publica. Aquí va arribar alguna versió més de l'anime, però ja no les vaig seguir. 



Aquesta cançó, com en el cas de Ranma 1/2, també era de nova creació, però en aquest cas sí que m'agradava (i m'agrada) molt.

Sempre s'ha fet molta conya sobre les possibles dimensions del camp, un problema de l'adaptació televisiva i la necessitat d'allargar escenes que al manga se solventen en unes vinyetes (també passa a Bola de Drac), i és veritat que hi ha xuts d'efectes impossibles i diverses violacions de les normes (un nano jugant lesionat, un altre amb problemes de cor, cops amb sang sense que l'àrbitre aturi el joc, etc.), i deus ex machina per justificar situacions (lesions dels jugadors invencibles perquè els partits tinguin un mínim d'emoció, per exemple), però... com gaudia d'aquella sèrie.

Encara ara recordo força resultats dels partits, i les històries de rivalitat amistosa entre diversos personatges, i el carisma dels equips secundaris. Tinc ganes de tornar-la a veure gràcies als DVD que em vaig comprar fa anys.

Al número dos hi ha Bola de Drac, que ja va sortir en aquell listat de sèries de dibuixos animats en general, i que necessita molt poca presentació, si és que li'n cal cap.

Una sèrie que em va canviar la vida, em va fer interessar-me per l'animació i el còmic del Japó -en aquella època, per aquest ordre-, i per extensió va motivar el meu interès per la cultura japonesa i el seu idioma. Es podria dir que no treballaria on treballo si un company de classe no m'hagués parlat d'uns dibuixos sobre un nen que llançava energia ajuntant les mans i volava en un núvol màgic.



Quins moments ens ha proporcionat aquesta sèrie que coneixem de memòria, moments als quals he dedicat diverses entrades, perquè és un univers riquíssim. I ara ha revifat amb Bola de Drac Super i Bola de Drac Heroes, el temps dirà si en un encert o una equivocació.

A mi m'agradava tot, no poso la línia a Bola de Drac Z com fa tantíssima gent, però he de reconèixer que m'encantaven els tornejos d'arts marcials, tot i que després ni l'autor es prenia seriosament. Bola de Drac és un anime (i un manga) que m'agrada revisitar de tant en tant, i un dels més importants de la meva vida.

I si Bola de Drac no ocupa la primera posició és perquè aquesta és, ja ho he dit altres vegades -i parlo d'anime, perquè en manga la meva obra preferida és Touch-, per a Musculman, una sèrie que em tenia fascinat quan era petit, i n'escrivia coses al diari i tot.

El motiu és que m'encantaven els seus combats de lluita lliure i humor absurd, els seus variadíssims personatges, amb secundaris molt interessants com en Menjatallarines, els seus canvis de to que feien que la cosa passés de l'absurd a situacions i parlaments èpics, i en general una història de rivalitats amistoses d'allò més emocionant.



Aquí tenim un exemple d'això que deia, i aquesta sèrie m'agradava tant que no vaig dubtar ni un moment a comprar-ne el manga, publicat aquí exclusivament en català, quan va sortir. Al Japó va tenir seqüeles, i amb els anys els autors van reprendre la història original, que segueixo poc a poc en japonès i que va fer, de retop, que l'edició catalana esdevingués incompleta.

Com vaig fer l'altre cop, i com que he hagut de deixar coses fora, permeteu-me que esmenti també, com algunes de les meves sèries d'anime preferides, Conan, el nen del futur, Maison Ikkoku, Dr. Slump, Sakura, la caçadora de cartes, Marmalade Boy o, més recentment, Nana. Quins són els vostres animes preferits?

Les Fabuloses Tortugues Ninja: Herois de mitja closca

L'any passat vaig fer una entrada sobre els meus dibuixos animats preferits de petit, i la vaig limitar a 5 elements, com acostumo a fer quan creo llistes. 

Això em va obligar a ser molt selectiu, i vaig deixar fora una sèrie que de m'agradava moltíssim, i que veia, com es veien les coses llavors, quan l'enganxava, de manera que dubto que l'hagi vist sencera, però encara ara em vindria de gust tornar-la a veure.

Les fabuloses Tortugues Ninja va ser, sens dubte, una de les sèries de dibuixos estrella de TV3, i malgrat les noves adaptacions -que esmentaré més avall, però que ja avanço que no he vist- és aquesta la que ha quedat al record de tota una generació, perquè va ser una bomba que va provocar l'omnipresència dels simpàtics personatges, això sí que puc dir que sense una equivalència del mateix nivell en les noves versions.

Amb aquella mítica veu que cantava les cançons d'entrada de la majoria dels dibuixos de la nostra època, en Jordi Vila (en podeu sentir una entrevista de Catalunya Ràdio aquí), el tema respectava la melodia original, naturalment traduïda, i ens regalava frases que ens han quedat a la memòria, com ara que a en Michaelangelo li agrada ballar, o que són herois de mitja closca, però també sensibles.

Aquella sèrie, anomenada Teenage Mutant Ninja Turtles als Estats Units i rebatejada com a Teenage Mutant Hero Turtles en arribar al Regne Unit per tal d'evitar connotacions massa violentes de la paraula "ninja", tenia, a més d'uns protagonistes amb un carisma espectacular -també els enemics- i una ambientació molt de finals dels 80 i primera meitat dels 90 (la sèrie es va emetre als Estats Units en 193 episodis entre 1987 i 1996) que encaixava perfectament amb els gustos populars de l'època -acció, lluita, fascinació pels elements orientals que ja venia de temps enrere...-, de manera que no és estrany que ens agradés i encara ara ens dugui molts records d'aquelles dues dècades inoblidables.

Igual que passa amb els Reis d'Orient, la gent era d'una tortuga o d'una altra. Em fa l'efecte que en Raphael, el que anava amb la màscara vermella i els sai, era el més popular, potser en Michaelangelo (també escrit com a Michelangelo), amb els nunchakus, li anava al darrere. Repeteixo, és una percepció personal. Ara bé, jo era d'en Leonardo, el de blau amb les katanes, i potser el que m'agradava més en segon lloc era en Donatello, el de la màscara lila amb el pal bô.

Tots quatre eren grans amants de la pizza, i tenien personalitats i punts forts diferents. En Michaelangelo era el creador del crit "Cowabunga!", i li agradava la pizza més que a cap altre, fins al punt que hi experimentava posant-hi coses estranyes. En Raphael era el que aportava el toc d'humor, en Donatello era l'inventor de l'equip, i en Leonardo era el líder de tots quatre, i el més tranquil i discret -potser per això m'agradava-.

L'origen d'aquests personatges era el següent: unes tortugues havien caigut a les clavegueres i allà les va recollir un ninja del Clan del Peu caigut en desgràcia al Japó que se'n va anar a Nova York tot fugint, i havia de malviure precisament a les clavegueres. En entrar en contacte amb una substància que era un mutagen les tortugues van adquirir un aspecte humanoides i l'humà el d'una rata també humanoide, i les va criar, educar i entrenar en les arts marcials després de posar-los els noms d'artistes del Renaixement, ja que una de les seves passions era l'art.

L'home que havia fet caure en desgràcia el que coneixem com a Estallicó (Splinter en anglès) el persegueix fins a Nova York tot liderant el Clan del Peu i associant-se amb l'alienígena Krang, i ara vol conquerir també el món. Ho fa amb la nova identitat de Trinxant (Shredder en anglès). I l'enfrontament està servit capítol rere capítol, amb personatges secundaris destacats com són la reportera April O'Neal o els enemics Bebop i Rocamassissa (Rocksteady en anglès), entre molts altres.

El cas és que va ser tan popular que va generar un munt de marxandatge, el més destacat el de les figures articulades, amb els protagonistes, alguns secundaris i també vehicles, com la mítica furgoneta de les Tortugues Ninja.

Recordo que un Nadal me les vaig demanar i els meus pares em van dir que eren cares i que potser me'n cauria alguna, però totes quatre no. L'alegria que vaig tenir quan el matí d'aquell Nadal vaig obrir-les totes quatre! També recordo amb especial afecte l'àlbum de cromos de Panini.



No ens hauria de sorprendre, doncs, que el 1990 se n'estrenés la primera pel·lícula d'imatge real. Veient el tràiler fa un efecte una mica ridícul, i veig que va tenir molt mala acollida, però això no va impedir que se n'estrenessin dues seqüeles, una d'elles el 1991 (Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Secret of the Ooze, recordo que en castellà era El secreto de los mocos verdes) i l'altra el 1993 (Teenage Mutant Ninja Turtles III). Totes van ser destrossades, però recordo amb afecte les dues primeres, que vaig anar a veure al cinema, cosa que quan jo era petit era molt excepcional.

Amb els anys se'n farien més pel·lícules, concretament una d'animació per ordinador el 2007 anomenada TMNT i dues més d'imatge real, Teenage Mutant Ninja Turtles (2014) i Teenage Mutant Ninja Turtles: Out of the Shadows (2016). Cap d'elles va tenir, tampoc, sort amb la crítica.

Els va anar millor a les noves adaptacions animades, que repetien el nom de Teenage Mutant Ninja Turtles, la primera de les quals de 156 episodis emesos entre 2003 i 2009 -havien passat 7 anys des del final de la longevíssima sèrie original-, i la segona (a la imatge) de 124 entre 2012 i 2017, i aquesta multipremiada. Per a la tardor d'aquest 2018 s'espera l'estrena d'una nova sèrie, Rise of the Teenage Mutant Ninja Turtles.

Reconec que no he vist cap d'aquestes adaptacions, és per això que no hi aprofundeixo gaire, i també reconec que les rebutjava perquè m'aferrava a la sèrie clàssica, però sembla que són força recomanables, malgrat que els nous dissenys no resultin tan atractius per als nostàlgics.

Per descomptat, un univers tan ric i estimat havia de tenir adaptacions en forma de videojocs, i és que la franquícia era ideal per al gènere de les plataformes d'acció i els beat'em ups. La primera d'aquestes adaptacions va arribar el 1989 per a sistemes com la NES, però en parlo amb més extensió aquí i aquí. I els tenim com a convidats en un contingut descarregable de pagament al videojoc de lluita Injustice 2 (2017).

Només vull afegir, sobre aquest tema, que alguns dels videojocs dels anys 90 van tenir una gran acollida, especialment la versió de recreativa (que a la NES es va dir Teenage Mutant Ninja Turtles II: The Arcade Game en haver sortit ja el de la portada que hem vist) i el Teenage Mutant Ninja Turtles: Turtles in Time.

Si ens fixem en la portada de la versió de la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo veurem un detall: totes les tortugues duen la màscara vermella.

Això és perquè, tot i que es basava en la sèrie de televisió clàssica, es va fer servir el cànon dels còmics que el guionista Peter Laird (esquerra) i el dibuixant Kevin Eastman (dreta) havien cocreat i llançat per primera vegada el 1984 amb l'editorial independent Mirage Studios, assolint un èxit inesperat que els faria rics i propietaris d'aquesta enorme franquícia.

Als còmics originals, de to més fosc -sembla que als autors no els agradava el to lleuger dels dibuixos animats, però reconeixen que sense ells les Tortugues Ninja no haurien tingut tant d'èxit-, els quatre protagonistes duien màscares vermelles.

Hi ha hagut moltes encarnacions posteriors del còmic, també en d'altres editorials, amb la participació d'altres persones i amb diverses versions contradictòries des del punt de vista argumental, però el cas és que el món de les Tortugues Ninja és un univers molt més gran del que m'imaginava abans d'informar-me al respecte motivat pels grans records que tinc d'aquell únic producte del qual havia gaudit de petit, a banda d'alguns dels videojocs.

Els 5 moments més sorprenents de Bola de Drac

M'adono que fa molt que no dedico una entrada a un d'aquells rànquings meus sobre Bola de Drac, en què comparteixo moments destacats de la sèrie des de diferents punts de vista (preferits, estranys...) o faig llistes de personatges, i tampoc és que a la idea li quedi gaire suc per esprémer, però encara s'hi pot fer alguna cosa.

Aquesta vegada parlaré dels 5 moments que més em van sorprendre, un llistat emparentat amb el dels 5 moments estranys, però en què la sorpresa no ve tant per l'estranyesa de la situació, sinó perquè senzillament l'obra em va sorprendre amb alguna cosa que no m'havia passat pel cap.

Per ordre cronològic, començo amb la revelació que Déu (o el Totpoderós) era l'alter ego del gran rei dels dimonis Satanàs Cor Petit, i tenia el mateix aspecte que ell.

Quan va aparèixer de dins del seu palau em va sorprendre tant com a en Goku, però jo no em vaig llançar contra la pantalla del televisor. Després ens explicarien que originalment n'eren un, i força més endavant coneixeríem la raça dels namequians, però aquell primer moment va ser impactant i inesperat.

Molt poc després d'allò tornaven a passar 3 anys, començava un nou gran torneig de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i en Goku ja tenia 18 anys, però com que als 15 se'l veia encara tan baixet, no m'havia passat pel cap que quan el tornéssim a veure seria gran.

No havia arribat encara a l'alçada d'en Ten Shin Han i en Yamcha, però superava àmpliament en Krilín i una mica la Bulma, al capdavall ja era adult. La posada en escena d'aquest moment també va contribuir a la sorpresa de l'espectador, i el turbant per despistar hi va ajudar.

5 anys després sabríem que havia tingut un fill, en Son Gohan, però no és això el que em va sorprendre, perquè en aquella època ens començaven a arribar materials i fotocòpies on vèiem coses que al Japó ja eren passat, però per a nosaltres futur.

Ja sabia, doncs, que en Goku tenia un fill -els rumors deien que el seu nom era Goku Jr.-, i suposo que la publicitat de Bola de Drac Z a la tele es va encarregar d'anticipar-ne l'existència, però no m'esperava, ni jo ni suposo que ningú, que fos un guerrer de l'espai, és a dir un extraterrestre, com ens va revelar el seu germà Raditz, parentiu que al seu torn també representava una petita sorpresa, tot i que a l'ombra del cop d'efecte que suposava la informació sobre l'origen d'en Son Goku.

La primera mort d'en Krilín va ser la primera mort d'un personatge protagonista que vam veure a Bola de Drac -la primera mort en general, a banda de les implícites en explosions i coses així en el cas dels enemics, havia estat la del pare de l'Upa, en Bora-. Però no va ser un moment tan sorprenent -sí impactant-, per culpa de la pèssima traducció que es va fer a la versió catalana de l'anime en aquell moment, segurament per suavitzar la situació, però sense cap previsió de futur.

En canvi, la segona mort d'en Krilín, quan en Freezer va reaparèixer tot i que se'l donava per mort i el va aixecar i fer esclatar amb els seus poders, va ser tan impactant com desagradable i sorprenent, tot un gir dels esdeveniments.

I com a conseqüència directa d'allò, quan encara intentàvem pair-ho, en Goku es va transformar en superguerrer, un concepte que a la història ja havia sortit com a gran temor d'en Freezer i objectiu a aconseguir per part del protagonista i en Vegeta, però que pensàvem que només es referia a ser el millor dels guerrers de l'espai.

Doncs no: era una transformació que esdevindria cabdal i sobreutilitzada a Bola de Drac fins a la fi dels temps, però llavors va ser inesperat veure els cabells d'en Goku posar-se de punta i passar de bruns a rossos, i amb aquella aura visible al voltant del cos. 

Aquests són els moments que més em van sorprendre de l'obra d'Akira Toriyama el primer cop que els vaig veure i viure. Encara quedava molta història, però res no em tornaria a agafar a contrapeu de la manera en què ho havien aconseguit aquestes escenes.