Els 5 moments més sorprenents de Bola de Drac

M'adono que fa molt que no dedico una entrada a un d'aquells rànquings meus sobre Bola de Drac, en què comparteixo moments destacats de la sèrie des de diferents punts de vista (preferits, estranys...) o faig llistes de personatges, i tampoc és que a la idea li quedi gaire suc per esprémer, però encara s'hi pot fer alguna cosa.

Aquesta vegada parlaré dels 5 moments que més em van sorprendre, un llistat emparentat amb el dels 5 moments estranys, però en què la sorpresa no ve tant per l'estranyesa de la situació, sinó perquè senzillament l'obra em va sorprendre amb alguna cosa que no m'havia passat pel cap.

Per ordre cronològic, començo amb la revelació que Déu (o el Totpoderós) era l'alter ego del gran rei dels dimonis Satanàs Cor Petit, i tenia el mateix aspecte que ell.

Quan va aparèixer de dins del seu palau em va sorprendre tant com a en Goku, però jo no em vaig llançar contra la pantalla del televisor. Després ens explicarien que originalment n'eren un, i força més endavant coneixeríem la raça dels namequians, però aquell primer moment va ser impactant i inesperat.

Molt poc després d'allò tornaven a passar 3 anys, començava un nou gran torneig de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i en Goku ja tenia 18 anys, però com que als 15 se'l veia encara tan baixet, no m'havia passat pel cap que quan el tornéssim a veure seria gran.

No havia arribat encara a l'alçada d'en Ten Shin Han i en Yamcha, però superava àmpliament en Krilín i una mica la Bulma, al capdavall ja era adult. La posada en escena d'aquest moment també va contribuir a la sorpresa de l'espectador, i el turbant per despistar hi va ajudar.

5 anys després sabríem que havia tingut un fill, en Son Gohan, però no és això el que em va sorprendre, perquè en aquella època ens començaven a arribar materials i fotocòpies on vèiem coses que al Japó ja eren passat, però per a nosaltres futur.

Ja sabia, doncs, que en Goku tenia un fill -els rumors deien que el seu nom era Goku Jr.-, i suposo que la publicitat de Bola de Drac Z a la tele es va encarregar d'anticipar-ne l'existència, però no m'esperava, ni jo ni suposo que ningú, que fos un guerrer de l'espai, és a dir un extraterrestre, com ens va revelar el seu germà Raditz, parentiu que al seu torn també representava una petita sorpresa, tot i que a l'ombra del cop d'efecte que suposava la informació sobre l'origen d'en Son Goku.

La primera mort d'en Krilín va ser la primera mort d'un personatge protagonista que vam veure a Bola de Drac -la primera mort en general, a banda de les implícites en explosions i coses així en el cas dels enemics, havia estat la del pare de l'Upa, en Bora-. Però no va ser un moment tan sorprenent -sí impactant-, per culpa de la pèssima traducció que es va fer a la versió catalana de l'anime en aquell moment, segurament per suavitzar la situació, però sense cap previsió de futur.

En canvi, la segona mort d'en Krilín, quan en Freezer va reaparèixer tot i que se'l donava per mort i el va aixecar i fer esclatar amb els seus poders, va ser tan impactant com desagradable i sorprenent, tot un gir dels esdeveniments.

I com a conseqüència directa d'allò, quan encara intentàvem pair-ho, en Goku es va transformar en superguerrer, un concepte que a la història ja havia sortit com a gran temor d'en Freezer i objectiu a aconseguir per part del protagonista i en Vegeta, però que pensàvem que només es referia a ser el millor dels guerrers de l'espai.

Doncs no: era una transformació que esdevindria cabdal i sobreutilitzada a Bola de Drac fins a la fi dels temps, però llavors va ser inesperat veure els cabells d'en Goku posar-se de punta i passar de bruns a rossos, i amb aquella aura visible al voltant del cos. 

Aquests són els moments que més em van sorprendre de l'obra d'Akira Toriyama el primer cop que els vaig veure i viure. Encara quedava molta història, però res no em tornaria a agafar a contrapeu de la manera en què ho havien aconseguit aquestes escenes.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.

Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.

A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 

De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.

El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 

Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.

Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.

Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia. 

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.

Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 

L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.

En Nappa, de Bola de Drac

Continuo amb la nova secció de personatges, i avui parlaré d'un que no té pràcticament carisma, però que sempre he trobat interessant. Es tracta d'en Nappa, el company d'en Vegeta de Bola de Drac.

Tenia un aspecte imponent, i la seva força era tan gran que ens va transmetre el terror dels protagonistes, que fessin el que fessin no podien aspirar a res més que provocar-li ferides de poca consideració.

Un dels moments més impactants de la sèrie, sens dubte, va ser el sacrifici (literal) d'en Xaos, que va autoimmolar-se perquè va pensar que era l'única manera de vèncer en Nappa. L'únic que va vèncer fent això va ser la seva armadura (que no és moc de gall dindi, però que no era l'objectiu), i gastava d'aquesta manera la seva segona i última vida, perquè ja havia mort durant la saga d'en Cor Petit i EN TEORIA no podia tornar a ressuscitar.

Malgrat els esforços d'en Krilín, en Son Gohan, en Cor Petit Jr. i en Ten Shin Han, a més del difunt Xaos, el màxim que van aconseguir va ser deixar-lo en calçotets. Però en Ten Shin i en Cor Petit també van morir lluitant contra ell.

En Nappa era un home que es deixava endur per la fúria, i no li va fer cap gràcia que en Vegeta li ordenés esperar l'arribada d'en Goku per fer més interessant la conquista que tenien pensada. La seva força impressionant, però, quedava en no-res quan s'acollonia davant del petit Vegeta, i posteriorment amb la derrota clamorosa a mans d'en Goku.

En Goku se'l va ventilar en uns minuts, i després en Vegeta, que el considerava un perdedor (i a sobre en Goku l'havia deixat invàlid), el va rebentar amb un gest de la mà. Brutal. Un dels grans enigmes sobre el personatge és la seva calvície. Sempre s'ha dit que els Guerrers de l'Espai tenien uns cabells indomables, no aptes per fer-hi pentinats que no fossin el natural. Com és que aquest home era calb? No ho era, o almenys no quan en Vegeta era jove:

Hem de deduir, doncs, que es rapava al zero i s'afaitava el cap. Però se suposa que això tampoc no ho hauria de poder fer, ja que no deixa de ser una alteració del pentinat. En fi, un misteri més de la sèrie. Sigui com sigui, d'alguna manera la gent el recorda, perquè se n'han fet conyetes:

Senzillament genial. A la Britney li queda millor això que li han posat que no pas la imatge que va donar en aparèixer pelada així.

Feu-la gran, si no es veu clar. És una figura articulada d'en Nappa... amb el cap d'un conegut actor espanyol. Impagable i friki.

 

I acabem amb un tio disfressat de Nappa. Devia acabar també en calçotets?