5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes de 5 punts relacionats amb Bola de Drac, i solen tenir més visites del que és habitual -el llistó no està gaire amunt, també us ho dic-, però són entrades que em reservo per quan encara no tinc cap ressenya de cap mena prou a punt.

I ara és una d'aquelles ocasions, i he pensat que estaria bé que veiéssim 5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac, moments en què, potser ja llavors, però sobretot ara, que ja ens sabem la història de memòria, veiem i se'ns posa la pell de gallina pel que sabem que passarà a continuació.

Seguirem l'ordre cronològic per veure aquests moments que he triat, i començarem pels moments abans d'una de les imatges més impactants de l'obra, un fet amb què l'autor ens fumia una clatellada i ens avisava que s'havien acabat les ximpleries.

Arribava la primera mort d'un personatge bo, i a mans de l'assassí que s'acabava de carregar inesperadament un altre dolent. Si allò ho havia fet amb la llengua, què no podia fer amb una llança? Cada cop que veiem aquest enfrontament ens té amb l'ai al cor. Sabem com acaba, sabem que va motivar la primera resurrecció gràcies a les boles de drac de la sèrie, però no us passa, que cada cop que la veieu animeu en Bora per si aquesta vegada se'n surt?

Podria haver deixar simplement la vinyeta d'en Goku alçant el polze i segurament hauríeu identificat també el moment, però el que ve a continuació d'aquesta pàgina, sabent-ho, és un dels moments més gore de la sèrie. I havíem vist molts combats, a hores d'ara algunes morts, i no poca sang.

La tremenda perforació del pit d'en Goku amb un raig de boca d'en Cor Petit Jr. quan el protagonista era a punt de proclamar-se, per fi, per primera vegada, en la seva tercera final consecutiva, campió del Gran Torneig de les Arts Marcials, va suposar un impacte molt gran en el públic, tot i que el que després sabríem que era un guerrer de l'espai va aguantar prou per acabar el combat i guanyar-lo legítimament, de manera que tot plegat va acabar bé. 

I què me'n dieu, d'aquesta imatge? A banda de servir per a un bon pòster, ens mostra un Freezer que ja de per si impressiona com n'ha sortit, de bé, de l'impacte de la genkidama, però és que el que faria just a continuació no ho oblidaríem mai: deixaria fora de joc en Cor Petit i faria esclatar a l'aire en Krilín, cosa que provocaria la transformació d'en Goku en superguerrer, moment que va definir per sempre més la sèrie.

Doncs bé, allò passava en un moment tremendament dramàtic, amb en Krilín sumant-se al club dels morts reincidents, i cada cop que veiem el tirà galàctic sortir de l'aigua com si l'atac definitiu d'en Goku no li hagués fet ni pessigolles tremolem perquè sabem el que estem a punt de presenciar.

En Yamcha i la seva mala fortuna, de vegades acompanyada d'una excessiva seguretat en si mateix i les seves possibilitats, són un mem de Bola de Drac. L'hem vist passar-les de tots colors: dents caigudes, cops als testicles, paralització en veure la Bulma... 

Més endavant les coses no li van anar gaire millor, però almenys moria o perdia com un heroi, amb un to molt més dramàtic, fins que va deixar de presentar-se a les batalles un cop apresa la lliçó. En una d'aquestes ocasions, no va ser capaç d'identificar els androides 19 i 20 i li van fer un terrible forat al mig del pit que van solucionar novament les mongetes màgiques, però la imatge va ser també força gore. 

Trobo que restem importància a aquest moment perquè estem guarits d'espant, i sabem que al final sempre s'acaba solucionat tot, però quantes vegades un dolent de ficció ha amenaçat amb carregar-se tothom i ho ha complert? 

Sí, se li van escapar un grapat de persones, però ja m'enteneu. Ara, quan el veiem alçar el braç per fer realitat la seva amenaça, ja sabem que "hem" begut oli. A sobre, més endavant fa esclatar la Terra sencera i tot, un altre tabú trencat a Bola de Drac.

Què us han semblat, aquests moments? Quins són els que us van impactar més en el seu moment? També us passa, que els veieu ara i us situeu una mica en aquella època? Hi ha altres moments en què s'ensuma la tragèdia i no he dit? Compartiu-los als comentaris!

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes relacionades amb Bola de Drac, però en vaig fer unes quantes. Concretament, de moments estranys, violents, sorprenents, millors tècniques o simplement els meus preferits. 

Per això he hagut de mirar que la d'avui no l'hagués fet anteriorment, i per fortuna no era el cas, així que avui us porto un llistat dels 5 personatges que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, que inicialment s'havia de dir "personatges secundaris", però com que, de fet, mai no he estat gaire d'en Goku i ell és l'únic protagonista, una llista de secundaris preferits de Bola de Drac en mi equival a una de personatges preferits en general. La faré, aquest cop, en ordre ascendent.

Comencem amb la Vídel, la filla d'en Satan i ja avanço que l'únic personatge femení que sortirà a la llista. I això és així perquè no me n'agrada cap altre particularment, atès que a Bola de Drac estan dissenyats amb un biaix masclista clar i acostumen a ser personatges que no contribueixen en excés a la trama a mesura que avança, i que tenen un caràcter molt fort. La Bulma, per exemple, és una inventora genial i el seu paper és imprescindible, però després passa a ser un personatge força arraconat i n'esperem els rampells de mal humor que tard o d'hora arriben.

La Vídel, en canvi, encara que al final fa com la Chichi i abandona les arts marcials per fer de mare i muller (cosa que és una llàstima en tots dos casos), comença com un personatge que veiem com s'entrena en la lluita i s'esforça per aprendre'n la part fantàstica, com ara el control de l'energia i la capacitat de volar. Qui no s'hi sent identificat, en veure com sent una simple humana ho aconsegueix després de treballar-hi molt?

A la quarta posició segurament hi hauria pogut anar, sense cap problema, la ginoide A-18, i tindríem un segon personatge femení, en aquest cas ben fet i lluitador fins al final, però... personalment m'agrada més l'androide A-17.

Més misteriós que la seva germana bessona, també perquè se'n va anar a viure discretament -encara més que en Ten Shin Han-, crec que és l'únic cosplay que he tingut mai ganes de fer, i potser l'acabaré fent algun dia, si m'ho plantejo amb temps. A més, a Bola de Drac Super el van recuperar amb encert i va ser un retorn benvingut.

Al bronze, però podria haver anat perfectament a la plata, tenim en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis reencarnat, o Cor Petit per als amics. Perquè som amics, oi? Sí, si no està enfadat ho admet.

El fill-reencarnació del primer enemic realment terrorífic de la sèrie va esdevenir poc a poc un aliat de valor incalculable en unir-se per força a en Goku per enfrontar-se a en Raditz, i quan en Goku va morir en aquell combat (tècnicament a les seves mans, compte) va decidir entrenar el seu fill Son Gohan, que es va convertir, en el procés, en una mena de fill postís seu. Allò va provocar un dels moments més lacrimògens de Bola de Drac.

Un cop convertit en un dels bons amb tots els honors, en Cor Petit ha participat en nombrosos combats, augmentant de poder o contribuint com podia en les batalles que arribaven a un nivell que ell no podia assolir. Hi ha més personatges dels quals es pot dir això, però el namequià és un dels guerrers que poden aportar el seu granet de sorra durant més temps. I la seva capa és increïble.

Molt empatat amb ell, però finalment vencedor del duel particular, tenim en Vegeta, un altre que va passar d'enemic a aliat, tot i que amb les mans més tacades de sang i amb més recança. La seva actitud respecte als altres és, almenys de cara a la galeria, d'amistat per conveniència, però poc a poc es va estovant de debò.

Protagonista, juntament amb en Goku, del meu combat preferit de la sèrie, és l'únic guerrer de l'espai que apareix en aquesta llista. Sempre fidel als seus principis, lluita per no quedar-se enrere respecte a en Goku, el seu gran rival, i en alguns moments li passa al davant, tot i que el guió s'entesta a fer que això no serveixi de res i que després sigui el seu odiat Kakarot qui resolgui els combats.

Evidentment, el número u de la llista havia de ser en Krilín, el millor amic d'en Goku, condeixeble seu a l'etapa amb el Follet Tortuga i considerat, sovint, el més fort de la Terra... entre els humans.

Un personatge entranyable, maldestre de vegades, que ens fa riure (no fotre'ns d'ell, sinó riure) i que també hem vist morir diverses vegades, cosa que ens ha trencat el cor. Però pel camí l'hem vist entrenar-se, ser agosarat en provar tècniques noves i fer molt bon paper tant en diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai com en batalles que sempre li anaven grans.

I fins aquí el meu Top 5 de personatges de Bola de Drac. Com sempre, s'agraeixen comentaris al respecte i les vostres propostes personals.

Els 5 moments més sorprenents de Bola de Drac

M'adono que fa molt que no dedico una entrada a un d'aquells rànquings meus sobre Bola de Drac, en què comparteixo moments destacats de la sèrie des de diferents punts de vista (preferits, estranys...) o faig llistes de personatges, i tampoc és que a la idea li quedi gaire suc per esprémer, però encara s'hi pot fer alguna cosa.

Aquesta vegada parlaré dels 5 moments que més em van sorprendre, un llistat emparentat amb el dels 5 moments estranys, però en què la sorpresa no ve tant per l'estranyesa de la situació, sinó perquè senzillament l'obra em va sorprendre amb alguna cosa que no m'havia passat pel cap.

Per ordre cronològic, començo amb la revelació que Déu (o el Totpoderós) era l'alter ego del gran rei dels dimonis Satanàs Cor Petit, i tenia el mateix aspecte que ell.

Quan va aparèixer de dins del seu palau em va sorprendre tant com a en Goku, però jo no em vaig llançar contra la pantalla del televisor. Després ens explicarien que originalment n'eren un, i força més endavant coneixeríem la raça dels namequians, però aquell primer moment va ser impactant i inesperat.

Molt poc després d'allò tornaven a passar 3 anys, començava un nou gran torneig de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i en Goku ja tenia 18 anys, però com que als 15 se'l veia encara tan baixet, no m'havia passat pel cap que quan el tornéssim a veure seria gran.

No havia arribat encara a l'alçada d'en Ten Shin Han i en Yamcha, però superava àmpliament en Krilín i una mica la Bulma, al capdavall ja era adult. La posada en escena d'aquest moment també va contribuir a la sorpresa de l'espectador, i el turbant per despistar hi va ajudar.

5 anys després sabríem que havia tingut un fill, en Son Gohan, però no és això el que em va sorprendre, perquè en aquella època ens començaven a arribar materials i fotocòpies on vèiem coses que al Japó ja eren passat, però per a nosaltres futur.

Ja sabia, doncs, que en Goku tenia un fill -els rumors deien que el seu nom era Goku Jr.-, i suposo que la publicitat de Bola de Drac Z a la tele es va encarregar d'anticipar-ne l'existència, però no m'esperava, ni jo ni suposo que ningú, que fos un guerrer de l'espai, és a dir un extraterrestre, com ens va revelar el seu germà Raditz, parentiu que al seu torn també representava una petita sorpresa, tot i que a l'ombra del cop d'efecte que suposava la informació sobre l'origen d'en Son Goku.

La primera mort d'en Krilín va ser la primera mort d'un personatge protagonista que vam veure a Bola de Drac -la primera mort en general, a banda de les implícites en explosions i coses així en el cas dels enemics, havia estat la del pare de l'Upa, en Bora-. Però no va ser un moment tan sorprenent -sí impactant-, per culpa de la pèssima traducció que es va fer a la versió catalana de l'anime en aquell moment, segurament per suavitzar la situació, però sense cap previsió de futur.

En canvi, la segona mort d'en Krilín, quan en Freezer va reaparèixer tot i que se'l donava per mort i el va aixecar i fer esclatar amb els seus poders, va ser tan impactant com desagradable i sorprenent, tot un gir dels esdeveniments.

I com a conseqüència directa d'allò, quan encara intentàvem pair-ho, en Goku es va transformar en superguerrer, un concepte que a la història ja havia sortit com a gran temor d'en Freezer i objectiu a aconseguir per part del protagonista i en Vegeta, però que pensàvem que només es referia a ser el millor dels guerrers de l'espai.

Doncs no: era una transformació que esdevindria cabdal i sobreutilitzada a Bola de Drac fins a la fi dels temps, però llavors va ser inesperat veure els cabells d'en Goku posar-se de punta i passar de bruns a rossos, i amb aquella aura visible al voltant del cos. 

Aquests són els moments que més em van sorprendre de l'obra d'Akira Toriyama el primer cop que els vaig veure i viure. Encara quedava molta història, però res no em tornaria a agafar a contrapeu de la manera en què ho havien aconseguit aquestes escenes.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.

Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.

A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 

De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.

El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 

Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.

Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.

Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia. 

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.

Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 

L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.