Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.