Els meus 5 pitjors lluitadors preferits de Bola de Drac

No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús. 

A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista. 

Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:

Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.

El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.

El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès. 

El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.

En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.

Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.

He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar. 

Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.

Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.

I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint. 

Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.

I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.