No fa gaire que vaig publicar una entrada d'aquestes de llistes temàtiques de Bola de Drac, però en tinc una altra, que a veure si sé explicar bé, perquè reconec que el títol pot ser una mica confús.
A l'obra magna d'Akira Toriyama hi ha un fotimer de personatges, hi estarem d'acord, però també estarem d'acord en què la trama, al final, gira al voltant d'un grupet reduït i, com m'he queixat moltes vegades, massa centrat en en Goku, el seu protagonista.
Quan parlo de Bola de Drac ja miro de donar importància als personatges secundaris, com vaig fer a la recent entrada sobre els meus moments de glòria preferits, però avui vull anar encara més lluny i parlar de lluitadors que a la sèrie destaquen pels seus mals resultats, però que per context sabem que no són pas fluixos, i que a mi m'agraden per algun motiu. I no, no parlaré d'en Yamcha, que seria l'elecció òbvia, però sí que l'esmentaré un parell de cops. Som-hi:
Començarem amb en Chaoz, el company diria que inseparable d'en Ten Shin Han, però més endavant deixa de dur-lo a les batalles, i és que en realitat no és un lluitador que destaqui gaire per la seva força ni la seva habilitat.
El que sí que té són poders psíquics, que fa servir per guanyar combats a la fase preliminar del Gran Torneig de les Arts Marcials o per manipular els aparellaments, però contra enemics més poderosos com en Krilín no n'hi ha prou i perd estrepitosament, malgrat un moment més seriós quan llança el dodon-pa. Al següent torneig ni tan sols arriba a la fase final, perquè el derrota el Tao-pai-pai robotitzat. A les dues grans batalles on participa, contra en Satanàs Cor Petit i contra els guerrers de l'espai, mor sense haver fet pràcticament res. Ara bé, és bufó.
El ninja Murasaki de la Torre d'Acer, per a mi la part més interessant de la saga de la Cinta Vermella, no és rival per a en Goku, però és un combat molt divertit perquè tracta amb humor tots els tòpics de combat d'aquests guerrers de l'imaginari japonès.
El caporal Murasaki fa tot el que pot per vèncer en Goku, amb tots els paranys i enganys que se li acudeixen, però tot li surt malament i cal dir que fa força el ridícul. Ara bé, com deia més amunt, ens proporciona un divertidíssim combat que remet a un humor més propi de Dr. Slump, l'obra anterior de l'autor, i per això el vull homenatjar.
En Kiwi és un dels membres de l'immens exèrcit d'en Freezer, i l'hi té jurada a en Vegeta, però quan troba l'ocasió de pelar-lo i treure-se'n l'espina fa el descobriment fatal que el guerrer de l'espai s'ha tornat molt més fort que abans i ara el supera amb escreix.
Mor ràpidament, i si us pregunteu per què el poso en aquesta llista... bé, és que estèticament sempre m'ha agradat molt, i quan era petit i les figures de goma de Bola de Drac eren molt poques i de dubtosa qualitat -ni pensaments de les articulades, que llavors no havien arribat aquí-, jo somiava amb què en sortissin més, i com que no sortien, dibuixava els seus personatges en cartolines, els retallava i hi jugava, i recordo haver-lo fet a ell, també.
He dit que esmentaria en Yamcha, i ho faig ara, perquè el seu tercer infructuós intent de superar la primera ronda de la fase final d'un Gran Torneig de les Arts Marcials el va enfrontar al senyor Shen, que sí que és el personatge que vull destacar.
Aquest humà normal i corrent, que després sabríem que era Déu posseint un cos, era tan poc amenaçador que el deixeble del Follet Tortuga es va confiar massa i, malgrat algun moment que va valer la pena, com la presentació del sôkidan, el cert és que va fer força el ridícul, cosa que també va fer -amb l'ajuda del teatret del Totpoderós- aquest senyor de mitjana edat i ulleres que, al final, va guanyar el combat. Entranyable.
Acabo amb l'A-20, l'androide que en realitat era el seu mateix creador -i creador de tots els altres androides-, el doctor Gero, el responsable de la saga dels androides i en Cèl·lula, que com que s'havia modificat a si mateix ara era un lluitador aparentment temible.
I potser sí, però l'única escena en què ho va demostrar va ser aquella en què va perforar el pit d'en Yamcha -ja l'he tornat a esmentar-, que va sobreviure gràcies a les mongetes màgiques. I potser quan va xuclar l'energia d'en Cor Petit atacant-lo per l'esquena. Fora d'això, i de matar civils innocents, sobretot es va dedicar a fugir de la colla protagonista i els combats els va lliurar el seu acòlit, l'A-19. Va morir miserablement traït per l'atac de l'A-17, que no el volia continuar obeint.
Tot i així, va ser seleccionat per formar part del reduït repartiment de personatges del primer videojoc de lluita 1 contra 1 de Bola de Drac, el Dragon Ball Z: Super Butôden (a Europa senzillament Dragon Ball Z) de la Super Nintendo (1993), cosa força curiosa.
I fins aquí els meus estimats perdedors. Quins són els vostres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada