5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes de 5 punts relacionats amb Bola de Drac, i solen tenir més visites del que és habitual -el llistó no està gaire amunt, també us ho dic-, però són entrades que em reservo per quan encara no tinc cap ressenya de cap mena prou a punt.

I ara és una d'aquelles ocasions, i he pensat que estaria bé que veiéssim 5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac, moments en què, potser ja llavors, però sobretot ara, que ja ens sabem la història de memòria, veiem i se'ns posa la pell de gallina pel que sabem que passarà a continuació.

Seguirem l'ordre cronològic per veure aquests moments que he triat, i començarem pels moments abans d'una de les imatges més impactants de l'obra, un fet amb què l'autor ens fumia una clatellada i ens avisava que s'havien acabat les ximpleries.

Arribava la primera mort d'un personatge bo, i a mans de l'assassí que s'acabava de carregar inesperadament un altre dolent. Si allò ho havia fet amb la llengua, què no podia fer amb una llança? Cada cop que veiem aquest enfrontament ens té amb l'ai al cor. Sabem com acaba, sabem que va motivar la primera resurrecció gràcies a les boles de drac de la sèrie, però no us passa, que cada cop que la veieu animeu en Bora per si aquesta vegada se'n surt?

Podria haver deixar simplement la vinyeta d'en Goku alçant el polze i segurament hauríeu identificat també el moment, però el que ve a continuació d'aquesta pàgina, sabent-ho, és un dels moments més gore de la sèrie. I havíem vist molts combats, a hores d'ara algunes morts, i no poca sang.

La tremenda perforació del pit d'en Goku amb un raig de boca d'en Cor Petit Jr. quan el protagonista era a punt de proclamar-se, per fi, per primera vegada, en la seva tercera final consecutiva, campió del Gran Torneig de les Arts Marcials, va suposar un impacte molt gran en el públic, tot i que el que després sabríem que era un guerrer de l'espai va aguantar prou per acabar el combat i guanyar-lo legítimament, de manera que tot plegat va acabar bé. 

I què me'n dieu, d'aquesta imatge? A banda de servir per a un bon pòster, ens mostra un Freezer que ja de per si impressiona com n'ha sortit, de bé, de l'impacte de la genkidama, però és que el que faria just a continuació no ho oblidaríem mai: deixaria fora de joc en Cor Petit i faria esclatar a l'aire en Krilín, cosa que provocaria la transformació d'en Goku en superguerrer, moment que va definir per sempre més la sèrie.

Doncs bé, allò passava en un moment tremendament dramàtic, amb en Krilín sumant-se al club dels morts reincidents, i cada cop que veiem el tirà galàctic sortir de l'aigua com si l'atac definitiu d'en Goku no li hagués fet ni pessigolles tremolem perquè sabem el que estem a punt de presenciar.

En Yamcha i la seva mala fortuna, de vegades acompanyada d'una excessiva seguretat en si mateix i les seves possibilitats, són un mem de Bola de Drac. L'hem vist passar-les de tots colors: dents caigudes, cops als testicles, paralització en veure la Bulma... 

Més endavant les coses no li van anar gaire millor, però almenys moria o perdia com un heroi, amb un to molt més dramàtic, fins que va deixar de presentar-se a les batalles un cop apresa la lliçó. En una d'aquestes ocasions, no va ser capaç d'identificar els androides 19 i 20 i li van fer un terrible forat al mig del pit que van solucionar novament les mongetes màgiques, però la imatge va ser també força gore. 

Trobo que restem importància a aquest moment perquè estem guarits d'espant, i sabem que al final sempre s'acaba solucionat tot, però quantes vegades un dolent de ficció ha amenaçat amb carregar-se tothom i ho ha complert? 

Sí, se li van escapar un grapat de persones, però ja m'enteneu. Ara, quan el veiem alçar el braç per fer realitat la seva amenaça, ja sabem que "hem" begut oli. A sobre, més endavant fa esclatar la Terra sencera i tot, un altre tabú trencat a Bola de Drac.

Què us han semblat, aquests moments? Quins són els que us van impactar més en el seu moment? També us passa, que els veieu ara i us situeu una mica en aquella època? Hi ha altres moments en què s'ensuma la tragèdia i no he dit? Compartiu-los als comentaris!

Bola de Drac i la cultura popular occidental

No és pas nou que Bola de Drac va néixer com una adaptació molt lliure del clàssic relat xinès Viatge a l'Oest, del segle XVI, i que en Son Goku no és un personatge totalment original de l'Akira Toriyama. Tampoc ens hauria de sorprendre que, malgrat l'ambientació en un món i un univers ficticis, a l'obra hi puguem veure algunes referències culturals japoneses i del seu folklore (o de l'Orient en general), com ara la manera de reflectir l'Altre Món, la llegenda del conill a la Lluna o els ninges.

Aquesta entrada, però, no estarà dedicada a això, sinó a les referències a la cultura popular, o com la vulgueu anomenar, d'Occident, que també podem trobar escampades per Bola de Drac. Perquè de la mateixa manera que a nosaltres ens fascina allò exòtic, que ens queda culturalment més lluny, a l'altra banda també es viu, aquest fenomen, i per això els autors de manga acostumen a citar artistes i obres occidentals com a referents i influències. 

Comencem amb una inspiració que podem considerar doble, i és que la transformació d'en Goku -i més endavant qualsevol guerrer de l'espai amb cua- en mico gegant oozaru recorda tant el goril·la gegant King Kong, nascut a la pel·lícula del mateix nom de 1933, com el mite dels homes llop, amb orígens que es remunten segles i segles, en produir-se aquesta transformació en nits de lluna plena. 

És una deliciosa barreja que, sens dubte, respon al fet que en Goku, o almenys la seva inspiració principal, com deia, és la del protagonista de Viatge a l'Oest, en Sun Wukong, un noi mico que també es coneix com a Rei Mico.

Els homes llop més clàssics els veiem referenciats d'una manera més evident quan n'apareix un al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, tot i que en aquest cas l'autor li va donar un gir humorístic en fer que es tractés d'un llop home, que era un llop antropomòrfic que en veure la lluna plena es transformava en home, curiosament més lleig que en la seva forma de llop. 

Una de les referències més evidents és la de l'androide número 8, és a dir l'A-8 (com el podem anomenar en retrospectiva), clarament inspirat, no en la seva construcció a base de trossos de cadàvers -que no és el cas-, sinó en el seu aspecte, en el monstre del doctor Frankenstein, de la novel·la Frankenstein o El Prometeu modern, de Mary Shelley (1818). 

Al torneig de la Baba la Vident tenim un festival de referències al terror occidental clàssic, com és el cas del lluitador Dràcula, versió del personatge clàssic de la novel·la del mateix nom de Bram Stoker de 1897 -tot i que el mite dels vampirs és més antic-.

Del mateix any va ser la novel·la L'home invisible, de H. G. Wells, i a Bola de Drac el seu protagonista hi és referenciat amb un personatge que lluita contra els protagonistes aprofitant la seva invisibilitat, i el combat el solucionen, ja que encara no sabien lluitar sentint la presència dels rivals, d'una manera d'allò més curiosa, amb sang involucrada. 

Acabem el torneig de la Baba la Vident amb la tercera referència al terror clàssic, La Mòmia, mite iniciat el 1932 amb la pel·lícula protagonitzada pel llegendari Boris Karloff. A Bola de Drac és un lluitador molt fort que empra també les benes que l'emboliquen per immobilitzar els rivals.

Una referència difícilment més occidental des del punt de vista geogràfic, però també per la seva representació típica i tòpica en incomptables productes audiovisuals, és la dels indis (nord-americans) que viuen a la Terra Sagrada d'en Karín, els entranyables Upa i Bora. No hi apareixen, però, cowboys, però sí que són víctimes del setge de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. 

Aquesta referència no és visual, però es remunta a l'any 1950, quan Disney va estrenar La Ventafocs, gran clàssic de la companyia, la cançó més popular de la qual es diu Bibbidi-Bobbidi-Boo, sons que es reprodueixen a la lletra en si i que Akira Toriyama va fer servir per batejar els mags Bibidí i Babidí i el monstre Bû. 

Ens n'anem una mica més endavant en el segle XX, perquè tractant-se d'una sèrie d'arts marcials és normal que hi apareguin diverses disciplines de lluita, i també que hi hagi referències a dos populars artistes -en els dos sentits: com a lluitadors i com a actors de cinema- com són en Bruce Lee, que va aparèixer (en versió boladedraquiana, és clar) dos cops, en papers molt petits, i en Jackie Chan, que en aquest cas no s'hi assemblava gens, però sí que era molt semblant, canviant una única lletra, al nom que feia servir el Follet Tortuga per participar als torneigs d'arts marcials disfressat.

Val la pena aturar-se una mica en aquest punt per comentar que l'autor era molt fan de les pel·lícules d'arts marcials hongkongueses, el veiem a la foto amb en Jackie Chan, i que afirma que va crear la història curta Dragon Boy, llavor de la futura Bola de Drac, precisament per homenatjar aquell món que el fascinava tant. 

Una referència que a mi se m'havia escapat fins ara, perquè com he dit en més d'una ocasió no soc, ni de bon tros, especialista en la saga Star Wars, és aquesta ciutat dels núvols que a Bola de Drac és el cim de la Torre Sagrada d'en Karín, i que a L'Imperi contraataca (1980) es mostrava amb un aspecte que no podem negar que va inspirar aquesta construcció emblemàtica de l'obra de Toriyama. 

El 1984 començava el manga de Bola de Drac, i també va ser l'any de l'estrena de The Terminator, la primera de la mítica saga iniciada per James Cameron i protagonitzada per Arnold Schwarzenegger, amb un androide assassí que ja és Història del Cinema per dret propi i que va aparèixer a la Torre d'Acer, a la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella, sense gaires intents de dissimular d'on venia la inspiració, en gran part gràcies a una cosa tan ximple com les ulleres de sol del personatge. 

I què me'n dieu, de l'uniforme que la Bulma ha de dur quan no té roba de recanvi i ha d'acceptar aquesta que li deixa el porc de l'Oolong? No hi ha dubte que es tracta d'una referència al de les conilletes de la Playboy, la revista iniciada el 1953, que al seu torn va generar un imperi audiovisual d'entreteniment per a adults conegut arreu del món. 

Acabo amb una de no tan evident des del punt de vista estètic o argumental, però el cas és que en Goku, com se'ns explica quan ja ha estrenat la paternitat, és un extraterrestre que van salvar els seus pares tot introduint-lo, quan era només un nadó, en una càpsula que van fer volar des d'un planeta que estava a punt d'esclatar. 

Us sona? Naturalment, la inspiració l'hem de trobar en els còmics d'uns tals Jerry Siegel i Joe Shuster, concretament al número 1 d'Action Comics, de 1938, en què es presentava al món en Superman, el superheroi més important de la història del còmic. 

Aquest és un recull de curiositats que segurament són prou conegudes per totes aquelles persones que puguin llegir l'entrada, però em feia gràcia escriure-la de tota manera. En sabeu més? Quines se'm poden haver escapat? Comenteu-me-les!

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes relacionades amb Bola de Drac, però en vaig fer unes quantes. Concretament, de moments estranys, violents, sorprenents, millors tècniques o simplement els meus preferits. 

Per això he hagut de mirar que la d'avui no l'hagués fet anteriorment, i per fortuna no era el cas, així que avui us porto un llistat dels 5 personatges que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, que inicialment s'havia de dir "personatges secundaris", però com que, de fet, mai no he estat gaire d'en Goku i ell és l'únic protagonista, una llista de secundaris preferits de Bola de Drac en mi equival a una de personatges preferits en general. La faré, aquest cop, en ordre ascendent.

Comencem amb la Vídel, la filla d'en Satan i ja avanço que l'únic personatge femení que sortirà a la llista. I això és així perquè no me n'agrada cap altre particularment, atès que a Bola de Drac estan dissenyats amb un biaix masclista clar i acostumen a ser personatges que no contribueixen en excés a la trama a mesura que avança, i que tenen un caràcter molt fort. La Bulma, per exemple, és una inventora genial i el seu paper és imprescindible, però després passa a ser un personatge força arraconat i n'esperem els rampells de mal humor que tard o d'hora arriben.

La Vídel, en canvi, encara que al final fa com la Chichi i abandona les arts marcials per fer de mare i muller (cosa que és una llàstima en tots dos casos), comença com un personatge que veiem com s'entrena en la lluita i s'esforça per aprendre'n la part fantàstica, com ara el control de l'energia i la capacitat de volar. Qui no s'hi sent identificat, en veure com sent una simple humana ho aconsegueix després de treballar-hi molt?

A la quarta posició segurament hi hauria pogut anar, sense cap problema, la ginoide A-18, i tindríem un segon personatge femení, en aquest cas ben fet i lluitador fins al final, però... personalment m'agrada més l'androide A-17.

Més misteriós que la seva germana bessona, també perquè se'n va anar a viure discretament -encara més que en Ten Shin Han-, crec que és l'únic cosplay que he tingut mai ganes de fer, i potser l'acabaré fent algun dia, si m'ho plantejo amb temps. A més, a Bola de Drac Super el van recuperar amb encert i va ser un retorn benvingut.

Al bronze, però podria haver anat perfectament a la plata, tenim en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis reencarnat, o Cor Petit per als amics. Perquè som amics, oi? Sí, si no està enfadat ho admet.

El fill-reencarnació del primer enemic realment terrorífic de la sèrie va esdevenir poc a poc un aliat de valor incalculable en unir-se per força a en Goku per enfrontar-se a en Raditz, i quan en Goku va morir en aquell combat (tècnicament a les seves mans, compte) va decidir entrenar el seu fill Son Gohan, que es va convertir, en el procés, en una mena de fill postís seu. Allò va provocar un dels moments més lacrimògens de Bola de Drac.

Un cop convertit en un dels bons amb tots els honors, en Cor Petit ha participat en nombrosos combats, augmentant de poder o contribuint com podia en les batalles que arribaven a un nivell que ell no podia assolir. Hi ha més personatges dels quals es pot dir això, però el namequià és un dels guerrers que poden aportar el seu granet de sorra durant més temps. I la seva capa és increïble.

Molt empatat amb ell, però finalment vencedor del duel particular, tenim en Vegeta, un altre que va passar d'enemic a aliat, tot i que amb les mans més tacades de sang i amb més recança. La seva actitud respecte als altres és, almenys de cara a la galeria, d'amistat per conveniència, però poc a poc es va estovant de debò.

Protagonista, juntament amb en Goku, del meu combat preferit de la sèrie, és l'únic guerrer de l'espai que apareix en aquesta llista. Sempre fidel als seus principis, lluita per no quedar-se enrere respecte a en Goku, el seu gran rival, i en alguns moments li passa al davant, tot i que el guió s'entesta a fer que això no serveixi de res i que després sigui el seu odiat Kakarot qui resolgui els combats.

Evidentment, el número u de la llista havia de ser en Krilín, el millor amic d'en Goku, condeixeble seu a l'etapa amb el Follet Tortuga i considerat, sovint, el més fort de la Terra... entre els humans.

Un personatge entranyable, maldestre de vegades, que ens fa riure (no fotre'ns d'ell, sinó riure) i que també hem vist morir diverses vegades, cosa que ens ha trencat el cor. Però pel camí l'hem vist entrenar-se, ser agosarat en provar tècniques noves i fer molt bon paper tant en diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai com en batalles que sempre li anaven grans.

I fins aquí el meu Top 5 de personatges de Bola de Drac. Com sempre, s'agraeixen comentaris al respecte i les vostres propostes personals.

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Els 5 moments més violents de Bola de Drac

L'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama és quelcom que els nostres pares van haver d'acceptar que formaria part de les nostres vides, els agradés o no, perquè era una força imparable dins el món de l'entreteniment, amb una influència que gairebé 30 anys després que es comencés a emetre la sèrie animada a Catalunya encara es nota. 

I el cas és que no els agradava gaire, perquè era una sèrie (i un còmic) amb un cert nivell de violència, que augmentaria a mesura que el seu protagonista anava madurant i seria constant a la seva vida adulta. Doncs bé, avui torno amb una nova llista de Bola de Drac, que ara ja feia més d'un any que no en feia, i la protagonitzaran els moments que a mi em semblen més violents. Els repasso per ordre cronològic.

La mort és una cosa habitual a Bola de Drac, però la innocència de les primeres aventures es va començar a perdre amb la primera que vam veure, la d'en Bora, el pare de l'Upa.

L'estereotípic indi americà que vivia tranquil·lament al peu de la Torre d'en Karin es va enfrontar a en Tao Pai Pai i va ser travessat per la seva pròpia llança en perdre estrepitosament contra l'assassí a sou. Va ser la primera mort que vam veure i la manera com es va produir va contribuir a l'impacte.

Malgrat que l'assassinat del General Blue amb la llengua també va esdevenir un clàssic del palmarès d'en Tao Pai Pai, no em va impactar tant com el trencament intencionat i antiesportiu de la cama d'en Yamcha per part d'en Ten Shin Han al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai.

En si, una lesió així no és especialment greu, però el rival l'acabava de deixar inconscient, ell tenia els ulls en blanc i la cama se li va doblegar d'una manera molt lletja.

Saltem al següent campionat, perquè tot i que ja havíem vist morir en Krilín (bé, l'havíem vist mort, i al capdavall va ser d'un cop de peu al cap), i en Goku travessar en Cor Petit per la panxa després d'un violent combat, el que em va fer tornar a estremir va ser el tram final de la final del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Allà, el fill-reencarnació del dimoni va aprofitar un moment en què en Goku badava i celebrava la victòria abans d'hora per foradar-li el pit amb un raig llançat amb la boca. Una ferida lletja i gravíssima, que va fer molta sang, a més d'agafar-nos a tots plegats per sorpresa.

No he posat a la llista la primera mort d'en Krilín pels motius ja explicats, però la segona, a mans d'en Freezer, va ser molt desagradable, i un dels moments que més m'han impactat, a mi, de Bola de Drac.

Fent servir els seus poders, el tirà galàctic feia elevar en Krilín des de lluny i, tot tancant el puny, el petit cos del millor amic d'en Goku s'inflava i explotava. Ens va glaçar la sang i va fer que en Goku, de tanta ràbia, es transformés en superguerrer per primera vegada.

En Yamcha torna a protagonitzar un moment dels que considero més violents, perquè quan els primers androides van arribar, el van agafar per sorpresa i l'A-20, en realitat el Doctor Gero, li va travessar el pit amb la mà.

Ja havíem vist parts del cos perforades, és clar, i també havíem vist en Yamcha perdre i fins i tot morir, però aquí, tot i que no va perdre la vida -gràcies al poder de les mongetes senzu-, el vam veure patir de valent amb una perforació que segurament es percep com a més violenta en ser feta amb una mà que no pas si hagués estat la conseqüència d'un raig d'energia.

Aquests són, doncs, els cinc moments que he triat com a més violents de tota la història de Bola de Drac, almenys pel que fa al manga, que és el que més domino. Quins són els vostres?

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 27 i 28

Últimament he fet tantes entrades que m'he vist obligat a programar-les amb una antelació tan gran que, al final, la ració mensual de les ressenyes de Bola de Drac s'ha perdut, però no passa res, perquè ens acostem al final. 

Avui, el clímax i el final de la batalla contra en Cèl·lula que és, de fet, el final de la saga dels androides, entesa com un tot, i en definitiva la fi d'un cicle. 

Són els volums 27 i 28 de l'edició definitiva de Bola de Drac, que per a mi —ho desenvolupo al final— constitueixen el que podria haver estat el tancament perfecte d'aquesta obra mestra, però que com ja sabeu va esdevenir només la penúltima saga.

Al primer dels volums que ressenyo avui tenim, sobretot a la primera meitat, xerrameca. En Goku i en Son Gohan han sortit de la Sala de l'Esperit i el Temps, el jove guerrer de l'espai ja és superguerrer i el pla del seu pare consisteix en fer vida normal, només que en aquest estat de manera permanent. I descansar. 

Recordo que a l'anime en aquests dies de descans ens presentaven una història inèdita, que era la recerca de les boles de drac, i amb l'excusa feia una reaparició l'enyorat (?) Tao Pai-Pai, però al manga les esferes màgiques només apareixen pel fet que a en Goku se li acut que, atès que s'acosta una batalla que probablement provocarà morts, i com que la Terra va deixar de tenir un déu en el moment que aquest es va fusionar amb en Cor Petit, cal que algú prengui el relleu.

I aquest algú és en Dende, de manera que es produeix un retrobament inesperat (a la ficció, com a la vida real, allò de "fins una altra" és més aviat retòric i no esperem que succeeixi). Sabíem que en Dende tenia poders màgics, que no era un nàmec de tipus guerrer, però la facilitat amb què reactiva les boles de drac i les modifica (ara poden concedir dos desitjos, tot i que no ressuscitar algú que ja havia mort) és extraordinària.

Ara bé, el que ens interessa d'aquest 27è volum de l'edició definitiva (però lluny de ser perfecta, com demostren els incansables errors ortogràfics que s'arrosseguen de l'edició antiga en grapa) és l'inici del Joc d'en Cèl·lula, el torneig d'arts marcials que es treu de la màniga i que al mestre Toriyama li permet enfrontar els protagonistes a l'enemic un per un, sense el tots contra un que seria el normal en cas d'un enemic comú.

Evidentment cal destacar el debut del personatge d'en Satan, el campió del món d'arts marcials, en haver-se fet (ho sabrem més endavant) amb el títol a la 24a edició del torneig, en què no va participar cap dels "guerrers Z" i que no va sortir al manga. Un autèntic pallasso que s'enfronta a en Cèl·lula i n'és tan indigne que aquest es limita a treure'l del ring, sense matar-lo. Val a dir que el seu paper, totalment humorístic, mostrava un cop més les ganes de l'autor de prendre's les coses en conya, i el seu patètic paper al principi ens provoca rebuig, però amb el temps, sobretot a la saga posterior (i final), aprenem a estimar-lo.

El plat fort és el que sorprenentment ens ofereixen en primer lloc (no comptem el d'en Satan): el que fa pujar a la tarima en Goku, el protagonista del còmic, el que sempre apareix al final per a treure les castanyes del foc als altres. Després sabem que el guerrer té un pla, però primer ens ofereix un bon espectacle en forma de combat aparentment igualat i amb "jugades" espectaculars, però que acaba sobtadament amb l'encara més sorprenent anunci de l'abandonament d'en Goku.

Si ens aturem a pensar-hi, implica la segona derrota consecutiva del personatge, que amb tot allò de la malaltia coronària no havíem vist lluitar des de l'A-20, on també va perdre, si bé aquell cop no de manera intencionada. Això vol dir que no el vèiem guanyar des d'en Freezer (i no el tornarem a veure guanyar fins que lluita amb en Bu a la saga següent). 

Acceptant la superioritat d'en Cèl·lula, en Goku passa el testimoni al seu fill, que considera que en amagar la seva força real podrà guanyar l'enemic. El problema és que a en Son Gohan no li agrada gaire lluitar, sempre ho ha dit, i no hi ha manera de fer-lo enrabiar. 

En Cèl·lula ho prova de diferents maneres: la pallissa que li clava no serveix de res, però què passa si ataca els seus amics? Ho fa amb la creació dels Cèl·luletes, que anomena fills seus i que a més de tenir gairebé tanta força com ell ens recorden, inevitablement, els soldats de llavor que van emprar en Vegeta i en Nappa quan van arribar a la Terra.

El que fa emprenyar en Son Gohan i assolir el que després ens diuen que és l'autèntic segon nivell de superguerrer, però, no és això, sinó la manera com en Cèl·lula esclafa el cap de l'A-16 després que aquest s'hagi intentat autoimmolar per endur-se l'enemic amb ell, cosa que no surt bé perquè quan el van reparar a la Corporació Càpsula li van treure la bomba que duia dins. Per cert, és dels pocs personatges que veiem morir i no tornar mai més.

I en Son Gohan esclata, per primera vegada es posa per sobre de tots els altres en força i estomaca de valent el bioandroide després d'eliminar amb una facilitat extrema els seus fills. Malauradament, la seva arrogància li impedeix matar l'enemic quan en té l'oportunitat i aquest, acorralat i havent vomitat l'A-18, s'autodestrueix amb la intenció d'acabar amb tots els altres i la Terra. En Goku ho evita enduent-se'l al planeta d'en Kaito amb el canvi de lloc instantani, però és clar, ell mateix hi perd la vida i se suposa que no podrà tornar a ressuscitar.

No hi ha gaire temps per a lamentar-se'n, perquè en un tremend deus ex machina en Cèl·lula es regenera —es veu que no havia estat destruït del tot— i, de regal, aprèn el canvi de lloc instantani i manté la forma perfecta encara que no tingui l'A-18 dins. Un immens "WTF!?", però l'autor encara tenia coses a dir pel que fa a aquell combat.

Certament, deixant això de banda, el clímax que ve a continuació és espectacular, èpic i llegendari. Un immens kamehameha per part dels dos lluitadors (en Son Gohan el fa dos cops en aquest combat, on l'empra per primera vegada), amb el fill d'en Goku ferit en un braç i executant-lo amb una sola mà i l'ajuda, per dir-ho d'alguna manera, del seu pare a l'Altre Món. Al final, victòria per a en Son Gohan i la Terra salvada altre cop.

Després, naturalment, les conseqüències de la batalla: bàsicament ressuscitar tots aquells que han mort per culpa d'en Cèl·lula, i com que sobra un desig (en Goku no pot ressuscitar i tal com els comunica a través de la ment tampoc no ho vol, ja que s'adona que és ell qui atrau els dolents) aquest és el de treure la bomba que duen dins l'A-17 i l'A-18, que sense adonar-nos-en han passat a formar part, per dir-ho d'alguna manera, dels bons.

Els personatges s'acomiaden i, si m'ho pregunteu a mi, la història podria haver acabat aquí. Acaba bé, acaba de manera lògica, amb un relleu generacional (aquest cop ha estat en Son Gohan qui ha salvat el món) i la destrucció de l'enemic més temible amb qui s'havien enfrontat mai. 

Per a acabar-ho de rematar, el volum 28 ens obsequia amb unes pàgines on en Trunks pren el protagonisme tornant al seu futur per tal de vèncer amb facilitat, gràcies a l'entrenament dut a terme al passat, els androides (allà realment dolents, però ens impacta igualment veure'ls morir) i en Cèl·lula, el que se suposa que acabem de veure morir perquè el de la "nostra" època era el que venia del futur després de robar-li la màquina del temps a un Trunks que pretenia anar al passat a comunicar la victòria sobre els androides. 

Una paradoxa temporal, vaja, però que s'explica en certa manera amb l'aparició de múltiples línies temporals per culpa dels mateixos viatges en el temps. Val més que no hi pensem gaire perquè altrament agafarem mal de cap. Ho podríem debatre durant hores i dies, de fet.

Per tot plegat, per la manera com acaba la saga, per l'afegit d'en Trunks —que en les anteriors aparicions no havia tingut un paper gaire lluït i aquí, per fi, el veiem brillar—, pel "canvi de protagonista", per la sensació de tancament que ofereix, crec que aquest era el final perfecte per a Bola de Drac. El problema va ser allargar-ho una mica més i haver de recuperar en Goku perquè el Son Gohan adolescent no era el mateix. Ja ho anirem veient.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.