Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 27 i 28

Últimament he fet tantes entrades que m'he vist obligat a programar-les amb una antelació tan gran que, al final, la ració mensual de les ressenyes de Bola de Drac s'ha perdut, però no passa res, perquè ens acostem al final. 

Avui, el clímax i el final de la batalla contra en Cèl·lula que és, de fet, el final de la saga dels androides, entesa com un tot, i en definitiva la fi d'un cicle. 

Són els volums 27 i 28 de l'edició definitiva de Bola de Drac, que per a mi —ho desenvolupo al final— constitueixen el que podria haver estat el tancament perfecte d'aquesta obra mestra, però que com ja sabeu va esdevenir només la penúltima saga.

Al primer dels volums que ressenyo avui tenim, sobretot a la primera meitat, xerrameca. En Goku i en Son Gohan han sortit de la Sala de l'Esperit i el Temps, el jove guerrer de l'espai ja és superguerrer i el pla del seu pare consisteix en fer vida normal, només que en aquest estat de manera permanent. I descansar. 

Recordo que a l'anime en aquests dies de descans ens presentaven una història inèdita, que era la recerca de les boles de drac, i amb l'excusa feia una reaparició l'enyorat (?) Tao Pai-Pai, però al manga les esferes màgiques només apareixen pel fet que a en Goku se li acut que, atès que s'acosta una batalla que probablement provocarà morts, i com que la Terra va deixar de tenir un déu en el moment que aquest es va fusionar amb en Cor Petit, cal que algú prengui el relleu.

I aquest algú és en Dende, de manera que es produeix un retrobament inesperat (a la ficció, com a la vida real, allò de "fins una altra" és més aviat retòric i no esperem que succeeixi). Sabíem que en Dende tenia poders màgics, que no era un nàmec de tipus guerrer, però la facilitat amb què reactiva les boles de drac i les modifica (ara poden concedir dos desitjos, tot i que no ressuscitar algú que ja havia mort) és extraordinària.

Ara bé, el que ens interessa d'aquest 27è volum de l'edició definitiva (però lluny de ser perfecta, com demostren els incansables errors ortogràfics que s'arrosseguen de l'edició antiga en grapa) és l'inici del Joc d'en Cèl·lula, el torneig d'arts marcials que es treu de la màniga i que al mestre Toriyama li permet enfrontar els protagonistes a l'enemic un per un, sense el tots contra un que seria el normal en cas d'un enemic comú.

Evidentment cal destacar el debut del personatge d'en Satan, el campió del món d'arts marcials, en haver-se fet (ho sabrem més endavant) amb el títol a la 24a edició del torneig, en què no va participar cap dels "guerrers Z" i que no va sortir al manga. Un autèntic pallasso que s'enfronta a en Cèl·lula i n'és tan indigne que aquest es limita a treure'l del ring, sense matar-lo. Val a dir que el seu paper, totalment humorístic, mostrava un cop més les ganes de l'autor de prendre's les coses en conya, i el seu patètic paper al principi ens provoca rebuig, però amb el temps, sobretot a la saga posterior (i final), aprenem a estimar-lo.

El plat fort és el que sorprenentment ens ofereixen en primer lloc (no comptem el d'en Satan): el que fa pujar a la tarima en Goku, el protagonista del còmic, el que sempre apareix al final per a treure les castanyes del foc als altres. Després sabem que el guerrer té un pla, però primer ens ofereix un bon espectacle en forma de combat aparentment igualat i amb "jugades" espectaculars, però que acaba sobtadament amb l'encara més sorprenent anunci de l'abandonament d'en Goku.

Si ens aturem a pensar-hi, implica la segona derrota consecutiva del personatge, que amb tot allò de la malaltia coronària no havíem vist lluitar des de l'A-20, on també va perdre, si bé aquell cop no de manera intencionada. Això vol dir que no el vèiem guanyar des d'en Freezer (i no el tornarem a veure guanyar fins que lluita amb en Bu a la saga següent). 

Acceptant la superioritat d'en Cèl·lula, en Goku passa el testimoni al seu fill, que considera que en amagar la seva força real podrà guanyar l'enemic. El problema és que a en Son Gohan no li agrada gaire lluitar, sempre ho ha dit, i no hi ha manera de fer-lo enrabiar. 

En Cèl·lula ho prova de diferents maneres: la pallissa que li clava no serveix de res, però què passa si ataca els seus amics? Ho fa amb la creació dels Cèl·luletes, que anomena fills seus i que a més de tenir gairebé tanta força com ell ens recorden, inevitablement, els soldats de llavor que van emprar en Vegeta i en Nappa quan van arribar a la Terra.

El que fa emprenyar en Son Gohan i assolir el que després ens diuen que és l'autèntic segon nivell de superguerrer, però, no és això, sinó la manera com en Cèl·lula esclafa el cap de l'A-16 després que aquest s'hagi intentat autoimmolar per endur-se l'enemic amb ell, cosa que no surt bé perquè quan el van reparar a la Corporació Càpsula li van treure la bomba que duia dins. Per cert, és dels pocs personatges que veiem morir i no tornar mai més.

I en Son Gohan esclata, per primera vegada es posa per sobre de tots els altres en força i estomaca de valent el bioandroide després d'eliminar amb una facilitat extrema els seus fills. Malauradament, la seva arrogància li impedeix matar l'enemic quan en té l'oportunitat i aquest, acorralat i havent vomitat l'A-18, s'autodestrueix amb la intenció d'acabar amb tots els altres i la Terra. En Goku ho evita enduent-se'l al planeta d'en Kaito amb el canvi de lloc instantani, però és clar, ell mateix hi perd la vida i se suposa que no podrà tornar a ressuscitar.

No hi ha gaire temps per a lamentar-se'n, perquè en un tremend deus ex machina en Cèl·lula es regenera —es veu que no havia estat destruït del tot— i, de regal, aprèn el canvi de lloc instantani i manté la forma perfecta encara que no tingui l'A-18 dins. Un immens "WTF!?", però l'autor encara tenia coses a dir pel que fa a aquell combat.

Certament, deixant això de banda, el clímax que ve a continuació és espectacular, èpic i llegendari. Un immens kamehameha per part dels dos lluitadors (en Son Gohan el fa dos cops en aquest combat, on l'empra per primera vegada), amb el fill d'en Goku ferit en un braç i executant-lo amb una sola mà i l'ajuda, per dir-ho d'alguna manera, del seu pare a l'Altre Món. Al final, victòria per a en Son Gohan i la Terra salvada altre cop.

Després, naturalment, les conseqüències de la batalla: bàsicament ressuscitar tots aquells que han mort per culpa d'en Cèl·lula, i com que sobra un desig (en Goku no pot ressuscitar i tal com els comunica a través de la ment tampoc no ho vol, ja que s'adona que és ell qui atrau els dolents) aquest és el de treure la bomba que duen dins l'A-17 i l'A-18, que sense adonar-nos-en han passat a formar part, per dir-ho d'alguna manera, dels bons.

Els personatges s'acomiaden i, si m'ho pregunteu a mi, la història podria haver acabat aquí. Acaba bé, acaba de manera lògica, amb un relleu generacional (aquest cop ha estat en Son Gohan qui ha salvat el món) i la destrucció de l'enemic més temible amb qui s'havien enfrontat mai. 

Per a acabar-ho de rematar, el volum 28 ens obsequia amb unes pàgines on en Trunks pren el protagonisme tornant al seu futur per tal de vèncer amb facilitat, gràcies a l'entrenament dut a terme al passat, els androides (allà realment dolents, però ens impacta igualment veure'ls morir) i en Cèl·lula, el que se suposa que acabem de veure morir perquè el de la "nostra" època era el que venia del futur després de robar-li la màquina del temps a un Trunks que pretenia anar al passat a comunicar la victòria sobre els androides. 

Una paradoxa temporal, vaja, però que s'explica en certa manera amb l'aparició de múltiples línies temporals per culpa dels mateixos viatges en el temps. Val més que no hi pensem gaire perquè altrament agafarem mal de cap. Ho podríem debatre durant hores i dies, de fet.

Per tot plegat, per la manera com acaba la saga, per l'afegit d'en Trunks —que en les anteriors aparicions no havia tingut un paper gaire lluït i aquí, per fi, el veiem brillar—, pel "canvi de protagonista", per la sensació de tancament que ofereix, crec que aquest era el final perfecte per a Bola de Drac. El problema va ser allargar-ho una mica més i haver de recuperar en Goku perquè el Son Gohan adolescent no era el mateix. Ja ho anirem veient.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 25 i 26

A la ressenya anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac vam veure el primer encontre de la colla amb els androides A-17 i A-18 i la insinuació de l'arribada d'un nou enemic misteriós que agafa el protagonisme a l'etapa que comença amb els volums de què parlo avui.

El 25 és un número que m'agrada especialment, perquè com ja sabeu en Cor Petit és un dels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, i després de l'aparició dels superguerrers, coneixent en Toriyama, el podria haver abandonat perfectament com va fer ben aviat amb en Yamcha i més endavant en Ten Shin Han, però no: en Cor Petit encara té protagonisme i es podria dir que el 25 de l'edició definitiva és un volum per a lluir el personatge.

Un protagonisme que només comparteix amb el nou dolent, en Cèl·lula, que aquí veiem per primera vegada totalment desenvolupat (que no perfecte, això ja arribarà), i que és, per a mi, alhora molt atractiu i poc original, i els dos adjectius pel mateix motiu: posseeix cèl·lules de diversos personatges apareguts anteriorment i les seves tècniques més emblemàtiques (incloent-hi la molt útil capacitat regenerativa d'en Cor Petit), per tant és un dolent del tipus de l'Amazo de DC Comics, és a dir dels que estan construïts amb poders dels protagonistes. Però mola.

És clar que també és llefiscós i assassina d'una manera horrible, que és absorbint, literalment xuclant, les seves víctimes fins que només en queda la roba. 

Tornem al tema d'en Cor Petit: a la saga de Nàmec ja se'ns va insinuar que si es fusionava novament amb el Totpoderós superaria la força dels superguerrers, i això és el que fa al principi d'aquest volum per tal de poder fer front a l'amenaça d'en Cèl·lula. Ens quedem sense Déu i, de retruc, sense les boles de drac.

Efectivament el supera amb claredat, però l'enemic la sap llarga i quan s'acosten en Trancs i en Krilín emprèn la fugida tot clavant-los una mossegada del sol, cortesia d'algunes de les cèl·lules que posseeix. 

Però el lluïment d'en Cor Petit no acaba aquí, i és que com que l'objectiu d'en Cèl·lula són els androides, perquè els vol absorbir per tal d'aconseguir la perfecció del cos, és més necessari que mai acabar amb ells, que ni saben de l'existència del bioandroide ni, per tant, estan a l'aguait del que passa. 

El cas és que es produeix un dels meus combats preferits de Bola de Drac, el d'en Cor Petit contra l'A-17, mentre l'A-16 i l'A-18 s'ho miren. Això és òbviament una excusa per tal de fer lluitar, en un combat complet, l'androide que encara no havíem vist, ja que a la trobada anterior la protagonista havia estat l'A-18. I el millor és que en Cor Petit i ell estan igualats (deixant de banda el petit detall que l'A-17 no es cansa). 

Però mentre lluiten apareix en Cèl·lula, molt enfortit per les absorcions que ha estat duent a terme, i ni l'androide i el nàmec junts poden fer-li front. Quan s'hi fica l'A-16, trencant la seva rígida programació que li indica que només ha de lluitar amb en Goku, l'enemic comú aprofita una distracció per a absorbir l'A-17 i assoleix l'estat semicomplet, amb què escombra els rivals. 

Cal la intervenció sorprenent d'en Ten Shin Han i el seu nou canó d'energia per a permetre que els androides que queden fumin el camp i en Goku aparegui, amb el canvi de lloc instantani, per a endur-se un Cor Petit moribund cap al Palau de Déu o, ara que s'ha fusionat amb l'anterior inquilí, el seu. 

Precisament allà s'estaven entrenant en Vegeta i en Trancs, a la mítica Sala de l'Esperit del Temps, on un dia de la Terra es converteix en un any, i tots dos han superat la força dels superguerrers, concepte embolicat que més endavant sabem que, en realitat, només es pot aplicar a en Son Gohan, però no ens avancem als esdeveniments. Quan ells en surten, en Goku i en Son Gohan hi entren.

De moment, ja al volum 26, en Vegeta li clava una pallissa a un humiliat Cèl·lula, però el seu orgull de lluitador el traeix i, quan l'enemic li diu que si aconsegueix la perfecció serà més fort, el príncep dels guerrers de l'espai hi col·labora per tal que absorbeixi l'A-18, l'androide que li falta. Se suposa que en Krilín tenia una missió clau per tal d'evitar-ho, que era immobilitzar-la amb el comandament d'aturada d'emergència fabricat per la Bulma a imatge del que tenia el Dr. Gero i posteriorment destruir-la, però com que se'n va enamorar el dia que li va fer el petó... no n'és capaç i li perdona la vida tot destruint l'aparell.

Hi ha coses que com a lectors amb certa experiència hauríem de saber, i aquí n'hi ha dues: si en Vegeta lluita primer i en Goku s'està entrenant, per molt bé que ho faci, per molt que ens impressioni, és evident que no guanyarà. I l'altra és que des del moment que ens han esmentat l'existència d'un estat perfecte d'en Cèl·lula és clar que l'acabarem veient. 

Després de deixar que s'esforci per matar-lo amb un espectacular Final Flash i tornar a mostrar que pot regenerar qualsevol part del seu cos gràcies a les cèl·lules d'en Cor Petit, el bioandroide es desfà d'en Vegeta amb una facilitat extrema, i és el torn d'en Trancs, que teòricament ha superat el seu pare però no volia que se n'assabentés. 

I sí que sembla que l'hagi superat, però comet un error de càlcul, i és que per molt que infli el cos la seva victòria no està garantida. Sí que és més fort que en Cèl·lula, el monstre mateix ho admet, però també s'ha tornat més lent per culpa d'aquest nou cos tan pesat. 

En Goku, a la Sala de l'Esperit del Temps, també s'ha adonat d'aquesta limitació i descarta que sigui la via a seguir per tal de vèncer en Cèl·lula. Ens trobem, doncs, amb un intent fallit de lluïment d'en Trancs, que va tenir el seu únic moment de glòria quan va acabar amb en Freezer i el seu pare.

El protagonista i el seu fill, per la seva banda, acaben l'entrenament on queda com a moment històric la transformació d'en Son Gohan en superguerrer, que serà clau en el que resta de saga. I sorprenen tothom quan surten de la sala transformats però sense desprendre llengües de foc: per a ells, ara, l'estat de superguerrer és el normal.

En Cèl·lula, havent perdonat la vida a en Trancs després d'assabentar-se que en Goku l'anirà a trobar l'endemà, decideix posposar la destrucció de la Terra i anuncia un torneig de les arts marcials anomenat El Joc d'en Cèl·lula en què convida qualsevol valent a desafiar-lo.

Així doncs, el 25 i el 26 són dos nous volums trepidants de Bola de Drac i l'autor ho aconsegueix deixant en Goku en un segon pla, capacitat que el mestre Toriyama té, com es demostra aquí, però que per desgràcia no va fer servir tan sovint com al meu parer hauria calgut. Són uns volums on destaquen no ell, sinó en Cor Petit, en Cèl·lula i en Vegeta i que, per tant, agradaran als fans d'aquests personatges. Els combats, com sempre, espectaculars.