5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes de 5 punts relacionats amb Bola de Drac, i solen tenir més visites del que és habitual -el llistó no està gaire amunt, també us ho dic-, però són entrades que em reservo per quan encara no tinc cap ressenya de cap mena prou a punt.

I ara és una d'aquelles ocasions, i he pensat que estaria bé que veiéssim 5 moments en què s'ensuma la tragèdia a Bola de Drac, moments en què, potser ja llavors, però sobretot ara, que ja ens sabem la història de memòria, veiem i se'ns posa la pell de gallina pel que sabem que passarà a continuació.

Seguirem l'ordre cronològic per veure aquests moments que he triat, i començarem pels moments abans d'una de les imatges més impactants de l'obra, un fet amb què l'autor ens fumia una clatellada i ens avisava que s'havien acabat les ximpleries.

Arribava la primera mort d'un personatge bo, i a mans de l'assassí que s'acabava de carregar inesperadament un altre dolent. Si allò ho havia fet amb la llengua, què no podia fer amb una llança? Cada cop que veiem aquest enfrontament ens té amb l'ai al cor. Sabem com acaba, sabem que va motivar la primera resurrecció gràcies a les boles de drac de la sèrie, però no us passa, que cada cop que la veieu animeu en Bora per si aquesta vegada se'n surt?

Podria haver deixar simplement la vinyeta d'en Goku alçant el polze i segurament hauríeu identificat també el moment, però el que ve a continuació d'aquesta pàgina, sabent-ho, és un dels moments més gore de la sèrie. I havíem vist molts combats, a hores d'ara algunes morts, i no poca sang.

La tremenda perforació del pit d'en Goku amb un raig de boca d'en Cor Petit Jr. quan el protagonista era a punt de proclamar-se, per fi, per primera vegada, en la seva tercera final consecutiva, campió del Gran Torneig de les Arts Marcials, va suposar un impacte molt gran en el públic, tot i que el que després sabríem que era un guerrer de l'espai va aguantar prou per acabar el combat i guanyar-lo legítimament, de manera que tot plegat va acabar bé. 

I què me'n dieu, d'aquesta imatge? A banda de servir per a un bon pòster, ens mostra un Freezer que ja de per si impressiona com n'ha sortit, de bé, de l'impacte de la genkidama, però és que el que faria just a continuació no ho oblidaríem mai: deixaria fora de joc en Cor Petit i faria esclatar a l'aire en Krilín, cosa que provocaria la transformació d'en Goku en superguerrer, moment que va definir per sempre més la sèrie.

Doncs bé, allò passava en un moment tremendament dramàtic, amb en Krilín sumant-se al club dels morts reincidents, i cada cop que veiem el tirà galàctic sortir de l'aigua com si l'atac definitiu d'en Goku no li hagués fet ni pessigolles tremolem perquè sabem el que estem a punt de presenciar.

En Yamcha i la seva mala fortuna, de vegades acompanyada d'una excessiva seguretat en si mateix i les seves possibilitats, són un mem de Bola de Drac. L'hem vist passar-les de tots colors: dents caigudes, cops als testicles, paralització en veure la Bulma... 

Més endavant les coses no li van anar gaire millor, però almenys moria o perdia com un heroi, amb un to molt més dramàtic, fins que va deixar de presentar-se a les batalles un cop apresa la lliçó. En una d'aquestes ocasions, no va ser capaç d'identificar els androides 19 i 20 i li van fer un terrible forat al mig del pit que van solucionar novament les mongetes màgiques, però la imatge va ser també força gore. 

Trobo que restem importància a aquest moment perquè estem guarits d'espant, i sabem que al final sempre s'acaba solucionat tot, però quantes vegades un dolent de ficció ha amenaçat amb carregar-se tothom i ho ha complert? 

Sí, se li van escapar un grapat de persones, però ja m'enteneu. Ara, quan el veiem alçar el braç per fer realitat la seva amenaça, ja sabem que "hem" begut oli. A sobre, més endavant fa esclatar la Terra sencera i tot, un altre tabú trencat a Bola de Drac.

Què us han semblat, aquests moments? Quins són els que us van impactar més en el seu moment? També us passa, que els veieu ara i us situeu una mica en aquella època? Hi ha altres moments en què s'ensuma la tragèdia i no he dit? Compartiu-los als comentaris!

Les meves 5 indumentàries preferides de Bola de Drac

Sé que us agraden les entrades amb llistes de coses, especialment si són de Bola de Drac, em van molt bé quan encara no tinc preparada la següent entrada que tenia prevista i, no us vull enganyar, el blog fa temps que està sota mínims pel que fa a visites, així que com que vull que la cosa s'animi una mica se m'ha acudit un tema del qual encara no havia parlat.

Es tracta de les indumentàries, o els outfits que diuen ara els joves cada cop més desafectats pel que fa a la llengua, que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, és a dir que, si em permeteu el joc de paraules de pa sucat amb oli, avui parlaré de Roba de Drac.

Començarem amb un uniforme de combat emblemàtic, el de l'escola del Follet Tortuga, però concretament em refereixo al moment en què en Yamcha es va presentar al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials portant-lo com a condeixeble d'en Goku i en Krilín sota la tutela d'en Mutenroshi.

En Yamcha va dur força indumentàries i pentinats al llarg de la sèrie, però aquesta és la que més m'agrada veure-li posada.

Precisament en aquell campionat vam conèixer -bé, a l'anime els vam veure abans en un episodi de farciment- en Ten Shin Han i en Chaoz, alumnes del Follet Grua, rival d'en Mutenroshi.

Si bé tots dos -i el mestre- duen uns vestits d'estil xinès, i en Chaoz l'acostuma a dur complet quan lluita -abans d'optar per anar en samarreta de tirants tot el dia-, en Ten Shin Han amb el conjunt complet i no topless és menys habitual, però m'encanta.

A partir de Bola de Drac Z, un altre uniforme de combat emblemàtic va ser el dels guerrers de l'espai, i el tenim més que vist, però a mi particularment em va encantar veure'l al cos de personatges del bàndol dels bons, primer en Krilín i en Son Gohan a la saga de Nàmec i després en Goku i en Trunks -amb en Gohan repetint- a la d'en Cèl·lula. 

Va ser una sensació similar, sobretot en el cas d'en Goku, a veure en Tsubasa i en Hyūga compartint samarreta a la selecció japonesa a  Captain Tsubasa.

En Cor Petit és un dels meus personatges preferits de Bola de Drac, i trobo que la seva roba amb capa molta moltíssim. Quan lluita se la treu, però és la seva roba "d'arreglar", perquè es presenta als llocs amb el conjunt complet.

La vam veure per primera vegada, aquesta capa, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la presentació de la versió adulta del personatge, però llavors tenia unes muscleres molt més curtes i en diagonal. Ben entrada Bola de Drac Z ja tenia l'aspecte imponent de la imatge, i anys després també veuríem en Son Gohan, deixeble seu, portant-la breument. 

I acabarem el repàs, sense ordre, per cert, amb el curiós -per com s'allunyava del seu aspecte habitual- vestit d'inspiració hindú amb què un Goku ja alt com un Sant Pau es presenta, com sempre tard i amb roba que ha arreplegat en algun dels seus viatges d'entrenament, al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Juntament amb el turbant, el paraigua que tapa aquest turbant a la imatge -em sap greu, però no n'he trobat cap de cos sencer en què se li veiés la cara-, i l'esmentada alçada, els altres personatges van trigar a reconèixer-lo, i certament va ser una de les millors reaparicions que va protagonitzar a Bola de Drac.

Soc conscient que hi ha molts altres exemples i que no he tingut en compte les pel·lícules, on hi ha indumentàries diferents, perquè les tinc molt menys vistes que la sèrie i el còmic, però aquestes són les meves preferides. Quines són les vostres?

Compres al Japó

Ja vaig dedicar una entrada a les compres de videojocs que vaig fer al Japó, òbviament a 3 Botons i START, un dels meus altres blogs. Però com que sobretot vaig comprar-hi molts còmics i altres coses relacionades amb el manga i l'anime, com és natural també havia d'escriure una entrada en aquest blog.

En aquest cas no hi va haver gaires sorpreses ni les possibilitats eren tan àmplies: sabia que els còmics pesen i ocupen lloc a la maleta (sort que el nostre bitllet ens permetia portar dues maletes o bosses de fins a 23 kg. a cadascun, a banda de la motxilla), per tant anava amb unes idees força clares del que volia adquirir. Sí que m'hauria agradat comprar-me coses com ara Galaxy Express 999 o Ashita no Joe, però és que tampoc no tinc lloc a casa per posar-les.

Volia, per exemple, posar-me al dia de Mix (els volums 7, 8 i 9), l'obra en què treballa actualment el meu autor preferit viu, en Mitsuru Adachi, i que fins abans de decidir que enguany anàvem al Japó comprava poc a poc, en encàrrecs amb altres coses, sempre amb l'ai al cor per si m'ho aturaven a duanes. Amb l'enviament els còmics acaben sortint, de mitjana, com els que es publiquen en castellà i català, però comprats directament al Japó són realment barats -el paper també és més dolent, les coses com són-. 

Però ja que hi era volia mirar si trobava altres coses d'aquest autor en diverses botigues com les famoses Mandarake o Book-Off, i gràcies als consells de cerca d'en Marc Bernabé em vaig orientar força: allà cal buscar per editorial, i també segons el format de publicació. Per tant, cal anar-hi amb els deures fets. Així vaig poder, per exemple, comprar-me tres col·leccions senceres del mestre Adachi.

Una va ser Rough, la de natació, que vaig adquirir en format butxaca, millor per al meu espai disponible i, a l'inrevés del que passa amb els llibres aquí, amb un paper més bo que no pas el de l'edició estàndard. No la vaig trobar sencera en un mateix lloc, sinó que em vaig arriscar a anar-me-la fent segons els volums que trobés a cada botiga, i al final, com que des del Japó podia comprar al seu Amazon sense pagar enviament i fer-m'ho portar a la botiga de conveniència que volgués, la vaig completar així.

El mateix va passar amb Niji Iro Tôgarashi, em fa l'efecte que el manga més estrany de l'autor, però com que només eren 6 volums en edició de butxaca vaig pensar "què collons...".

Nine, la seva primera obra en solitari, que en butxaca només són 3 volums, la vaig comprar d'un prestatge de volums a 100 iens, que són els que estan en més mal estat -en comparació amb els altres-, després d'haver-la deixat escapar en un Mandarake en més bon estat, però almenys me la vaig poder fer.

Em faltava també un dels volums únics d'aquest senyor, Bôken Shônen, i també el vaig trobar, de manera que si no vaig errat només em falten Oira Hôkago Wakadaishô, de 2 volums, i H2, que em quedarà com una espina, perquè és la seva obra més llarga, de 34 volums (20 de butxaca, que és com me la compraria), perquè ocupa massa i comprada des d'aquí em sortiria massa cara. 

L'altre gran nom de les compres de còmics del Japó ha estat, i de retop perquè no hi vaig pensar fins tard, la Rumiko Takahashi. Una de les meves autores preferides, en realitat em falten coses com Urusei Yatsura (que no m'hi cap) i Rinne (que no he començat), però almenys volia completar les seves històries curtes, i he pogut.
 

 

Per una banda tenim Rumic World, en 2 volums reeditats el 1995 com a Kessaku Tanhenshû. Allò que s'havia publicat parcialment en castellà com a El mundo de Rumiko. Doncs bé, en vaig trobar un de segona mà i l'altre el vaig haver de comprar a Amazon.

Per l'altra, les històries curtes que no pertanyen a la col·lecció Rumic World, sinó a Rumiko Gekijô, o Rumic Theater, que comprèn volums únics d'històries curtes, com el publicat en castellà La tragedia de P. Doncs bé, com que l'interès de les editorials barcelonines per les històries curtes d'una autora tan important és sorprenentment nul, m'ho he continuat en japonès. Fa temps vaig adquirir Unmei no tori, i ara que era al Japó m'he fet amb Senmu no inu i Akai hanataba, reeditats, això sí, com a Rumiko Gekijô 2 i 3, i amb el més nou, de 2015, que és Kagami ga kita.

Sense ser històries curtes, però sí una obra menys esmentada habitualment, hi havia la saga de les Sirenes, la Ningyo Series, que vaig comprar directament per Amazon perquè no l'havia vist enlloc. Són 3 volums i per fi la tinc.

En tercera posició en importància tindríem el duet Yudetamago, del qual em vaig comprar uns quants volums de la seva ressuscitada Musculman, ara ja no en català. A casa tenia el 37 i el 38, els dos primers que eren inèdits, i al seu país d'origen vaig comprar els volums 39 a 45. Van pel 55, però no m'hi cabien. Ja els compraré per internet més endavant.

Una de les coses que volia comprar però que no esperava trobar eren els dos volums extres d'Astroboy, aquells que Glénat/EDT deia un cop rere l'altre que acabaria publicant, incomplint les dates també un cop rere l'altre (fins i tot es van mofar de mi quan els vaig preguntar per ells en un Saló del Manga), fins que va tancar sense haver-ho fet. Eren uns volums especialment difícils d'aconseguir per a mi, perquè no estaven en estoc en anglès (o els venien caríssims tot i ser de segona mà) i en japonès per internet no els veia mai. 

No els vaig veure en cap botiga, però casualment els tenien a la del Museu Osamu Tezuka, i no m'ho vaig pensar ni 10 segons. A més, els tindria de primera mà.

També en un museu, en aquest cas el Fujiko F. Fujio, vaig comprar, per la gràcia, el primer volum de Doraemon, amb un material que es va publicar fa mil anys en català en format grapa i en sentit de lectura occidental i, per tant, emmirallat. Els altres 44 no me'ls compraré, no m'hi caben. 

Pel mateix motiu vaig comprar també el primer volum de Bola de Drac, que el tinc en altres idiomes però em faltava en japonès.

El 49 de Crayon Shin-chan, el penúltim dels que va dibuixar el desaparegut mestre Yoshito Usui, inèdit a casa nostra, l'havia d'aconseguir perquè és precisament on es recopila la història en què vaig aparèixer jo, posteriorment adaptada a la sèrie de televisió.

Sí, en Shin-chan surt vestit de torero a la portada, però és el que ens hem d'empassar: els japonesos encara veuen Barcelona -i no són els únics- com una mena de capital del flamenc i tot allò que és espanyol, a més del lloc on hi ha la Sagrada Família.

I una sorpresa agradable: no en coneixia l'existència, però a més de Nausicaä el mestre Hayao Miyazaki havia dibuixat un altre manga, que no va esdevenir mai pel·lícula (sí programa de ràdio, però). Es tracta de Shuna no tabi, un llibre en color, amb il·lustracions precioses i que es pot considerar còmic, tot i que el text és en narració i no en globus. Ja en faré la ressenya quan el llegeixi.

Per acabar amb els còmics, un altre d'inesperat, més que res perquè no hi havia pensat. A l'aeroport de Narita vaig comprar Naruto Gaiden: Nanadaime Hokage to Akairo no Hanatsuzuki, el volum únic que fa d'epíleg de Naruto i que sembla que Planeta no està interessada en publicar. Per 400 iens, perquè a sobre en ser a l'aeroport m'estalviava els impostos, no m'ho vaig pensar gaire.

Però no tot són còmics. També volia veure què hi havia de marxandatge i productes relacionats amb el manga i l'anime. No volia omplir-me la casa de figuretes, tampoc, perquè em manca l'espai per posar-les, però de tota manera em va decebre l'altíssim preu de tot plegat. Brutal. No com al Saló del Manga, on un diorama de 5 centímetres ja val 15 o 20 euros -fa pocs anys es podia comprar per 7 o 8-, però allò que tothom diu "a Akihabara les figures estan tirades de preu" és mentida.

Només me'n vaig comprar una, aquesta d'en Son Goku, perquè hi ha una cadena, Volks, on les figures són de segona mà i en poden tenir diversos exemplars a preus diferents segons criteris, pel que vam suposar, de valoració de la qualitat del pintat, perquè aquesta és una altra: si són noves són per pintar. Almenys moltes d'elles. En fi, aquest Goku em va costar uns 12 euros, i per l'aspecte i la mida estava molt bé. Sí que vaig veure alguna altra ganga -molt comptades-, però havia de pensar en l'espai. 

No són ben bé figures, però vaig comprar 4 gashapons que eren màscares de Musculman per tapar ampolles. De les 10 diferents que hi havia em vaig plantar després de treure aquestes 4, de les quals la del Mongol és la que més m'agrada, i les altres no excessivament. Em vaig quedar sense les d'en Musculman i en Musculator el Gran. 

 

Com podeu veure, és una obra que m'agrada molt. Sempre dic que de petit l'anime de Musculman era el meu preferit, per sobre de Bola de Drac, i que escrivia al meu diari els progressos de la sèrie. És per això que també em vaig comprar aquesta samarreta, que no és res de l'altre món, però entre les que hi havia en aquesta línia que la cadena Uniqlo ja estava liquidant -sembla que va sortir al gener-, era la que m'agradava més. Les altres, en general, tenien dissenys poc atractius i els estampats semblaven de mala qualitat. Una llàstima.

Una altra samarreta que em vaig comprar va ser aquesta de la Lamu que vaig trobar en un Don Quijote, una cadena de supermercats on tenen de tot, ben caòtica. 

Una de les cadenes que més vam veure al Japó va ser Donguri Kyôwakoku, plena de productes oficials de l'Studio Ghibli (i alguna altra franquícia, com ara Moomin). Són coses cares, però no tant com a la botiga del museu.

Hi vam comprar aquests imants per a la nevera basats en El meu veí Totoro i El castell al cel, i també el còmic que esmentava més amunt, Shuna no tabi.

Fora d'allà, concretament a Yodobashi Camera, perquè per alguna raó eren notablement més barats, vam comprar també puzzles d'El meu veí Totoro, Kiki l'aprenent de bruixa i Nausicaä de la Vall del Vent.

I ja per acabar, al Museu Osamu Tezuka, em vaig comprar aquests punts de llibre. No n'havia comprat mai i em va fer una mica de mal, però eren d'obres emblemàtiques per a mi i vaig caure en la temptació d'adquirir-los tots.

No té res a veure amb els còmics ni l'animació, però com que no faré una entrada de 3 Botons i START només per això, poso aquí la foto del joc de cartes de l'UNO edició Super Mario, que ens va fer gràcia.

I això és tot. Potser us pregunteu "on fotrà tot això?", i tindreu raó, perquè he hagut de moure diverses coses per tal de col·locar-ho tot, havia sobrevalorat l'espai lliure que encara tenia, de manera que dins la mala fortuna de no poder anar al Japó cada dos per tres, com a mínim sé que no m'hauré de canviar de pis la propera vegada que compri còmics.

Els meus 5 moments preferits de Bola de Drac

Bola de Drac segurament no és el meu manga preferit. Bé, ja us ho dic ara: no ho és. Però sí que és un dels que més m'agraden, o si més no un dels que he llegit més vegades (l'última de les quals em va servir per a fer les ressenyes publicades en aquest blog dels 34 volums de la seva edició "definitiva"), i també n'he vist diverses vegades l'adaptació animada i n'he consumit molts productes derivats. 

Puc dir, deixant a part la modèstia, que conec força bé aquest univers creat per l'Akira Toriyama, i de tantes vegades que he acompanyat en Goku i companyia en les seves aventures me les sé de memòria, cosa que m'ha permès entre altres coses tenir uns moments preferits, que ara faig l'esforç de reduir a només 5 i que us presentaré, tot i que sense cap pretensió de posar-hi ordre.  

He dit que no les posaria en ordre, pensava fer-ho tal com em vinguessin al cap, i continuo amb aquesta idea, però si el que més m'agrada de Bola de Drac són els tornejos de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i el meu personatge preferit és en Krilín, òbviament el meu moment preferit havia de ser el del combat del lluitador rapat i sense nas contra el seu millor amic i protagonista de l'obra, en Goku.

No serà la primera vegada que ho digui, però sóc home de personatges secundaris, especialment quan els protagonistes són megacracs que tot ho fan bé i que sempre treuen les castanyes del foc als altres, de manera que no m'agrada gens el gokucentrisme de Bola de Drac. En aquest combat, que igual que en Krilín no m'esperava tot i que el disseny de les eliminatòries hi conduïa inexorablement, vam poder veure com lluitaven per primer cop de manera oficial, malgrat que en Goku va donar força peixet a l'esforçat Krilín i això em va fer una mica de ràbia.

M'arrisco a ser monotemàtic perquè un altre dels 5 moments que més m'agraden de tota l'obra és el del combat d'en Krilín contra en Cor Petit (Júnior) al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, l'edició que va després de la que he esmentat abans. 

Per primer cop el personatge quedava eliminat abans de semifinals, però va oferir un combat espectacular tenint en compte les circumstàncies. Aquest cop la diferència amb el rival era molt més gran que quan s'havia enfrontat a en Goku, però es nota que és un combat dissenyat per a fer un homenatge a la força de voluntat i els progressos d'en Krilín, segurament l'humà més fort de Bola de Drac. 

Sense allunyar-nos gaire d'ell -perquè aquell va ser el combat de la seva vida, juntament amb el de Nàmec contra en Freezer-, i tornant al que deia dels personatges secundaris, la batalla contra els Guerrers de l'Espai, abans que arribés en Goku, amb tots els seus companys fent el que van poder contra els invasors, en molts casos donant literalment la vida, és una de les més èpiques i emocionants de Bola de Drac. 

Hi va haver moments terrorífics, perquè ja havíem vist morir personatges a la saga d'en Cor Petit, però aquí en morien molts i molt seguits: alguns per primer cop, com en Yamcha i en Ten Shin Han, però hi perdia la vida també el nou aliat, en Cor Petit fill, en un dels moments més emotius de l'obra, i en Chaoz trobaria la segona de les seves tres morts. 

Això que els secundaris aguantessin com podien perquè després arribés en Goku a salvar-los i derrotar l'enemic seria una constant a Bola de Drac, però passava per primera vegada en aquesta saga. 

En la mateixa línia, i també per sorpresa però aquest cop totalment justificada perquè a tothom li devia passar el mateix en veure aquesta escena per primera vegada a la televisió i sense tenir-ne encara la versió en còmic, quan en Vegeta es va transformar en superguerrer l'impacte va ser brutal.

Havíem vist en Goku i havíem vist en Trunks, que venia del futur i sabíem que era fill d'en Vegeta, i també sabíem que el príncep dels Guerrers de l'Espai feia molt que s'entrenava per a assolir aquest estat, però veure-ho fet realitat va ser apoteòsic. Era la recompensa a l'esforç del personatge, sí, però també es feia justícia perquè ja n'hi havia prou, d'estar sempre una mica per sota d'en Kakarot. 

Va, i perquè no sigui dit que no tinc cap moment preferit en què en Goku sigui el clar protagonista us poso una pàgina del que probablement és el meu combat no competitiu preferit d'aquest manga d'aventures, però sobretot de lluita, que és el que van disputar en Goku i en Vegeta, a continuació de la batalla èpica que deia més amunt.

Em va agradar en bona part perquè, diguin el que diguin els llagoters d'en Goku, és un combat que va perdre. Van haver de ser els seus aliats els que deixessin en Vegeta fet un nyap i l'obliguessin a fugir, perquè sense la intervenció d'en Krilín, en Son Gohan i en Yajirobee en Goku hauria mort. Però al marge d'aquest final de combat força original per als estàndards de Bola de Drac, el cas és que va ser una lluita igualadíssima i espectacular en cadascuna de les seves etapes -la part en què en Vegeta és un mico gegant oozaru ja no és igualada, però és que considero que llavors ja s'havia acabat el combat estrictament Goku vs. Vegeta-, i m'imagino que també és el combat preferit de molts altres seguidors.

Aquests són, doncs, els meus 5 moments preferits de la llegendària, influent i immensament popular història de Bola de Drac, però m'agradaria saber quins són els vostres, encara que no en siguin 5. 

Lectures: Jaco, the Galactic Patrolman

Bola de Drac és segurament la responsable que s'hagi arribat a editar manga en català, i durant molts anys va ser l'única obra d'origen japonès que es podia llegir en la nostra llengua, a banda d'experiments incomplets com Doraemon, Shin-chan o Detectiu Conan. 

Passats els anys bojos de la ja desapareguda Glénat, que ens en va dur un grapat més, actualment els únics manga que podem llegir en català són reedicions de Bola de Drac o nous títols derivats d'aquesta franquícia —i no perquè Planeta sigui una editorial excessivament compromesa amb la cultura catalana, sinó perquè sap que a Catalunya és així com s'ha de fer, i prou beneficis que li aporta—. 

No va aplicar el mateix criteri a la també tradicionalment catalana Dr. Slump (una oportunitat única perduda quan va sortir l'edició definitiva només en castellà ja fa una pila d'anys), i ni tan sols els volums únics o els recopilatoris d'històries curtes del mestre Akira Toriyama han rebut aquest, per desgràcia, privilegiat tractament.

És per això que, quan es va començar a promoure Jaco, the Galactic Patrolman com una preqüela de Bola de Drac, si bé em va empipar perquè està una mica agafat pels pèls i és evident l'estratègia comercial que hi ha al darrere, val a dir que, havent llegit la història, el cert és que la idea té gràcia, encara que la manera d'encaixar les dues obres fregui el travesser. I, per sobre de tot, si això ha servit per a fer de Jaco el primer manga d'Akira Toriyama en català que no és Bola de Drac, benvinguda la idea.

Entrant en matèria, Jaco es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Jump, la mateixa que va veure en el seu dia Bola de Drac i Dr. Slump, durant el 2013, i era la primera obra d'uns quants capítols, concretament 12, que dibuixava el mestre Toriyama des de Sand Land (2000). 

No serà el primer cop que digui que el mestre Toriyama fa molts anys que demostra que és un dropo, col·labora en pocs projectes i quan ho fa tria la via fàcil. En aquest cas, que ell mateix avança que podria ser l'última vegada que dibuixa un manga, opta pel format digital a l'hora de dibuixar tant personatges com escenaris, i el resultat és millor del que podríem pensar, amb una cella alçada.

Com a mínim és millor que els últims trams de Bola de Drac, que fan una mica de vergonya i tot, i malgrat que sí que es nota alguna cosa diferent, quelcom massa net com per ser fet a mà, el resultat final és agradable i queda clar que l'autor no ha perdut ni el seu estil, ni la seva mestria a l'hora de narrar aventures de caràcter amable i amb escenes d'acció. 

Pel que fa al guió, bé, és una mena d'història a què ja ens té acostumats. Una trama senzilla protagonitzada per en Jaco, patruller galàctic (concepte que es va estrenar a les històries que va guionitzar per a Katsura Akira) que arriba a la Terra amb la nau avariada per tal d'avisar de l'arribada d'un monstre temible que ha de destruir el planeta, cosa que segons com jutgi els humans potser acaba fent el mateix Jaco.

Mentre pensa la manera de reparar la seva nau fa amistat amb el vell enginyer ermità Ômori, i també la Tights, una noia amb una feina ben curiosa i unes connexions familiars que no revelaré aquí. No se'n pot dir gaire cosa més sense rebentar la història (ja és prou spoiler que sapiguem d'entrada que és una preqüela de Bola de Drac), però els lligams, que a banda d'estar agafats pels pèls impliquen l'alteració forçada de certs elements de la història oficial de l'obra més famosa d'Akira Toriyama, ens arrenquen un somriure. 

El volum acaba amb la història extra Bola de Drac - (minus), que explica els últims dies del planeta Vegeta i ens proporciona informació sobre els progenitors d'en Goku, la mare del qual, amb el nom de Gine, apareix aquí per primera vegada. L'apartat gràfic, per cert, és obra de la Naho Ooishi, autora de Bola de Drac SD, el famós Episode of Bardock (després adaptat a OVA) i l'adaptació a manga del lamentable OVA de 2008, encara que no surt acreditada com a tal ni trobareu fàcilment la confirmació per internet d'això que estic dient (jo mateix em vaig cansar d'intentar trobar-ho), però em podeu ben creure: l'estil és clarament el seu.

En definitiva, Jaco, the Galactic Patrolman és un bon volum autoconclusiu de l'Akira Toriyama, que és incapaç de deixar de fer referències a la seva obra més popular (i fins i tot n'hi ha una a Dr. Slump, a veure si la trobeu), ardit comprensible, atès que això augmenta l'atenció que atrauen les seves noves obres. 

Tanmateix Jaco, que fuig del simple cameo (per cert, en català s'hauria de dir "camafeu") i incongruències a banda intenta donar un sentit a la connexió amb Bola de Drac —que, per cert, s'ha estès als videojocs amb la presència d'en Jaco i fins i tot a la propera pel·lícula que veurem, la de la resurrecció d'en Freezer—, resulta que és un manga que funciona per si mateix i es pot llegir des d'aquest punt de vista. És entretingut, divertit i visualment agradable. No està gens malament.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 29 i 30

Vaig dir, a la darrera ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac (ha plogut), que el final de la saga d'en Cèl·lula era, per a mi, o hauria estat, el millor final possible per a l'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama. Amb aquella saga ja no quedava res per dir, ja no es podia continuar el manga sense repetir-se. 

Però es va continuar, i el que vam tenir va ser la saga d'en Bu, menys popular, que va acabar amb la paciència de bona part dels seguidors de les aventures d'en Son Goku que no havien abandonat fins llavors. Jo, que sóc benèvol de mena, en continuo gaudint, però com he dit considero que el final hauria d'haver estat amb la mort d'en Cèl·lula.

El canvi de protagonista, just al final de la història, era un recurs interessant, i tot plegat s'acabava abans que tinguéssim temps de trobar a faltar en Goku. Però Bola de Drac va tornar a fer un salt temporal, aquest cop de 7 anys, i durant unes quantes setmanes va esdevenir una mena de comèdia estudiantil amb el Son Gohan adolescent com a protagonista. 

Al principi desperta curiositat, és cert, veure en Son Gohan gran, però al cap de poc la cosa no acabava de rutllar, i no sé si des del principi era un feble pròleg per a la nova saga o l'autor es va veure forçat a reorientar-ho tot plegat —no conec els detalls de les reunions amb el seu editor, naturalment—, però ràpidament s'introduïa la idea d'un nou Gran Torneig de les Arts Marcials amb la presència destacada d'en Goku, que té permís per tornar al món dels vius durant un dia (idea rescatada hàbilment de quan es va fer servir amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident).

Això ens permet veure una mica més d'acció, sobretot als entrenaments dels guerrers de l'espai, que poden desplegar la seva força entre ells. És interessant la introducció també dels petits Trunks (el bebè de la saga anterior, ja més grandet) i en Son Goten, el segon fill d'en Goku, tota una sorpresa, perquè tots dos es poden transformar en superguerrers des de ben menuts encara que no dominin gaire més que les bases de la lluita.

Però no ens enganyem: són nens, només s'ho volen passar bé i han crescut en una època de pau, sense amenaces que els hagin forçat a madurar de pressa com li va passar a en Son Gohan. Un Son Gohan que, després de guanyar en Cèl·lula, s'ha concentrat en els estudis i ha deixat una mica de banda l'entrenament, de manera que ja no és a l'alçada del nano d'11 anys que va aconseguir derrotar l'últim gran enemic, com fa notar en Vegeta. 

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, a mi que tant m'agraden em va resultar (i en llegir-ho altre cop ara també em passa) excitant, malgrat que hi ha una sèrie d'incoherències i absurditats a tenir en compte. Per començar, expliquen que des de la 23a edició, que va guanyar en Goku, només n'hi ha hagut una altra, on en Satan va ser el vencedor. Això significa, fent càlculs, i tenint en compte que la d'en Goku havia estat un any abans de néixer en Son Gohan (que ara té 16 anys), que en 17 anys només hi ha hagut una edició del campionat. A més, com que en Satan es va enfrontar a en Cèl·lula com a campió del món, podem deduir que el darrer torneig va tenir lloc 7 o 8 anys abans que aquest. 

Per quin motiu s'hauria de deixar de celebrar cada 4 anys un campionat d'aquesta magnitud? Només perquè en Goku i companyia ja no hi participaven? En fi, el que sí que treu de polleguera és que aquest cop els combats preliminars, que tenien força interès, han desaparegut i han estat substituïts per la pantomima de la màquina de mesurar la força del puny, en teoria per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Traducció: amb la força que tenen els protagonistes no tindria cap sentit fer combats preliminars, per tant fem-ho més ridícul i calculem la vàlua dels lluitadors per la força del seu puny. Com a mínim aquesta història va tenir un punt àlgid, que és el d'en Vegeta deixant-se d'orgues i destrossant la màquina expressament.

Més encara: s'ha decidit, i sembla que ja venia de l'edició anterior, que els menors de 15 anys tenen la seva pròpia competició, de manera que en Trunks i en Son Goten no poden lluitar amb els altres. El torneig dels petits és d'allò més avorrit, fins que arriba la final, que són figues d'un altre paner. 

En aquest primer tram de la nova saga destaca, no l'he esmentat fins ara, l'aparició de la Videl, la filla d'en Satan i companya d'institut d'en Son Gohan, que aviat esdevé la seva xicota no oficial i demostra, ja als entrenaments, que com a lluitadora és força superior al seu pare, si bé ningú, llevat dels nostres amics, no n'és conscient.

Els preparatius del campionat dels adults ens mostren més personatges nous, i aquest cop directament lligats a la saga que comença. Per una banda tenim en Xin, en realitat Kaitoxin o Déu de tots els déus (al manga en català no s'explica gaire bé, però és el superior del superior d'en Kaito), i el seu ajudant Kiwito. 

Han arribat al Gran Torneig de les Arts Marcials perquè volen descobrir l'amagatall d'un temible enemic, però abans han de permetre que passin algunes coses esfereïdores. 

Com la pallissa gairebé mortal que rep la Videl al seu primer combat, que semblava que dominava, per part de l'Spopovitx. És el primer moment de la saga en què se'ns glaça la sang. S'ha acabat el bròquil, el to marcadament humorístic que imperava fins aquest moment s'acaba i comença a rajar la sang. 

Per sort sobreviu gràcies a les mongetes màgiques, però en el combat d'en Son Gohan en Kiwito li demana que es transformi en superguerrer, enviant a Can Pistraus els seus intents de lluitar de manera anònima, i amb l'ajuda d'en Xin permet que l'Spopovitx i el seu company Iamu li prenguin energia i se l'enduguin.

Llavors el torneig deixa de tenir importància i els principals personatges se'n van volant a perseguir els dos malvats. Pel camí en Xin i en Kiwito els expliquen que es tracta de descobrir on es troba l'amagatall on hi ha en Babidí, que prova de despertar el temible monstre Bu de la bola on el seu pare el va segellar fa segles. 

Quan el troben comença una sèrie de combats que permeten a en Goku i en Vegeta escalfar, però el d'en Son Gohan serà més difícil, com veurem al proper volum. 

En aquest punt he d'admetre que, independentment de l'interès que té la història a partir d'ara, i malgrat que em va fer ràbia que el Gran Torneig de les Arts Marcials, ara ja amb només 5 lluitadors, deixi de ser un Gran Torneig de les Arts Marcials i l'acció se'n vagi a una altra banda, el cert és que com a cop d'efecte, com a sorpresa, està força bé. Em quedo amb les ganes, però —i l'epíleg del manga fins i tot ho va empitjorar—, de tornar a veure un campionat com cal. El que va guanyar en Goku, doncs, va ser l'últim com Dende mana.