Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 31 i 32

Abans intentava fer entrades ressenyant els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac intentant que en sortissin com a màxim una al mes, per tant dosificant-les, però en els darrers mesos havia tingut tantes idees i havia redactat tantes coses que al final, entre una entrega i l'altra, passa molt més temps. 

El cas és que també el ritme de lectura d'aquesta obra ha disminuït i és per això que fins ara, quasi 6 mesos després de l'anterior, no publico la penúltima ressenya, la dels volums 31 i 32. Intentaré que per a la propera i final no hagueu d'esperar tant, que sé que se us fa difícil viure sense llegir el que jo penso de l'obra més coneguda de l'Akira Toriyama.

Havíem vist com l'inicialment (molt inicialment) prometedor 25è Gran Torneig de les Arts Marcials se n'anava a can Pistraus perquè era interromput per una nova amenaça, cop d'efecte interessant però que en el fons era una manera de no resoldre un campionat que, atesa la força dels personatges principals de l'obra, ja no tenia gaire sentit. 

Quan gairebé tots els lluitadors n'han marxat, només queda determinar el vencedor entre els participants que queden, i tot plegat acaba en una battle royale entre l'Emmascarat (en realitat en Son Goten i en Trunks disfressats), l'A-18 i un Satan que s'ho mira sense acabar-s'ho de creure. 

Però pel bé de l'humor que l'autor volia imprimir en aquesta saga les coses li tornen a sortir bé al campió vigent, que revalida, de miracle, el títol i l'afecte del públic. 

Però mentre en Son Gohan se les heu amb en Dabra, en un combat força igualat, en Vegeta es deixa dominar per en Babidí per tal de treure tota la força que té dins i superar, per fi, en Goku. 

Per tal de provocar el combat que està esperant des de fa tants anys, des que va acabar aquell en què hi havia en joc el destí de la Terra i que en Goku va perdre però des de fora va semblar un empat, el príncep dels Guerrers de l'Espai duu a terme una malèvola acció que ens impacta, perquè ja no l'esperàvem, per més que digués que ell tenia els objectius de sempre, després de veure'l alineat amb els bons de la sèrie durant anys.

No té gaire sentit a aquestes alçades, però el cas és que veiem el "combat de tornada" d'aquell moment tan èpic de Bola de Drac, aquesta vegada sense l'assistència d'en Son Gohan, en Krilín i en Iajirobai. Ara els dos guerrers de l'espai són superguerrers, i de segon nivell, però el resultat és el mateix: guanya en Vegeta. Amb males arts, sí, però guanya en Vegeta. 0-2.

El cas és que entre aquest combat i el d'en Son Gohan contra en Dabra s'allibera una quantitat d'energia suficient per a despertar el temible i misteriós monstre Bû, que per fi veiem al volum 31 d'aquesta edició.

Un monstre d'aspecte còmic i gens intimidatori, que potser per això fa encara més por quan ens adonem que pot vèncer tant en Dabra com en Son Gohan amb un parell de moviments devastadors. Té una facilitat extrema per a fer qualsevol cosa, regenerar-se i executar qualsevol tècnica que acabi de veure. És, en el fons, un mag, igual que els seus creadors. 

El 31 de l'edició definitiva és un volum de lluïment d'en Vegeta, cosa que com a fan del personatge celebro, perquè no només el veiem vèncer en Goku un altre cop, sinó que després es redimeix assegurant que ha acceptat ser dominat per en Babidí per tal d'utilitzar-lo i lluitant de manera valenta contra en Bû i sacrificant-hi la vida en un altre moment d'allò més èpic, especialitat del personatge.

En Goku, quan recupera el coneixement, s'adona que contra en Bû, que està aterrint el planeta amb les seves matances indiscriminades, que considera un joc, no podran guanyar amb mètodes convencionals com ara entrenar més, i se li acut una estratègia.

Mentrestant, per tal de guanyar una mica de temps i provar-se a si mateix, s'enfronta al monstre i presenta l'espectacular tercer nivell de superguerrer, clarament reconeixible gràcies al creixement notable dels cabells i la desaparició de les celles. 

El combat contra en Bû és d'allò més entretingut, però la transformació d'en Goku consumeix massa energia i, com que és mort, això li redueix dràsticament el permís d'un dia al món dels vius, de manera que abandona (què t'està passant, Goku? Dos abandonaments i una derrota en pocs còmics!) i, un cop s'assegura que el seu pla es durà a terme, torna a l'Altre Món.

Allà coincideix amb en Son Gohan, que no és mort, encara que tothom s'ho pensi, sinó que s'entrena d'una manera força inesperada amb el Déu Kaitoxin, en Kiwito i l'entranyable Déu Kaitoxin de fa 15 generacions, que se suposa que li despertarà la força oculta (sembla que l'Ancià de Nàmek no l'hi va acabar de treure tota). 

Veurem com evoluciona aquest tema, però de moment fa l'efecte que el mestre Toriyama, després de decebre tothom amb el Son Gohan quasi adult, no sap què fer amb el personatge.

Mentre va passant tot això, en Bû continua matant i al món, que ha abandonat l'esperança davant d'un ésser que fa quedar en Cèl·lula en ridícul, només li queda l'opció d'en Satan, inconscient com sempre però encara més preocupat per la seva imatge. 

S'empesca els ardits més ridículs per tal d'acabar amb en Bû, però sorprenentment en descobreix un vessant benèvol que li roba el cor, i també a nosaltres els lectors. Ara bé, la tranquil·litat dura ben poc...

Perquè després d'una sèrie de tragèdies d'un to que no té res a veure amb el que duia la saga fins en aquest moment, en Bû es deixa dominar per la ira i del seu interior sorgeix un altre Bû, escarransit, de pura maldat, que venç el rodanxó amb extrema facilitat i se'l menja. Aquesta nova unió, però, té un altre aspecte, que és el del Bû musculat, que a la propera entrega veurem com n'és, de terrible.

L'esperança l'hem de posar en el pla d'en Goku, que és la fusió d'en Trunks i en Son Goten, amb el nom de Gotrancs en aquesta edició però probablement Gotenks quan es tradueixi per a Bola de Drac Color emprant un nou criteri. 

Els nanos, indisciplinats, aconsegueixen crear aquest poderosíssim personatge després de diversos intents infructuosos, i el veurem combatre al proper volum. Ara ja hem oblidat els vacil·lants inicis d'aquesta saga, i la comèdia del Gran Torneig de les Arts Marcials. Ja som de ple en una guerra contra un nou enemic, amb els protagonistes esforçant-se al màxim i superant-se mútuament, cadascun pels seus motius, però amb resultats esperançadors per al bé comú. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 29 i 30

Vaig dir, a la darrera ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac (ha plogut), que el final de la saga d'en Cèl·lula era, per a mi, o hauria estat, el millor final possible per a l'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama. Amb aquella saga ja no quedava res per dir, ja no es podia continuar el manga sense repetir-se. 

Però es va continuar, i el que vam tenir va ser la saga d'en Bu, menys popular, que va acabar amb la paciència de bona part dels seguidors de les aventures d'en Son Goku que no havien abandonat fins llavors. Jo, que sóc benèvol de mena, en continuo gaudint, però com he dit considero que el final hauria d'haver estat amb la mort d'en Cèl·lula.

El canvi de protagonista, just al final de la història, era un recurs interessant, i tot plegat s'acabava abans que tinguéssim temps de trobar a faltar en Goku. Però Bola de Drac va tornar a fer un salt temporal, aquest cop de 7 anys, i durant unes quantes setmanes va esdevenir una mena de comèdia estudiantil amb el Son Gohan adolescent com a protagonista. 

Al principi desperta curiositat, és cert, veure en Son Gohan gran, però al cap de poc la cosa no acabava de rutllar, i no sé si des del principi era un feble pròleg per a la nova saga o l'autor es va veure forçat a reorientar-ho tot plegat —no conec els detalls de les reunions amb el seu editor, naturalment—, però ràpidament s'introduïa la idea d'un nou Gran Torneig de les Arts Marcials amb la presència destacada d'en Goku, que té permís per tornar al món dels vius durant un dia (idea rescatada hàbilment de quan es va fer servir amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident).

Això ens permet veure una mica més d'acció, sobretot als entrenaments dels guerrers de l'espai, que poden desplegar la seva força entre ells. És interessant la introducció també dels petits Trunks (el bebè de la saga anterior, ja més grandet) i en Son Goten, el segon fill d'en Goku, tota una sorpresa, perquè tots dos es poden transformar en superguerrers des de ben menuts encara que no dominin gaire més que les bases de la lluita.

Però no ens enganyem: són nens, només s'ho volen passar bé i han crescut en una època de pau, sense amenaces que els hagin forçat a madurar de pressa com li va passar a en Son Gohan. Un Son Gohan que, després de guanyar en Cèl·lula, s'ha concentrat en els estudis i ha deixat una mica de banda l'entrenament, de manera que ja no és a l'alçada del nano d'11 anys que va aconseguir derrotar l'últim gran enemic, com fa notar en Vegeta. 

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, a mi que tant m'agraden em va resultar (i en llegir-ho altre cop ara també em passa) excitant, malgrat que hi ha una sèrie d'incoherències i absurditats a tenir en compte. Per començar, expliquen que des de la 23a edició, que va guanyar en Goku, només n'hi ha hagut una altra, on en Satan va ser el vencedor. Això significa, fent càlculs, i tenint en compte que la d'en Goku havia estat un any abans de néixer en Son Gohan (que ara té 16 anys), que en 17 anys només hi ha hagut una edició del campionat. A més, com que en Satan es va enfrontar a en Cèl·lula com a campió del món, podem deduir que el darrer torneig va tenir lloc 7 o 8 anys abans que aquest. 

Per quin motiu s'hauria de deixar de celebrar cada 4 anys un campionat d'aquesta magnitud? Només perquè en Goku i companyia ja no hi participaven? En fi, el que sí que treu de polleguera és que aquest cop els combats preliminars, que tenien força interès, han desaparegut i han estat substituïts per la pantomima de la màquina de mesurar la força del puny, en teoria per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Traducció: amb la força que tenen els protagonistes no tindria cap sentit fer combats preliminars, per tant fem-ho més ridícul i calculem la vàlua dels lluitadors per la força del seu puny. Com a mínim aquesta història va tenir un punt àlgid, que és el d'en Vegeta deixant-se d'orgues i destrossant la màquina expressament.

Més encara: s'ha decidit, i sembla que ja venia de l'edició anterior, que els menors de 15 anys tenen la seva pròpia competició, de manera que en Trunks i en Son Goten no poden lluitar amb els altres. El torneig dels petits és d'allò més avorrit, fins que arriba la final, que són figues d'un altre paner. 

En aquest primer tram de la nova saga destaca, no l'he esmentat fins ara, l'aparició de la Videl, la filla d'en Satan i companya d'institut d'en Son Gohan, que aviat esdevé la seva xicota no oficial i demostra, ja als entrenaments, que com a lluitadora és força superior al seu pare, si bé ningú, llevat dels nostres amics, no n'és conscient.

Els preparatius del campionat dels adults ens mostren més personatges nous, i aquest cop directament lligats a la saga que comença. Per una banda tenim en Xin, en realitat Kaitoxin o Déu de tots els déus (al manga en català no s'explica gaire bé, però és el superior del superior d'en Kaito), i el seu ajudant Kiwito. 

Han arribat al Gran Torneig de les Arts Marcials perquè volen descobrir l'amagatall d'un temible enemic, però abans han de permetre que passin algunes coses esfereïdores. 

Com la pallissa gairebé mortal que rep la Videl al seu primer combat, que semblava que dominava, per part de l'Spopovitx. És el primer moment de la saga en què se'ns glaça la sang. S'ha acabat el bròquil, el to marcadament humorístic que imperava fins aquest moment s'acaba i comença a rajar la sang. 

Per sort sobreviu gràcies a les mongetes màgiques, però en el combat d'en Son Gohan en Kiwito li demana que es transformi en superguerrer, enviant a Can Pistraus els seus intents de lluitar de manera anònima, i amb l'ajuda d'en Xin permet que l'Spopovitx i el seu company Iamu li prenguin energia i se l'enduguin.

Llavors el torneig deixa de tenir importància i els principals personatges se'n van volant a perseguir els dos malvats. Pel camí en Xin i en Kiwito els expliquen que es tracta de descobrir on es troba l'amagatall on hi ha en Babidí, que prova de despertar el temible monstre Bu de la bola on el seu pare el va segellar fa segles. 

Quan el troben comença una sèrie de combats que permeten a en Goku i en Vegeta escalfar, però el d'en Son Gohan serà més difícil, com veurem al proper volum. 

En aquest punt he d'admetre que, independentment de l'interès que té la història a partir d'ara, i malgrat que em va fer ràbia que el Gran Torneig de les Arts Marcials, ara ja amb només 5 lluitadors, deixi de ser un Gran Torneig de les Arts Marcials i l'acció se'n vagi a una altra banda, el cert és que com a cop d'efecte, com a sorpresa, està força bé. Em quedo amb les ganes, però —i l'epíleg del manga fins i tot ho va empitjorar—, de tornar a veure un campionat com cal. El que va guanyar en Goku, doncs, va ser l'últim com Dende mana.