Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.

Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.

A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 

De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.

El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 

Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.

Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.

Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia. 

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.

Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 

L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 31 i 32

Abans intentava fer entrades ressenyant els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac intentant que en sortissin com a màxim una al mes, per tant dosificant-les, però en els darrers mesos havia tingut tantes idees i havia redactat tantes coses que al final, entre una entrega i l'altra, passa molt més temps. 

El cas és que també el ritme de lectura d'aquesta obra ha disminuït i és per això que fins ara, quasi 6 mesos després de l'anterior, no publico la penúltima ressenya, la dels volums 31 i 32. Intentaré que per a la propera i final no hagueu d'esperar tant, que sé que se us fa difícil viure sense llegir el que jo penso de l'obra més coneguda de l'Akira Toriyama.

Havíem vist com l'inicialment (molt inicialment) prometedor 25è Gran Torneig de les Arts Marcials se n'anava a can Pistraus perquè era interromput per una nova amenaça, cop d'efecte interessant però que en el fons era una manera de no resoldre un campionat que, atesa la força dels personatges principals de l'obra, ja no tenia gaire sentit. 

Quan gairebé tots els lluitadors n'han marxat, només queda determinar el vencedor entre els participants que queden, i tot plegat acaba en una battle royale entre l'Emmascarat (en realitat en Son Goten i en Trunks disfressats), l'A-18 i un Satan que s'ho mira sense acabar-s'ho de creure. 

Però pel bé de l'humor que l'autor volia imprimir en aquesta saga les coses li tornen a sortir bé al campió vigent, que revalida, de miracle, el títol i l'afecte del públic. 

Però mentre en Son Gohan se les heu amb en Dabra, en un combat força igualat, en Vegeta es deixa dominar per en Babidí per tal de treure tota la força que té dins i superar, per fi, en Goku. 

Per tal de provocar el combat que està esperant des de fa tants anys, des que va acabar aquell en què hi havia en joc el destí de la Terra i que en Goku va perdre però des de fora va semblar un empat, el príncep dels Guerrers de l'Espai duu a terme una malèvola acció que ens impacta, perquè ja no l'esperàvem, per més que digués que ell tenia els objectius de sempre, després de veure'l alineat amb els bons de la sèrie durant anys.

No té gaire sentit a aquestes alçades, però el cas és que veiem el "combat de tornada" d'aquell moment tan èpic de Bola de Drac, aquesta vegada sense l'assistència d'en Son Gohan, en Krilín i en Iajirobai. Ara els dos guerrers de l'espai són superguerrers, i de segon nivell, però el resultat és el mateix: guanya en Vegeta. Amb males arts, sí, però guanya en Vegeta. 0-2.

El cas és que entre aquest combat i el d'en Son Gohan contra en Dabra s'allibera una quantitat d'energia suficient per a despertar el temible i misteriós monstre Bû, que per fi veiem al volum 31 d'aquesta edició.

Un monstre d'aspecte còmic i gens intimidatori, que potser per això fa encara més por quan ens adonem que pot vèncer tant en Dabra com en Son Gohan amb un parell de moviments devastadors. Té una facilitat extrema per a fer qualsevol cosa, regenerar-se i executar qualsevol tècnica que acabi de veure. És, en el fons, un mag, igual que els seus creadors. 

El 31 de l'edició definitiva és un volum de lluïment d'en Vegeta, cosa que com a fan del personatge celebro, perquè no només el veiem vèncer en Goku un altre cop, sinó que després es redimeix assegurant que ha acceptat ser dominat per en Babidí per tal d'utilitzar-lo i lluitant de manera valenta contra en Bû i sacrificant-hi la vida en un altre moment d'allò més èpic, especialitat del personatge.

En Goku, quan recupera el coneixement, s'adona que contra en Bû, que està aterrint el planeta amb les seves matances indiscriminades, que considera un joc, no podran guanyar amb mètodes convencionals com ara entrenar més, i se li acut una estratègia.

Mentrestant, per tal de guanyar una mica de temps i provar-se a si mateix, s'enfronta al monstre i presenta l'espectacular tercer nivell de superguerrer, clarament reconeixible gràcies al creixement notable dels cabells i la desaparició de les celles. 

El combat contra en Bû és d'allò més entretingut, però la transformació d'en Goku consumeix massa energia i, com que és mort, això li redueix dràsticament el permís d'un dia al món dels vius, de manera que abandona (què t'està passant, Goku? Dos abandonaments i una derrota en pocs còmics!) i, un cop s'assegura que el seu pla es durà a terme, torna a l'Altre Món.

Allà coincideix amb en Son Gohan, que no és mort, encara que tothom s'ho pensi, sinó que s'entrena d'una manera força inesperada amb el Déu Kaitoxin, en Kiwito i l'entranyable Déu Kaitoxin de fa 15 generacions, que se suposa que li despertarà la força oculta (sembla que l'Ancià de Nàmek no l'hi va acabar de treure tota). 

Veurem com evoluciona aquest tema, però de moment fa l'efecte que el mestre Toriyama, després de decebre tothom amb el Son Gohan quasi adult, no sap què fer amb el personatge.

Mentre va passant tot això, en Bû continua matant i al món, que ha abandonat l'esperança davant d'un ésser que fa quedar en Cèl·lula en ridícul, només li queda l'opció d'en Satan, inconscient com sempre però encara més preocupat per la seva imatge. 

S'empesca els ardits més ridículs per tal d'acabar amb en Bû, però sorprenentment en descobreix un vessant benèvol que li roba el cor, i també a nosaltres els lectors. Ara bé, la tranquil·litat dura ben poc...

Perquè després d'una sèrie de tragèdies d'un to que no té res a veure amb el que duia la saga fins en aquest moment, en Bû es deixa dominar per la ira i del seu interior sorgeix un altre Bû, escarransit, de pura maldat, que venç el rodanxó amb extrema facilitat i se'l menja. Aquesta nova unió, però, té un altre aspecte, que és el del Bû musculat, que a la propera entrega veurem com n'és, de terrible.

L'esperança l'hem de posar en el pla d'en Goku, que és la fusió d'en Trunks i en Son Goten, amb el nom de Gotrancs en aquesta edició però probablement Gotenks quan es tradueixi per a Bola de Drac Color emprant un nou criteri. 

Els nanos, indisciplinats, aconsegueixen crear aquest poderosíssim personatge després de diversos intents infructuosos, i el veurem combatre al proper volum. Ara ja hem oblidat els vacil·lants inicis d'aquesta saga, i la comèdia del Gran Torneig de les Arts Marcials. Ja som de ple en una guerra contra un nou enemic, amb els protagonistes esforçant-se al màxim i superant-se mútuament, cadascun pels seus motius, però amb resultats esperançadors per al bé comú. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 29 i 30

Vaig dir, a la darrera ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac (ha plogut), que el final de la saga d'en Cèl·lula era, per a mi, o hauria estat, el millor final possible per a l'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama. Amb aquella saga ja no quedava res per dir, ja no es podia continuar el manga sense repetir-se. 

Però es va continuar, i el que vam tenir va ser la saga d'en Bu, menys popular, que va acabar amb la paciència de bona part dels seguidors de les aventures d'en Son Goku que no havien abandonat fins llavors. Jo, que sóc benèvol de mena, en continuo gaudint, però com he dit considero que el final hauria d'haver estat amb la mort d'en Cèl·lula.

El canvi de protagonista, just al final de la història, era un recurs interessant, i tot plegat s'acabava abans que tinguéssim temps de trobar a faltar en Goku. Però Bola de Drac va tornar a fer un salt temporal, aquest cop de 7 anys, i durant unes quantes setmanes va esdevenir una mena de comèdia estudiantil amb el Son Gohan adolescent com a protagonista. 

Al principi desperta curiositat, és cert, veure en Son Gohan gran, però al cap de poc la cosa no acabava de rutllar, i no sé si des del principi era un feble pròleg per a la nova saga o l'autor es va veure forçat a reorientar-ho tot plegat —no conec els detalls de les reunions amb el seu editor, naturalment—, però ràpidament s'introduïa la idea d'un nou Gran Torneig de les Arts Marcials amb la presència destacada d'en Goku, que té permís per tornar al món dels vius durant un dia (idea rescatada hàbilment de quan es va fer servir amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident).

Això ens permet veure una mica més d'acció, sobretot als entrenaments dels guerrers de l'espai, que poden desplegar la seva força entre ells. És interessant la introducció també dels petits Trunks (el bebè de la saga anterior, ja més grandet) i en Son Goten, el segon fill d'en Goku, tota una sorpresa, perquè tots dos es poden transformar en superguerrers des de ben menuts encara que no dominin gaire més que les bases de la lluita.

Però no ens enganyem: són nens, només s'ho volen passar bé i han crescut en una època de pau, sense amenaces que els hagin forçat a madurar de pressa com li va passar a en Son Gohan. Un Son Gohan que, després de guanyar en Cèl·lula, s'ha concentrat en els estudis i ha deixat una mica de banda l'entrenament, de manera que ja no és a l'alçada del nano d'11 anys que va aconseguir derrotar l'últim gran enemic, com fa notar en Vegeta. 

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, a mi que tant m'agraden em va resultar (i en llegir-ho altre cop ara també em passa) excitant, malgrat que hi ha una sèrie d'incoherències i absurditats a tenir en compte. Per començar, expliquen que des de la 23a edició, que va guanyar en Goku, només n'hi ha hagut una altra, on en Satan va ser el vencedor. Això significa, fent càlculs, i tenint en compte que la d'en Goku havia estat un any abans de néixer en Son Gohan (que ara té 16 anys), que en 17 anys només hi ha hagut una edició del campionat. A més, com que en Satan es va enfrontar a en Cèl·lula com a campió del món, podem deduir que el darrer torneig va tenir lloc 7 o 8 anys abans que aquest. 

Per quin motiu s'hauria de deixar de celebrar cada 4 anys un campionat d'aquesta magnitud? Només perquè en Goku i companyia ja no hi participaven? En fi, el que sí que treu de polleguera és que aquest cop els combats preliminars, que tenien força interès, han desaparegut i han estat substituïts per la pantomima de la màquina de mesurar la força del puny, en teoria per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Traducció: amb la força que tenen els protagonistes no tindria cap sentit fer combats preliminars, per tant fem-ho més ridícul i calculem la vàlua dels lluitadors per la força del seu puny. Com a mínim aquesta història va tenir un punt àlgid, que és el d'en Vegeta deixant-se d'orgues i destrossant la màquina expressament.

Més encara: s'ha decidit, i sembla que ja venia de l'edició anterior, que els menors de 15 anys tenen la seva pròpia competició, de manera que en Trunks i en Son Goten no poden lluitar amb els altres. El torneig dels petits és d'allò més avorrit, fins que arriba la final, que són figues d'un altre paner. 

En aquest primer tram de la nova saga destaca, no l'he esmentat fins ara, l'aparició de la Videl, la filla d'en Satan i companya d'institut d'en Son Gohan, que aviat esdevé la seva xicota no oficial i demostra, ja als entrenaments, que com a lluitadora és força superior al seu pare, si bé ningú, llevat dels nostres amics, no n'és conscient.

Els preparatius del campionat dels adults ens mostren més personatges nous, i aquest cop directament lligats a la saga que comença. Per una banda tenim en Xin, en realitat Kaitoxin o Déu de tots els déus (al manga en català no s'explica gaire bé, però és el superior del superior d'en Kaito), i el seu ajudant Kiwito. 

Han arribat al Gran Torneig de les Arts Marcials perquè volen descobrir l'amagatall d'un temible enemic, però abans han de permetre que passin algunes coses esfereïdores. 

Com la pallissa gairebé mortal que rep la Videl al seu primer combat, que semblava que dominava, per part de l'Spopovitx. És el primer moment de la saga en què se'ns glaça la sang. S'ha acabat el bròquil, el to marcadament humorístic que imperava fins aquest moment s'acaba i comença a rajar la sang. 

Per sort sobreviu gràcies a les mongetes màgiques, però en el combat d'en Son Gohan en Kiwito li demana que es transformi en superguerrer, enviant a Can Pistraus els seus intents de lluitar de manera anònima, i amb l'ajuda d'en Xin permet que l'Spopovitx i el seu company Iamu li prenguin energia i se l'enduguin.

Llavors el torneig deixa de tenir importància i els principals personatges se'n van volant a perseguir els dos malvats. Pel camí en Xin i en Kiwito els expliquen que es tracta de descobrir on es troba l'amagatall on hi ha en Babidí, que prova de despertar el temible monstre Bu de la bola on el seu pare el va segellar fa segles. 

Quan el troben comença una sèrie de combats que permeten a en Goku i en Vegeta escalfar, però el d'en Son Gohan serà més difícil, com veurem al proper volum. 

En aquest punt he d'admetre que, independentment de l'interès que té la història a partir d'ara, i malgrat que em va fer ràbia que el Gran Torneig de les Arts Marcials, ara ja amb només 5 lluitadors, deixi de ser un Gran Torneig de les Arts Marcials i l'acció se'n vagi a una altra banda, el cert és que com a cop d'efecte, com a sorpresa, està força bé. Em quedo amb les ganes, però —i l'epíleg del manga fins i tot ho va empitjorar—, de tornar a veure un campionat com cal. El que va guanyar en Goku, doncs, va ser l'últim com Dende mana.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 27 i 28

Últimament he fet tantes entrades que m'he vist obligat a programar-les amb una antelació tan gran que, al final, la ració mensual de les ressenyes de Bola de Drac s'ha perdut, però no passa res, perquè ens acostem al final. 

Avui, el clímax i el final de la batalla contra en Cèl·lula que és, de fet, el final de la saga dels androides, entesa com un tot, i en definitiva la fi d'un cicle. 

Són els volums 27 i 28 de l'edició definitiva de Bola de Drac, que per a mi —ho desenvolupo al final— constitueixen el que podria haver estat el tancament perfecte d'aquesta obra mestra, però que com ja sabeu va esdevenir només la penúltima saga.

Al primer dels volums que ressenyo avui tenim, sobretot a la primera meitat, xerrameca. En Goku i en Son Gohan han sortit de la Sala de l'Esperit i el Temps, el jove guerrer de l'espai ja és superguerrer i el pla del seu pare consisteix en fer vida normal, només que en aquest estat de manera permanent. I descansar. 

Recordo que a l'anime en aquests dies de descans ens presentaven una història inèdita, que era la recerca de les boles de drac, i amb l'excusa feia una reaparició l'enyorat (?) Tao Pai-Pai, però al manga les esferes màgiques només apareixen pel fet que a en Goku se li acut que, atès que s'acosta una batalla que probablement provocarà morts, i com que la Terra va deixar de tenir un déu en el moment que aquest es va fusionar amb en Cor Petit, cal que algú prengui el relleu.

I aquest algú és en Dende, de manera que es produeix un retrobament inesperat (a la ficció, com a la vida real, allò de "fins una altra" és més aviat retòric i no esperem que succeeixi). Sabíem que en Dende tenia poders màgics, que no era un nàmec de tipus guerrer, però la facilitat amb què reactiva les boles de drac i les modifica (ara poden concedir dos desitjos, tot i que no ressuscitar algú que ja havia mort) és extraordinària.

Ara bé, el que ens interessa d'aquest 27è volum de l'edició definitiva (però lluny de ser perfecta, com demostren els incansables errors ortogràfics que s'arrosseguen de l'edició antiga en grapa) és l'inici del Joc d'en Cèl·lula, el torneig d'arts marcials que es treu de la màniga i que al mestre Toriyama li permet enfrontar els protagonistes a l'enemic un per un, sense el tots contra un que seria el normal en cas d'un enemic comú.

Evidentment cal destacar el debut del personatge d'en Satan, el campió del món d'arts marcials, en haver-se fet (ho sabrem més endavant) amb el títol a la 24a edició del torneig, en què no va participar cap dels "guerrers Z" i que no va sortir al manga. Un autèntic pallasso que s'enfronta a en Cèl·lula i n'és tan indigne que aquest es limita a treure'l del ring, sense matar-lo. Val a dir que el seu paper, totalment humorístic, mostrava un cop més les ganes de l'autor de prendre's les coses en conya, i el seu patètic paper al principi ens provoca rebuig, però amb el temps, sobretot a la saga posterior (i final), aprenem a estimar-lo.

El plat fort és el que sorprenentment ens ofereixen en primer lloc (no comptem el d'en Satan): el que fa pujar a la tarima en Goku, el protagonista del còmic, el que sempre apareix al final per a treure les castanyes del foc als altres. Després sabem que el guerrer té un pla, però primer ens ofereix un bon espectacle en forma de combat aparentment igualat i amb "jugades" espectaculars, però que acaba sobtadament amb l'encara més sorprenent anunci de l'abandonament d'en Goku.

Si ens aturem a pensar-hi, implica la segona derrota consecutiva del personatge, que amb tot allò de la malaltia coronària no havíem vist lluitar des de l'A-20, on també va perdre, si bé aquell cop no de manera intencionada. Això vol dir que no el vèiem guanyar des d'en Freezer (i no el tornarem a veure guanyar fins que lluita amb en Bu a la saga següent). 

Acceptant la superioritat d'en Cèl·lula, en Goku passa el testimoni al seu fill, que considera que en amagar la seva força real podrà guanyar l'enemic. El problema és que a en Son Gohan no li agrada gaire lluitar, sempre ho ha dit, i no hi ha manera de fer-lo enrabiar. 

En Cèl·lula ho prova de diferents maneres: la pallissa que li clava no serveix de res, però què passa si ataca els seus amics? Ho fa amb la creació dels Cèl·luletes, que anomena fills seus i que a més de tenir gairebé tanta força com ell ens recorden, inevitablement, els soldats de llavor que van emprar en Vegeta i en Nappa quan van arribar a la Terra.

El que fa emprenyar en Son Gohan i assolir el que després ens diuen que és l'autèntic segon nivell de superguerrer, però, no és això, sinó la manera com en Cèl·lula esclafa el cap de l'A-16 després que aquest s'hagi intentat autoimmolar per endur-se l'enemic amb ell, cosa que no surt bé perquè quan el van reparar a la Corporació Càpsula li van treure la bomba que duia dins. Per cert, és dels pocs personatges que veiem morir i no tornar mai més.

I en Son Gohan esclata, per primera vegada es posa per sobre de tots els altres en força i estomaca de valent el bioandroide després d'eliminar amb una facilitat extrema els seus fills. Malauradament, la seva arrogància li impedeix matar l'enemic quan en té l'oportunitat i aquest, acorralat i havent vomitat l'A-18, s'autodestrueix amb la intenció d'acabar amb tots els altres i la Terra. En Goku ho evita enduent-se'l al planeta d'en Kaito amb el canvi de lloc instantani, però és clar, ell mateix hi perd la vida i se suposa que no podrà tornar a ressuscitar.

No hi ha gaire temps per a lamentar-se'n, perquè en un tremend deus ex machina en Cèl·lula es regenera —es veu que no havia estat destruït del tot— i, de regal, aprèn el canvi de lloc instantani i manté la forma perfecta encara que no tingui l'A-18 dins. Un immens "WTF!?", però l'autor encara tenia coses a dir pel que fa a aquell combat.

Certament, deixant això de banda, el clímax que ve a continuació és espectacular, èpic i llegendari. Un immens kamehameha per part dels dos lluitadors (en Son Gohan el fa dos cops en aquest combat, on l'empra per primera vegada), amb el fill d'en Goku ferit en un braç i executant-lo amb una sola mà i l'ajuda, per dir-ho d'alguna manera, del seu pare a l'Altre Món. Al final, victòria per a en Son Gohan i la Terra salvada altre cop.

Després, naturalment, les conseqüències de la batalla: bàsicament ressuscitar tots aquells que han mort per culpa d'en Cèl·lula, i com que sobra un desig (en Goku no pot ressuscitar i tal com els comunica a través de la ment tampoc no ho vol, ja que s'adona que és ell qui atrau els dolents) aquest és el de treure la bomba que duen dins l'A-17 i l'A-18, que sense adonar-nos-en han passat a formar part, per dir-ho d'alguna manera, dels bons.

Els personatges s'acomiaden i, si m'ho pregunteu a mi, la història podria haver acabat aquí. Acaba bé, acaba de manera lògica, amb un relleu generacional (aquest cop ha estat en Son Gohan qui ha salvat el món) i la destrucció de l'enemic més temible amb qui s'havien enfrontat mai. 

Per a acabar-ho de rematar, el volum 28 ens obsequia amb unes pàgines on en Trunks pren el protagonisme tornant al seu futur per tal de vèncer amb facilitat, gràcies a l'entrenament dut a terme al passat, els androides (allà realment dolents, però ens impacta igualment veure'ls morir) i en Cèl·lula, el que se suposa que acabem de veure morir perquè el de la "nostra" època era el que venia del futur després de robar-li la màquina del temps a un Trunks que pretenia anar al passat a comunicar la victòria sobre els androides. 

Una paradoxa temporal, vaja, però que s'explica en certa manera amb l'aparició de múltiples línies temporals per culpa dels mateixos viatges en el temps. Val més que no hi pensem gaire perquè altrament agafarem mal de cap. Ho podríem debatre durant hores i dies, de fet.

Per tot plegat, per la manera com acaba la saga, per l'afegit d'en Trunks —que en les anteriors aparicions no havia tingut un paper gaire lluït i aquí, per fi, el veiem brillar—, pel "canvi de protagonista", per la sensació de tancament que ofereix, crec que aquest era el final perfecte per a Bola de Drac. El problema va ser allargar-ho una mica més i haver de recuperar en Goku perquè el Son Gohan adolescent no era el mateix. Ja ho anirem veient.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 25 i 26

A la ressenya anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac vam veure el primer encontre de la colla amb els androides A-17 i A-18 i la insinuació de l'arribada d'un nou enemic misteriós que agafa el protagonisme a l'etapa que comença amb els volums de què parlo avui.

El 25 és un número que m'agrada especialment, perquè com ja sabeu en Cor Petit és un dels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, i després de l'aparició dels superguerrers, coneixent en Toriyama, el podria haver abandonat perfectament com va fer ben aviat amb en Yamcha i més endavant en Ten Shin Han, però no: en Cor Petit encara té protagonisme i es podria dir que el 25 de l'edició definitiva és un volum per a lluir el personatge.

Un protagonisme que només comparteix amb el nou dolent, en Cèl·lula, que aquí veiem per primera vegada totalment desenvolupat (que no perfecte, això ja arribarà), i que és, per a mi, alhora molt atractiu i poc original, i els dos adjectius pel mateix motiu: posseeix cèl·lules de diversos personatges apareguts anteriorment i les seves tècniques més emblemàtiques (incloent-hi la molt útil capacitat regenerativa d'en Cor Petit), per tant és un dolent del tipus de l'Amazo de DC Comics, és a dir dels que estan construïts amb poders dels protagonistes. Però mola.

És clar que també és llefiscós i assassina d'una manera horrible, que és absorbint, literalment xuclant, les seves víctimes fins que només en queda la roba. 

Tornem al tema d'en Cor Petit: a la saga de Nàmec ja se'ns va insinuar que si es fusionava novament amb el Totpoderós superaria la força dels superguerrers, i això és el que fa al principi d'aquest volum per tal de poder fer front a l'amenaça d'en Cèl·lula. Ens quedem sense Déu i, de retruc, sense les boles de drac.

Efectivament el supera amb claredat, però l'enemic la sap llarga i quan s'acosten en Trancs i en Krilín emprèn la fugida tot clavant-los una mossegada del sol, cortesia d'algunes de les cèl·lules que posseeix. 

Però el lluïment d'en Cor Petit no acaba aquí, i és que com que l'objectiu d'en Cèl·lula són els androides, perquè els vol absorbir per tal d'aconseguir la perfecció del cos, és més necessari que mai acabar amb ells, que ni saben de l'existència del bioandroide ni, per tant, estan a l'aguait del que passa. 

El cas és que es produeix un dels meus combats preferits de Bola de Drac, el d'en Cor Petit contra l'A-17, mentre l'A-16 i l'A-18 s'ho miren. Això és òbviament una excusa per tal de fer lluitar, en un combat complet, l'androide que encara no havíem vist, ja que a la trobada anterior la protagonista havia estat l'A-18. I el millor és que en Cor Petit i ell estan igualats (deixant de banda el petit detall que l'A-17 no es cansa). 

Però mentre lluiten apareix en Cèl·lula, molt enfortit per les absorcions que ha estat duent a terme, i ni l'androide i el nàmec junts poden fer-li front. Quan s'hi fica l'A-16, trencant la seva rígida programació que li indica que només ha de lluitar amb en Goku, l'enemic comú aprofita una distracció per a absorbir l'A-17 i assoleix l'estat semicomplet, amb què escombra els rivals. 

Cal la intervenció sorprenent d'en Ten Shin Han i el seu nou canó d'energia per a permetre que els androides que queden fumin el camp i en Goku aparegui, amb el canvi de lloc instantani, per a endur-se un Cor Petit moribund cap al Palau de Déu o, ara que s'ha fusionat amb l'anterior inquilí, el seu. 

Precisament allà s'estaven entrenant en Vegeta i en Trancs, a la mítica Sala de l'Esperit del Temps, on un dia de la Terra es converteix en un any, i tots dos han superat la força dels superguerrers, concepte embolicat que més endavant sabem que, en realitat, només es pot aplicar a en Son Gohan, però no ens avancem als esdeveniments. Quan ells en surten, en Goku i en Son Gohan hi entren.

De moment, ja al volum 26, en Vegeta li clava una pallissa a un humiliat Cèl·lula, però el seu orgull de lluitador el traeix i, quan l'enemic li diu que si aconsegueix la perfecció serà més fort, el príncep dels guerrers de l'espai hi col·labora per tal que absorbeixi l'A-18, l'androide que li falta. Se suposa que en Krilín tenia una missió clau per tal d'evitar-ho, que era immobilitzar-la amb el comandament d'aturada d'emergència fabricat per la Bulma a imatge del que tenia el Dr. Gero i posteriorment destruir-la, però com que se'n va enamorar el dia que li va fer el petó... no n'és capaç i li perdona la vida tot destruint l'aparell.

Hi ha coses que com a lectors amb certa experiència hauríem de saber, i aquí n'hi ha dues: si en Vegeta lluita primer i en Goku s'està entrenant, per molt bé que ho faci, per molt que ens impressioni, és evident que no guanyarà. I l'altra és que des del moment que ens han esmentat l'existència d'un estat perfecte d'en Cèl·lula és clar que l'acabarem veient. 

Després de deixar que s'esforci per matar-lo amb un espectacular Final Flash i tornar a mostrar que pot regenerar qualsevol part del seu cos gràcies a les cèl·lules d'en Cor Petit, el bioandroide es desfà d'en Vegeta amb una facilitat extrema, i és el torn d'en Trancs, que teòricament ha superat el seu pare però no volia que se n'assabentés. 

I sí que sembla que l'hagi superat, però comet un error de càlcul, i és que per molt que infli el cos la seva victòria no està garantida. Sí que és més fort que en Cèl·lula, el monstre mateix ho admet, però també s'ha tornat més lent per culpa d'aquest nou cos tan pesat. 

En Goku, a la Sala de l'Esperit del Temps, també s'ha adonat d'aquesta limitació i descarta que sigui la via a seguir per tal de vèncer en Cèl·lula. Ens trobem, doncs, amb un intent fallit de lluïment d'en Trancs, que va tenir el seu únic moment de glòria quan va acabar amb en Freezer i el seu pare.

El protagonista i el seu fill, per la seva banda, acaben l'entrenament on queda com a moment històric la transformació d'en Son Gohan en superguerrer, que serà clau en el que resta de saga. I sorprenen tothom quan surten de la sala transformats però sense desprendre llengües de foc: per a ells, ara, l'estat de superguerrer és el normal.

En Cèl·lula, havent perdonat la vida a en Trancs després d'assabentar-se que en Goku l'anirà a trobar l'endemà, decideix posposar la destrucció de la Terra i anuncia un torneig de les arts marcials anomenat El Joc d'en Cèl·lula en què convida qualsevol valent a desafiar-lo.

Així doncs, el 25 i el 26 són dos nous volums trepidants de Bola de Drac i l'autor ho aconsegueix deixant en Goku en un segon pla, capacitat que el mestre Toriyama té, com es demostra aquí, però que per desgràcia no va fer servir tan sovint com al meu parer hauria calgut. Són uns volums on destaquen no ell, sinó en Cor Petit, en Cèl·lula i en Vegeta i que, per tant, agradaran als fans d'aquests personatges. Els combats, com sempre, espectaculars.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 23 i 24

Ja torno a ser aquí amb una nova entrega de les ressenyes de l'edició definitiva de Bola de Drac, aquest cop amb un canvi de saga que, per una vegada, es va fer de manera gradual, podríem dir fins i tot que amb superposició.

A la darrera entrada sobre aquest manga vam veure com en Goku acabava amb en Frízer, però no del tot, ja que el paio sobrevivia i s'acostava a la Terra disposat a venjar-se de la humiliació que havia patit a mans del primer superguerrer.

Dic "el primer" perquè, com ja sabeu, aquest epíleg de la saga d'en Frízer ens permetria conèixer en Trancs, el segon superguerrer (almenys cronològicament parlant) que veiem al llarg de Bola de Drac. Amb ell el mestre Toriyama introduïa el tema dels viatges en el temps i, de retruc, una sèrie de paradoxes temporals potser no del tot ben resoltes que acostumen a anar associades a aquests plantejaments que, de moment, només trobem a la ficció.

El cas és que el noi es presenta al lloc on aterra la nau d'en Frízer i el seu pare i els despatxa amb una facilitat extrema, i això que l'amenaça aquest cop és més greu que quan en Goku i el tirà espacial es van enfrontar a Nàmec, atès que en Frízer ha estat remodelat amb implants i ha esdevingut un ciborg.

Doncs resulta que en Trancs el fa trossets amb la seva espasa (des del bastó màgic que no vèiem un personatge dels bons fent servir una arma, i és curiós perquè en realitat no la necessita) i després el fa desaparèixer del tot amb un raig d'energia. El seu pare, el rei Cold, també se'n va a l'altre barri ben ràpidament. 

Al principi no sabem qui és, aquest misteriós superguerrer, però desprès de vèncer els enemics fa coneixença amb la colla, que havia anat a veure què podia fer amb en Frízer, i espera l'arribada d'en Goku, per fi retornat a la Terra, i com apunta encertadíssimament en Llop Segarrenc als comentaris amb una nova tècnica que seria cabdal durant la resta de la història: el canvi de lloc instantani.

Una mica apartat de la resta, en Trancs posa a prova el protagonista de Bola de Drac i després li explica tot el que ens faltava saber: ve del futur, és fill de la Bulma i en Vegeta (!) i ha vingut a anunciar l'arribada, al cap de 3 anys, d'uns temibles androides que pràcticament esborraran la raça humana de la Terra.

Això els dóna l'oportunitat d'entrenar-se de valent, però com sempre en Iamxa serà el primer a caure, tot oferint-nos una de les escenes més violentes i desagradables de l'obra. No morirà, però li quedarà un forat a l'uniforme que després el mestre Toriyama oblidarà esporàdicament, si ens fixem en els dibuixos.

Els temibles androides són l'A-19 (el rodanxó, a l'anime amb la veu d'en Carles Canut) i l'A-20 (el vell, amb la veu del malaguanyat Jordi Dauder), construïts pel Dr. Gero, un científic de la Cinta Vermella (magistral la recuperació del concepte per part de l'autor, per cert) que vol venjar-se d'en Goku.

El cas és que comença el combat entre en Goku i l'A-19, però ben aviat el superguerrer perd pistonada, perquè l'afecta una malaltia del cor que en Trancs li havia anunciat —i per a la qual l'havia preparat tot duent-li un medicament— i que s'ha presentat més tard del que esperava. 

Derrotat, en Goku salva la vida gràcies a la intervenció d'en Vegeta, que ens sorprèn a tots amb la seva desitjada transformació en superguerrer, amb la qual derrota l'A-19 en un tres i no res, després de jugar una mica amb ell.

Prenguem una mica d'aire, perquè malgrat el que diguin tots aquells que repeteixen tòpics com ara "Bola de Drac va deixar de molar quan en Goku es va fer gran" o "Nàmec sobrava", jo trobo que la saga dels androides és interessantíssima i trepidant. Per cert, l'Akira Toriyama ha reconegut sempre que alguns personatges i situacions de l'obra tenen influències cinematogràfiques, i estic segur que la saga dels androides beu en bona part de Terminator (la franquícia en general, en aquell moment formada per 2 pel·lícules), encara que a Bola de Drac els que vénen del futur no siguin els androides, sinó un dels personatges de carn i ossos.

Continuem, ja al volum 24: L'A-20 intenta escapar però els altres l'acorralen i hi intervé en Cor Petit, que afortunadament l'autor encara no ha oblidat i que de tant en tant ofereix una mica d'espectacle. Tot plegat és possible gràcies al deus ex machina que en Toriyama ha introduït amb la malaltia d'en Goku, un cop més apartant del mig el personatge teòricament més poderós i permetent, amb això, que els altres agafin una mica de protagonisme.

Poc després es descobreix que l'androide no és altre que el mateix Dr. Gero, i en una nova visita del Trancs del futur (el del present ja ha nascut i té 6 mesos) es produeix un altre descobriment corprenedor: aquests no són els androides que en Trancs coneixia, sinó uns altres.

El relleu té lloc ràpidament quan l'A-20/Dr. Gero aconsegueix arribar al laboratori secret que té a les muntanyes del Nord i reactiva els adormits A-17 i A-18, que sí que són els que fan estralls al futur d'en Trancs, i aquests se li rebel·len, se'l carreguen i activen un tercer i desconegut androide, l'A-16.

En Vegeta, a continuació, pateix una humiliant derrota a mans de l'A-18, l'androide femenina, evidentment molt superior a l'A-19. La intervenció d'en Cor Petit, en Trancs i en Ten Xin Han no serveix de res (no sembla que en Goku hi hagués pogut fer res, tampoc, encara que no s'hagués posat malalt) i en Krilín s'ho mira astorat mentre els androides marxen a la recerca d'en Goku, el seu objectiu. El cert és que tota la seqüència és espectacular, de les que deixen sense respiració, i un cop més cal reconèixer que una altra cosa no, però l'Akira Toriyama és un mestre de les escenes de combat.

La situació és desesperada i, com se sol dir, demana mesures desesperades, de manera que en Cor Petit pren la decisió, segurament influït per l'assimilació d'en Nail a Nàmec, de tornar a ser un amb el Totpoderós. Això ens permet veure'ls junts per primera vegada des del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, un fet que no deixa de ser curiós.

Déu sap perfectament que com a guerrer ja no aporta res i que el resultat de la unió podria acabar amb l'amenaça que plana sobre la Terra, però vol observar una mica més el que passa, i el que passa no és poc.

Perquè si tot just hem tingut un tast del que poden fer els androides, l'autor complica la trama (i la fa encara més interessant) amb l'aparició d'una segona màquina del temps que resulta que havia vingut abans de la primera visita d'en Trancs. 

Com és possible? Una paradoxa de les que deia al principi. I l'ésser llefiscós que sembla que va fer servir la màquina el coneixerem al proper volum i en parlaré, és clar, a la propera ressenya de Bola de Drac. Sigui com sigui el volum 23 i el 24 són d'allò més amens i presenten una saga que durarà força, de fet és la penúltima de l'obra, però que ha tingut un inici excel·lent.

Per cert, he dit més d'una vegada que aquesta edició definitiva està lluny de ser perfecta, en català, i és que la traducció no només és molt millorable pel que fa al sentit, sinó que sovint hi ha faltes d'ortografia i altres problemes que els suposats revisors (a sobre reconeguts als crèdits, cosa que no es fa mai) van deixar passar. Al volum 24 això és més evident que mai, amb moltíssims accents a l'inrevés ("adèu", "de debó", "aixó") que a més es repeteixen, l'ús de la "b" en comptes de la "v" i viceversa i la insistència en els sintagmes "El A-17 i la A-18" (en comptes dels correctes "L'A-17 i l'A-18"), per exemple. Ràbia i llàstima, és el que sento.