Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.

Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.

A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 

De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.

El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 

Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.

Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.

Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia. 

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.

Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 

L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 15 i 16

He pres la decisió de ressenyar, a partir d'ara, els volums de l'edició definitiva de Bola de Drac de dos en dos, en coherència amb l'augment de la velocitat amb què m'estic llegint la col·lecció, i és per això que avui us porto el meu resum i les meves reflexions sobre dues entregues de la sèrie.

Els números 15 i 16 de l'edició definitiva (però en català molt defectuosa en termes de traducció) de Bola de Drac contenen, a més, una de les sagues que més m'agraden de tota l'obra, i si em fessin triar seria potser la que m'agrada més.

Si fins ara el que més em feia gaudir eren els Torneigs d'Arts Marcials, a la part que gràcies a la versió televisiva coneixem com a Bola de Drac Z sens dubte el millor, per a mi, és la saga dels Guerrers de l'Espai. El volum 14, amb l'arribada d'en Raditz, n'era la introducció, però els toms 15 i 16 són el nus i el desenllaç, que trobo absolutament brillants.

Havíem deixat la història en el punt que després de derrotar en Raditz el protagonista, en Goku, era mort i entrenant-se a l'Altre Món, o més ben dit corrent pel camí de la serp a la recerca d'en Kaito, que l'havia d'entrenar mentre era mort. Per la seva banda en Son Gohan, segrestat per en Cor Petit, començava el seu propi entrenament, que de moment consistia en sobreviure en un territori d'allò més hostil.

En aquesta etapa veiem com s'entrenen tots els personatges que prendran part en l'èpica batalla, en Goku amb el mestre Kaito (i el seu mico Bombolla, però no el grill Gregori, exclusiu de l'anime) i en Son Gohan amb el mestre Cor Petit, amb un canvi espectacular en el nivell de maduresa del nano, que tot i així veurem com es caga als calçotets amb extrema facilitat quan li toca lluitar, però no avancem esdeveniments.

I arriba el dia que en Vegeta i en Nappa trepitgen la Terra i els nostres amics, que en noten l'energia, van al seu encontre. En Goku no hi és, per un error de càlcul farà tard, una situació que Akira Toriyama es treu de la màniga per donar una mica d'interès als combats i que jo aplaudeixo, perquè si hi ha una cosa que no m'agrada de Bola de Drac és que se centri tantíssim en el seu protagonista, de manera que cada cop que veig els altres personatges lluitar, esforçar-se i aportar coses m'ho passo d'allò més bé.

Els Guerrers de l'Espai, però, saben (o pensen) que aquests no són els rivals que havien vingut a buscar, i els llancen un petit exèrcit de 6 saibamen o homes-llavor (idea que es repetiria en el combat contra en Cèl·lula), que són superats amb certa facilitat per a sorpresa dels guerrers, però que ens ofereixen el primer moment dramàtic de la saga: la mort d'en Yamcha, que aquest cop i sense que serveixi de precedent no fa el ridícul, però abaixa la guàrdia i ho paga amb la vida.

Immediatament en Krilín embogeix i llança una ofensiva espectacular en termes energètics i lumínics amb què es carrega uns quants d'aquests petits monstres i fa la primera mostra que, encara que sigui el personatge que menys ganes sembla que té de lluitar —perquè sap que si mor per segona vegada s'ha acabat el bròquil—, en realitat és un dels més poderosos d'entre els de segona línia.

Liquidats els saibamen, els dolents es comencen a prendre seriosament els seus enemics, però en Vegeta, el Príncep, no vessarà ni una gota de suor, encara. Qui ho farà serà en Nappa, la mola, que és de tota manera un lluitador temible i brutal.

Només començar li arrenca a en Ten Shin Han mig avantbraç d'un cop de puny, una de les escenes que més m'impacten de tota l'obra, i en qüestió de poques pàgines a la mort d'en Yamcha se sumen les d'en Xaos —que ja havia mort un cop però al contrari que en Krilín no dubta a autoimmolar-se per tal d'endur-se en Nappa amb ell, que també és un dels moments més memorables de Bola de Drac i que, en realitat, és totalment inútil— i el mateix Ten Shin Han, que llança un kikôhô amb el braç i l'energia que li queden, també sense gaire efecte.

Ara que només queden en Cor Petit, en Krilín i en Son Gohan, els dos primers fan el possible per entretenir en Nappa abans que els liquidi del tot, amb l'esperança de fer temps i que arribi en Goku, que s'afanya tant com pot, mentre en Son Gohan es queda glaçat a cada ocasió i no sap treure la força que té amagada.

En aquestes circumstàncies tornem a veure en Krilín donant el millor de si mateix i plantant cara a en Nappa, un guerrer molt superior al millor amic d'en Goku. I ara que han mort 3 personatges més l'objectiu principal és mantenir amb vida en Cor Petit, ja que en cas contrari desapareixerien les boles de drac, que en poden ressuscitar almenys 2 (en Xaos no, recordem que ja va morir contra el pare d'en Cor Petit).

Però en un altre moment mític de Bola de Drac en Cor Petit acaba donant la vida per protegir el seu deixeble, el fill del seu fins ara enemic, d'un atac d'en Nappa. A continuació una escena emotiva en què l'hereu del Gran Rei dels Dimonis vessa llàgrimes en acomiadar-se d'en Son Gohan i sí, la mort d'en Cor Petit, aixó com les de Déu i les boles de drac. S'ha acabat.

Uns moments després, sens dubte massa tard, es produeix l'arribada d'en Goku i una imatge que segur que recordareu de l'època de les fotocòpies de Bola de Drac, a pàgina sencera. Torna incomparablement més fort que abans, com sempre que s'absenta durant un temps, i amb una mirada que destil·la una confiança justificada en el seus nous poders.

El cas és que després de deixar en Nappa en ridícul i demostrar la seva enorme superioritat, quan el guerrer calb decideix posar-se seriós i intentar matar en Son Gohan i en Krilín en Goku executa un primer Atac d'en Kaito i deixa el seu rival tetraplègic, de manera que a en Vegeta ja no li serveix per a res i decideix matar-lo, fet que horroritza els testimonis d'aquest acte.

Ara és quan es produirà el combat èpic que posarà fi a la saga, el del Príncep dels Guerrers de l'Espai contra el guerrer de classe baixa que va ser enviat a la Terra quan era un bebè (res a veure amb en Superman, és clar...) per tal que la conquerís quan fos gran, però que de resultes d'un cop al cap va oblidar la seva "programació" i va esdevenir un nano honrat i l'heroi del planeta.

A l'edició original de la revista Shônen Jump, aquests primers moments del combat estan acompanyats del color, un tractament especial per a un moment especial que es recupera a l'edició definitiva, on ja se sap que aquesta mena de pàgines hi són de tant en tant i fins i tot hi ha volums sencers sense ni una en color.

El combat en si és espectacular, molt igualat, on en Vegeta té atacs d'energia més destructius però en Goku compta amb el recentment après Atac d'en Kaito, que li permet multiplicar la seva energia i la seva força encara que abusar-ne castiga el cos, i com que en Goku és com és forçarà més enllà del que el seu mestre li havia dit i s'anirà fent malbé l'eina de treball.

Tot i així, abans que arribi aquest punt en Goku manté en Vegeta a ratlla i ens regala moments com aquest, el del kamehame-ha contra el Garlick Cannon, també un dels més mítics d'aquesta història, un enfrontament energètic que a la televisió durava una bona estona, però que al manga es resol naturalment d'una manera més ràpida, amb en Goku aplicant-hi un Atac d'en Kaito i en Vegeta desapareixent temporalment.

Però quan torna, amb en Goku fet pols per haver abusat de la tècnica, en Vegeta es treu de la màniga una nova estratègia: a la Terra ja no hi ha Lluna, però en crea una d'artificial que li permet transformar-se en mico gegant i, a diferència d'en Goku i en Son Gohan, continuar raonant i per tant lluitant amb seny.

Fer-se tan gran no li resta agilitat, i el protagonista —que per cert s'acaba assabentant de la veritat sobre aquesta transformació i s'adona que va ser ell qui va matar el seu avi— aviat es veu superat i es troba contra les cordes, amb els ossos de tot el cos esclafats i sense res a fer. És en aquest moment que en Goku perd el combat, diguin el que diguin. En Goku va perdre el primer combat contra en Vegeta (i el segon també, ja ho veurem), i si el resultat final va ser de victòria per la mínima va ser per la intervenció dels seus companys.

Sí, perquè el combat estava tenint lloc en un paisatge desolat, lluny d'on reposaven els cossos dels morts, però en Krilín i en Son Gohan s'hi acosten en percebre que en Goku perd ràpidament l'energia i acaben col·laborant en la derrota d'en Vegeta, bàsicament amb la Genkidama, la bola d'energia que en Goku va aprendre també amb en Kaito i que reuneix energia de tots els éssers vius del planeta.

Mentre la preparava, i la tenia a punt de seguida, al contrari del que passaria després a Namek, el Vegeta gegant li havia impedit llançar-la, però al final la transmet a en Krilín i entre aquest i en Son Gohan l'envien a l'enemic, que tot i així no mor.

Per això dic que m'agrada tant aquesta saga: la quantitat de personatges que hi participen i que realment marquen la diferència és inusualment alta per a una obra tan enfocada en el seu protagonista. Fins i tot en Iajirobai, que passava per allà i que coneixem com un covard i un passota de la mida d'un campanar, fa un parell d'aportacions essencials: primer talla la cua a en Vegeta de manera que perd l'estat de mico gegant, i després, quan aquest cau del cel en rebre l'impacte de la Genkidama i llança un nou atac deixant-los tots incapaços de moure's, el samurai grassonet li fa un bon tall a l'esquena amb la mateixa katana.

Però la cosa no s'acaba aquí, senyores i senyors. Gairebé, però no. Al següent volum encara hi haurà uns quants intercanvis més, perquè el 16 s'acaba amb en Son Gohan transformant-se en créixer-li altre cop la cua i veure, al cel, la lluna artificial d'en Vegeta.

El que hem vist en aquests dos volums ha estat un Toriyama en estat de gràcia —que per cert és aquí on consuma el canvi dels traços arrodonits pels rectangulars que més endavant s'exagerarien encara més i caracteritzarien per sempre més el seu estil—, però també hem tingut algunes revelacions curioses: els Guerrers de l'Espai identifiquen en Cor Petit com un extraterrestre, un namek, i és clar, dedueixen que si ell (Déu en realitat) ha creat les boles de drac segurament és perquè a Namek també n'hi deu haver (i per tant ja sabem com ressuscitaran els morts). Lògic, oi?