Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 33 i 34

Ja està, hi hem arribat. És l'hora de fer la ressenya dels últims dos volums de l'edició definitiva de Bola de Drac, una edició definitiva que, almenys en català, és plena d'errades de tota mena, algunes de les quals evidencien que es va traduir del castellà i que això ja venia de la mítica edició en grapa (i prestigi quan va ser l'hora de la Sèrie Vermella), que potser perquè érem més joves no vam detectar. 

No es va aprofitar per a fer un rentat de cara a la molt mediocre traducció, i me n'he queixat per activa i per passiva, però avui ho torno a fer i al principi de l'entrada perquè no vull acomiadar aquestes ressenyes en un to negatiu, així que primer els pèsols i després les patates.

Ja he dit alguna vegada que a mi, de Bola de Drac, no em sobra res. No sóc d'aquells fans de pa sucat amb oli que malparlen, repetint i repetint tòpics, dels gairebé dos terços de l'obra amb en Goku adult. És la mateixa gent que malparla de Captain Tsubasa perquè la versió televisiva exagerava la durada dels partits. M'agrada tot, encara que també se'm coneix per criticar-ne coses. També vaig dir que, posats a triar un final perfecte, el de la saga d'en Cèl·lula ho era, perquè s'acabava amb un enemic com no n'hi havia hagut cap i el relleu passava del protagonista al seu fill. 

Però no, sigui l'afany de calés de l'autor o les pressions que rebia per tal d'escanyar encara més la gallina dels ous d'or, va sorgir la saga d'en Bû, a la qual va costar arrencar, i on l'autor va recuperar el to humorístic d'antany i va mostrar més signes de cansament que mai a l'hora de dibuixar -regalant-nos de tant en tant, tot sigui dit, algunes escenes espectaculars i il·lustracions memorables-.

A la recta final la cosa es posa seriosa i comença l'acció de debò, com podem veure en escenes com aquesta, en què en Bû es carrega, amb un sol atac, gairebé tots els habitants de la Terra, però abans el mestre Toriyama dóna curs a l'ànsia humorística que se'l menja per dins i ens ofereix un combat entre en Bû i en Gotenks (aquí Gotrancs) amb atacs que rocen l'absurd, i és que no es podia esperar una altra cosa de l'enfrontament entre un monstre boig -i capaç, literalment, de tot- i uns nanos de 7 i 8 anys fusionats i dominats per un enorme poder. 

De fet, i això va ser tot un impacte en el seu moment, són capaços de transformar-se en superguerrers de tercer nivell, suposem que només quan estan fusionats, amb una facilitat insultant per a un Goku que va haver-se d'esforçar terriblement per tal d'arribar-hi. Una altra cosa és com gestionen aquest poder, però, ja que podrien haver guanyat en Bû fàcilment si no haguessin caigut en l'arrogància i un excés de confiança.

El mateix li passa a en Son Gohan, que després d'entrenar amb el Déu Kaitoxin de fa 15 generacions assoleix un nivell de poder que fa innecessària -o això és el que ens diuen- la transformació en superguerrer. Un gir interessant que torna a posar, de retop, el fill d'en Goku en un paper protagonista, després d'haver decebut tothom, en Vegeta i els lectors/espectadors, amb la seva deixadesa en temps de pau.

El veiem acorralar en Bû, però no el remata, potser perquè li surt l'esperit de lluitador que desconeixia que tenia, i després d'absorbir el distret Gotenks també l'absorbeix a ell. En un intent desesperat en Goku proposa al seu propi fill la fusió amb les arracades Pohtala, en teoria irreversible, però no hi són a temps. No queda cap esperança... 

Fins que en Vegeta s'agafa el dia de permís de l'Altre Món i es fusiona amb el seu màxim rival. Junts, com a Vegeku (espero que a la nova traducció es discuteixi, com a mínim, aquest nom), estomaquen en Bû de valent i ens fan vibrar amb l'aliança més espectacular de tota la sèrie, però tampoc no aconsegueixen guanyar-lo. 

És arrogància? En part sí, però hi ha un motiu amagat, i és que tenen el pla de deixar-se capturar per en Bû i alliberar els altres des de dins. Un cop aconseguit, però, l'efecte és diferent del que esperaven: en Bû torna a la seva forma primordial, menys amenaçadora des del punt de vista de l'aspecte -comparable amb l'última fase de les transformacions d'en Freezer-, però formada per maldat pura.

Entre les coses que és capaç de fer, i sense deixar anar ni una gota de suor, hi ha el que veiem en aquesta imatge, un concepte amb què sempre es flirteja fins al límit però que poques vegades arribem a veure plasmat: la destrucció de la Terra. Moren els pocs supervivents que quedaven, i en Chaoz empata a 3 amb en Krilín pel que fa a defuncions. 

Arribats a aquest punt sabem que en algun moment, per desesperada que sembli la situació, les boles de drac hi hauran d'intervenir per tal de posar-ho tot a lloc -poques vegades ha quedat alguna cosa sense solucionar, però hi ha excepcions com la mort de l'A-16-, però s'ha d'admetre que l'explosió de la nostra Mare Terra impacta.

Abans de pensar en les solucions, però, té lloc un combat absolutament èpic, sense contemplacions ni bajanades, entre en Goku -ajudat per en Vegeta, el Bû gras i, sí, en Satan- i aquest petit i malvat Bû, que s'acaba decidint amb una tècnica que feia moltíssim que no vèiem, reservada per a les ocasions més especials i executada per tercera i última vegada, la genkidama o bola d'energia. 

Moments molt emocionants que recorden coses de tota l'obra, des d'en Goku lluitant sense estar transformat en supeguerrer -obligat per les circumstàncies, és clar- fins a un xoc de raigs d'energia que fa pensar en el final d'en Cèl·lula, a més de l'aparició -el cameo més aviat- de vells amics del protagonista de quan era petit, com l'Upa i el seu pare o el número 8 i la Suno, pràcticament gens envellida i, és clar, l'ús de les boles de drac en ple combat. Pell de gallina.

Llàstima que en Toriyama encara va tenir temps -o el van obligar, que sembla l'opció més probable- d'encetar una nova saga, 10 anys després, que li permetia presentar-nos una Pan de 4 anys, també la Bra (filla de la Bulma i en Vegeta) i un nou Gran Torneig de les Arts Marcials, que es dedueix que és el 27è perquè en Satan i en Bû parlen d'una edició anterior on van participar tots dos fent trampes. 

Un nou torneig que queda interromput -quina sorpresa-, aquí no per l'arribada de cap enemic, sinó per la de l'Ub, un nen que és la reencarnació del Bû malvat, i que en Goku decideix entrenar. I ja està, així s'acaba Bola de Drac, de cop, de sobte, sense avisar. 

L'edició definitiva de Bola de Drac presenta dues diferències amb l'estàndard pel que fa a continguts: per una banda, aquesta última saga interrompuda té un parell de pàgines extra i una vinyeta inèdita protagonitzada per en Vegeta. Per l'altra, el 34è volum acaba amb la versió en còmic de la història d'en John Connor Trunks, el del futur, que havia tingut versió en forma de pel·lícula. 

És una història interessant, molt tràgica també, però queda una mica estranya col·locada aquí, al final de la col·lecció i després d'haver-nos acomiadat en un to feliç que ens deixava amb un somriure a la cara. En fi, així és com acaba l'edició kanzenban de Bola de Drac. Prometo no emprenyar més amb això... però hi haurà més entrades dedicades a l'obra. Esteu avisats/des.