Especial: Portades de capítols de Bola de Drac

Quan no tinc llest algun tema sobre el que vull parlar, en comptes de callar i deixar-vos una mica en pau m'entesto en publicar una entrada per no trencar la meva periodicitat habitual, més o menys setmanal, i Bola de Drac ha estat, és i continuarà sent una font d'idees per a aquesta mena d'entrades.

 

Avui, però, en comptes de fer la meva típica llisteta de 5 elements d'algun tema relacionat amb la llegendària obra, em proposo compartir amb vosaltres un seguit d'imatges, per ordre cronològic, que són portades de capítols del manga, és a dir aquelles il·lustracions que al principi més, i més endavant no tant, constituïen la primera pàgina de l'entrega setmanal de Bola de Drac en la seva publicació original en revista al Japó, i que aquí ens van anar arribant dins dels volums recopilatoris. 

 

 

Comencem amb la del capítol 33 del manga, una il·lustració preciosa i en color en què veiem el Follet Tortuga i un Goku fent el mico en una palmera de l'illa Papaia, amb un estil artístic plenament d'il·lustració feta expressament per a l'ocasió i que no reprodueix cap escena concreta del còmic.

Anem a la del capítol 126, i altre cop al mateix escenari, que ens mostrava en Goku i en Krilín lluitant a l'aire durant el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, un dels meus moments i combats preferits, com he dit ja prou vegades. 

M'encanta l'angle vist des de dalt, però amb els personatges col·locats d'una manera que permet veure'ls les cares a tots dos, i aquest tros de l'illa Papaia que es veu més enllà del recinte de la competició. Sens dubte, una mena de fotografia d'un moment emblemàtic de la sèrie, quan els dos millors amics es van trobar que s'haurien d'enfrontar a les semifinals i un d'ells perdria tot seguit l'oportunitat d'alçar-se amb el títol de campió del món.

A la del capítol 145 tenim un tipus de composició que apareixia amb certa freqüència, i que resumia una mica els esdeveniments que ens havíem de trobar. A la saga d'en Satanàs Cor Petit hi van passar moltes coses, i la tornarem a veure en aquesta entrada, però aquesta m'agrada especialment perquè reflecteix el moment de glòria que va tenir un Mutenrôshi que, per una vegada, no va fer el paper de bufó i va presentar batalla contra l'enemic, tot posant-se seriós i executant una tècnica espectacular.

Ja us he dit que hi tornaríem, i ho fem amb aquesta portada del capítol 160, digna de les mítiques fotocòpies de Bola de Drac, que segurament va existir. Hi veiem en Goku molt emprenyat, decidit a acabar amb l'enemic d'una vegada per totes.

Per a mi il·lustra perfectament el moment crític i, sobretot, el canvi de to que va fer l'obra a partir d'aquesta saga, marcada al seu inici per la mort d'en Krilín i després la d'alguns personatges més, i un enemic que era malvat de debò.

 

Després d'allò, ja al capítol 167, arribaria el tercer torneig que vam veure a la sèrie, quart si comptem el de la Baba la Vident, que va ser el 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

 

Allà s'hi van tornar a trobar els lluitadors protagonistes de la sèrie, ja més grans, alguns havent fet una estirada més notable que altres. Una composició senzilla, però entranyable, amb tots ells mirant "a càmera". M'agrada molt.

 

 

Ja a la part que a la versió animada formava part de Bola de Drac Z, però que és el capítol 220 del manga, tenim altre cop la composició-resum que deia més amunt, i que mostra un personatge més destacat, en aquest cas un Goku que té pressa per ajudar els seus amics, que veiem amb posat de patir, a vèncer els guerrers de l'espai, a la imatge amb somriures malvats i de suficiència.

Una altra portada, la del capítol 233, carn de fotocòpia en aquella febre d'intercanvis i compres fora de la llei que vam tenir a Catalunya a principis dels anys 90, amb un Vegeta transformat en mico gegant oozaru i en Goku, petit en comparació amb ell, però preparant la genkidama, l'atac definitiu.

 

M'agrada l'ús de les ombres que el mestre Toriyama fa aquí, en aquesta etapa que personalment considero el cim del seu estil, abans que passés a apostar per les línies més rectes i un dibuix que destil·lava més pressa per acabar la feina, amb traços simples i poques trames. Aquí els músculs encara eren arrodonits i els dibuixos estaven plens de detalls. 

 

 

Aquesta juraria que l'havia vist en fotocòpia, però bé, ja paro d'esmentar aquells fulls de definició lamentable pels quals pagàvem diners -perquè a més d'intercanviar-se es podien comprar en alguns llocs- i amb els quals flipàvem quan vèiem que tenien imatges de fet que nosaltres encara no coneixíem.

 

A la portada del capítol 263 veiem una escena d'entrenament que prometia, almenys als meus ulls de l'època, quelcom que no es va satisfer. No es va treure gens de suc del fet que en Yamcha, en Ten Shin Han, en Chaoz i en Cor Petit s'entrenessin amb en Kaito. Però aquesta il·lustració m'agrada molt, perquè els podem veure deixant-hi la pell. 

 

 

Avancem només un capítol, perquè el 264 comença amb aquesta portada que no em faria res tenir com a quadre, penjada en una hipotètica habitació personal de l'oci, suposant que em quedés alguna paret lliure, que no és el cas. És un tipus de composició, amb els personatges mig d'esquena mirant-se alguna cosa, que em recorda algun àlbum d'en Tintín -per exemple, Objectiu: La Lluna, o L'illa negra-, i és per això que podria ser perfectament un pòster.

 

El planeta Nàmec no era gaire bonic ni variat, però hi havia una columna de roca altíssima on reposava la casa de l'Ancià de Nàmec, descansi en pau. Les vistes d'aquesta destacada ubicació des de l'aire són corprenedores, i trobo que el mestre hi va fer una gran feina.

 

Acabem tot fent un salt força gran, perquè com he dit al principi aquestes portades van deixar de sovintejar a la part final de la sèrie, i de les poques que es van veure després de l'anterior, la que més m'agrada és aquesta, la del capítol 392 del còmic. 

En plena saga d'en Cèl·lula, veiem com en Goku i en Gohan, amb l'estat de superguerrer permanent, passen uns dies de relax amb la Chichi i se'n van a fer un pícnic amb el cotxe. Una postal familiar entranyable, certament.

I a vosaltres què us semblen? En teniu alguna de preferida, tant si és entre les que he posat com entre les que he descartat? 

 

 

 

Els meus 5 moments preferits d'en Krilín

He dit més d'un cop que en Krilín és, juntament amb en Vegeta i en Cor Petit, el meu personatge preferit de Bola de Drac. Per aquest ordre, tot i que la distància entre ells és poca, em podeu ben creure.

En fi, he pensat que estaria bé fer una petita llista d'aquestes que m'agrada fer en aquest blog, amb cinc elements, com les que vaig fer sobre els meus cinc moments preferits, els meus cinc combats preferits, els cinc moments més sorprenents, les meves tècniques preferides, els cinc moments més violents o, senzillament, els meus cinc personatges preferits de Bola de Drac, però aquest cop amb els meus moments preferits protagonitzats per en Krilín -i deixo per a més endavant les llistes equivalents dels altres dos personatges esmentats-. Comencem? Ah, els comento per ordre cronològic, no pas per preferència. 

Probablement el primer moment en què vaig pensar "com mola, en Krilín!" i vaig començar a respectar-lo molt fort va ser quan va voler provar el Kame Hame Ha i, davant de la sorpresa del seu propi mestre, el Follet Tortuga, li va sortir, i va quedar clar que guanyaria el combat contra aquell misteriós i inquietant Chaoz als quarts de final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials.

A semifinals, però, es va topar amb en Goku. Ja havia dit que és el meu combat preferit de Bola de Drac, així com el meu moment preferit de l'obra. El cert és que en Krilín no hi va fer un gran paper. Els moments d'avantatge que semblava que havia tingut havien estat mitjançant joc brut -no era el primer cop que el vèiem fer-ne ús, recordem aquell entrenament de buscar la pedra amb el kanji de "tortuga"-, però sabíem que no era mal nano i ens feia gràcia i tot, i si no es devien a això eren a causa del fet que en Goku li estava donant peixet. Quan va voler, va resoldre el combat ben de pressa. Però va estar bé, i des del punt de vista d'en Krilín és un dels seus moments que més m'agraden.

Saltem al següent Gran Torneig de les Arts Marcials, el 23è, i el primer cop que en  Krilín no va passar dels quarts de final: és normal, s'enfrontava al fill-reencarnació d'en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis. 

Si en Goku li havia donat una mica de peixet, en Cor Petit directament el menyspreava, cosa que li va donar l'oportunitat de demostrar-li, posant tota la carn a la graella, tot el que sabia fer, i va tenir alguns moments sorprenents. Probablement és el combat d'en Krilín amb més mèrit, atesa l'enorme diferència de forces amb el rival.

Després d'aquella edició de la competició ja no en tornaríem a veure cap de digna. L'autor va decidir que Bola de Drac passaria a ser un manga sobre combats èpics pel destí de la Terra i l'Univers i els altres tornejos que hi van sortir van quedar interromputs o van ser una cosa totalment diferent del format que coneixíem.

I en Krilín, a mesura que el nivell dels enemics i el dels seus companys guerrers de l'espai (purs o mestissos) augmentava, anava perdent influència en aquestes batalles llegendàries. Tot i així, va tenir alguns grans moments de contribucions cabdals, com aquesta en què, amb un sol atac motivat per la ràbia per la mort d'en Yamcha, va destruir uns quants saibaimen o homes llavor. En aquella batalla també contribuiria a la derrota d'en Vegeta, tot ajudant un Goku que tècnicament va perdre perquè va quedar-se sense poder-se moure i van haver de ser els seus aliats els qui fessin fora l'invasor.

Per a l'últim moment faig una mica de trampa: no és un moment, sinó una etapa. M'agrada molt com fa el que pot durant la saga de Nàmec, com l'autor l'empra tot fent-lo créixer com a personatge però sense excedir el que es podria esperar d'ell. El repte augmenta, ell és més fort que abans i... com sempre, no és qui resol els combats, però fa petites grans aportacions a les batalles.

Tant si és derrotant uns soldats de l'exèrcit d'en Freezer al costat d'en Son Gohan, com salvant en Dende, futur Déu de la Terra, protegint les boles de drac o col·laborant amb en Vegeta per fer la guitza a les Forces Especials del Capità Ginew i després al mateix Freezer, en Krilín va tenir grans moments en aquella saga per a mi infravalorada, si bé allargassada cap al final. Després d'aquell arc argumental, però, en Krilín esdevindria pràcticament irrelevant, des del punt de vista marcial, a Bola de Drac.

Deixo fora del Top 5 moments emblemàtics com la seva presentació accidentada a cal Follet Tortuga, el pet amb què va derrotar en Bacterian al 21è Gran Torneig de les Arts Marcials, el dia que va fer de substitut de la lluna plena amb la seva calba, el ja mític petó de l'A-18 o el dia que va presentar al món la seva filla. I, si m'ho permeteu, aquell emotiu combat amistós -amb un aspecte més ancià del que li correspondria per l'edat que llavors tenia- contra en Goku que posava el punt final a Bola de Drac GT. Que serveixi d'accèssit compartit, doncs, aquest conjunt de mencions.

Aquest és el meu homenatge a un lluitador estimadíssim pel públic i que es considera el més fort del planeta... entre els humans, i sens dubte un aliat de gran valor per a en Goku, a més del seu millor amic i primer company d'estudis. Llarga vida (o llargues vides) a en Krilín! 

Els meus 5 moments preferits de Bola de Drac

Bola de Drac segurament no és el meu manga preferit. Bé, ja us ho dic ara: no ho és. Però sí que és un dels que més m'agraden, o si més no un dels que he llegit més vegades (l'última de les quals em va servir per a fer les ressenyes publicades en aquest blog dels 34 volums de la seva edició "definitiva"), i també n'he vist diverses vegades l'adaptació animada i n'he consumit molts productes derivats. 

Puc dir, deixant a part la modèstia, que conec força bé aquest univers creat per l'Akira Toriyama, i de tantes vegades que he acompanyat en Goku i companyia en les seves aventures me les sé de memòria, cosa que m'ha permès entre altres coses tenir uns moments preferits, que ara faig l'esforç de reduir a només 5 i que us presentaré, tot i que sense cap pretensió de posar-hi ordre.  

He dit que no les posaria en ordre, pensava fer-ho tal com em vinguessin al cap, i continuo amb aquesta idea, però si el que més m'agrada de Bola de Drac són els tornejos de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i el meu personatge preferit és en Krilín, òbviament el meu moment preferit havia de ser el del combat del lluitador rapat i sense nas contra el seu millor amic i protagonista de l'obra, en Goku.

No serà la primera vegada que ho digui, però sóc home de personatges secundaris, especialment quan els protagonistes són megacracs que tot ho fan bé i que sempre treuen les castanyes del foc als altres, de manera que no m'agrada gens el gokucentrisme de Bola de Drac. En aquest combat, que igual que en Krilín no m'esperava tot i que el disseny de les eliminatòries hi conduïa inexorablement, vam poder veure com lluitaven per primer cop de manera oficial, malgrat que en Goku va donar força peixet a l'esforçat Krilín i això em va fer una mica de ràbia.

M'arrisco a ser monotemàtic perquè un altre dels 5 moments que més m'agraden de tota l'obra és el del combat d'en Krilín contra en Cor Petit (Júnior) al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, l'edició que va després de la que he esmentat abans. 

Per primer cop el personatge quedava eliminat abans de semifinals, però va oferir un combat espectacular tenint en compte les circumstàncies. Aquest cop la diferència amb el rival era molt més gran que quan s'havia enfrontat a en Goku, però es nota que és un combat dissenyat per a fer un homenatge a la força de voluntat i els progressos d'en Krilín, segurament l'humà més fort de Bola de Drac. 

Sense allunyar-nos gaire d'ell -perquè aquell va ser el combat de la seva vida, juntament amb el de Nàmec contra en Freezer-, i tornant al que deia dels personatges secundaris, la batalla contra els Guerrers de l'Espai, abans que arribés en Goku, amb tots els seus companys fent el que van poder contra els invasors, en molts casos donant literalment la vida, és una de les més èpiques i emocionants de Bola de Drac. 

Hi va haver moments terrorífics, perquè ja havíem vist morir personatges a la saga d'en Cor Petit, però aquí en morien molts i molt seguits: alguns per primer cop, com en Yamcha i en Ten Shin Han, però hi perdia la vida també el nou aliat, en Cor Petit fill, en un dels moments més emotius de l'obra, i en Chaoz trobaria la segona de les seves tres morts. 

Això que els secundaris aguantessin com podien perquè després arribés en Goku a salvar-los i derrotar l'enemic seria una constant a Bola de Drac, però passava per primera vegada en aquesta saga. 

En la mateixa línia, i també per sorpresa però aquest cop totalment justificada perquè a tothom li devia passar el mateix en veure aquesta escena per primera vegada a la televisió i sense tenir-ne encara la versió en còmic, quan en Vegeta es va transformar en superguerrer l'impacte va ser brutal.

Havíem vist en Goku i havíem vist en Trunks, que venia del futur i sabíem que era fill d'en Vegeta, i també sabíem que el príncep dels Guerrers de l'Espai feia molt que s'entrenava per a assolir aquest estat, però veure-ho fet realitat va ser apoteòsic. Era la recompensa a l'esforç del personatge, sí, però també es feia justícia perquè ja n'hi havia prou, d'estar sempre una mica per sota d'en Kakarot. 

Va, i perquè no sigui dit que no tinc cap moment preferit en què en Goku sigui el clar protagonista us poso una pàgina del que probablement és el meu combat no competitiu preferit d'aquest manga d'aventures, però sobretot de lluita, que és el que van disputar en Goku i en Vegeta, a continuació de la batalla èpica que deia més amunt.

Em va agradar en bona part perquè, diguin el que diguin els llagoters d'en Goku, és un combat que va perdre. Van haver de ser els seus aliats els que deixessin en Vegeta fet un nyap i l'obliguessin a fugir, perquè sense la intervenció d'en Krilín, en Son Gohan i en Yajirobee en Goku hauria mort. Però al marge d'aquest final de combat força original per als estàndards de Bola de Drac, el cas és que va ser una lluita igualadíssima i espectacular en cadascuna de les seves etapes -la part en què en Vegeta és un mico gegant oozaru ja no és igualada, però és que considero que llavors ja s'havia acabat el combat estrictament Goku vs. Vegeta-, i m'imagino que també és el combat preferit de molts altres seguidors.

Aquests són, doncs, els meus 5 moments preferits de la llegendària, influent i immensament popular història de Bola de Drac, però m'agradaria saber quins són els vostres, encara que no en siguin 5. 

Coses que no entenc de Bola de Drac

He dedicat moltes entrades a Bola de Drac, la majoria de les quals ressenyes dels còmics, que ja vaig acabar, però també d'altres de tipus reflexiu i sempre -això que no falti- amb un to més aviat humorístic. 

Avui no serà diferent, perquè vull parlar d'un tema que és cosí germà del dels errors de Bola de Drac, que van provocar un benvingut debat que m'agradaria que també tingues lloc als comentaris d'aquesta entrada: es tracta de les coses que no entenc o que m'agradaria saber de l'obra del mestre Toriyama. Coses que, més que no pas errors de guió, potser són coses poc explicades o que si ens aturem a pensar-hi veurem que tenen forats. De moment aquí en van unes quantes, i no descarto -ni prometo- que n'hi hagi més en el futur.

Per exemple, al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials se'ns diu que el Rei Chapa, que en Goku es troba als combats preliminars -cosa que torna a passar a la 23a edició, és un poderosíssim guerrer que va guanyar alguna edició anterior. També se'ns diu, al torneig de la Baba la Vident, que l'Akkuman va vèncer dues de les edicions del campionat.

No se'ns diu quines en cap dels dos casos, però això em planteja una altra pregunta: si durant bona part de l'obra es considera que el mestre Muten Rôshi és el lluitador més poderós del planeta i ha viscut centenars d'anys, i guanya la 21a edició del campionat, què passa? Que no hi havia participat mai, abans?

Això em porta a una altra pregunta: si era un mestre tan conegut i llegendari, quants alumnes va tenir? Perquè quan entrena en Goku i en Krilín (més endavant accepta també en Yamcha) diu que feia molt de temps que no entrenava ningú, que és tot un privilegi, i les últimes referències són en Gyûma i en Son Gohan, avi d'en Goku. 

En tots els segles que ha viscut només ha tingut 5 deixebles? Em costa de creure. Si passa tantíssimes dècades sense entrenar ningú, sense participar en torneigs de les arts marcials i vivint en una minúscula illa, realment ha de ser un teleaddicte.  

La tercera pregunta també la faig encadenada amb l'anterior: quan en Goku es retroba amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident, i se'ns explica per primer cop la possibilitat de tornar al món dels vius durant un sol dia -que després l'autor aprofitaria hàbilment a la saga d'en Bû, amb molt més encert que l'agafadíssima pels pèls connexió entre en Vuit i els androides 16, 17 i 18-, es prometen que es tornaran a veure a l'altre món.

Llavors, si en Goku l'hem vist tantes vegades, o més ben dit durant tantes escenes, mort i/o a l'altre món, com és que mai no hem tornat a veure en Son Gohan? I és evident que a Bola de Drac agraden molt els cameos, però l'avi d'en Goku no va tornar a aparèixer (llevat d'uns capítols de farciment després del 23è Torneig, exclusius de la versió animada, i dels flash-backs de quan el Follet Tortuga explica l'origen d'en Goku, sí). 

Parlant de Gohans, aquí tenim en Son Gohan, fill gran d'en Goku. És al 25è Gran Torneig de les Arts Marcials i està fet tot un home després d'haver salvat el món de l'amenaça d'en Cèl·lula. Com podem veure, té les proporcions d'un adult tot i que només té 16 anys. 

La meva pregunta és: sabeu quants anys tenia en Goku a la 22a edició? Sí, aquella en què va lluitar contra en Krilín a les semifinals i contra en Ten Shin Han en aquella trepidant final que va perdre pels pèls. Feu scroll cap amunt i torneu a mirar la imatge del Rei Chapa. Aquell Goku tenia 15 anys, li'n faltava un per a arribar a l'edat que en Son Gohan llueix a la imatge en què està transformat en superguerrer. 

Podríem dir, fins i tot, que quan es va entrenar amb el Totpoderós tenia prop de 16 anys. A què es deu, de tota manera, aquesta diferència que un any no justifica? A la 23a edició tenia 18-19 anys i ja era força alt (no tant com en Yamcha i en Ten Shin Han, però). Va tenir problemes de creixement, en Goku, o simplement l'autor va voler allargar al màxim el seu aspecte infantil, que tants detractors de l'etapa adulta del personatge enyoraven després?

És molt fàcil fer conya amb el destí de la Lunch, preguntar-se què se n'ha fet, etc. És un tòpic, vaja. El que no he sentit mai són clams per un spin-off dedicat a l'àrbitre del Gran Torneig de les Arts Marcials.

Quina és la seva història? Com es diu? Quina mena de contracte té amb l'organització? Un dia de feina cada 3 o 5 anys (segons la conveniència de l'autor)? Li paguen gaire? Per què no el va cridar ningú per al Joc d'en Cèl·lula i van posar, en canvi, aquell paio repentinat i amb ulleres? Com són, els ulls de l'àrbitre pèl-roig sota les seves característiques ulleres de sol? Què fa, els altres 364 dies de l'any? I els de traspàs? Són 365 dies sense narrar combats, llavors!

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 29 i 30

Vaig dir, a la darrera ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac (ha plogut), que el final de la saga d'en Cèl·lula era, per a mi, o hauria estat, el millor final possible per a l'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama. Amb aquella saga ja no quedava res per dir, ja no es podia continuar el manga sense repetir-se. 

Però es va continuar, i el que vam tenir va ser la saga d'en Bu, menys popular, que va acabar amb la paciència de bona part dels seguidors de les aventures d'en Son Goku que no havien abandonat fins llavors. Jo, que sóc benèvol de mena, en continuo gaudint, però com he dit considero que el final hauria d'haver estat amb la mort d'en Cèl·lula.

El canvi de protagonista, just al final de la història, era un recurs interessant, i tot plegat s'acabava abans que tinguéssim temps de trobar a faltar en Goku. Però Bola de Drac va tornar a fer un salt temporal, aquest cop de 7 anys, i durant unes quantes setmanes va esdevenir una mena de comèdia estudiantil amb el Son Gohan adolescent com a protagonista. 

Al principi desperta curiositat, és cert, veure en Son Gohan gran, però al cap de poc la cosa no acabava de rutllar, i no sé si des del principi era un feble pròleg per a la nova saga o l'autor es va veure forçat a reorientar-ho tot plegat —no conec els detalls de les reunions amb el seu editor, naturalment—, però ràpidament s'introduïa la idea d'un nou Gran Torneig de les Arts Marcials amb la presència destacada d'en Goku, que té permís per tornar al món dels vius durant un dia (idea rescatada hàbilment de quan es va fer servir amb el seu avi al torneig de la Baba la Vident).

Això ens permet veure una mica més d'acció, sobretot als entrenaments dels guerrers de l'espai, que poden desplegar la seva força entre ells. És interessant la introducció també dels petits Trunks (el bebè de la saga anterior, ja més grandet) i en Son Goten, el segon fill d'en Goku, tota una sorpresa, perquè tots dos es poden transformar en superguerrers des de ben menuts encara que no dominin gaire més que les bases de la lluita.

Però no ens enganyem: són nens, només s'ho volen passar bé i han crescut en una època de pau, sense amenaces que els hagin forçat a madurar de pressa com li va passar a en Son Gohan. Un Son Gohan que, després de guanyar en Cèl·lula, s'ha concentrat en els estudis i ha deixat una mica de banda l'entrenament, de manera que ja no és a l'alçada del nano d'11 anys que va aconseguir derrotar l'últim gran enemic, com fa notar en Vegeta. 

Tornant al tema del Gran Torneig de les Arts Marcials, a mi que tant m'agraden em va resultar (i en llegir-ho altre cop ara també em passa) excitant, malgrat que hi ha una sèrie d'incoherències i absurditats a tenir en compte. Per començar, expliquen que des de la 23a edició, que va guanyar en Goku, només n'hi ha hagut una altra, on en Satan va ser el vencedor. Això significa, fent càlculs, i tenint en compte que la d'en Goku havia estat un any abans de néixer en Son Gohan (que ara té 16 anys), que en 17 anys només hi ha hagut una edició del campionat. A més, com que en Satan es va enfrontar a en Cèl·lula com a campió del món, podem deduir que el darrer torneig va tenir lloc 7 o 8 anys abans que aquest. 

Per quin motiu s'hauria de deixar de celebrar cada 4 anys un campionat d'aquesta magnitud? Només perquè en Goku i companyia ja no hi participaven? En fi, el que sí que treu de polleguera és que aquest cop els combats preliminars, que tenien força interès, han desaparegut i han estat substituïts per la pantomima de la màquina de mesurar la força del puny, en teoria per tal de garantir la igualtat d'oportunitats. Traducció: amb la força que tenen els protagonistes no tindria cap sentit fer combats preliminars, per tant fem-ho més ridícul i calculem la vàlua dels lluitadors per la força del seu puny. Com a mínim aquesta història va tenir un punt àlgid, que és el d'en Vegeta deixant-se d'orgues i destrossant la màquina expressament.

Més encara: s'ha decidit, i sembla que ja venia de l'edició anterior, que els menors de 15 anys tenen la seva pròpia competició, de manera que en Trunks i en Son Goten no poden lluitar amb els altres. El torneig dels petits és d'allò més avorrit, fins que arriba la final, que són figues d'un altre paner. 

En aquest primer tram de la nova saga destaca, no l'he esmentat fins ara, l'aparició de la Videl, la filla d'en Satan i companya d'institut d'en Son Gohan, que aviat esdevé la seva xicota no oficial i demostra, ja als entrenaments, que com a lluitadora és força superior al seu pare, si bé ningú, llevat dels nostres amics, no n'és conscient.

Els preparatius del campionat dels adults ens mostren més personatges nous, i aquest cop directament lligats a la saga que comença. Per una banda tenim en Xin, en realitat Kaitoxin o Déu de tots els déus (al manga en català no s'explica gaire bé, però és el superior del superior d'en Kaito), i el seu ajudant Kiwito. 

Han arribat al Gran Torneig de les Arts Marcials perquè volen descobrir l'amagatall d'un temible enemic, però abans han de permetre que passin algunes coses esfereïdores. 

Com la pallissa gairebé mortal que rep la Videl al seu primer combat, que semblava que dominava, per part de l'Spopovitx. És el primer moment de la saga en què se'ns glaça la sang. S'ha acabat el bròquil, el to marcadament humorístic que imperava fins aquest moment s'acaba i comença a rajar la sang. 

Per sort sobreviu gràcies a les mongetes màgiques, però en el combat d'en Son Gohan en Kiwito li demana que es transformi en superguerrer, enviant a Can Pistraus els seus intents de lluitar de manera anònima, i amb l'ajuda d'en Xin permet que l'Spopovitx i el seu company Iamu li prenguin energia i se l'enduguin.

Llavors el torneig deixa de tenir importància i els principals personatges se'n van volant a perseguir els dos malvats. Pel camí en Xin i en Kiwito els expliquen que es tracta de descobrir on es troba l'amagatall on hi ha en Babidí, que prova de despertar el temible monstre Bu de la bola on el seu pare el va segellar fa segles. 

Quan el troben comença una sèrie de combats que permeten a en Goku i en Vegeta escalfar, però el d'en Son Gohan serà més difícil, com veurem al proper volum. 

En aquest punt he d'admetre que, independentment de l'interès que té la història a partir d'ara, i malgrat que em va fer ràbia que el Gran Torneig de les Arts Marcials, ara ja amb només 5 lluitadors, deixi de ser un Gran Torneig de les Arts Marcials i l'acció se'n vagi a una altra banda, el cert és que com a cop d'efecte, com a sorpresa, està força bé. Em quedo amb les ganes, però —i l'epíleg del manga fins i tot ho va empitjorar—, de tornar a veure un campionat com cal. El que va guanyar en Goku, doncs, va ser l'últim com Dende mana.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 13

Al volum anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac ens quedàvem a la primera semifinal, que era una reedició de la final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la diferència que aquest cop en Goku estava per sobre d'en Ten Shin Han (guanyador de l'esmentat campionat), i a sobre de molt. Al 13è veiem l'altra semifinal i la final sencera, de manera que hi acaba el 23è Torneig.

Amb ell s'acaba també la part de Bola de Drac que en la seva versió animada es deia així, "Bola de Drac", perquè després ja veurem material corresponent al que a la televisió va rebre el nom de "Bola de Drac Z". Tot allò d'en Goku i la Xixi buscant el Ventall Màgic i visitant l'avi d'en Goku van ser uns quants episodis de farciment de l'anime, però no ho trobarem en còmic.

En fi, anem al gra: ara toca la segona semifinal, la que disputen per una banda en Cor Petit Jr. i per l'altra el senyor Shen, que en realitat és l'hoste que ha triat Déu per a enfrontar-se a la seva nèmesi. El combat promet ser interessant, i el cas és que no dura gaire, però ens deixa un moment espectacular.

Resulta que Nostru Senyor també sap fer la Mafuba, o "L'Olla per tancar el dimoni", encara que en fa una variant amb una ampolleta. La idea no és pas dolenta, però en Cor Petit Jr., que en realitat és un fill d'en Cor Petit amb tota la memòria que aquell tenia i que d'alguna manera s'ha passat 3 anys millorant el producte original, sap com contrarestar-la i el que acaba tancat és l'executor de la tècnica, que si més no té el detall de sortir de l'hoste a l'últim moment. A partir de llavors va a parar dins el cos d'en Cor Petit, que s'empassa l'ampolla.

El senyor Shen, doncs, ja amb plena consciència, es desperta en plena tarima del Gran Torneig de les Arts Marcials amb els aplaudiments de tothom pel bon paper que ha fet sense saber-ho i es reuneix amb el seu fill. Com després admetrà el Totpoderós, potser no era un cos amb les característiques necessàries per a dur a terme la missió que s'havia proposat. No cal que ho juri. No s'entén gaire, ho hem de reconèixer. Una cosa és anar d'incògnit i l'altra fer-ho en un cos que no té gaire força.

Doncs bé, després d'aquest desenllaç i que en Cor Petit tingui una tibada conversa amb en Goku i companyia en què revela la seva identitat als que encara no l'havien descobert (vaig dir erròniament a la ressenya del volum 12 que en Ten Shin Han el reconeixia de seguida, però només deia que devia ser de la banda d'en Cor Petit, així que demano disculpes), comença la gran final, el combat més esperat, en què aquest cop, a més, es decideix el destí de la Terra.

Es produeix el típic intercanvi de cops, igualat, en què cadascun dels lluitadors desplega unes quantes de les seves tècniques, però les armes més pesants van apareixent de mica en mica. S'ha d'agrair, encara que no tingui gaire sentit, que en Cor Petit vulgui seguir les normes del torneig quan ja té al davant el paio que ha vingut a carregar-se, perquè ens dóna espectacle i com a mínim ens deixa veure el campionat sencer, cosa que no passaria, cap al final de l'obra, amb la saga d'en Bu i la posterior (inacabada, per cert), que es carreguen l'essència de la competició.

Arriba un moment, però, que el namek (que encara no sabíem que ho era) comença a deixar-se anar i llança rajos d'energia cada cop més bèsties, cosa que obliga en Goku a contraatacar amb tota la força possible sense oblidar que no pot (ni vol) matar el seu enemic i que Déu, al cap i a la fi, està atrapat al seu interior i alhora hi està lligat de manera que si un mor l'altre també. 

Això ens regala moments com el que acabem de veure, un espectacular xoc entre un raig d'en Cor Petit i un gran kamehame-ha d'en Goku, que per cert en aquest combat n'arriba a executar un amb els peus i tot per tal de propulsar-se.

És curiós perquè en Cor Petit, que ha perdut el turbant i en veure-li les antenes tothom sap qui és (em fa fins i tot vergonya aliena, sobretot perquè com ja vaig dir l'equip de traducció la va cagar en no anomenar-lo "Ma Júnior" com havia de ser, sinó directament "Cor Petit Júnior"), desplega algunes tècniques que no li tornaríem a veure mai més. 

Ara no recordo si la d'allargar el braç l'arriba a fer alguna altra vegada, però la de fer-se gegant només va sortir en aquest combat, i em fa l'efecte que és una de les coses que pot fer per la seva condició de dimoni amb poders màgics, però que la resta de nameks no és capaç de dur a terme. 

Com que tampoc no ho he vist en cap altre membre de la seva espècie no sabria dir si allò d'arrencar-se un braç malmès i fer-ne créixer un altre, que aconsegueix per primera vegada aquí, és també una capacitat exclusiva o no. Sigui com sigui comet un error, perquè en fer-se gran en Goku aprofita per entrar-li per la boca i recuperar l'ampolleta que conté el Totpoderós, de manera que ja pot lluitar sense reprimir-se tant. 

El combat arriba al seu clímax poc després d'això, quan en Cor Petit aplega energia i deixa anar una explosió que arrasa les instal·lacions del torneig i part de l'illa de la Papaia, que per cert ja havia malmès amb un potent atac anterior i que, per molt que els espectadors fugin a temps, és raonable pensar que ha provocat molts morts, però no se'ns explica en cap moment que ressuscitin amb les boles de drac. 

Sort que a en Goku se li acut tapar-se el tronc tot creuant els braços, perquè amb això n'hi ha prou per a resistir el que sembla una bomba nuclear. Les cames li queden intactes i aquesta vegada no se li veu la tita, que essent ja un adult seria inadmissible per a una revista com la Shônen Jump. I aprofitant que el seu rival ha quedat afeblit per aquest atac desesperat, en Goku li clava una pallissa i l'enfonsa a terra amb un altre potent kamehame-ha. L'àrbitre comença a comptar i...

L'escena més impactant i gore que havíem vist fins llavors, en Goku amb el pit travessat per un raig de la boca d'en Cor Petit, que només es feia el desmaiat. És curiós perquè a la primera edició, la de format grapa, la imatge estava emmirallada per tal d'aconseguir el sentit de lectura occidental, i es feia molt poc creïble que en Goku s'alcés amb la part esquerra del pit amb un foradot enorme i digués que no li havia tocat cap punt vital. 

Té un pulmó foradat o com a mínim amb un tros menys i sagna com un porc, però fins i tot en aquestes condicions és capaç d'aixecar-se i resistir que en Cor Petit hi clavi cops. I no només això, sinó que quan aquest es disposa a llançar l'atac definitiu aconsegueix abandonar la zona d'impacte i aparèixer al cap d'uns segons caient des de l'aire: sí, de sobte en Goku ha après a volar, en Krilín ho havia ensenyat primer però el protagonista també en sabia.

I amb l'impuls de la caiguda, perquè per molt Son Goku que sigui està fet pols, empeny en Cor Petit amb el cap (tal com va fer sense èxit a la final del torneig anterior a en Ten Shin Han) i el treu dels límits del que havia estat la tarima. Per tant, en Goku es corona campió del Gran Torneig de les Arts Marcials en la seva tercera participació, després de quedar subcampió dues vegades seguides.

Així, sí. Sempre he dit que m'agraden els secundaris i no pas els protagonistes que sempre guanyen, i en Goku per aquest motiu no és ni un dels meus 5 personatges preferits de Bola de Drac, però m'agrada que guanyi aquest torneig perquè en els dos anteriors no ho va poder aconseguir. I guanya el que és el meu torneig preferit, després de reflexionar-hi molt. No hi ha combats poca-soltes, siguin més o menys disputats tots tenen un sentit i no hi són per a omplir ni per a fer riure, i això és l'única vegada que passa en tota l'obra.

El torneig ha acabat, el món s'ha salvat i en Goku refusa rellevar Déu, preocupat per la dualitat de la seva persona, en la seva posició. A més, dóna a en Cor Petit una mongeta màgica per tal que no es mori i es puguin tornar a enfrontar en el futur (ja sabem que serà un aliat, però a en Goku només li importa poder tenir rivals forts per a futurs combats que després no es produeixen mai).

Se li perdona, perquè ha salvat el món diverses vegades, i s'aprofita l'avinentesa per a fer un petit homenatge a la història de Bola de Drac fins ara. Tot plegat sembla (i podria passar perfectament per) un final, però sabem que no és així i també ens ho diu el Follet Tortuga, que treu el cap a la cantonada de l'última vinyeta per avisar que encara queden moltes coses per explicar. I tant, que en queden.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 12

Ho he dit diversos cops, i no sé si em cansaré de repetir-ho, però m'encanten els Grans Torneigs de les Arts Marcials, concretament els d'abans del que popularment es coneix com a Bola de Drac Z, i al volum 12 de l'edició definitiva de Bola de Drac tenim el començament de la 23a edició, la tercera que vam veure.

És un volum que, per tant, m'ha agradat especialment. A més, tot i que això es veurà sobretot al 13è llibre, el torneig recupera la saga prèvia, la d'en Cor Petit, i s'hi barreja, amb la presència del fill-reencarnació de l'enemic més temible que en Goku havia tingut mai i que havia derrotat al volum anterior.

Abans, però, cal fer front a les conseqüències d'aquella aventura i com que el protagonista ha arribat al palau flotant de Nostre Senyor ha aconseguit que el creador del drac Shenron ressuscités aquest ésser i, amb ell, les boles de drac que permeten —sense que ningú l'hagi de formular, doncs el drac també és savi— fer realitat el desig de ressuscitar tots aquells que van morir a mans del dimoni o els seus acòlits.

I amb un salt temporal considerable, que a la versió televisiva es va omplir amb una tongada més d'episodis de farciment, al manga se'ns omet l'entrenament amb Déu i passem al preludi del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, que també representa el retrobament dels nostres amics, amb canvis físics el més destacable dels quals l'estirada d'en Goku, que ja no és un tap de bassa com el seu amic Krilín (que, al seu torn, sí que s'ha fet més alt que en Chaos) i que ja no té ni tornarà a tenir cua, com ens recorda el Llop Segarrenc als comentaris, perquè Déu així ho decideix.

A la fase preliminar en Goku i en Ten Shin Han hi troben en Cor Petit Júnior, que per un dels molts errors de traducció que té aquesta edició (o que no es va arreglar respecte l'única que hi havia hagut fins llavors en català) s'anomena "Cor Petit Júnior" en comptes de "Júnior", nom que servia per a evitar que el públic general l'associés al seu pare. Només en Goku i en Ten Shin Han, dos dels pocs que havien vist directament el dimoni, el poden reconèixer, però als llistats i a les paraules de l'àrbitre-narrador és clarament el fill d'en Cor Petit. 

Un altre retrobament amb un enemic, sorprenent quan el vam veure per primer cop, és el retorn d'en Tao Pai Pai, convertit en un cyborg a causa de les ferides que li va provocar el combat amb en Goku i després del qual el consideraven mort. 

El destí vol que s'enfronti a en Chaos a la fase preliminar i el derroti fàcilment, i que a la fase final, la que es disputa davant del públic i comença als quarts de final, es creui amb en Ten Shin Han, l'altre deixeble del seu germà, en Tsuru Sennin o Crane (que és l'altre que reapareix en aquest torneig). Reconvertit en bo des del final del torneig anterior, en Ten Shin Han derrota amb extrema facilitat el trampós Tao Pai Pai, que havia estat desqualificat per l'ús d'armes i deixa al lluitador dels tres ulls la cicatriu en diagonal que l'acompanyarà durant la resta de la sèrie.

Continuem amb els retrobaments, perquè a en Goku li ha tocat enfrontar-se a una lluitadora que es fa dir Anònima (és una dona i, tot i així, a la traducció s'insisteix en anomenar-la "Anònim" o "lluitador anònim") i que està enfadada amb el protagonista perquè no la recorda: és la Xixi, la filla d'en Gyûma, que no vèiem des del principi de la col·lecció.

Ara s'ha fet gran i està irreconeixible, però solucionat el malentès el que la manté enfadada és que en Goku no recorda haver-li promès que s'hi casaria aquella única vegada que es van veure. És una escena que tots recordem, però que també té problemes de traducció: a la versió japonesa, que veieu a dalt, encara que no domineu l'idioma es pot veure que al flaixbac fan servir un verb (yome morau, o "prendre com a esposa") que es repeteix a la vinyeta de baix a l'esquerra, mentre que en català el que fan és això:

En Goku, segons el flaixbac, diu "he de demanar alguna cosa?", sense comprometre's a res, mentre que al present diu "sí que vaig dir que demanaria la teva mà". Segons el flaixbac en català, repeteixo, és mentida, mentre que en japonès hi ha coherència. Un altre problema, doncs, de la traducció. Total, que en Goku accepta casar-s'hi i es considera que amb això la cerimònia és vàlida, perquè a la versió en paper no els veurem mai vestits de nuvis.

El meu combat preferit és el que disputen en Cor Petit Jr. i en Krilín, els dos dels personatges que més m'agraden si repasso la història de Bola de Drac. Sabíem que el fill del dimoni s'enfrontaria a en Goku a la gran final, estava cantat, i que per tant en Krilín aquest cop no arribaria a semifinals, però el mestre Toriyama el va fer quedar bé amb un paper més que meritori en un combat que li anava molt gran. Inoblidable.

No podem dir el mateix d'en Yamcha, personatge a qui decididament l'autor no tenia gaire estima, perquè encara que s'enfronti (ho sabrem després) a Déu en el cos d'un civil i, per tant, sigui lògic que perdi, ho fa amb algunes escenes que el deixen en ridícul, de manera que sense cap mena de dubte el seu únic paper digne a la història dels torneigs de les arts marcials el vam trobar a la 22a edició, quan va lluitar contra en Ten Shin Han.

El volum acaba amb la primera semifinal, amb un combat que per primer cop a la història d'aquesta competició enfronta dos personatges que ja havien lluitat abans (curiositat que també s'esdevé a la fase preliminar, amb en Goku lluitant altre cop amb el Rei Xapa): el guanyador de l'anterior torneig, en Ten Shin Han, s'enfronta al protagonista del còmic.

Aquesta vegada, tot i que en Goku ho fa durar, queda clar que els temps en què les forces de tots dos estaven igualades han passat, i venç amb facilitat tot assegurant-se un lloc a la final. A l'altra semifinal, que veurem al 13è volum, en Cor Petit Júnior s'enfrontarà al senyor Shen, que no és altre que Déu, com se'ns explica en aquest tom un ésser lligat al dimoni des del seu origen.