Cinema: Bola de Drac Super - El superheroi

Ara feia temps que no escrivia cap entrada d'aquesta secció, i la raó és ben senzilla d'entendre: només hi parlo de pel·lícules que veig al cinema -les altres entren a la secció Visionats-, i com que vaig tenir un fill al mes de maig, no he tornat a anar a cap sala de projeccions...

...Però m'han permès fer una excepció, aprofitant que per horaris i circumstàncies extraescolars havia aparegut un forat, i que es tractava del cas especial d'un film de Bola de Drac, de manera que he fet una incursió inesperada al cinema i ara us en parlaré.

Bola de Drac: El superheroi ha arribat als cinemes en català després d'una campanya de pressió a Twitter per la por que, en tenir-ne els drets la cada cop més gran Crunchyroll en comptes de l'habitual Selecta Visión, només arribés en castellà.

No sé fins a quin punt ha estat la campanya o si l'empresa ja ho tenia previst i vam estar excessivament a la defensiva, seria una imprudència estrenar només en castellà res de Bola de Drac a Catalunya, però el cas és que quan es va saber que s'estrenaria al Japó jo recordo que es va criticar molt l'estil d'animació per ordinador i que la sensació general era que seria una bajanada. Ho és? Parlem-ne.

Dirigida per en Tetsurô Kodama, i amb la implicació de l'autor del manga original de Bola de Drac, l'Akira Toriyama, pel que fa al concepte general i el disseny dels nous personatges, la pel·lícula segueix la tradició dels llargmetrages basats en aquest univers de no encaixar clarament en la cronologia de la història canònica, però presenta una trama que barreja elements nostàlgics amb altres de més refrescants.

Sense voler entrar en gaires detalls, el xiclet de la Cinta Vermella es torna a estirar amb la nova generació tant del seu comandament com del departament científic, i de pas coneixem alguns detalls personals del Dr. Gero, que fan canònic un personatge recent dels videojocs. 

El cas és que l'Exèrcit de la Cinta Vermella es prepara per tornar i ha creat un parell d'androides d'allò més forts, cosa que fa que en Cor Petit, podríem dir que el protagonista d'aquesta pel·lícula, s'infiltri a les seves instal·lacions per saber-ne més.

Dit així pot semblar una premissa poca-solta, però acaba donant lloc a una sèrie de combats nascuts d'una motivació justificada, i el que és més important, amb les dosis d'acció, espectacularitat i humor a què ens té acostumats Bola de Drac.

Com deia més amunt, un tema que es va discutir en el seu moment va ser el de l'estil d'animació, que aquesta vegada ha optat per l'animació per ordinador o CGI, tot fent un efecte com de videojoc amb gràfics cel shading, dels quals la franquícia ha tingut uns quants exemples. 

Per part meva, he de dir que passats els minuts inicials va deixar de distreure'm i fins i tot vaig reconèixer que algunes coses tenien un molt bon acabat, com ara un grau més alt d'animació en els moviments dels personatges.

Anant al més important, que és la història, Bola de Drac Super: El superheroi és divertida i, tal com feia La resurrecció d'en Freezer, dona protagonisme a personatges que normalment no en tenen, tot i que aquesta vegada són de més entitat que el Follet Tortuga i en Ten Shin Han. 

En Goku i en Vegeta hi apareixen, és clar, però no participen en la batalla i això permet que els que llueixen siguin sobretot en Cor Petit i posteriorment en Son Gohan, amb la col·laboració d'altres personatges. Això no fa que la història sigui menys atractiva, per a mi fins i tot és al contrari, perquè és refrescant, ni que es deixin de banda les noves transformacions, que no són un tema exclusiu d'en Kakarot i el príncep dels Guerrers de l'Espai (em nego a anomenar-los "saiyans" per més que els últims productes animats de Bola de Drac en català hagin incorporat el terme). 

Malgrat que la pel·lícula sigui, en teoria, de Bola de Drac Super, no cal en absolut seguir aquesta nova sèrie ni en la seva forma animada ni en la de paper per poder-la entendre, i com a màxim qui no conegui Super no sabrà qui són 3 o 4 personatges que no tenen gaire rellevància aquesta vegada.

Però la nova sèrie de Bola de Drac presenta problemes de congruència respecte a l'obra original, perquè se situa durant els 10 anys que van passar entre la derrota d'en Bû i aquell torneig de les arts marcials que va quedar interromput quan en Goku se'n va anar volant i Bola de Drac s'acabava abruptament, i tot i així no queda clar en quin punt passa tot plegat, sobretot quan comencem a pensar en les edats d'en Goten i en Trunks respecte al naixement i els primers anys de la Pan. Aquesta pel·lícula, però, ens mostra la neta d'en Goku amb 3 anys i escaig, de manera que passaria molt poc abans de l'esmentat torneig que marca el final de l'obra original, on es va dir que en tenia 4.

A banda d'això, també hi ha situacions una mica poca-soltes, com els desitjos que demana la Bulma per evitar que les boles de drac estiguin gaire temps a l'abast de la gent, o el que es demana al drac Shenron en aquesta pel·lícula, que sembla un deus ex machina. I, no ho oblidem, el que anomeno "nostàlgia" no deixa de ser un reciclatge d'idees.

En general, però, trobo que les coses bones pesen més que les dolentes en aquest film, i és que amb mostres de la vida quotidiana dels nostres estimats personatges, combats frenètics, enemics amb grisos, picades d'ullet (alguna fins i tot a una altra obra del mestre Toriyama), l'esmentat protagonisme de personatges fins ara secundaris i, en tot cas, el retorn de Bola de Drac a la gran pantalla, per força m'havia d'agradar. 

 

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Ara feia temps que no publicava una entrada d'aquestes de llistes relacionades amb Bola de Drac, però en vaig fer unes quantes. Concretament, de moments estranys, violents, sorprenents, millors tècniques o simplement els meus preferits. 

Per això he hagut de mirar que la d'avui no l'hagués fet anteriorment, i per fortuna no era el cas, així que avui us porto un llistat dels 5 personatges que més m'agraden de l'obra d'Akira Toriyama, que inicialment s'havia de dir "personatges secundaris", però com que, de fet, mai no he estat gaire d'en Goku i ell és l'únic protagonista, una llista de secundaris preferits de Bola de Drac en mi equival a una de personatges preferits en general. La faré, aquest cop, en ordre ascendent.

Comencem amb la Vídel, la filla d'en Satan i ja avanço que l'únic personatge femení que sortirà a la llista. I això és així perquè no me n'agrada cap altre particularment, atès que a Bola de Drac estan dissenyats amb un biaix masclista clar i acostumen a ser personatges que no contribueixen en excés a la trama a mesura que avança, i que tenen un caràcter molt fort. La Bulma, per exemple, és una inventora genial i el seu paper és imprescindible, però després passa a ser un personatge força arraconat i n'esperem els rampells de mal humor que tard o d'hora arriben.

La Vídel, en canvi, encara que al final fa com la Chichi i abandona les arts marcials per fer de mare i muller (cosa que és una llàstima en tots dos casos), comença com un personatge que veiem com s'entrena en la lluita i s'esforça per aprendre'n la part fantàstica, com ara el control de l'energia i la capacitat de volar. Qui no s'hi sent identificat, en veure com sent una simple humana ho aconsegueix després de treballar-hi molt?

A la quarta posició segurament hi hauria pogut anar, sense cap problema, la ginoide A-18, i tindríem un segon personatge femení, en aquest cas ben fet i lluitador fins al final, però... personalment m'agrada més l'androide A-17.

Més misteriós que la seva germana bessona, també perquè se'n va anar a viure discretament -encara més que en Ten Shin Han-, crec que és l'únic cosplay que he tingut mai ganes de fer, i potser l'acabaré fent algun dia, si m'ho plantejo amb temps. A més, a Bola de Drac Super el van recuperar amb encert i va ser un retorn benvingut.

Al bronze, però podria haver anat perfectament a la plata, tenim en Satanàs Cor Petit Gran Rei dels Dimonis reencarnat, o Cor Petit per als amics. Perquè som amics, oi? Sí, si no està enfadat ho admet.

El fill-reencarnació del primer enemic realment terrorífic de la sèrie va esdevenir poc a poc un aliat de valor incalculable en unir-se per força a en Goku per enfrontar-se a en Raditz, i quan en Goku va morir en aquell combat (tècnicament a les seves mans, compte) va decidir entrenar el seu fill Son Gohan, que es va convertir, en el procés, en una mena de fill postís seu. Allò va provocar un dels moments més lacrimògens de Bola de Drac.

Un cop convertit en un dels bons amb tots els honors, en Cor Petit ha participat en nombrosos combats, augmentant de poder o contribuint com podia en les batalles que arribaven a un nivell que ell no podia assolir. Hi ha més personatges dels quals es pot dir això, però el namequià és un dels guerrers que poden aportar el seu granet de sorra durant més temps. I la seva capa és increïble.

Molt empatat amb ell, però finalment vencedor del duel particular, tenim en Vegeta, un altre que va passar d'enemic a aliat, tot i que amb les mans més tacades de sang i amb més recança. La seva actitud respecte als altres és, almenys de cara a la galeria, d'amistat per conveniència, però poc a poc es va estovant de debò.

Protagonista, juntament amb en Goku, del meu combat preferit de la sèrie, és l'únic guerrer de l'espai que apareix en aquesta llista. Sempre fidel als seus principis, lluita per no quedar-se enrere respecte a en Goku, el seu gran rival, i en alguns moments li passa al davant, tot i que el guió s'entesta a fer que això no serveixi de res i que després sigui el seu odiat Kakarot qui resolgui els combats.

Evidentment, el número u de la llista havia de ser en Krilín, el millor amic d'en Goku, condeixeble seu a l'etapa amb el Follet Tortuga i considerat, sovint, el més fort de la Terra... entre els humans.

Un personatge entranyable, maldestre de vegades, que ens fa riure (no fotre'ns d'ell, sinó riure) i que també hem vist morir diverses vegades, cosa que ens ha trencat el cor. Però pel camí l'hem vist entrenar-se, ser agosarat en provar tècniques noves i fer molt bon paper tant en diverses edicions del Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai com en batalles que sempre li anaven grans.

I fins aquí el meu Top 5 de personatges de Bola de Drac. Com sempre, s'agraeixen comentaris al respecte i les vostres propostes personals.

Les derrotes d'en Goku

Sovint dic que una de les coses que no m'agraden de Bola de Drac, d'altra banda una de les meves obres preferides, és en Goku. No és que l'odiï, ni de bon tros, però no m'agraden gaire els protagonistes als que tot els surt bé, sensació reforçada pel fet que en general soc més de secundaris.

No m'agrada quan un personatge treu les castanyes del foc als altres i és hiperpoderós, i això a l'obra magna d'Akira Toriyama passa força. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments en què en Goku perd, i si repassem tota la història, incloent-hi Bola de Drac Super -potser especialment allà-, n'ha tingut moltes, de derrotes.

No és la meva intenció repassar-les totes, i en destacaré només algunes, però sí que en fer-ho n'esmentaré d'altres. Tot i que podríem debatre sobre si el primer enfrontament amb en Yamcha va ser una derrota o un empat, és evident que quan va lluitar contra en Jackie Chun a la final del 21è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai va perdre el combat.

El mestre d'en Goku, disfressat, li volia donar una important lliçó per tal que no li pugessin gaire els fums guanyant un campionat de lluita en la seva primera participació: sempre hi haurà algú més fort.

I el cert és que aquesta és la motivació del protagonista de Bola de Drac durant tota la història, per tant, objectiu aconseguit. El mateix va passar a la final del següent torneig: igual que contra en Jackie Chun, en Goku va perdre amb en Ten Shin Han per molt poc, per mala sort, més aviat. Era una manera de fer perdre el protagonista sense que semblés en absolut feble.

Fora de l'ambient lúdic i recreatiu dels tornejos, en Goku va tenir el seu primer gran rival temible en la figura d'en Tao Pai Pai, durant la saga de l'Exèrcit de la Cinta Vermella.

Hi va fer dos combats, separats per una setmana de diferència en què va entrenar a la Torre d'en Karin per enfortir-se i finalment derrotar el germà del Follet Grua, però en el primer va perdre estrepitosament, i és que l'assassí a sou li va clavar una pallisa memorable, i en Goku no va morir perquè una bola de drac que duia amagada va esmorteir l'impacte de l'ona dodonpa. En aquest cas, doncs, no va anar de poc, sinó que la derrota va ser indiscutible.

Si en Tao Pai Pai va ser el primer enemic realment malvat i assassí de la sèrie, on considero que Bola de Drac fa un gir i es posa seriosa i perd aquella innocència que molts van enyorar és a la saga d'en Satanàs Cor Petit.

Aquí la violència augmenta de manera notable, i els morts s'acumulen, entre els quals el primer que ens va impactar de debò, en Krilín. Però bé, en Goku torna a ser àmpliament superat, ara de manera més evident que contra en Tao Pai Pai, i el derroten tant en Tambourine, monstre-fill d'en Cor Petit, com el mateix rei dels dimonis la primera vegada que s'enfronten. El deixa pràcticament mort, vaja.

Aquesta pot despertar discussions, però amb la saga dels guerrers de l'espai van començar les batalles en grup, normalment per salvar la Terra, i les victòries es poden considerar col·laboracions. Ho és la que hi va haver contra en Vegeta, que el va obligar a fugir, però en el que és estrictament la lluita Goku contra Vegeta, el protagonista la va perdre.

Va ser un combat igualat, espectacular, un dels millors moments de l'obra d'Akira Toriyama, però va arribar un moment que en Goku va superar els seus límits i va començar a perdre pistonada, i en Vegeta es va transformar en mico gegant Ohzaru i el va destrossar, gairebé literalment. L'embranzida final que va salvar la Terra va ser obra d'en Son Gohan, en Krilín i en Yajirobee, tot i que dirigits per en Goku.

Però com que soc una persona justa, igual que dic això dic que contra en Raditz en Goku va morir, però no va perdre, ja que es va sacrificar per facilitar la mort de l'enemic a mans d'en Cor Petit. I, en un combat que va acabar de manera similar a grans trets, és a dir, amb un Goku vençut i l'ajuda dels seus aliats, també tenim la derrota contra el capità Ginew, a Nàmec.

A la saga dels androides es va fer servir el clàssic recurs d'inutilitzar el protagonista omnipotent (o gairebé) per tal que els altres treballessin una mica i, en general, el grup patís. Ja s'havia vist a Captain Tsubasa quan en Tsubasa tenia febre o estava lesionat, i es tornaria a veure a Bola de Drac quan en Goku moria per segon cop i es quedava uns anys a l'altre món.

Doncs bé, en el cas d'en Goku li va arribar abans d'hora la malaltia del cor que en Trunks del futur havia pronosticat, i va perdre contra l'A-19 per culpa d'això. De fet, si no arriba a ser per l'arribada d'un Vegeta que revelaria, per a l'impacte de tothom, que per fi es podia transformar en superguerrer, fins i tot hauria mort.

Acabo amb una altra mena de derrota: per abandonament. Perquè en Goku, encara que de petit no ho feia mai, de gran adquireix una saviesa no sempre reconeguda que li permet veure quan l'enemic el supera.

El primer cop que ho va fer va ser al Joc d'en Cèl·lula, en què va abandonar el combat amb el bioandroide, que semblava igualat, perquè en el fons sabia que no el podria guanyar, però sobretot perquè volia que sortís a lluitar en Son Gohan, en aquell moment el guerrer de l'espai més poderós, i tot plegat simbolitzava també un relleu en el protagonisme de la sèrie, que per desgràcia per als amants dels finals tancats es va gestionar malament a la llarga, però això són figues d'un altre paner.

Abandonaria també contra en Beerus a la saga La batalla dels déus, primer un llargmetratge i després integrat a Bola de Drac Super, i també va deixar combats inacabats, per exemple contra en Bû, i entre una cosa i l'altra en Goku ha perdut diversos combats en tota la seva trajectòria, alguns dels quals he volgut destacar. Perquè, al capdavall, per molt que sigui el típic protagonista que salva la situació gairebé sempre -cosa que a mi ja he dit molts cops que no m'agrada-, també té moments dolents.

Els 5 moments més violents de Bola de Drac

L'obra més coneguda del mestre Akira Toriyama és quelcom que els nostres pares van haver d'acceptar que formaria part de les nostres vides, els agradés o no, perquè era una força imparable dins el món de l'entreteniment, amb una influència que gairebé 30 anys després que es comencés a emetre la sèrie animada a Catalunya encara es nota. 

I el cas és que no els agradava gaire, perquè era una sèrie (i un còmic) amb un cert nivell de violència, que augmentaria a mesura que el seu protagonista anava madurant i seria constant a la seva vida adulta. Doncs bé, avui torno amb una nova llista de Bola de Drac, que ara ja feia més d'un any que no en feia, i la protagonitzaran els moments que a mi em semblen més violents. Els repasso per ordre cronològic.

La mort és una cosa habitual a Bola de Drac, però la innocència de les primeres aventures es va començar a perdre amb la primera que vam veure, la d'en Bora, el pare de l'Upa.

L'estereotípic indi americà que vivia tranquil·lament al peu de la Torre d'en Karin es va enfrontar a en Tao Pai Pai i va ser travessat per la seva pròpia llança en perdre estrepitosament contra l'assassí a sou. Va ser la primera mort que vam veure i la manera com es va produir va contribuir a l'impacte.

Malgrat que l'assassinat del General Blue amb la llengua també va esdevenir un clàssic del palmarès d'en Tao Pai Pai, no em va impactar tant com el trencament intencionat i antiesportiu de la cama d'en Yamcha per part d'en Ten Shin Han al 22è Gran Torneig de les Arts Marcials Tenkaichi Budôkai.

En si, una lesió així no és especialment greu, però el rival l'acabava de deixar inconscient, ell tenia els ulls en blanc i la cama se li va doblegar d'una manera molt lletja.

Saltem al següent campionat, perquè tot i que ja havíem vist morir en Krilín (bé, l'havíem vist mort, i al capdavall va ser d'un cop de peu al cap), i en Goku travessar en Cor Petit per la panxa després d'un violent combat, el que em va fer tornar a estremir va ser el tram final de la final del 23è Gran Torneig de les Arts Marcials.

Allà, el fill-reencarnació del dimoni va aprofitar un moment en què en Goku badava i celebrava la victòria abans d'hora per foradar-li el pit amb un raig llançat amb la boca. Una ferida lletja i gravíssima, que va fer molta sang, a més d'agafar-nos a tots plegats per sorpresa.

No he posat a la llista la primera mort d'en Krilín pels motius ja explicats, però la segona, a mans d'en Freezer, va ser molt desagradable, i un dels moments que més m'han impactat, a mi, de Bola de Drac.

Fent servir els seus poders, el tirà galàctic feia elevar en Krilín des de lluny i, tot tancant el puny, el petit cos del millor amic d'en Goku s'inflava i explotava. Ens va glaçar la sang i va fer que en Goku, de tanta ràbia, es transformés en superguerrer per primera vegada.

En Yamcha torna a protagonitzar un moment dels que considero més violents, perquè quan els primers androides van arribar, el van agafar per sorpresa i l'A-20, en realitat el Doctor Gero, li va travessar el pit amb la mà.

Ja havíem vist parts del cos perforades, és clar, i també havíem vist en Yamcha perdre i fins i tot morir, però aquí, tot i que no va perdre la vida -gràcies al poder de les mongetes senzu-, el vam veure patir de valent amb una perforació que segurament es percep com a més violenta en ser feta amb una mà que no pas si hagués estat la conseqüència d'un raig d'energia.

Aquests són, doncs, els cinc moments que he triat com a més violents de tota la història de Bola de Drac, almenys pel que fa al manga, que és el que més domino. Quins són els vostres?

Els meus 5 moments preferits de Bola de Drac

Bola de Drac segurament no és el meu manga preferit. Bé, ja us ho dic ara: no ho és. Però sí que és un dels que més m'agraden, o si més no un dels que he llegit més vegades (l'última de les quals em va servir per a fer les ressenyes publicades en aquest blog dels 34 volums de la seva edició "definitiva"), i també n'he vist diverses vegades l'adaptació animada i n'he consumit molts productes derivats. 

Puc dir, deixant a part la modèstia, que conec força bé aquest univers creat per l'Akira Toriyama, i de tantes vegades que he acompanyat en Goku i companyia en les seves aventures me les sé de memòria, cosa que m'ha permès entre altres coses tenir uns moments preferits, que ara faig l'esforç de reduir a només 5 i que us presentaré, tot i que sense cap pretensió de posar-hi ordre.  

He dit que no les posaria en ordre, pensava fer-ho tal com em vinguessin al cap, i continuo amb aquesta idea, però si el que més m'agrada de Bola de Drac són els tornejos de les arts marcials Tenkaichi Budôkai i el meu personatge preferit és en Krilín, òbviament el meu moment preferit havia de ser el del combat del lluitador rapat i sense nas contra el seu millor amic i protagonista de l'obra, en Goku.

No serà la primera vegada que ho digui, però sóc home de personatges secundaris, especialment quan els protagonistes són megacracs que tot ho fan bé i que sempre treuen les castanyes del foc als altres, de manera que no m'agrada gens el gokucentrisme de Bola de Drac. En aquest combat, que igual que en Krilín no m'esperava tot i que el disseny de les eliminatòries hi conduïa inexorablement, vam poder veure com lluitaven per primer cop de manera oficial, malgrat que en Goku va donar força peixet a l'esforçat Krilín i això em va fer una mica de ràbia.

M'arrisco a ser monotemàtic perquè un altre dels 5 moments que més m'agraden de tota l'obra és el del combat d'en Krilín contra en Cor Petit (Júnior) al 23è Gran Torneig de les Arts Marcials, l'edició que va després de la que he esmentat abans. 

Per primer cop el personatge quedava eliminat abans de semifinals, però va oferir un combat espectacular tenint en compte les circumstàncies. Aquest cop la diferència amb el rival era molt més gran que quan s'havia enfrontat a en Goku, però es nota que és un combat dissenyat per a fer un homenatge a la força de voluntat i els progressos d'en Krilín, segurament l'humà més fort de Bola de Drac. 

Sense allunyar-nos gaire d'ell -perquè aquell va ser el combat de la seva vida, juntament amb el de Nàmec contra en Freezer-, i tornant al que deia dels personatges secundaris, la batalla contra els Guerrers de l'Espai, abans que arribés en Goku, amb tots els seus companys fent el que van poder contra els invasors, en molts casos donant literalment la vida, és una de les més èpiques i emocionants de Bola de Drac. 

Hi va haver moments terrorífics, perquè ja havíem vist morir personatges a la saga d'en Cor Petit, però aquí en morien molts i molt seguits: alguns per primer cop, com en Yamcha i en Ten Shin Han, però hi perdia la vida també el nou aliat, en Cor Petit fill, en un dels moments més emotius de l'obra, i en Chaoz trobaria la segona de les seves tres morts. 

Això que els secundaris aguantessin com podien perquè després arribés en Goku a salvar-los i derrotar l'enemic seria una constant a Bola de Drac, però passava per primera vegada en aquesta saga. 

En la mateixa línia, i també per sorpresa però aquest cop totalment justificada perquè a tothom li devia passar el mateix en veure aquesta escena per primera vegada a la televisió i sense tenir-ne encara la versió en còmic, quan en Vegeta es va transformar en superguerrer l'impacte va ser brutal.

Havíem vist en Goku i havíem vist en Trunks, que venia del futur i sabíem que era fill d'en Vegeta, i també sabíem que el príncep dels Guerrers de l'Espai feia molt que s'entrenava per a assolir aquest estat, però veure-ho fet realitat va ser apoteòsic. Era la recompensa a l'esforç del personatge, sí, però també es feia justícia perquè ja n'hi havia prou, d'estar sempre una mica per sota d'en Kakarot. 

Va, i perquè no sigui dit que no tinc cap moment preferit en què en Goku sigui el clar protagonista us poso una pàgina del que probablement és el meu combat no competitiu preferit d'aquest manga d'aventures, però sobretot de lluita, que és el que van disputar en Goku i en Vegeta, a continuació de la batalla èpica que deia més amunt.

Em va agradar en bona part perquè, diguin el que diguin els llagoters d'en Goku, és un combat que va perdre. Van haver de ser els seus aliats els que deixessin en Vegeta fet un nyap i l'obliguessin a fugir, perquè sense la intervenció d'en Krilín, en Son Gohan i en Yajirobee en Goku hauria mort. Però al marge d'aquest final de combat força original per als estàndards de Bola de Drac, el cas és que va ser una lluita igualadíssima i espectacular en cadascuna de les seves etapes -la part en què en Vegeta és un mico gegant oozaru ja no és igualada, però és que considero que llavors ja s'havia acabat el combat estrictament Goku vs. Vegeta-, i m'imagino que també és el combat preferit de molts altres seguidors.

Aquests són, doncs, els meus 5 moments preferits de la llegendària, influent i immensament popular història de Bola de Drac, però m'agradaria saber quins són els vostres, encara que no en siguin 5. 

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 19 i 20

Fa unes setmanes, a l'anterior ressenya de l'edició definitiva de Bola de Drac, defensava la saga de Namek com a més interessant del que ens va semblar quan la vam veure a l'anime, però també deia que arrencava una mica a mig gas. 

Avui, en veure què passa als volums 19 i 20 de la mateixa edició, puc afirmar que la cosa s'anima i s'acosta al clímax d'aquesta etapa no sempre tan ben recordada com es mereix.

Perquè als números anteriors vam veure coses interessants, com ara l'aparició dels nameks, tots molt semblants a en Cor Petit i Déu, i de les tropes d'en Frízer, compostes per extraterrestres de diversos planetes i amb diversos nivells de força i habilitats amb què els nous protagonistes (Son Gohan, Krilín i Vegeta) mesuren les seves noves forces. 

Als volums 19 i 20 els combats pugen com a mínim un graó i la cosa es posa seriosa, sobretot amb l'arribada de les Forces Especials d'en Gíneu (sí, així es diu a la traducció que ens ocupa). 

Tot i que en japonès, seguint els jocs de paraules que fa l'autor amb els noms dels personatges, els seus components tenen noms alterats de productes lactis, a la traducció catalana es diuen, d'esquerra a dreta i de dalt a baix, Força Brutal, Força Infernal, Força Animal, Força Pura i, al davant, el Capità Gíneu. 

Des del principi ens els presenten com uns éssers més aviat ridículs, perquè els agrada fer posturetes al més pur estil de les sèries japoneses del gènere super sentai, en què els herois disfressats treballen en grup i fan precisament aquestes postures. Tot i així, els components de les Forces Especials d'en Gíneu són d'allò més temibles, i en Frízer els crida precisament perquè acabin d'una vegada amb els inesperadament forts terrícoles i un Vegeta cada cop més poderós.

En el primer combat els toca enfrontar-se a en Força Animal, que té poders psíquics i pot aturar el temps momentàniament, i encara que en Krilín i en Son Gohan aguanten força bé al final hi ha d'intervenir en Vegeta, que el liquida tot decapitant-lo amb facilitat i, com a efecte col·lateral, ajuda directament els seus vells enemics per primera vegada.

Però després els toca en Força Brutal, que és molt per sobre del seu predecessor i obliga en Vegeta, en Son Gohan i en Krilín a lluitar junts per primera vegada, col·laborant i passant-les magres només per sobreviure. 

El combat val a dir que és força espectacular, amb un Vegeta que té alguns recursos però que aviat és superat àmpliament pel rival, i en Son Gohan i en Krilín que s'ho miren fins que es veuen obligats a ficar-s'hi i, en la jugada més ben coordinada del combat, la que veieu a la imatge, el que aconsegueixen és simplement salvar en Vegeta, que consideren un aliat necessari per a fer front a aquests enemics mentre esperen en Goku. 

En certa manera és un combat que recorda el de la colla contra en Nappa a la Terra, pocs volums enrere, amb la curiositat que aquest cop en Vegeta no s'ho mira des de lluny i amb aire de superioritat, sinó que forma part de la "Resistència". 

La sensació continua i fins i tot creix amb l'arribada providencial i esperadíssima d'en Goku, que recupera el protagonisme que havia cedit temporalment als altres i venç en Força Brutal sense suar gaire, deixant-lo inconscient d'un cop.

Encara més: a continuació es desfà d'en Força Infernal, presumptament el més ràpid de l'univers, de qui no arribem a veure què és capaç de fer perquè en Goku el tomba i també el deixa inutilitzat, amb una escena gairebé calcada d'aquella on sostenia un Nappa ja inservible davant la sorpresa de tothom. 

El desplegament de força i habilitats d'en Goku és, doncs, molt semblant al que va fer a la Terra tot just acabat de ressuscitar, encara que aquest cop el reparteixi en dos enemics. Ara bé, per alguna raó la cessió del protagonisme a en Son Gohan i en Krilín devia agradar o bé als lectors o bé a l'autor, perquè al cap de poc tornaria a passar.

No és perquè en Krilín embogeixi i li clavi una pallissa, encara que aquesta imatge ens agradi als que volíem un altre resultat a la semifinal del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials: el que passa és que en Gíneu, en veure de seguida que la força d'en Goku és superior, recorre a la seva tècnica secreta, el canvi de cos, i es veu que no l'havia provat mai, perquè no s'adona que té un greu punt feble: controlar el cos d'una altra persona no és gens fàcil i no se'n pot treure gaire profit. 

Després de diverses caramboles i en plena desesperació, ja que ha perdut l'últim aliat que li quedava quan en Vegeta s'ha carregat en Força Pura, en Gíneu abusa de la tècnica i té un final més aviat humorístic, però tràgic en si mateix, que tots coneixem i que a l'anime va donar lloc a algun capítol de farciment amb la Bulma implicada.

Exacte: el cos d'en Gíneu passa a ser propietat d'una mena de granota namekiana i ell va a parar al cos d'aquest animal, de manera que està condemnat a quedar-s'hi per sempre. Aquest és el trist i patètic final del Capità Gíneu. En conjunt, les seves forces especials podrien haver donat més de si. 

Suposo —i potser estic donant massa crèdit al reconegudament mandrós Toriyama— que és el típic recurs amb què, davant d'un enemic que ens fan pensar que és molt poderós, els protagonistes se'n surten fàcilment i els percebem com més forts del que crèiem. 

El cas és que el cos d'en Goku queda destrossat pels cops rebuts mentre el controlava en Gíneu i ha de passar "uns 50 minuts" (veurem com és bastant més) en una màquina de curació com la que va fer servir en Vegeta al principi de la saga, i els altres tornen a agafar el testimoni, aquest cop ja amb l'esperada aparició del drac de Namek, en Porunga.

Quan en Krilín i en Son Gohan troben les boles aprofitant que en Vegeta fa una becaina no poden fer-lo aparèixer, de manera que decideixen anar a trobar en Dende, que al seu torn ha rebut el permís del Venerable Ancià per a ajudar-los a demanar els desitjos, que s'han de formular en l'idioma de Namek (però curiosament el drac respon en la llengua de la traducció, i en japonès a l'original). 

Tot plegat agafa desprevinguts tant en Vegeta com en Frízer, que ha anat a veure precisament el Venerable Ancià per saber per què les boles de drac "no funcionen". I ens té en tensió, perquè descobrim que el drac original pot concedir 3 desitjos i sembla que no hagin de tenir temps per a demanar-los tots abans no vingui un dels dos poderosos éssers que volen assolir la vida eterna. De fet, mentre es plantegen concedir-la a en Vegeta com un mal menor per tal de fer front a en Frízer, en Porunga marxa i les boles cauen del cel transformades en pedra: el Venerable Ancià ha mort de vell.

I arriba en Frízer, que evidentment està molt empipat i no li costa gaire dur a terme la seva primera transformació, la que el fa augmentar de mida tot mantenint l'aspecte original, de manera que apallissa fàcilment els seus contrincants en imatges brutals com la que podem veure aquí damunt. 

Encara que poc després sabem que en Dende té poders curatius i en Krilín se salva, veure-ho fa emprenyar en Son Gohan, que ofereix un dels seus esporàdics recitals de força i agafa en Frízer per sorpresa, tot i que de seguida se'n recupera i demostra que està molt per sobre del fill d'en Goku, el seu millor amic i un recentment convertit en aliat Vegeta que comença a comprendre el significat de la paraula "por". 

Ara bé, el volum 20 s'acomiada amb l'arribada d'en Cor Petit, que ha ressuscitat amb el primer desig, ha arribat a Namek amb el segon i ha multiplicat enormement la seva força assimilant en Neil, el namek de raça guerrera més fort que quedava i que estava moribund després d'un combat amb en Frízer en què no havia pogut fer res més que guanyar temps per a en Dende.

A la propera ressenya de Bola de Drac veurem com en Frízer és més terrorífic del que hem vist fins ara, i també com arriba en Goku i per fi s'enfronten, però de moment hem tingut un parell de volums força trepidants, l'aparició del drac de Namek (encara que la recerca de les boles de drac no ha estat tan divertida ni original com la primera de totes), almenys un combat realment interessant contra en Força Brutal i el retorn d'un personatge estimat des de l'Altre Món. I, evidentment, en Frízer en acció.

Lectures: Bola de Drac (edició definitiva) 13

Al volum anterior de l'edició definitiva de Bola de Drac ens quedàvem a la primera semifinal, que era una reedició de la final del 22è Gran Torneig de les Arts Marcials, amb la diferència que aquest cop en Goku estava per sobre d'en Ten Shin Han (guanyador de l'esmentat campionat), i a sobre de molt. Al 13è veiem l'altra semifinal i la final sencera, de manera que hi acaba el 23è Torneig.

Amb ell s'acaba també la part de Bola de Drac que en la seva versió animada es deia així, "Bola de Drac", perquè després ja veurem material corresponent al que a la televisió va rebre el nom de "Bola de Drac Z". Tot allò d'en Goku i la Xixi buscant el Ventall Màgic i visitant l'avi d'en Goku van ser uns quants episodis de farciment de l'anime, però no ho trobarem en còmic.

En fi, anem al gra: ara toca la segona semifinal, la que disputen per una banda en Cor Petit Jr. i per l'altra el senyor Shen, que en realitat és l'hoste que ha triat Déu per a enfrontar-se a la seva nèmesi. El combat promet ser interessant, i el cas és que no dura gaire, però ens deixa un moment espectacular.

Resulta que Nostru Senyor també sap fer la Mafuba, o "L'Olla per tancar el dimoni", encara que en fa una variant amb una ampolleta. La idea no és pas dolenta, però en Cor Petit Jr., que en realitat és un fill d'en Cor Petit amb tota la memòria que aquell tenia i que d'alguna manera s'ha passat 3 anys millorant el producte original, sap com contrarestar-la i el que acaba tancat és l'executor de la tècnica, que si més no té el detall de sortir de l'hoste a l'últim moment. A partir de llavors va a parar dins el cos d'en Cor Petit, que s'empassa l'ampolla.

El senyor Shen, doncs, ja amb plena consciència, es desperta en plena tarima del Gran Torneig de les Arts Marcials amb els aplaudiments de tothom pel bon paper que ha fet sense saber-ho i es reuneix amb el seu fill. Com després admetrà el Totpoderós, potser no era un cos amb les característiques necessàries per a dur a terme la missió que s'havia proposat. No cal que ho juri. No s'entén gaire, ho hem de reconèixer. Una cosa és anar d'incògnit i l'altra fer-ho en un cos que no té gaire força.

Doncs bé, després d'aquest desenllaç i que en Cor Petit tingui una tibada conversa amb en Goku i companyia en què revela la seva identitat als que encara no l'havien descobert (vaig dir erròniament a la ressenya del volum 12 que en Ten Shin Han el reconeixia de seguida, però només deia que devia ser de la banda d'en Cor Petit, així que demano disculpes), comença la gran final, el combat més esperat, en què aquest cop, a més, es decideix el destí de la Terra.

Es produeix el típic intercanvi de cops, igualat, en què cadascun dels lluitadors desplega unes quantes de les seves tècniques, però les armes més pesants van apareixent de mica en mica. S'ha d'agrair, encara que no tingui gaire sentit, que en Cor Petit vulgui seguir les normes del torneig quan ja té al davant el paio que ha vingut a carregar-se, perquè ens dóna espectacle i com a mínim ens deixa veure el campionat sencer, cosa que no passaria, cap al final de l'obra, amb la saga d'en Bu i la posterior (inacabada, per cert), que es carreguen l'essència de la competició.

Arriba un moment, però, que el namek (que encara no sabíem que ho era) comença a deixar-se anar i llança rajos d'energia cada cop més bèsties, cosa que obliga en Goku a contraatacar amb tota la força possible sense oblidar que no pot (ni vol) matar el seu enemic i que Déu, al cap i a la fi, està atrapat al seu interior i alhora hi està lligat de manera que si un mor l'altre també. 

Això ens regala moments com el que acabem de veure, un espectacular xoc entre un raig d'en Cor Petit i un gran kamehame-ha d'en Goku, que per cert en aquest combat n'arriba a executar un amb els peus i tot per tal de propulsar-se.

És curiós perquè en Cor Petit, que ha perdut el turbant i en veure-li les antenes tothom sap qui és (em fa fins i tot vergonya aliena, sobretot perquè com ja vaig dir l'equip de traducció la va cagar en no anomenar-lo "Ma Júnior" com havia de ser, sinó directament "Cor Petit Júnior"), desplega algunes tècniques que no li tornaríem a veure mai més. 

Ara no recordo si la d'allargar el braç l'arriba a fer alguna altra vegada, però la de fer-se gegant només va sortir en aquest combat, i em fa l'efecte que és una de les coses que pot fer per la seva condició de dimoni amb poders màgics, però que la resta de nameks no és capaç de dur a terme. 

Com que tampoc no ho he vist en cap altre membre de la seva espècie no sabria dir si allò d'arrencar-se un braç malmès i fer-ne créixer un altre, que aconsegueix per primera vegada aquí, és també una capacitat exclusiva o no. Sigui com sigui comet un error, perquè en fer-se gran en Goku aprofita per entrar-li per la boca i recuperar l'ampolleta que conté el Totpoderós, de manera que ja pot lluitar sense reprimir-se tant. 

El combat arriba al seu clímax poc després d'això, quan en Cor Petit aplega energia i deixa anar una explosió que arrasa les instal·lacions del torneig i part de l'illa de la Papaia, que per cert ja havia malmès amb un potent atac anterior i que, per molt que els espectadors fugin a temps, és raonable pensar que ha provocat molts morts, però no se'ns explica en cap moment que ressuscitin amb les boles de drac. 

Sort que a en Goku se li acut tapar-se el tronc tot creuant els braços, perquè amb això n'hi ha prou per a resistir el que sembla una bomba nuclear. Les cames li queden intactes i aquesta vegada no se li veu la tita, que essent ja un adult seria inadmissible per a una revista com la Shônen Jump. I aprofitant que el seu rival ha quedat afeblit per aquest atac desesperat, en Goku li clava una pallissa i l'enfonsa a terra amb un altre potent kamehame-ha. L'àrbitre comença a comptar i...

L'escena més impactant i gore que havíem vist fins llavors, en Goku amb el pit travessat per un raig de la boca d'en Cor Petit, que només es feia el desmaiat. És curiós perquè a la primera edició, la de format grapa, la imatge estava emmirallada per tal d'aconseguir el sentit de lectura occidental, i es feia molt poc creïble que en Goku s'alcés amb la part esquerra del pit amb un foradot enorme i digués que no li havia tocat cap punt vital. 

Té un pulmó foradat o com a mínim amb un tros menys i sagna com un porc, però fins i tot en aquestes condicions és capaç d'aixecar-se i resistir que en Cor Petit hi clavi cops. I no només això, sinó que quan aquest es disposa a llançar l'atac definitiu aconsegueix abandonar la zona d'impacte i aparèixer al cap d'uns segons caient des de l'aire: sí, de sobte en Goku ha après a volar, en Krilín ho havia ensenyat primer però el protagonista també en sabia.

I amb l'impuls de la caiguda, perquè per molt Son Goku que sigui està fet pols, empeny en Cor Petit amb el cap (tal com va fer sense èxit a la final del torneig anterior a en Ten Shin Han) i el treu dels límits del que havia estat la tarima. Per tant, en Goku es corona campió del Gran Torneig de les Arts Marcials en la seva tercera participació, després de quedar subcampió dues vegades seguides.

Així, sí. Sempre he dit que m'agraden els secundaris i no pas els protagonistes que sempre guanyen, i en Goku per aquest motiu no és ni un dels meus 5 personatges preferits de Bola de Drac, però m'agrada que guanyi aquest torneig perquè en els dos anteriors no ho va poder aconseguir. I guanya el que és el meu torneig preferit, després de reflexionar-hi molt. No hi ha combats poca-soltes, siguin més o menys disputats tots tenen un sentit i no hi són per a omplir ni per a fer riure, i això és l'única vegada que passa en tota l'obra.

El torneig ha acabat, el món s'ha salvat i en Goku refusa rellevar Déu, preocupat per la dualitat de la seva persona, en la seva posició. A més, dóna a en Cor Petit una mongeta màgica per tal que no es mori i es puguin tornar a enfrontar en el futur (ja sabem que serà un aliat, però a en Goku només li importa poder tenir rivals forts per a futurs combats que després no es produeixen mai).

Se li perdona, perquè ha salvat el món diverses vegades, i s'aprofita l'avinentesa per a fer un petit homenatge a la història de Bola de Drac fins ara. Tot plegat sembla (i podria passar perfectament per) un final, però sabem que no és així i també ens ho diu el Follet Tortuga, que treu el cap a la cantonada de l'última vinyeta per avisar que encara queden moltes coses per explicar. I tant, que en queden.

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Fa temps vaig dedicar una entrada als meus 5 autors de manga preferits, i em va agradar la idea de fer més rankings d'aquests en el futur. Avui, com podeu veure al títol, el Top 5 estarà format pels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, una reflexió profunda i inamovible tenint en compte que estem davant d'una obra que he consumit diverses vegades i que ja fa molts anys que es va acabar. 

I us aviso: no hi veureu pas en Goku, en aquesta llista, perquè com ja vaig explicar quan vaig parlar d'en Tsubasa Ôzora (i ho vam discutir als comentaris amb alguns lectors fidels del bloc) no sóc gaire fan dels protagonistes i menys encara quan són totpoderosos i esdevenen els únics que poden vèncer l'enemic. M'avorreix aquest esquema.

Començaré pel primer, en comptes de fer el típic llistat de la posició més baixa a la més alta: és en Krilín, el millor amic d'en Goku, possiblement l'humà més fort que apareix a l'obra del mestre Toriyama (amb el permís d'en Ten Shin Han).

M'agrada perquè, conscient de les seves limitacions —encara que de vegades faci massa el fanfarró quan és davant d'un rival manifestament inferior—, lluita constantment per superar-se, inventa tècniques noves (d'altres les imita fins i tot abans que en Goku les pugui arribar a dominar ell també) i no dubta a l'hora d'enfrontar-se a enemics clarament superiors per tal d'aportar el seu granet de sorra, que de vegades és més decisiu del que ens podríem pensar. Va ser, també, el primer personatge important que va morir, moment al que vaig dedicar també una entrada.

En segon lloc, i confesso que molt a prop del primer, trobem en Satanàs Cor Petit Júnior, o Cor Petit com l'acaben anomenant tots els altres. Una mena de fill i alhora reencarnació del seu temible pare, va néixer amb l'objectiu d'acabar amb en Goku, però després d'aquell 23è Gran Torneig de les Arts Marcials on va quedar subcampió es va veure obligat a aliar-se amb el seu rival i es va acabar fent amic tant d'ell com de la resta de la colla.

Se'ns va guanyar el cor quan, després de fer de mestre d'en Son Gohan, se'l va acabar estimant com si fos el seu propi fill i fins i tot va arribar a donar la vida (i de retruc la de Déu i les boles de drac) per tal de protegir-lo durant l'èpica batalla contra els Guerrers de l'Espai. A banda de la part emotiva és també un guerrer decisiu durant tota la història, si bé com més avança menys aportacions hi pot fer, per culpa de l'escalada de poder i protagonisme que es produeix entre els esmentats Guerrers de l'Espai.

Un d'aquests és en Vegeta, el príncep del planeta d'origen d'en Goku, que va arribar com l'enemic més temible que havíem vist fins aquell moment i que va costar, però al final també va passar pel mateix procés que en Cor Petit: aliança amb els bons i, per què no dir-ho, també una amistat, encara que no reconeguda obertament.

M'agrada que conservés sempre una actitud esquerpa, però que alhora fos un aliat d'una vàlua incalculable, i que en els seus combats contra en Goku sempre en sortís vencedor, encara que el segon cop fos amb males arts i que el primer, en realitat, acabés en derrota d'en Vegeta gràcies a en Krilín i en Son Gohan. Les seves morts van ser memorables, en especial la primera, que també vaig destacar en aquest bloc.

Mentre pensava en les últimes dues posicions havia decidit un altre ordre, però finalment el canvio, perquè el meu quart personatge preferit és en Cèl·lula, en totes les seves formes. M'agrada la seva original manera de matar i acumular energia, el seu aspecte extravagant i la seva evolució física al llarg de la saga que protagonitza.

Que fos capaç d'executar les millors tècniques dels personatges principals de l'obra i que absorbint els androides A-17 i A-18 multipliqués la seva força fins al punt que semblava invencible el convertien, s'ha d'admetre, en un enemic que molava moltíssim. 

I acabarem amb un d'aquests androides que absorbia, l'A-17, segurament menys popular que la seva bessona A-18 però que a mi m'agradava més. Potser perquè el vam veure menys en acció, en produir-se el primer combat entre en Vegeta i l'A-18 i quedar absorbit per en Cèl·lula abans que la seva germana i, per tant, gaudir de menys presència, però el cas és que a mi m'agradava més. 

En acabar la saga d'en Cèl·lula els bons li donen l'oportunitat de continuar vivint i això és el que fa, i si bé no es converteix en aliat —a diferència de la majoria d'enemics que surten a Bola de Drac— sí que deixa d'empipar i duu una vida solitària (o això és el que sembla que ens vulguin dir), com la Lunch, que va desaparèixer de l'obra perquè Akira Toriyama se'n va oblidar, segons ha confessat algun cop. I si aquests dos...? No, no pot ser.