Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Els meus 5 personatges preferits de Bola de Drac

Fa temps vaig dedicar una entrada als meus 5 autors de manga preferits, i em va agradar la idea de fer més rankings d'aquests en el futur. Avui, com podeu veure al títol, el Top 5 estarà format pels personatges que més m'agraden de Bola de Drac, una reflexió profunda i inamovible tenint en compte que estem davant d'una obra que he consumit diverses vegades i que ja fa molts anys que es va acabar. 

I us aviso: no hi veureu pas en Goku, en aquesta llista, perquè com ja vaig explicar quan vaig parlar d'en Tsubasa Ôzora (i ho vam discutir als comentaris amb alguns lectors fidels del bloc) no sóc gaire fan dels protagonistes i menys encara quan són totpoderosos i esdevenen els únics que poden vèncer l'enemic. M'avorreix aquest esquema.

Començaré pel primer, en comptes de fer el típic llistat de la posició més baixa a la més alta: és en Krilín, el millor amic d'en Goku, possiblement l'humà més fort que apareix a l'obra del mestre Toriyama (amb el permís d'en Ten Shin Han).

M'agrada perquè, conscient de les seves limitacions —encara que de vegades faci massa el fanfarró quan és davant d'un rival manifestament inferior—, lluita constantment per superar-se, inventa tècniques noves (d'altres les imita fins i tot abans que en Goku les pugui arribar a dominar ell també) i no dubta a l'hora d'enfrontar-se a enemics clarament superiors per tal d'aportar el seu granet de sorra, que de vegades és més decisiu del que ens podríem pensar. Va ser, també, el primer personatge important que va morir, moment al que vaig dedicar també una entrada.

En segon lloc, i confesso que molt a prop del primer, trobem en Satanàs Cor Petit Júnior, o Cor Petit com l'acaben anomenant tots els altres. Una mena de fill i alhora reencarnació del seu temible pare, va néixer amb l'objectiu d'acabar amb en Goku, però després d'aquell 23è Gran Torneig de les Arts Marcials on va quedar subcampió es va veure obligat a aliar-se amb el seu rival i es va acabar fent amic tant d'ell com de la resta de la colla.

Se'ns va guanyar el cor quan, després de fer de mestre d'en Son Gohan, se'l va acabar estimant com si fos el seu propi fill i fins i tot va arribar a donar la vida (i de retruc la de Déu i les boles de drac) per tal de protegir-lo durant l'èpica batalla contra els Guerrers de l'Espai. A banda de la part emotiva és també un guerrer decisiu durant tota la història, si bé com més avança menys aportacions hi pot fer, per culpa de l'escalada de poder i protagonisme que es produeix entre els esmentats Guerrers de l'Espai.

Un d'aquests és en Vegeta, el príncep del planeta d'origen d'en Goku, que va arribar com l'enemic més temible que havíem vist fins aquell moment i que va costar, però al final també va passar pel mateix procés que en Cor Petit: aliança amb els bons i, per què no dir-ho, també una amistat, encara que no reconeguda obertament.

M'agrada que conservés sempre una actitud esquerpa, però que alhora fos un aliat d'una vàlua incalculable, i que en els seus combats contra en Goku sempre en sortís vencedor, encara que el segon cop fos amb males arts i que el primer, en realitat, acabés en derrota d'en Vegeta gràcies a en Krilín i en Son Gohan. Les seves morts van ser memorables, en especial la primera, que també vaig destacar en aquest bloc.

Mentre pensava en les últimes dues posicions havia decidit un altre ordre, però finalment el canvio, perquè el meu quart personatge preferit és en Cèl·lula, en totes les seves formes. M'agrada la seva original manera de matar i acumular energia, el seu aspecte extravagant i la seva evolució física al llarg de la saga que protagonitza.

Que fos capaç d'executar les millors tècniques dels personatges principals de l'obra i que absorbint els androides A-17 i A-18 multipliqués la seva força fins al punt que semblava invencible el convertien, s'ha d'admetre, en un enemic que molava moltíssim. 

I acabarem amb un d'aquests androides que absorbia, l'A-17, segurament menys popular que la seva bessona A-18 però que a mi m'agradava més. Potser perquè el vam veure menys en acció, en produir-se el primer combat entre en Vegeta i l'A-18 i quedar absorbit per en Cèl·lula abans que la seva germana i, per tant, gaudir de menys presència, però el cas és que a mi m'agradava més. 

En acabar la saga d'en Cèl·lula els bons li donen l'oportunitat de continuar vivint i això és el que fa, i si bé no es converteix en aliat —a diferència de la majoria d'enemics que surten a Bola de Drac— sí que deixa d'empipar i duu una vida solitària (o això és el que sembla que ens vulguin dir), com la Lunch, que va desaparèixer de l'obra perquè Akira Toriyama se'n va oblidar, segons ha confessat algun cop. I si aquests dos...? No, no pot ser.