Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència.