Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Lectures: Dubrovski

Igual que en el cas de l'última entrada que vaig publicar, que també va ser una ressenya literària, avui el protagonista és un llibre que vaig descobrir a l'expositor de la biblioteca, i com que és una cosa que veig que continuarà passant potser deixaré d'esmentar-la, perquè ja no serà excepcional. O potser ho continuo dient per contextualitzar. Ja ho veurem.

La literatura russa no és quelcom que conegui profundament, amb prou feines he llegit un parell dels seus clàssics grossos, però Anna Karènina es va convertir, en una edició barata en català d'una col·lecció del diari El Periódico, en un dels meus llibres preferits. També havia llegit Crimen y castigo (en castellà, sí), i em va agradar força. Ara bé, tots dos eren llibres tan interessants com densos. Amb Puixkin, considerat el pare de la literatura russa moderna, amb aportacions lingüístiques i literàries que van influir els grans escriptors que el van succeir, encara no m'hi havia posat, tot i tenir-ne alguna cosa des de fa molts anys, però ara que m'he topat amb aquesta petita novel·la m'he endut la sorpresa que, en aquest cas, la narració és tremendament amena. 

Amb el senzill títol de Dubrovski, va ser publicat en català per Edicions Cal·lígraf el 2020, i com s'encarrega d'explicar el traductor, Jaume Creus, al pròleg, ens arribava per primer cop complet, sense les omissions d'una edició de moltes dècades abans.

Tanmateix, aquesta obra d'Aleksandr Puixkin resta inacabada, com tantes altres que Puixkin va abandonar i no va reprendre abans de la seva sobtada mort en duel als 37 anys el 1837 -l'obra es va publicar pòstumament el 1841 amb el títol triat per l'editor-, segons l'esmentat pròleg. Això no vol dir, però, que sigui una pèrdua de temps llegir-la, atès que el final, tot i abrupte i narrativament compatible amb possibles esdeveniments nous que l'haurien, sens dubte, millorat, té una mena de final de capítol que, per força, ha de servir com a final del relat. 

Però de què va? Doncs la història comença amb la descripció de la relació entre el ric i excèntric terratinent Kirila Troiekúrov i el seu amic Andrei Dubrovski, militar retirat i terratinent també, però de molt menor rellevància. 

Un dia, en una de les habituals trobades d'en Troiekúrov amb altres nobles, un comentari desafortunat provoca una discussió desproporcionada que acaba amb un fatídic procés judicial en què en Dubrovski ho perd tot. Serà la tasca del seu fill venjar un afront tan gran, però no entraré en més detalls perquè tampoc hi ha tanta història per explicar i no la voldria rebentar més, encara que les sinopsis del llibre que es troben a internet pràcticament ho expliquin tot.

Una novel·la no gaire llarga, no arriba a les 150 pàgines, en què tenim grans dosis de drama, fins i tot tragèdia, però també romanticisme. He llegit que Puixkin era més amè de llegir cap al final de la seva vida, ja ho aniré veient, però ja us dic ara que aquesta història passa molt bé. No deixa escapar, però, l'ocasió de criticar la noblesa i tractar la qüestió de l'alliberament dels serfs i el bandolerisme, tot retratant una part de la vida russa als camps de principis del segle XIX. No sé si m'agradaran altres obres d'aquest emblemàtic escriptor, però de moment hi he entrat, trobo, per una obra que acull qualsevol lector amb els braços oberts.