Lectures: Dubrovski

Igual que en el cas de l'última entrada que vaig publicar, que també va ser una ressenya literària, avui el protagonista és un llibre que vaig descobrir a l'expositor de la biblioteca, i com que és una cosa que veig que continuarà passant potser deixaré d'esmentar-la, perquè ja no serà excepcional. O potser ho continuo dient per contextualitzar. Ja ho veurem.

La literatura russa no és quelcom que conegui profundament, amb prou feines he llegit un parell dels seus clàssics grossos, però Anna Karènina es va convertir, en una edició barata en català d'una col·lecció del diari El Periódico, en un dels meus llibres preferits. També havia llegit Crimen y castigo (en castellà, sí), i em va agradar força. Ara bé, tots dos eren llibres tan interessants com densos. Amb Puixkin, considerat el pare de la literatura russa moderna, amb aportacions lingüístiques i literàries que van influir els grans escriptors que el van succeir, encara no m'hi havia posat, tot i tenir-ne alguna cosa des de fa molts anys, però ara que m'he topat amb aquesta petita novel·la m'he endut la sorpresa que, en aquest cas, la narració és tremendament amena. 

Amb el senzill títol de Dubrovski, va ser publicat en català per Edicions Cal·lígraf el 2020, i com s'encarrega d'explicar el traductor, Jaume Creus, al pròleg, ens arribava per primer cop complet, sense les omissions d'una edició de moltes dècades abans.

Tanmateix, aquesta obra d'Aleksandr Puixkin resta inacabada, com tantes altres que Puixkin va abandonar i no va reprendre abans de la seva sobtada mort en duel als 37 anys el 1837 -l'obra es va publicar pòstumament el 1841 amb el títol triat per l'editor-, segons l'esmentat pròleg. Això no vol dir, però, que sigui una pèrdua de temps llegir-la, atès que el final, tot i abrupte i narrativament compatible amb possibles esdeveniments nous que l'haurien, sens dubte, millorat, té una mena de final de capítol que, per força, ha de servir com a final del relat. 

Però de què va? Doncs la història comença amb la descripció de la relació entre el ric i excèntric terratinent Kirila Troiekúrov i el seu amic Andrei Dubrovski, militar retirat i terratinent també, però de molt menor rellevància. 

Un dia, en una de les habituals trobades d'en Troiekúrov amb altres nobles, un comentari desafortunat provoca una discussió desproporcionada que acaba amb un fatídic procés judicial en què en Dubrovski ho perd tot. Serà la tasca del seu fill venjar un afront tan gran, però no entraré en més detalls perquè tampoc hi ha tanta història per explicar i no la voldria rebentar més, encara que les sinopsis del llibre que es troben a internet pràcticament ho expliquin tot.

Una novel·la no gaire llarga, no arriba a les 150 pàgines, en què tenim grans dosis de drama, fins i tot tragèdia, però també romanticisme. He llegit que Puixkin era més amè de llegir cap al final de la seva vida, ja ho aniré veient, però ja us dic ara que aquesta història passa molt bé. No deixa escapar, però, l'ocasió de criticar la noblesa i tractar la qüestió de l'alliberament dels serfs i el bandolerisme, tot retratant una part de la vida russa als camps de principis del segle XIX. No sé si m'agradaran altres obres d'aquest emblemàtic escriptor, però de moment hi he entrat, trobo, per una obra que acull qualsevol lector amb els braços oberts.