Fa uns mesos, i sobretot aquest estiu, la meva filla de set anys s'ha posat a llegir amb avidesa, cosa que ens ha obligat a recórrer a la xarxa de biblioteques per no gastar-nos 15-20 euros en un entreteniment d'un dia, i en aquestes incursions em trobo temptat per les propostes que aquestes temples del préstec literari decideixen exposar en mobles dedicats a tal efecte.
I de vegades hi caic, com m'ha passat amb el llibre de què parlaré avui, que no és de la meva biblioteca particular i que no sabia que existia fins que el vaig veure.
Tòquio, estació de Ueno, és una novel·la de la japonesa d'ascendència coreana Miri Yū, autora amb força reconeixement de la crítica però amb la qual jo m'he topat ara per primer cop.
Per sort, ha cridat prou l'atenció com perquè ens hagi arribat en català, gràcies a Quaderns Crema, aquesta obra seva que m'ha sorprès positivament, atès que me la vaig endur pel simple fet de ser un llibre de la literatura japonesa traduït a la meva llengua.
La premissa és senzilla: un vell sensesostre repassa, amb salts endavant i enrere, i combinant la prosa senzilla amb trams més lírics, una vida dedicada a treballar en obres de la construcció com les instal·lacions dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, lluny de la seva família, on per acabar-ho d'adobar té lloc també la tragèdia, i les circumstàncies que el van portar de gaudir d'una merescuda jubilació al seu poble natal, prop de Fukushima -lloc conegut mundialment des de la catàstrofe de 2011, que també apareix a la novel·la-, a viure al parc de Ueno, a Tòquio, tot sol.
L'autora ens descriu amb detall, però sense fer-se feixuga en cap moment, el que el protagonista, en Kazu, que narra en primera persona, observa i recorda, sigui una exposició d'art que visiten unes dones que segueix o uns fets històrics relacionats amb el parc de Ueno que li explica un company sensesostre, a més de les seves experiències amb la feina al camp o històries dels seus avantpassats.
En d'altres moments ens ofereix una interpretació més oberta del que passa, posant-se més críptica o ambigua, però al final el que fem, llegint aquest llibre que originalment va sortir al Japó el 2014 amb el títol de JR Ueno-Eki Kōenguchi (literalment "Sortida Parc de l'estació de Ueno dels Ferrocarrils Japonesos), és acompanyar el seu protagonista en les seves reflexions durant un temps.
Un relat emotiu, en alguns moments molt trist, però que tanmateix ens deixa amb una sensació agradable, com si haguéssim conegut una mica un sensesostre real com els que l'autora va entrevistar mentre es documentava per a aquesta novel·la que recomano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada