Sèries: Never Have I Ever

Em sembla que ja ho he explicat alguna vegada, però a casa mirem de tenir en marxa sèries tant d'episodis llargs com dels que duren prop de mitja hora, perquè hi ha dies que acabem sopant molt tard i sabem que no aguantarem de 50 minuts a una hora amb les parpelles a dalt.

Amb aquestes sèries més curtes som menys selectius a l'hora de posar-les a la llista de pendents, però al final ens acaben agradant força i ens fa llàstima i tot que s'acabin. És el que ha passat amb aquesta producció que no coneixia, que no vaig buscar jo, però que de seguida vaig fer-me meva i que ara em sap greu saber que s'ha acabat i no tornarà.

Never Have I Ever és una sèrie creada per Lang Fisher i Mindy Kaling, actriu ben coneguda per papers com els de Kelly Kapoor a The Office o el de la doctora Mindy Lahiri a The Mindy Project, però com que també és guionista, i prolífica, el 2020 va crear aquesta sèrie on no apareix, curiosament, sinó que el protagonisme el tenen les adolescents del barri de Sherman Oaks, a Los Angeles (Califòrnia).

Creada per a Netflix i amb quatre temporades entre 2020 i 2023, es tracta d'una comèdia adolescent d'institut, però que això no us faci arrufar el front, perquè si bé és cert que n'hi ha a cabassos, aquesta té una personalitat força marcada i un humor intel·ligent que de vegades frega l'absurd, a més d'uns personatges ben construïts i entranyables. 

La protagonista de la història és la Devi Vishwakumar (Maitreyi Ramakrishnan), estudiant modèlica de segon curs de l'institut que somia des de petita amb anar a la universitat de Princeton, però que socialment no és tan hàbil i destaca, a l'institut, més aviat pels embolics en què es fica involuntàriament.

A més, un any abans que comencés la història se li va morir el pare de manera sobtada mentre assistia a un recital en què ella tocava l'arpa. El trauma que arrossega, comprensiblement, per aquest motiu, és una de les subtrames de la sèrie, i la Devi va a teràpia per parlar-ne, tot i que es resisteix a fer-se la víctima -ja va destacar prou com a tal durant el primer any de l'institut, en què va patir paràlisi a les cames com a símptoma del trauma- i acostuma a fer-se la dura.

Decidida a triomfar i esdevenir popular almenys amb els nois, s'ha proposat que en els últims cursos d'institut que li queden s'ha d'estrenar tant sí com no, i per fer-ho tria un dels nois més desitjats del centre, en Paxton Hall-Yoshida (Darren Barnet), capità de l'equip de natació que li segueix una mica el joc, però amb qui la Devi té interaccions incòmodes i desafortunades constantment.

L'evolució tant del personatge, inicialment cosificat, com de la relació entre la Devi i ell, és una de les trames més interessants de la sèrie, trobo.

No podem deixar de parlar de les relacions de la Devi ni de l'institut sense esmentar les seves dues millors amigues, segurament el millor que passa a la seva vida almenys al principi de la història. 

Són la Fabiola Torres (Lee Rodríguez), membre de l'equip de robòtica de l'Institut de Sherman Oaks, amb una personalitat discreta, dolça i amable, i un descobriment important per fer sobre ella mateixa (a l'esquerra) i l'Eleanor Wong (Ramona Young, vista a DC's Legends of Tomorrow), aspirant a actriu i amb una manera de ser més extravertida, que en el fons amaga un trauma familiar amb la seva mare.

Parlant de mares, tenim la de la protagonista, la Nalini Vishwakumar (Poorna Jagannathan), dermatòloga i força estricta amb les normes, ja des d'abans de quedar vídua, que per aquest motiu té enganxades amb la impredictible Devi, però que ràpidament veiem que té bona intenció i estima la seva filla.

Amb la ferida de la pèrdua del marit (per cert, interpretat per en Sendhil Ramamurthy, el mític Mohinder Suresh d'Herois) encara recent, lamenta també que la seva filla no mostri un interès especial per les tradicions de l'Índia que van abandonar per donar-li un futur millor, en el que és un xoc intergeneracional habitual, especialment entre la població migrada.

Respecta les tradicions i els costums una mica més, i té el cap més centrat, la cosina Kamala (Richa Moorjani, vista a la cinquena temporada de Fargo), estudiant de doctorat a la Caltech que sovint és valorada pel seu físic, però que també és extremament intel·ligent i brillant en el seu àmbit.

La Devi, al principi, li té una mica de mania perquè atrau les mirades dels homes i sembla la germana gran amb qui la seva mare la compara constantment, però a mesura que avança la sèrie la relació entre totes dues millora notablement.

Tornem al recinte de Sherman Oaks High, perquè allà també hi veiem sovint en Ben Gross (Jaren Lewison), el rival de la Devi pel que fa als estudis, un alumne també modèlic i arrogant amb qui té una relació d'intercanvi de pulles que segurament amaga alguna cosa que cap dels dos s'espera.

I també hi ha en Trent Harrison (Benjamin Norris), el millor amic d'en Paxton i el típic pallasso amb el cap buit que al principi fa força nosa amb els seus actes eixelebrats, però que té un cor més gran que el d'una vaca i una gran ingenuïtat, i l'acabem estimant força cap al final de la sèrie.

Hem vist força personatges i, de secundaris, n'hi ha uns quants més, però és que Never Have I Ever és una sèrie sobre el dia a dia d'aquestes persones, els seus somnis, objectius, problemes i malentesos, així que no volia deixar-ne cap d'important sense tocar.

Tampoc el narrador en off habitual de la sèrie, l'extennista John McEnroe, que també hi fa un cameo i que era el jugador preferit del difunt pare de la Devi. Per ser que la seva vocació no era l'actuació, trobo que hi fa un bon paper.

És un d'aquests elements absurds que deia al principi, i és que la sèrie no destacaria tant si no fos per la manera amb què tracta els temes habituals del gènere. Una manera particular, fresca, sense embuts i, de passada, acostant-nos a la cultura d'un país i una gent que massa sovint apareix caricaturitzada a la ficció, especialment en comèdia. 

Aquí no cal que patim per això, perquè una de les seves creadores en forma part, i integra costums, tradicions i tòpics en una història d'abast universal amb què gaudim molt i que se'ns fa molt curta, però que té l'espai necessari per veure créixer la seva protagonista i acabar els seus dies d'institut. Aconseguirà l'objectiu d'entrar a Princeton? Trobarà xicot? Són preguntes que tindran resposta a l'últim episodi. El camí per arribar-hi és tremendament amè.