Després d'un parell d'interrupcions cinematogràfiques, que no negaré que han anat bé perquè no hi hagués tantíssimes entrades seguides sobre sèries de televisió, arriba la meva opinió sobre la quarta producció televisiva de l'Arrowverse en la seva quarta entrega.
Com he estat dient fins ara, cada any, DC's Legends of Tomorrow és una sèrie que feia tota la pinta que sortiria malament, que seria una poca-soltada i que la cancel·larien ben ràpidament, però al final resulta que va esdevenir -o almenys jo ho veig així- la sèrie revelació entre les que formen part de la DC televisiva actual, i ara ja podem dir que és una obra de ple dret, que gaudeix de salut i amb un futur que no perilla pas.
Aquest cop els Legends fan front a l'amenaça subjacent d'un dimoni amb qui en John Constantine, ara ja personatge regular de la sèrie, tenia afers pendents des de feia temps, un relat que se'ns explica i que és certament tràgic.
Però abans que es produeixi l'enfrontament final gaudim d'històries autoconclusives, característica de la sèrie, en què veurem, és clar, altres èpoques de la Història -Woodstock, l'Edat Mitjana, els Estats Units de Nixon, els feliços anys 20 a París...-, com de costum, però aquest cop amb l'excusa de la persecució d'éssers màgics, com ara leprechauns, kaupes o fades padrines, fugitius escampats pel Temps com a conseqüència dels fets de la tercera temporada.
Pel camí es produeixen subtrames que tenen a veure amb la construcció dels personatges i les seves relacions, i en aquest sentit és força protagonista en Nate, que reconnecta amb el seu pare Hank (Thomas F. Wilson), que resulta que és el cap de l'Oficina del Temps, en un interessant estira i arronsa amb girs de guió interessants.
Però no només això, sinó que havent superat la separació forçada amb l'Amaya -a qui en aquesta temporada haurà de continuar "veient" perquè un ésser canviaformes n'ha adoptat l'aspecte i acompanya els Legends com a presoner i alhora col·laborador- comença a tenir una relació cada cop més propera amb la Zari, una de les subtrames que més m'han agradat pel que fa aquest apartat, en part també perquè ella és, ja ho vaig dir, el meu personatge preferit juntament amb la Sara, i ves que no li hagi passat ja al davant.
Malgrat l'humor que destil·la aquesta sèrie -i en aquests episodis el continuem veient, de vegades amb escenes una mica esbojarrades-, les històries d'amor no acostumen a acabar bé, i si no que l'hi diguin a la Mona (Ramona Young), empleada de l'Oficina del Temps que esdevé un secundari divertit, però que acaba esdevenint tràgic.
També tenim l'odissea amorosa d'en Ray, encaparrat a convertir la Nora Darhk en una més de la colla, malgrat que és la filla del per fi desaparegut Damien Darhk, perquè n'està enamorat, i una relació una mica més antiga, la de la Sara i l'Ava, passa per alts i baixos en aquesta quarta temporada.
Si ens aturem a pensar-hi, certament el component romàntic d'aquests capítols és elevat en comparació amb les temporades anteriors, però no es perd de vista el gènere superheroic de la sèrie, ni l'estil i el format a què ens té acostumats, igual com tampoc no deceben les històries que ens explica.
No tinc res més a dir, DC's Legends of Tomorrow continua agradant-me molt, tot i que em temo que els prejudicis la van condemnar a ser la "petita" de les quatre sèries originals de l'Arrowverse i d'aquí no en sortirà. Espero que algun dia se li faci justícia, però sigui com sigui, de moment tindrà cinquena temporada.
Però abans que es produeixi l'enfrontament final gaudim d'històries autoconclusives, característica de la sèrie, en què veurem, és clar, altres èpoques de la Història -Woodstock, l'Edat Mitjana, els Estats Units de Nixon, els feliços anys 20 a París...-, com de costum, però aquest cop amb l'excusa de la persecució d'éssers màgics, com ara leprechauns, kaupes o fades padrines, fugitius escampats pel Temps com a conseqüència dels fets de la tercera temporada.
Pel camí es produeixen subtrames que tenen a veure amb la construcció dels personatges i les seves relacions, i en aquest sentit és força protagonista en Nate, que reconnecta amb el seu pare Hank (Thomas F. Wilson), que resulta que és el cap de l'Oficina del Temps, en un interessant estira i arronsa amb girs de guió interessants.
Però no només això, sinó que havent superat la separació forçada amb l'Amaya -a qui en aquesta temporada haurà de continuar "veient" perquè un ésser canviaformes n'ha adoptat l'aspecte i acompanya els Legends com a presoner i alhora col·laborador- comença a tenir una relació cada cop més propera amb la Zari, una de les subtrames que més m'han agradat pel que fa aquest apartat, en part també perquè ella és, ja ho vaig dir, el meu personatge preferit juntament amb la Sara, i ves que no li hagi passat ja al davant.
Malgrat l'humor que destil·la aquesta sèrie -i en aquests episodis el continuem veient, de vegades amb escenes una mica esbojarrades-, les històries d'amor no acostumen a acabar bé, i si no que l'hi diguin a la Mona (Ramona Young), empleada de l'Oficina del Temps que esdevé un secundari divertit, però que acaba esdevenint tràgic.
També tenim l'odissea amorosa d'en Ray, encaparrat a convertir la Nora Darhk en una més de la colla, malgrat que és la filla del per fi desaparegut Damien Darhk, perquè n'està enamorat, i una relació una mica més antiga, la de la Sara i l'Ava, passa per alts i baixos en aquesta quarta temporada.
Si ens aturem a pensar-hi, certament el component romàntic d'aquests capítols és elevat en comparació amb les temporades anteriors, però no es perd de vista el gènere superheroic de la sèrie, ni l'estil i el format a què ens té acostumats, igual com tampoc no deceben les històries que ens explica.
No tinc res més a dir, DC's Legends of Tomorrow continua agradant-me molt, tot i que em temo que els prejudicis la van condemnar a ser la "petita" de les quatre sèries originals de l'Arrowverse i d'aquí no en sortirà. Espero que algun dia se li faci justícia, però sigui com sigui, de moment tindrà cinquena temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada