Cinema: The Lion King (2019)

Des que Disney va agafar embranzida amb això dels remakes d'imatge real dels seus clàssics -perquè el que és començar ja ho havia fet als anys 90 amb The Jungle Book (1994)- n'hem anat veient de manera primer esporàdica, i després amb un ritme d'una cada any o dos anys.

És difícil establir un patró, però aquest ritme ha continuat augmentant, i enguany ja hem vist que s'estrenaven 3 pel·lícules d'aquestes característiques, que han estat Dumbo, Aladdin i ara aquesta, en el 25è aniversari, de la qual vull parlar i que és especial per a mi perquè és l'adaptació d'una de les meves cintes preferides de Disney, a més d'una de les poques pel·lícules en general que vaig anar a veure al cine de petit.

The Lion King era, probablement, la més esperada de les tres d'aquest 2019, o com a mínim ens n'estaven ensenyant el teaser des de feia molt de temps. I per fi ha arribat, l'hem vist i toca parlar-ne.

Dirigida per Jon Favreau (sí, el Happy de l'Univers Marvel), que ja s'havia encarregat de la versió de 2016 de The Jungle Book, es tracta aparentment d'un remake fidel gairebé fotograma per fotograma de l'oscaritzada pel·lícula d'animació de 1994, un fet que el director desmenteix -sí que admet que alguns moments icònics els havia de fer iguals- però que part del públic i la crítica continua denunciant.



Si ens agradava la versió original, veure'n el tràiler implicava pell de gallina per moltes vegades que el veiéssim, sobretot al cinema, amb la mida de la pantalla i la qualitat del so que es mereix.

En fi, jo no sé quin és el percentatge de "còpia", perquè no tinc tanta memòria per molt que m'agradés aquest film -i, tal com em passava amb Aladdin, també associo molt aquesta afinitat al fet que en tinc el joc per a la Mega Drive, i en aquest cas des que va sortir-, però encara que hagués estat molt alt no hi veuria cap problema.

Estem parlant d'una obra mestra, i d'aquesta obra mestra se n'ha fet una versió d'imatge real, per bé que és una manera simplista de definir-la o encasellar-la: en realitat està pràcticament tota feta amb gràfics per ordinador, o CGI, encara més que The Jungle Book.

Poca cosa se'n pot dir, de l'argument. Tothom coneix aquesta pel·lícula, va ser tot un fenomen dels anys 90 i una de les obres de Disney més emblemàtiques i estimades per tota mena de públic, tot i que no exempta de polèmica. I poca cosa hi havia per tocar o fer de manera diferent, diguin el que diguin els que no n'han quedat satisfets.

I, tanmateix, se'n fan algunes, de coses diferents. Algunes escenes presenten diferències amb el que es veia a la versió animada, com ara la de la cançó Can You Feel The Love Tonight, que aquí té lloc, malgrat el que diu la lletra, quan encara hi ha llum del sol, suposo que perquè en la penombra només funcionava bé a la versió animada.

També hi ha algunes escenes allargades, una cançó extra -malauradament, com acostuma a passar quan fan això, és ràpidament identificable no només perquè sabem detectar la "intrusa" en una banda sonora llegendària, sinó perquè no és, ni de bon tros, tan bona com les altres- i un parell de gags autoreferencials que ens arrenquen com a mínim un somriure, i és que ens queda clar que compten amb què haguem vist la versió original i també amb què coneguem alguna altra pel·lícula de Disney.

La història, tal com està explicada, és tan emotiva com sempre, tant pel que fa als moments entranyables com per a les escenes més tenses, trepidants i tristes, i és d'agrair que per a la banda sonora tornessin tant en Hans Zimmer, autor de la banda sonora de 1994, com Sir Elton John, que en va escriure les cançons i que en aquesta versió de 2019, diu la Wikipedia, va acceptar treballar just abans de retirar-se.

Han tornat per adaptar la seva obra al nou format, i en el cas de la banda sonora per fer-ne una nova gravació amb orquestra i basant-se en el musical de Broadway -admeto que al cine ni me'n vaig adonar, però n'he trobat la informació-. També hi ha participat la Beyoncé, que a més de coescriure i cantar la nova cançó Spirit fa la veu de la Nala adulta a la versió original, en un repartiment en què l'acompanyen veus com la d'en Donald Glover (Simba adult), en Chiwetel Ejiofor (Scar), en Seth Rogen (Pumba) o el gran James Earl Jones (que repeteix com a Mufasa als 88 anys).

Jo la vaig veure en versió doblada al castellà i, per desgràcia, no s'han fet tornar les veus que van contribuir a fer localment llegendària la versió castellana del film de 1994; dispensat, és clar, el desaparegut Constantino Romero. Els seus substituts, però, fan bé la feina, i les lletres de les cançons s'han respectat, tot i que em manquen coneixements per poder dir si fins al 100% o no tant.

La meva capacitat d'anàlisi, ja ho sabeu i es nota només de llegir-me, és molt limitada, la meva memòria capriciosa i el meu criteri benèvol, però a mi aquesta versió de The Lion King em va encantar, perquè em va ensenyar amb un aspecte diferent una història que m'estimo, em va transmetre les mateixes sensacions i, encara que efectivament sigui un producte fet per aprofitar-se de la nostàlgia, per a mi ja era aquesta la seva funció i vaig passar per caixa sabent el que era i en vaig sortir satisfet.

Si us agrada la pel·lícula de 1994, aquesta us ha d'agradar, llevat que vulgueu una cosa que no és i, per tant, un producte que no seria la versió d'"imatge real" de The Lion King. Molt recomanable.