Cinema: Lilo & Stitch

El cine és una cosa que, com he comentat alguna vegada darrerament, hem deixat molt abandonada a casa, l'etapa vital és la que és, i quan hi anem és bàsicament quan hi ha alguna proposta que podem anar a veure amb la nostra filla gran (i el petit, d'aquí a no gaire). 

Però no deixa de ser cinema, i també ens agraden, les pel·lícules "infantils", i com que a casa no hem estat aliens a la febre per l'Stitch que ha inundat tota mena de botigues i materials en els darrers anys, estava cantat que aniríem a veure al cinema l'enèsima adaptació a imatge real d'un clàssic de Disney. 

Lilo & Stitch, de Dean Fleischer Camp, ha arribat aquest 2025 com a remake en format d'imatge real de la pel·lícula animada del mateix nom de 2002, una de les poques que van tenir èxit en aquell període més discret de Disney durant els anys 2000. De fet, va tenir una seqüela i també una sèrie per a la televisió, i com he dit més amunt, una quantitat incalculable de marxandatge basat en el perillós però bufó alienígena que roba el protagonisme a la resta del repartiment.

De fet, encara que no fa gaire que vaig tornar a veure l'original, sense buscar-ne informació no hauria estat capaç de saber que a la proposta que ens acaba d'arribar es fan alguns petits canvis respecte al film de 2002, i fins i tot s'hi afegeixen personatges de la sèrie. Però bàsicament és una nova versió de la mateixa història, ara amb persones de debò i alienígenes animats per ordinador.

L'adaptació, doncs, és molt fidel a la història original, tot fent ús de la tecnologia actual per introduir els personatges no humans d'una manera versemblant, sense que grinyolin, en una barreja d'intèrprets de carn i ossos com la que podem trobar, per exemple, a la trilogia de pel·lícules d'en Sonic, a la qual també s'assembla en el fet que ens trobem davant d'un ésser blau i peludet d'un altre planeta perseguit per les autoritats -i altres agents- mentre els aliats humans el protegeixen i el consideren part de a família. 

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, que és la de l'arribada a la Terra, per desterrament, d'un perillós i indestructible experiment biològic que és el que tots plegats anomenem Stitch, i que malgrat el seu comportament animal i destructiu és un ésser molt intel·ligent, astut i tremendament adorable.

És fàcil dir-ho des de fora, com a espectadors, però l'únic que fa és intentar divertir-se, tot i que d'una manera tan poc discreta i provocant tants desperfectes que esdevé un maldecap sobretot per a la Nani (Sydney Elizebeth Agudong), la germana gran de la Lilo (Maia Kealoha), la nena de sis anys que adopta l'Stitch tot pensant que és un gos i que immediatament el converteix en el seu millor i únic amic.

Perquè la nena, òrfena des de fa poc, té problemes amb les altres nenes de l'illa hawaiana de Kaua'i, que la troben estranyota i li fan la guitza, davant de la qual cosa la petita de vegades reacciona amb violència. Les coses a casa no van gaire bé, amb l'esmentada germana gran mirant de guanyar-se la vida com pot, deixant de banda els estudis, per mantenir-la i fer-li de mare tot i ser, ella també, òrfena i adulta des de no fa gaire.

Les trapelleries i la destrucció involuntària de l'Stitch empitjoren la imatge d'aquesta família trencada davant dels serveis socials, que amenacen amb separar les germanes, i la cosa es posa prou dramàtica per ser una pel·lícula de Disney -on, novament, com dicta la norma no escrita, falten el pare, la mare o, com en aquest cas, tots dos-, com a contraposició a la bogeria i les pallassades de l'alienígena.

Que no és l'únic, perquè també arriben empaitant-lo el seu creador, el científic boig Dr. Jumba Jookiba (Zach Galifianakis) i l'agent expert en la Terra Wendell Pleakley (Billy Magnussen, vist a Made for Love), una parella d'allò més còmica que altera la seva aparença per no cridar l'atenció, però que amb les seves maneres extraterrestres proporcionen alguns dels moments més divertits del film.

L'atenció al detall d'aquesta adaptació va més enllà de la recreació estètica dels dissenys de l'animació, i s'hi recuperen unes quantes de les veus de l'original, aportant aquí també la cara, en alguns casos en personatges diferents, com la Tia Carrere, la senyora Kekoa del servei socials, que a la de 2002 i a la seva seqüela va posar la veu a la Nani, o l'Amy Hill, que aquí fa de Tūtū, la veïna de la Lilo i la Nani, i que al film de 2002 i a la sèrie feia un altre personatge. 

Hi ha més casos així, però el més destacat és el d'en Chris Sanders, que a més d'escriure i dirigir el llargmetratge original, també hi feia la veu de l'Stitch, rol que ha repetit aquest 2025. 

En definitiva, la nova Lilo & Stitch és una magnífica adaptació a imatge real del material original, en un moment en què la tecnologia permet fer-ho com cal, i que a més de ser una aventura amb molt d'humor, té com a tema principal la família, ohana, en totes les seves formes. La família de sang, la d'acollida, la que es pot arribar a formar amb amics i veïns...

Val a dir, però, que a diferència de l'original, aquesta versió no ha tingut doblatge català, cosa que és una llàstima i una oportunitat perduda.

Diuen que aquestes adaptacions de Disney a imatge real no estan funcionant gaire bé, però aquesta de moment ja ha fet molts calés, i a banda d'això trobo que és un producte molt sòlid que no decebrà els fans de la franquícia. Si us en considereu, no us la perdeu.

 

 

 

 

 

Cinema: The Little Mermaid

Semblava que no havia d'arribar mai, perquè es va anunciar la seva producció a finals de 2019 i a principis de 2020 hi va haver un endarreriment indefinit de la filmació per causa de força major, però ja s'ha estrenat la darrera adaptació a imatge real d'un dels clàssics de Disney, i en van unes quantes.

The Little Mermaid, dirigida per Rob Marshall i basada en el film animat del mateix nom de 1989 també de la companyia del ratolí és, com podíem esperar havent vist adaptacions com Cinderella, Beauty and the Beast, The Lion King o Aladdin, una recreació força fidel -tot i que amb algun canvi per decisió creativa- de la història que ha captivat generacions, i com també passava a les esmentades pel·lícules, hi ha alguns números musicals fets expressament per a l'ocasió -i de qualitat notablement inferior- que suposo que tenen la funció d'allargar el metratge perquè s'ajusti als estàndards actuals de les superproduccions, que acostumen a superar les dues hores des de fa temps. En aquest cas són 135 minuts, concretament.

Expressada aquesta petita queixa, no vull transmetre la impressió que no m'ha agradat, la cinta. De fet, encara que aquest cop era una estrena cinematogràfica més per a la meva senyora, m'ho he passat bé, mirant-la, i tot i que no he vist l'original tants cops com ella, ni de bon tros, he estat capaç de detectar les cançons afegides, que ja és molt.

La sireneta titular és, en aquesta versió d'imatge real, la per a mi desconeguda Halle Bailey, res a veure amb una altra actriu força més veterana de nom similar, que haurem de valorar en un futur visionat domèstic -i no gaire futur, perquè ja sabem com van aquestes coses darrerament- si canta tan bé com declarava el director quan la va seleccionar per davant de noms de més anomenada, perquè pel factor nostàlgia l'hem vist en versió doblada al castellà.

La interpretació, per altra banda, trobo que és a l'altura de la importància del paper, si més no en la part expressiva.

I això és especialment important en el bon tros de pel·lícula en què el personatge es queda literalment sense veu i, per tant, s'ha de comunicar amb gestos, mirades i somriures. 

Són escenes que comparteix amb el príncep Eric (Jonah Hauer-King), amb qui desenvolupa un enamorament basat en una visió gairebé onírica per part de l'un i de l'altra i d'interessos compartits, sí, però que en aquesta versió amb persones m'ha semblat més ingenu que mai. No hi tinc gaire problema, però, perquè sabia què anava a veure i no pretenia que fos una reinterpretació més realista.

Sí que ho són, però, els aspectes d'en Sebastián, en Flounder i l'Scuttle, els animals amics de l'Ariel, que tot i ser generats per ordinador es basen en animals de debò i, per tant, s'allunyen de la imatge de dibuixos animats que en teníem fins ara, que és el que s'havia fet també en les altres adaptacions, fossin de films amb humans i animals o amb només bèsties.

Parlant d'ordinadors, com és comprensible hi ha força metratge subaquàtic, i també s'aprofita la màniga ampla amb la durada de la pel·lícula per mostrar-nos l'exuberància marina, però tot i haver vist Aquaman -i escenes del personatge en altres films-, personalment no m'acabo d'acostumar a veure actors i actrius sota l'aigua surant com si fos el més normal del món. Potser és perquè en aquest cas el nostre cervell ja està convençut que allò és forçosament una il·lusió. O potser és la il·luminació, que ens permet veure què passa en un lloc on, en realitat, veuríem poca cosa per la manca de llum. Els efectes especials, d'altra banda, correctes amb alguna coseta que em convencia menys.

Acabo esmentant que, a banda de les cares noves, i de les veus d'intèrprets coneguts a la versió original per als animals, el film també té alguna cara de renom, com en Javier Bardem fent de rei Tritó o la Melissa McCarthy fent de la seva malvada germana Ursula, un personatge que m'ha agradat i interessat molt més aquí que a la versió animada original.

The Little Mermaid és una bona adaptació del material original -el de Disney, és clar, que ja sabem que és, al seu torn, una adaptació edulcorada del relat clàssic de Hans Christian Andersen-, de manera que qui en sigui fan ja sap el que s'hi trobarà, i penso que en quedarà satisfet.

Cinema: The Lion King (2019)

Des que Disney va agafar embranzida amb això dels remakes d'imatge real dels seus clàssics -perquè el que és començar ja ho havia fet als anys 90 amb The Jungle Book (1994)- n'hem anat veient de manera primer esporàdica, i després amb un ritme d'una cada any o dos anys.

És difícil establir un patró, però aquest ritme ha continuat augmentant, i enguany ja hem vist que s'estrenaven 3 pel·lícules d'aquestes característiques, que han estat Dumbo, Aladdin i ara aquesta, en el 25è aniversari, de la qual vull parlar i que és especial per a mi perquè és l'adaptació d'una de les meves cintes preferides de Disney, a més d'una de les poques pel·lícules en general que vaig anar a veure al cine de petit.

The Lion King era, probablement, la més esperada de les tres d'aquest 2019, o com a mínim ens n'estaven ensenyant el teaser des de feia molt de temps. I per fi ha arribat, l'hem vist i toca parlar-ne.

Dirigida per Jon Favreau (sí, el Happy de l'Univers Marvel), que ja s'havia encarregat de la versió de 2016 de The Jungle Book, es tracta aparentment d'un remake fidel gairebé fotograma per fotograma de l'oscaritzada pel·lícula d'animació de 1994, un fet que el director desmenteix -sí que admet que alguns moments icònics els havia de fer iguals- però que part del públic i la crítica continua denunciant.



Si ens agradava la versió original, veure'n el tràiler implicava pell de gallina per moltes vegades que el veiéssim, sobretot al cinema, amb la mida de la pantalla i la qualitat del so que es mereix.

En fi, jo no sé quin és el percentatge de "còpia", perquè no tinc tanta memòria per molt que m'agradés aquest film -i, tal com em passava amb Aladdin, també associo molt aquesta afinitat al fet que en tinc el joc per a la Mega Drive, i en aquest cas des que va sortir-, però encara que hagués estat molt alt no hi veuria cap problema.

Estem parlant d'una obra mestra, i d'aquesta obra mestra se n'ha fet una versió d'imatge real, per bé que és una manera simplista de definir-la o encasellar-la: en realitat està pràcticament tota feta amb gràfics per ordinador, o CGI, encara més que The Jungle Book.

Poca cosa se'n pot dir, de l'argument. Tothom coneix aquesta pel·lícula, va ser tot un fenomen dels anys 90 i una de les obres de Disney més emblemàtiques i estimades per tota mena de públic, tot i que no exempta de polèmica. I poca cosa hi havia per tocar o fer de manera diferent, diguin el que diguin els que no n'han quedat satisfets.

I, tanmateix, se'n fan algunes, de coses diferents. Algunes escenes presenten diferències amb el que es veia a la versió animada, com ara la de la cançó Can You Feel The Love Tonight, que aquí té lloc, malgrat el que diu la lletra, quan encara hi ha llum del sol, suposo que perquè en la penombra només funcionava bé a la versió animada.

També hi ha algunes escenes allargades, una cançó extra -malauradament, com acostuma a passar quan fan això, és ràpidament identificable no només perquè sabem detectar la "intrusa" en una banda sonora llegendària, sinó perquè no és, ni de bon tros, tan bona com les altres- i un parell de gags autoreferencials que ens arrenquen com a mínim un somriure, i és que ens queda clar que compten amb què haguem vist la versió original i també amb què coneguem alguna altra pel·lícula de Disney.

La història, tal com està explicada, és tan emotiva com sempre, tant pel que fa als moments entranyables com per a les escenes més tenses, trepidants i tristes, i és d'agrair que per a la banda sonora tornessin tant en Hans Zimmer, autor de la banda sonora de 1994, com Sir Elton John, que en va escriure les cançons i que en aquesta versió de 2019, diu la Wikipedia, va acceptar treballar just abans de retirar-se.

Han tornat per adaptar la seva obra al nou format, i en el cas de la banda sonora per fer-ne una nova gravació amb orquestra i basant-se en el musical de Broadway -admeto que al cine ni me'n vaig adonar, però n'he trobat la informació-. També hi ha participat la Beyoncé, que a més de coescriure i cantar la nova cançó Spirit fa la veu de la Nala adulta a la versió original, en un repartiment en què l'acompanyen veus com la d'en Donald Glover (Simba adult), en Chiwetel Ejiofor (Scar), en Seth Rogen (Pumba) o el gran James Earl Jones (que repeteix com a Mufasa als 88 anys).

Jo la vaig veure en versió doblada al castellà i, per desgràcia, no s'han fet tornar les veus que van contribuir a fer localment llegendària la versió castellana del film de 1994; dispensat, és clar, el desaparegut Constantino Romero. Els seus substituts, però, fan bé la feina, i les lletres de les cançons s'han respectat, tot i que em manquen coneixements per poder dir si fins al 100% o no tant.

La meva capacitat d'anàlisi, ja ho sabeu i es nota només de llegir-me, és molt limitada, la meva memòria capriciosa i el meu criteri benèvol, però a mi aquesta versió de The Lion King em va encantar, perquè em va ensenyar amb un aspecte diferent una història que m'estimo, em va transmetre les mateixes sensacions i, encara que efectivament sigui un producte fet per aprofitar-se de la nostàlgia, per a mi ja era aquesta la seva funció i vaig passar per caixa sabent el que era i en vaig sortir satisfet.

Si us agrada la pel·lícula de 1994, aquesta us ha d'agradar, llevat que vulgueu una cosa que no és i, per tant, un producte que no seria la versió d'"imatge real" de The Lion King. Molt recomanable.