Sèries: Made for Love

Com si no hi hagués prou sèries apuntades a l'apartat "La meva llista" o equivalent de diverses plataformes d'streaming, i que sovint acabo oblidant que tenia marcades per mirar més endavant, de vegades la mateixa promoció dins d'aquestes plataformes acaba fent que em fixi en més produccions i, per les raons que siguin, passen al davant.

Va ser el cas de la sèrie que porto avui, que em va cridar l'atenció per la seva sinopsi i perquè en coneixia l'actriu protagonista d'haver-la vist fer de secundària en altres bandes. Doncs bé, només té dues temporades de 8 episodis casascuna, ja les he vist i en parlaré una mica.

Made for Love és una sèrie de l'HBO creada per Dean Bakopoulos, Patrick Somerville, Christina Lee i Alissa Nutling i basada en una novel·la d'aquesta última publicada el 2017. 

Es tracta d'una comèdia negra de ciència-ficció, tot i que amb tocs dramàtics, protagonitzada per una dona que aconsegueix escapar-se de la gàbia d'or on ha viscut durant 10 anys amb el seu marit, el multimilionari propietari de l'empresa tecnològica més gran del món, Gogol (picada d'ullet).

És la Hazel Gogol (Cristin Milioti, vista a How I met your mother, Fargo...), aparentment la dona d'un home ric que es passa el dia amb totes les necessitats cobertes i sense cap motiu per queixar-se, però a través de flashbacks i flashforwards veiem que no tot són flors i violes i que, en el present de la trama, arrisca la vida per escapar-se del que a la sèrie es coneix com a The Hub, un complex de realitat virtual ubicat en un lloc desconegut -però als Estats Units-, aïllat del món i preparat per oferir als seus habitants i treballadors tot allò que necessiten.

El seu marit, en Byron Gogol (Billy Magnussen, amb qui la Cristin Milioti va coincidir al capítol USS Callister de Black Mirror), està caracteritzat com una barreja dels empresaris tecnològics multimilionaris més típics, i com una mena de dictador d'aparença atractiva i amable.

El seu nou projecte és un xip que permet a les parelles sincronitzar-se i compartir tota la informació i el coneixement l'un de l'altre, fet que al final acabaria creant una mateixa persona en dos cossos diferents, i per alguna raó que ell no acaba d'entendre la Hazel no en vol sentir ni parlar.

En escapar-se, la Hazel torna a cal seu pare, en Herbert (Ray Romano, el mític protagonista de Tothom estima en Raymond), que viu en una barraca en un petit poble, i com que no l'ha vist en 10 anys -el que deia de la gàbia d'or, perquè no tenia permís per sortir de The Hub, com tampoc els seus treballadors, que han de signar un contracte vitalici amb l'empresa i de cara al món són oficialment morts- tenen força coses per explicar-se, com ara que ell, després d'uns anys sent vidu, ara té una relació sentimental amb una nina sexual anomenada Diane, i les circumstàncies d'ella i d'ell, que està malalt, fan que a mesura que avança la sèrie arreglin els antics malentesos en el que és una de les subtrames més entranyables de Made for Love.

També tenim personatges secundaris interessants, com l'agent infiltrat de l'FBI Jasper (Sarunas J. Jackson), l'assistent personal d'en Byron, en Bennett (Caleb Foote), la dofina Zelda (veu d'Ashley Madewke), la monja Judiff (Kym Whitley) o els empleats d'en Byron Herringbone (Dan Bakkedahl, que feia el meu personatge preferit de la meva enyorada Life in Pieces) i Fiffany (Noma Dumezweni), a la foto.

Tots plegats contribueixen a les situacions divertides que es produeixen dins d'un context que presentat d'una altra manera podria ser un capítol de l'esmentada Black Mirror perfectament, però en aquest cas s'ha optat per la comèdia (negra, com he dit al principi, amb violència i fins i tot alguna amputació). 

No és una comèdia que faci riure en veu alta, però algun somriure sí que ens arrenca i en tot cas, a més de convidar-nos a reflexionar, com de costum, sobre els perills de la tecnologia en males mans, és refrescant, aquesta aproximació a la ciència-ficció, i concretament a aquesta tendència creixent a situar històries en un futur no gaire llunyà amb els avenços (o retrocessos) com a protagonistes. 

I també és interessant veure com els personatges evolucionen i deixen de ser blancs o negres com semblava al principi. Malauradament, la trama es torna més complexa i confusa a la segona temporada, i no sé si estaven avisats sobre que no n'hi hauria cap més, però fa l'efecte que tot plegat acaba molt de pressa i que hi ha coses que es podrien haver desenvolupat més i millor. Sigui com sigui, com a mínim queda tancada i d'una manera trobo que adequada.