Cinema: The Little Mermaid

Semblava que no havia d'arribar mai, perquè es va anunciar la seva producció a finals de 2019 i a principis de 2020 hi va haver un endarreriment indefinit de la filmació per causa de força major, però ja s'ha estrenat la darrera adaptació a imatge real d'un dels clàssics de Disney, i en van unes quantes.

The Little Mermaid, dirigida per Rob Marshall i basada en el film animat del mateix nom de 1989 també de la companyia del ratolí és, com podíem esperar havent vist adaptacions com Cinderella, Beauty and the Beast, The Lion King o Aladdin, una recreació força fidel -tot i que amb algun canvi per decisió creativa- de la història que ha captivat generacions, i com també passava a les esmentades pel·lícules, hi ha alguns números musicals fets expressament per a l'ocasió -i de qualitat notablement inferior- que suposo que tenen la funció d'allargar el metratge perquè s'ajusti als estàndards actuals de les superproduccions, que acostumen a superar les dues hores des de fa temps. En aquest cas són 135 minuts, concretament.

Expressada aquesta petita queixa, no vull transmetre la impressió que no m'ha agradat, la cinta. De fet, encara que aquest cop era una estrena cinematogràfica més per a la meva senyora, m'ho he passat bé, mirant-la, i tot i que no he vist l'original tants cops com ella, ni de bon tros, he estat capaç de detectar les cançons afegides, que ja és molt.

La sireneta titular és, en aquesta versió d'imatge real, la per a mi desconeguda Halle Bailey, res a veure amb una altra actriu força més veterana de nom similar, que haurem de valorar en un futur visionat domèstic -i no gaire futur, perquè ja sabem com van aquestes coses darrerament- si canta tan bé com declarava el director quan la va seleccionar per davant de noms de més anomenada, perquè pel factor nostàlgia l'hem vist en versió doblada al castellà.

La interpretació, per altra banda, trobo que és a l'altura de la importància del paper, si més no en la part expressiva.

I això és especialment important en el bon tros de pel·lícula en què el personatge es queda literalment sense veu i, per tant, s'ha de comunicar amb gestos, mirades i somriures. 

Són escenes que comparteix amb el príncep Eric (Jonah Hauer-King), amb qui desenvolupa un enamorament basat en una visió gairebé onírica per part de l'un i de l'altra i d'interessos compartits, sí, però que en aquesta versió amb persones m'ha semblat més ingenu que mai. No hi tinc gaire problema, però, perquè sabia què anava a veure i no pretenia que fos una reinterpretació més realista.

Sí que ho són, però, els aspectes d'en Sebastián, en Flounder i l'Scuttle, els animals amics de l'Ariel, que tot i ser generats per ordinador es basen en animals de debò i, per tant, s'allunyen de la imatge de dibuixos animats que en teníem fins ara, que és el que s'havia fet també en les altres adaptacions, fossin de films amb humans i animals o amb només bèsties.

Parlant d'ordinadors, com és comprensible hi ha força metratge subaquàtic, i també s'aprofita la màniga ampla amb la durada de la pel·lícula per mostrar-nos l'exuberància marina, però tot i haver vist Aquaman -i escenes del personatge en altres films-, personalment no m'acabo d'acostumar a veure actors i actrius sota l'aigua surant com si fos el més normal del món. Potser és perquè en aquest cas el nostre cervell ja està convençut que allò és forçosament una il·lusió. O potser és la il·luminació, que ens permet veure què passa en un lloc on, en realitat, veuríem poca cosa per la manca de llum. Els efectes especials, d'altra banda, correctes amb alguna coseta que em convencia menys.

Acabo esmentant que, a banda de les cares noves, i de les veus d'intèrprets coneguts a la versió original per als animals, el film també té alguna cara de renom, com en Javier Bardem fent de rei Tritó o la Melissa McCarthy fent de la seva malvada germana Ursula, un personatge que m'ha agradat i interessat molt més aquí que a la versió animada original.

The Little Mermaid és una bona adaptació del material original -el de Disney, és clar, que ja sabem que és, al seu torn, una adaptació edulcorada del relat clàssic de Hans Christian Andersen-, de manera que qui en sigui fan ja sap el que s'hi trobarà, i penso que en quedarà satisfet.