Cinema: Mufasa

Vivim una època de revivals de tota mena, al món del cinema (i el de la televisió), i Disney ja fa temps que s'ha apuntat a aquesta moda, tant en forma d'en altres temps impensables seqüeles cinematogràfiques de les seves obres com en noves versions d'imatge real dels seus films més celebrats.

La pel·lícula de què vull parlar avui és d'aquest tipus, però a més fa de seqüela-preqüela d'un dels seus grans èxits, tot donant el protagonisme a un personatge que vam conèixer en una història on feia de secundari.

Mufasa, pel·lícula de 2024 dirigida per Barry Jenkins i escrita per Jeff Nathanson, és, com diu el nom, la història del difunt pare d'en Simba. Com deia més amunt, fa de preqüela i de seqüela de The Lion King, però concretament de l'adaptació d'imatge real -bé, CGI- de 2019.

Això és possible perquè el punt de partida és el moment en què la Kiara, la filla d'en Simba i la Nala, es queda a càrrec d'en Rafiki, en Pumba i en Timón quan els seus pares es preparen per al naixement del seu germanet. Però el 90% llarg de la trama correspon a la llegenda del seu avi Mufasa, que li explica el savi mandril i conforma el gruix de la pel·lícula.

Hi coneixem la infantesa del protagonista, que arrel d'una catàstrofe natural queda apartat de la seva família i n'ha de fer una de nova, on destaca el seu nou germà Taka, i el veiem convertir-se en el jove lleó que després seria rei de la seva bandada i de tots els animals de l'entorn, tot adquirint la noblesa que el caracteritzava.

En tractar-se d'una preqüela hi ha coses que, evidentment, no ens poden sorprendre, com ara la seva supervivència davant de qualsevol dels perills que el veiem afrontar, el més destacat dels quals l'atac d'uns lleons blancs que desfermen una guerra territorial, o l'establiment de relacions amb altres personatges que coneixem d'haver-los vist de grans.

No obstant això, aquesta és la gràcia de les preqüeles: veure d'on ve tot allò que coneixem, i trobo que Mufasa fa una excel·lent feina de configuració del món i les circumstàncies que el públic ja porta a la motxilla cultural, amb picades d'ullet incloses, tant visuals com sonores, a més d'un component tràgic en l'evolució de cert personatge, no menys dolorós per conegut.

Com a punts potser negatius, si n'hem de trobar algun, podríem esmentar uns temes musicals que no tenien cap possibilitat ni d'acostar-se als mítics del film de 1994 (i la seva adaptació de 2019) i uns trencaments de la quarta paret per part d'en Timón i en Pumba que, si bé entenc que formen part del seu paper còmic, penso que desentonen una mica en aquest relat dramàtic.

Una història, en definitiva, d'aquelles que ningú havia demanat, que no són en absolut necessàries, però que suposa -almenys per a mi- una aposta encertada que contribueix al lore d'una de les pel·lícules més llegendàries de la companyia, i una de les meves preferides. Explica els orígens d'uns personatges que al film original de 1994 tenien un paper important, però no protagonista, i dota de contingut el missatge de la importància del llegat dels ancestres que ens transmetia aquella producció. Si us va agradar i encara us agrada, no us perdeu Mufasa.

Cinema: The Lion King (2019)

Des que Disney va agafar embranzida amb això dels remakes d'imatge real dels seus clàssics -perquè el que és començar ja ho havia fet als anys 90 amb The Jungle Book (1994)- n'hem anat veient de manera primer esporàdica, i després amb un ritme d'una cada any o dos anys.

És difícil establir un patró, però aquest ritme ha continuat augmentant, i enguany ja hem vist que s'estrenaven 3 pel·lícules d'aquestes característiques, que han estat Dumbo, Aladdin i ara aquesta, en el 25è aniversari, de la qual vull parlar i que és especial per a mi perquè és l'adaptació d'una de les meves cintes preferides de Disney, a més d'una de les poques pel·lícules en general que vaig anar a veure al cine de petit.

The Lion King era, probablement, la més esperada de les tres d'aquest 2019, o com a mínim ens n'estaven ensenyant el teaser des de feia molt de temps. I per fi ha arribat, l'hem vist i toca parlar-ne.

Dirigida per Jon Favreau (sí, el Happy de l'Univers Marvel), que ja s'havia encarregat de la versió de 2016 de The Jungle Book, es tracta aparentment d'un remake fidel gairebé fotograma per fotograma de l'oscaritzada pel·lícula d'animació de 1994, un fet que el director desmenteix -sí que admet que alguns moments icònics els havia de fer iguals- però que part del públic i la crítica continua denunciant.



Si ens agradava la versió original, veure'n el tràiler implicava pell de gallina per moltes vegades que el veiéssim, sobretot al cinema, amb la mida de la pantalla i la qualitat del so que es mereix.

En fi, jo no sé quin és el percentatge de "còpia", perquè no tinc tanta memòria per molt que m'agradés aquest film -i, tal com em passava amb Aladdin, també associo molt aquesta afinitat al fet que en tinc el joc per a la Mega Drive, i en aquest cas des que va sortir-, però encara que hagués estat molt alt no hi veuria cap problema.

Estem parlant d'una obra mestra, i d'aquesta obra mestra se n'ha fet una versió d'imatge real, per bé que és una manera simplista de definir-la o encasellar-la: en realitat està pràcticament tota feta amb gràfics per ordinador, o CGI, encara més que The Jungle Book.

Poca cosa se'n pot dir, de l'argument. Tothom coneix aquesta pel·lícula, va ser tot un fenomen dels anys 90 i una de les obres de Disney més emblemàtiques i estimades per tota mena de públic, tot i que no exempta de polèmica. I poca cosa hi havia per tocar o fer de manera diferent, diguin el que diguin els que no n'han quedat satisfets.

I, tanmateix, se'n fan algunes, de coses diferents. Algunes escenes presenten diferències amb el que es veia a la versió animada, com ara la de la cançó Can You Feel The Love Tonight, que aquí té lloc, malgrat el que diu la lletra, quan encara hi ha llum del sol, suposo que perquè en la penombra només funcionava bé a la versió animada.

També hi ha algunes escenes allargades, una cançó extra -malauradament, com acostuma a passar quan fan això, és ràpidament identificable no només perquè sabem detectar la "intrusa" en una banda sonora llegendària, sinó perquè no és, ni de bon tros, tan bona com les altres- i un parell de gags autoreferencials que ens arrenquen com a mínim un somriure, i és que ens queda clar que compten amb què haguem vist la versió original i també amb què coneguem alguna altra pel·lícula de Disney.

La història, tal com està explicada, és tan emotiva com sempre, tant pel que fa als moments entranyables com per a les escenes més tenses, trepidants i tristes, i és d'agrair que per a la banda sonora tornessin tant en Hans Zimmer, autor de la banda sonora de 1994, com Sir Elton John, que en va escriure les cançons i que en aquesta versió de 2019, diu la Wikipedia, va acceptar treballar just abans de retirar-se.

Han tornat per adaptar la seva obra al nou format, i en el cas de la banda sonora per fer-ne una nova gravació amb orquestra i basant-se en el musical de Broadway -admeto que al cine ni me'n vaig adonar, però n'he trobat la informació-. També hi ha participat la Beyoncé, que a més de coescriure i cantar la nova cançó Spirit fa la veu de la Nala adulta a la versió original, en un repartiment en què l'acompanyen veus com la d'en Donald Glover (Simba adult), en Chiwetel Ejiofor (Scar), en Seth Rogen (Pumba) o el gran James Earl Jones (que repeteix com a Mufasa als 88 anys).

Jo la vaig veure en versió doblada al castellà i, per desgràcia, no s'han fet tornar les veus que van contribuir a fer localment llegendària la versió castellana del film de 1994; dispensat, és clar, el desaparegut Constantino Romero. Els seus substituts, però, fan bé la feina, i les lletres de les cançons s'han respectat, tot i que em manquen coneixements per poder dir si fins al 100% o no tant.

La meva capacitat d'anàlisi, ja ho sabeu i es nota només de llegir-me, és molt limitada, la meva memòria capriciosa i el meu criteri benèvol, però a mi aquesta versió de The Lion King em va encantar, perquè em va ensenyar amb un aspecte diferent una història que m'estimo, em va transmetre les mateixes sensacions i, encara que efectivament sigui un producte fet per aprofitar-se de la nostàlgia, per a mi ja era aquesta la seva funció i vaig passar per caixa sabent el que era i en vaig sortir satisfet.

Si us agrada la pel·lícula de 1994, aquesta us ha d'agradar, llevat que vulgueu una cosa que no és i, per tant, un producte que no seria la versió d'"imatge real" de The Lion King. Molt recomanable.

Lectures: Jungle Taitei

Feia anys que li tenia ganes, a aquesta obra del mestre Osamu Tezuka. I fa força temps la vaig veure, per casualitat, sencera a Continuarà Còmics, els tres volums a 1 euro cadascun, en francès (confesso que no sé què hi feia, en aquesta botiga barcelonina, i a més amb uns quants exemplars de cada número). Sí, tenia sentit de lectura occidental i era una edició de 1996, i poc després vaig saber que s'havia reeditat, però pel que em va costar tenia ganes de llegir-la i me la vaig endur, més encara quan no ens ha arribat mai en castellà ni en català.

Es tracta de Le Roi Léo, originalment Jungle Taitei, que significa "L'emperador de la jungla", i que va ser la base de l'anime Kimba, el lleó blanc, que ens va arribar fins i tot en català fa molts anys. 

L'obra es va serialitzar entre 1950 i 1954 i va ser recopilada en 3 volums, però per desgràcia durant l'adaptació animada es van perdre els originals i quan es van editar les Obres Completes d'Osamu Tezuka, a partir de finals dels anys 70, el Déu del Manga va aprofitar l'avinentesa per a redibuixar-la gairebé sencera i afegir alguns canvis a la història, cosa que li agradava fer igualment, sempre que es produïen reedicions, tant si s'havien perdut els originals com si no. 

Estem, doncs, davant la versió de Jungle Taitei de 1977, i probablement per això el dibuix es veu tan net, bonic i detallat (els paisatges són esplèndids) per ser dels anys 50. En aquest article, però, veiem una comparativa i el cas és que tampoc no estava malament, la versió original. Sigui com sigui, sembla que el 2009 va sortir al Japó, per fi i gràcies a les meravelles de la tecnologia, una edició basada completament en la de 1950-1954. 

Centrant-nos en la història, a Jungle Taitei se'ns explica el naixement d'en Leo, un lleó blanc, a bord del vaixell on duien engabiada la seva mare després que el seu pare hagués estat assassinat a l'Àfrica. La mare ensenya en Leo els seus orígens i l'anima a escapar-se del vaixell i arribar nedant al continent al qual pertany, i això és el que fa. 

Però en comptes d'això va a parar a la platja d'un altre país, suposadament el Japó, on coneix els humans que després seran els seus amics. Casualment aquests humans, entre els quals hi ha l'assassí del seu pare, parteixen cap a l'Àfrica a la recerca d'una cobejada pedra preciosa anomenada Moonlight, i s'enduen en Leo, que per fi arriba al continent d'on venia en realitat.

Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.

Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.

Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.

Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.

El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.

A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.

No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.

Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.

Kimba, el lleó blanc va ser un gran èxit, especialment als Estats Units, on com a mínim una generació de ciutadans la pot considerar una de les sèries de la seva infantesa, i quan Disney va anunciar The Lion King el pensament lògic va ser que es tractava de l'adaptació d'aquella mítica producció. Al cap i a la fi els clàssics de Disney són adaptacions, i no hauria passat res si la companyia ho hagués admès obertament.

Però l'argument, si heu llegit l'entrada i heu vist la pel·lícula, no té absolutament res a veure amb el de l'obra creada per Tezuka, sinó que sempre s'ha dit que s'inspira en Hamlet, de Shakespeare. Fins aquí Disney tenia tota la raó en rebutjar les acusacions. El que és cert és que unes quantes escenes, uns quants plans i uns quants personatges eren pràcticament calcats als de Kimba, el lleó blanc. A més, essent el nom de "Kimba" el de la versió nord-americana (al Japó es deia Leo), ja és casualitat que Disney anomenés "Simba" el protagonista del seu film de 1994. 

Veiem reflectida la polèmica en aquesta escena d'Els Simpson de l'episodi 6x22, de 1995, encara que el vídeo és de mala qualitat, però ja se sap que si penges un vídeo de la Fox a Youtube dura menys que una bombeta dels xinesos.

Jo crec que es pot dir que The Lion King s'inspira en Hamlet, hi afegeix collita pròpia i visualment beu molt de Kimba, el lleó blanc, sobretot de la pel·lícula de 1966. I torno a dir que no hauria passat res si Disney ho hagués reconegut, però la seva rotunda negativa va ser el que va fer emprenyar la gent, perquè Tezuka i Disney havien tingut, com ja s'ha dit, alguns intercanvis en el passat. Declarar, a sobre, que la companyia ni tan sols coneixia l'existència de la sèrie va ser una autèntica relliscada.

Les "semblances" venien, com he explicat, de la sèrie animada, però n'hi ha una que és directament del còmic, que és l'escena que veiem aquí dalt. És cert que no és un núvol, i que no és el pare, sinó la mare del protagonista, però no hi ha dubte que l'esquelet de l'escena és el mateix, i negar-ho és només tenir ganes de fer el ridícul.

Per cert, la popularitat de l'obra va fer que se'n realitzessin dos videojocs, però per desgràcia no van arribar a veure mai la llum. Si en voleu saber més, feu clic aquí.