Cinema: Mufasa

Vivim una època de revivals de tota mena, al món del cinema (i el de la televisió), i Disney ja fa temps que s'ha apuntat a aquesta moda, tant en forma d'en altres temps impensables seqüeles cinematogràfiques de les seves obres com en noves versions d'imatge real dels seus films més celebrats.

La pel·lícula de què vull parlar avui és d'aquest tipus, però a més fa de seqüela-preqüela d'un dels seus grans èxits, tot donant el protagonisme a un personatge que vam conèixer en una història on feia de secundari.

Mufasa, pel·lícula de 2024 dirigida per Barry Jenkins i escrita per Jeff Nathanson, és, com diu el nom, la història del difunt pare d'en Simba. Com deia més amunt, fa de preqüela i de seqüela de The Lion King, però concretament de l'adaptació d'imatge real -bé, CGI- de 2019.

Això és possible perquè el punt de partida és el moment en què la Kiara, la filla d'en Simba i la Nala, es queda a càrrec d'en Rafiki, en Pumba i en Timón quan els seus pares es preparen per al naixement del seu germanet. Però el 90% llarg de la trama correspon a la llegenda del seu avi Mufasa, que li explica el savi mandril i conforma el gruix de la pel·lícula.

Hi coneixem la infantesa del protagonista, que arrel d'una catàstrofe natural queda apartat de la seva família i n'ha de fer una de nova, on destaca el seu nou germà Taka, i el veiem convertir-se en el jove lleó que després seria rei de la seva bandada i de tots els animals de l'entorn, tot adquirint la noblesa que el caracteritzava.

En tractar-se d'una preqüela hi ha coses que, evidentment, no ens poden sorprendre, com ara la seva supervivència davant de qualsevol dels perills que el veiem afrontar, el més destacat dels quals l'atac d'uns lleons blancs que desfermen una guerra territorial, o l'establiment de relacions amb altres personatges que coneixem d'haver-los vist de grans.

No obstant això, aquesta és la gràcia de les preqüeles: veure d'on ve tot allò que coneixem, i trobo que Mufasa fa una excel·lent feina de configuració del món i les circumstàncies que el públic ja porta a la motxilla cultural, amb picades d'ullet incloses, tant visuals com sonores, a més d'un component tràgic en l'evolució de cert personatge, no menys dolorós per conegut.

Com a punts potser negatius, si n'hem de trobar algun, podríem esmentar uns temes musicals que no tenien cap possibilitat ni d'acostar-se als mítics del film de 1994 (i la seva adaptació de 2019) i uns trencaments de la quarta paret per part d'en Timón i en Pumba que, si bé entenc que formen part del seu paper còmic, penso que desentonen una mica en aquest relat dramàtic.

Una història, en definitiva, d'aquelles que ningú havia demanat, que no són en absolut necessàries, però que suposa -almenys per a mi- una aposta encertada que contribueix al lore d'una de les pel·lícules més llegendàries de la companyia, i una de les meves preferides. Explica els orígens d'uns personatges que al film original de 1994 tenien un paper important, però no protagonista, i dota de contingut el missatge de la importància del llegat dels ancestres que ens transmetia aquella producció. Si us va agradar i encara us agrada, no us perdeu Mufasa.