Cinema: Lilo & Stitch

El cine és una cosa que, com he comentat alguna vegada darrerament, hem deixat molt abandonada a casa, l'etapa vital és la que és, i quan hi anem és bàsicament quan hi ha alguna proposta que podem anar a veure amb la nostra filla gran (i el petit, d'aquí a no gaire). 

Però no deixa de ser cinema, i també ens agraden, les pel·lícules "infantils", i com que a casa no hem estat aliens a la febre per l'Stitch que ha inundat tota mena de botigues i materials en els darrers anys, estava cantat que aniríem a veure al cinema l'enèsima adaptació a imatge real d'un clàssic de Disney. 

Lilo & Stitch, de Dean Fleischer Camp, ha arribat aquest 2025 com a remake en format d'imatge real de la pel·lícula animada del mateix nom de 2002, una de les poques que van tenir èxit en aquell període més discret de Disney durant els anys 2000. De fet, va tenir una seqüela i també una sèrie per a la televisió, i com he dit més amunt, una quantitat incalculable de marxandatge basat en el perillós però bufó alienígena que roba el protagonisme a la resta del repartiment.

De fet, encara que no fa gaire que vaig tornar a veure l'original, sense buscar-ne informació no hauria estat capaç de saber que a la proposta que ens acaba d'arribar es fan alguns petits canvis respecte al film de 2002, i fins i tot s'hi afegeixen personatges de la sèrie. Però bàsicament és una nova versió de la mateixa història, ara amb persones de debò i alienígenes animats per ordinador.

L'adaptació, doncs, és molt fidel a la història original, tot fent ús de la tecnologia actual per introduir els personatges no humans d'una manera versemblant, sense que grinyolin, en una barreja d'intèrprets de carn i ossos com la que podem trobar, per exemple, a la trilogia de pel·lícules d'en Sonic, a la qual també s'assembla en el fet que ens trobem davant d'un ésser blau i peludet d'un altre planeta perseguit per les autoritats -i altres agents- mentre els aliats humans el protegeixen i el consideren part de a família. 

Però tornem a la pel·lícula que ens ocupa, que és la de l'arribada a la Terra, per desterrament, d'un perillós i indestructible experiment biològic que és el que tots plegats anomenem Stitch, i que malgrat el seu comportament animal i destructiu és un ésser molt intel·ligent, astut i tremendament adorable.

És fàcil dir-ho des de fora, com a espectadors, però l'únic que fa és intentar divertir-se, tot i que d'una manera tan poc discreta i provocant tants desperfectes que esdevé un maldecap sobretot per a la Nani (Sydney Elizebeth Agudong), la germana gran de la Lilo (Maia Kealoha), la nena de sis anys que adopta l'Stitch tot pensant que és un gos i que immediatament el converteix en el seu millor i únic amic.

Perquè la nena, òrfena des de fa poc, té problemes amb les altres nenes de l'illa hawaiana de Kaua'i, que la troben estranyota i li fan la guitza, davant de la qual cosa la petita de vegades reacciona amb violència. Les coses a casa no van gaire bé, amb l'esmentada germana gran mirant de guanyar-se la vida com pot, deixant de banda els estudis, per mantenir-la i fer-li de mare tot i ser, ella també, òrfena i adulta des de no fa gaire.

Les trapelleries i la destrucció involuntària de l'Stitch empitjoren la imatge d'aquesta família trencada davant dels serveis socials, que amenacen amb separar les germanes, i la cosa es posa prou dramàtica per ser una pel·lícula de Disney -on, novament, com dicta la norma no escrita, falten el pare, la mare o, com en aquest cas, tots dos-, com a contraposició a la bogeria i les pallassades de l'alienígena.

Que no és l'únic, perquè també arriben empaitant-lo el seu creador, el científic boig Dr. Jumba Jookiba (Zach Galifianakis) i l'agent expert en la Terra Wendell Pleakley (Billy Magnussen, vist a Made for Love), una parella d'allò més còmica que altera la seva aparença per no cridar l'atenció, però que amb les seves maneres extraterrestres proporcionen alguns dels moments més divertits del film.

L'atenció al detall d'aquesta adaptació va més enllà de la recreació estètica dels dissenys de l'animació, i s'hi recuperen unes quantes de les veus de l'original, aportant aquí també la cara, en alguns casos en personatges diferents, com la Tia Carrere, la senyora Kekoa del servei socials, que a la de 2002 i a la seva seqüela va posar la veu a la Nani, o l'Amy Hill, que aquí fa de Tūtū, la veïna de la Lilo i la Nani, i que al film de 2002 i a la sèrie feia un altre personatge. 

Hi ha més casos així, però el més destacat és el d'en Chris Sanders, que a més d'escriure i dirigir el llargmetratge original, també hi feia la veu de l'Stitch, rol que ha repetit aquest 2025. 

En definitiva, la nova Lilo & Stitch és una magnífica adaptació a imatge real del material original, en un moment en què la tecnologia permet fer-ho com cal, i que a més de ser una aventura amb molt d'humor, té com a tema principal la família, ohana, en totes les seves formes. La família de sang, la d'acollida, la que es pot arribar a formar amb amics i veïns...

Val a dir, però, que a diferència de l'original, aquesta versió no ha tingut doblatge català, cosa que és una llàstima i una oportunitat perduda.

Diuen que aquestes adaptacions de Disney a imatge real no estan funcionant gaire bé, però aquesta de moment ja ha fet molts calés, i a banda d'això trobo que és un producte molt sòlid que no decebrà els fans de la franquícia. Si us en considereu, no us la perdeu.

 

 

 

 

 

Cinema: The Wild Robot

Enguany ha estat molt dolent pel que fa a freqüència de visites a les sales de cinema, per part meva, el pitjor que recordo, però de tant en tant hi ha algun film que volem veure amb la nena i que a nosaltres també ens agrada i ens treu una mica el cuquet. Després de mesos de sequera, però, aviat hi haurà una altra sessió, així que no trigaré gaire a publicar una altra entrada de cinema.

El cas és que fa poc vam veure'n una que jo, sincerament, no tenia controlada, però que vaig veure algunes persones recomanant molt i, un cop vista, em ve de gust parlar-ne una mica.

The Wild Robot és una pel·lícula escrita i dirigida per Chris Sanders (Lilo & Stitch, Com ensinistrar un drac, Els Crood...) basant-se en una novel·la de Peter Brown de 2016, i té més d'una reminiscència de l'Studio Ghibli, començant per la seva protagonista, una ginoide que recorda l'icònic robot de El castell al cel, però també pel seu missatge ecologista.

Produïda per Dreamworks, que com ja sabem tots plegats ens ha portat en les darreres dècades coses com Shrek, Madagascar o l'esmentada saga Com ensinistrar un drac, la pel·lícula mostra un estil visual diferent del que havíem vist fins ara en la companyia, amb un colorit que recorda traços de pintura i que remet, per exemple, als films animats del multivers de l'Spider-man. 

Tornant a la seva protagonista, es diu ROZZUM unitat 7134, abreujat com a "Roz", i és un robot assistent que va a parar a un bosc després de l'accident que pateix l'avió que en transportava un carregament, del qual és l'única supervivent. 

Allà, amb la informació de què disposa, intenta trobar un client que li encarregui una missió, cosa que produeix situacions divertides en tractar-se, tots els éssers vius amb què es topa, d'animals salvatges. Quan troba la manera de comunicar-s'hi, la història passa a ser una mena de faula amb tot d'animals que parlen l'idioma de l'espectador -malauradament, tot i la importància de la cinta, no s'ha doblat al català- i es relacionen entre si deixant de banda, gràcies a la suspensió de la incredulitat, les relacions de predador i presa pròpies de les respectives espècies, o si més no convertint-les en amenaces i bromes per no traumatitzar-nos amb les horribles morts dels personatges amb què connectem i que sí que es produirien al món real. 

Argumentalment està justificat amb l'efecte positiu que exerceix la Roz en els animals del bosc, tot i que, al principi, la seva arribada provoca un terrabastall i el lògic recel de les bèsties. La més afectada, però, és un pollet d'oca que perd tota la família en caure la Roz damunt del niu on la mare covava uns ous. 

Així, la protagonista se'n fa càrrec perquè una guineu, en Fink, que es volia menjar l'ou, li dona consells a contracor, tot esdevenint el típic dolent reconvertit en bo amb què es completa el trio principal de personatges.

Però, quan les coses s'estaven posant en ordre, la pel·lícula ens recorda que, al capdavall, la robot és un producte de consum i l'empresa que la va fabricar, en aquest món futur on la tecnologia ha fet possible la seva existència, la vol recuperar, i això introdueix el conflicte i la tensió en aquesta història que no és, malgrat el que podria semblar, necessàriament per al públic més jove, que com sol passar amb aquestes pel·lícules d'animació modernes no en sabrà llegir tots els missatges.

The Wild Robot és una història emotiva, divertida, dramàtica quan cal, que ens parla de la natura i els seus cicles, la lletja petjada de la humanitat al planeta, l'acceptació i la confiança en un mateix, però, sobretot, de la família i les diferents i sorprenents formes en què es pot presentar.

És una pel·lícula molt bonica en tots els sentits, i si no la podeu veure en pantalla gran us recomano que ho feu quan la distribueixin en qualsevol de les plataformes d'streaming que tots més o menys tenim, o que us la compreu en suport físic. 

Ha tingut una acollida excel·lent i acumula premis. Qui sap si s'endurà també l'Oscar a la millor pel·lícula d'animació a l'edició de 2025...