Fa gairebé dos anys es va estrenar la pel·lícula que suposava la segona reinvenció, i per tant la tercera versió, de l'Spider-man cinematogràfic. Una versió que ja vaig dir que no m'acabava de convèncer del tot, però atès que el nou Peter Parker forma part de l'Univers Cinemàtic Marvel des de llavors -aquest va ser el motiu perquè Marvel Studios el recuperés de les mans de Sony, o almenys el compartís amb la companyia japonesa-, i amb les connexions que hi ha, no tenia cap dubte que en veuria la segona pel·lícula en solitari.
I deia que no m'havia acabat de convèncer perquè, tot i que l'humor del protagonista és més fidel al Peter Parker que veiem als còmics, ja m'agradaven les versions cinematogràfiques anteriors, més serioses i tràgiques, i em feia mandra el reboot, tot i que, donant per sabudes unes quantes coses i evitant els enemics més suats, en certa manera es reconeixia l'existència de les altres cinc pel·lícules (3 amb en Tobey Maguire i 2 amb l'Andrew Garfield).
Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.
Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.
No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.
Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.
Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.
No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.
I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.
Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.
Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.
Que no vol dir que no m'agradés, però Homecoming no em va meravellar, no em van venir ganes de comprar-me-la quan sortís en Blu-ray i no tinc pensat fer-ho. Ara ha sortit la seva seqüela, Spider-man: Far From Home, i com que és el final de l'anomenada "Fase 3" del Marvel Cinematic Universe, no pensava pas no mirar-la.
Dirigida altre cop per Jon Watts, i encara pendent de la relació del protagonista amb en Tony Stark i els Avengers en general -una de les coses que menys em van agradar del film anterior, si bé n'entenc l'estratègia comercial-, ens situa en un món que, després dels esdeveniments d'Avengers: Endgame, es troba una mica orfe de superherois, i en Nick Fury ha de recórrer al jove Spider-man per tal de fer front a una nova amenaça mundial.
No està pas sol, sinó que pot col·laborar amb l'anomenat Mysterio (Jake Gyllenhaal), un enemic clàssic de l'Spider-man que no s'havia fet servir en cap pel·lícula, però que aquí fa d'aliat, força més preparat degut als poders que té tenint en compte la naturalesa elemental dels monstres que van apareixent per Europa, casualment -veurem fins a quin punt- la destinació del viatge de la classe d'en Peter i els seus companys, molts dels quals retornats al món després d'una desaparició de 5 anys causada per en Thanos a Avengers: Infinity War.
Ell vol dur una vida normal, gaudir del viatge i confessar els seus sentiments a la Mary Jane -diria que en el conjunt de les dues pel·lícules sempre anomenada "MJ"-, però el destí té uns altres plans i haurà de fer malabarismes entre la seva identitat superheroica i la voluntat d'estar amb els seus amics i la noia que li agrada.
Monstres d'aigua, foc i altres elements volen destruir la Terra i suposaran un obstacle en els plans d'un Spider-man superat, però que a l'hora de la veritat no pot ignorar el seu cor heroic i s'hi enfronta, per bé que més com a suport per a en Mysterio que no pas en un u contra u igualat.
No vull revelar més coses, però es produeix un gir de guió que, sincerament, amb un mínim coneixement de l'univers Spider-man -i el meu coneixement en aquest camp és mínim-, no suposa cap sorpresa. Tampoc no m'agrada la naturalesa dels enemics, una mica com quan a Justice League veia el meu personatge preferit, en Batman, fora de lloc contra poderosíssims enemics extraterrestres, i les interaccions i aventures d'institut, com em passava a la primera part, em resulten tòpiques, tot i que reconec que entretenen.
I, com esmentava al principi, tornem a caure en les referències constants a en Tony Stark, la relació d'en Peter amb el líder de Stark Industries i la relació actual amb el que l'alter ego de l'Iron Man representava.
Als còmics la col·laboració va anar diferent, però als films de l'MCU s'ha fet que l'Spider-man fos una mena de fillol de l'Iron Man, i s'ha insistit en aquesta idea de manera constant, fins i tot en aquesta segona pel·lícula en solitari de l'escalaparets que podria haver servit perquè s'independitzés una mica com a superheroi. No em molesta tant que encara vagi a l'institut com això, que fa que Far From Home sembli una segona part dels seus orígens.
Tampoc estic dient ni insinuant que no m'hagi agradat -i sé que en general ha agradat moltíssim-, però trobo que té els mateixos defectes de la primera. Tot i així, és divertida, trepidant i no es fa gens llarga, i malgrat que el projecte cinematogràfic dels Avengers ja ha acabat, l'Univers Cinemàtic Marvel encara viu, i en continuarem veient coses, entre les quals una tercera part que, amb el que veiem a les escenes dels crèdits (amb aquests films quedeu-vos fins al final sempre, sisplau!), té pinta que serà molt interessant... si és que es fa, perquè amb els superherois al cinema mai se sap el que pot passar. No seria la primera cinta que ens deixa amb l'ai al cor i no té continuïtat. Esperem que el tercer reboot trigui molts anys a produir-se i ens acabin d'explicar aquesta història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada