Cinema: Toy Story 4

Ja fa uns quants anys que les seqüeles, les preqüeles, els reboots, els remakes i els revivals estan de moda, sobretot al cinema, però també als videojocs i a la televisió.

Dins d'aquesta tendència que, si volen, podria durar fins que s'hagin fet tornar d'una manera o d'una altra tots els productes audiovisuals que existeixen, és a dir, fins a l'infinit i més enllà -em podeu pegar-, hi ha les seqüeles que arriben quan ningú se les esperava, de tant temps que havia passat o de tan tancades que havien quedat les seves històries, com exemplifiquen els retorns de personatges com en Rocky, en Rambo o Terminator. 

És el que passa també amb Toy Story 4, la continuació d'una trilogia d'èxit, fins i tot llegendària en el camp de l'animació per ordinador. 

No és estrany que aquestes sagues s'allarguin, només cal veure Ice Age, o de la mateixa Pixar, Cars, però tot i així sobta que es vulguin explicar més coses d'un producte tan rodó, amb un final tan ben lligat i emotiu (a mi em va vèncer, i no és gens fàcil) com el de Toy Story... que ja no és el final. 

I, tanmateix, aquí la tenim. 9 anys després de l'oscaritzada tercera part. Aquest cop, superada la separació de les joguines del seu antic "nen", un Andy ja adult, ens recorden que ara pertanyen a la petita Bonnie, que comença l'escola i, encara que juga molt amb tots aquests ninots que parlen quan no els veuen els humans, la seva creativitat la duu a fer un nou amic, però fer-lo literalment. 

És en Forky, una forquilla de plàstic amb ulls, boca i braços fets per la nena, que misteriosament adquireix vida pròpia i que en Woody no pot evitar protegir, amb les dificultats que comporta perquè el nou amic és força babau, i amb l'objectiu últim de protegir el benestar emocional de la Bonnie. 

Això dona lloc a una narració plena del caos i l'humor que es pot esperar d'aquest univers, i és això el que hi veiem.

En el procés de cerca d'en Forky, que se separa accidentalment de la nena -que ni se n'adona-, es produeixen persecucions creuades, col·laboracions divertides per la naturalesa de les joguines i algun conflicte amb ninots d'altres llocs.

Però també tenim algun moment emotiu, i és que mentre busca en Forky, en Woody es retroba amb el seu vell amor, la Bo Peep, la figura que formava part d'un llum i que havia desaparegut després de Toy Story 2, cosa que sabem a la 3 (no me'n recordava, sincerament) per un comentari, però no ho veiem narrat fins al pròleg del film de què parlo avui. 

El retorn de la Bo, ara tota una lluitadora - es noten els missatges que es volen transmetre en els temps actuals- és alhora el desencadenant de les emocions i la justificació d'aquesta quarta entrega, una pel·lícula que torna a demostrar el fet que una seqüela innecessària no té per què ser dolenta, ans al contrari.

Hi havia material per a explicar una altra història, una altra toy story -em mereixo un altre clatellot-, i s'ha sabut explotar bé, amnbla direcció de Josh Cooley, per cert. El final és prou rodó com per deixar-ho aquí, però no em sorprendrà que anunciïn la cinquena part. El temps ho dirà.