Cinema: Toy Story 5

D'un temps ençà, ja ho he dit més vegades, i no només en l'àmbit del cinema, hi ha la tendència de recuperar franquícies adormides, fer reboots i també seqüeles innecessàries, però si les coses es fan bé poden aportar.

Toy Story 3 va ser un fenomen que va arribar a l'extrem de guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula animada, però també estava nominada a la categoria general, cosa que és una fita. Era un film excel·lent, un tancament rodó per a una història que ens havia acompanyat en tres entregues durant 15 anys. I ara ens trobem 16 anys després amb la seva cinquena entrega.

Toy Story 5, estrenada aquest juny, està dirigida per Andrew Stanton, que ja havia dirigit la també innecessària però interessant quarta entrega el 2019, i havia estat un dels guionistes de les dues primeres pel·lícules. En aquesta, a més, la història i el guió són també seus. 

Faig servir termes que poden fer pensar que veig aquestes noves pel·lícules amb escepticisme o negativitat, però no és això el que vull transmetre. El que vull dir és que la història estava acabada amb el tercer film, amb aquell final tan emotiu que confesso que em va fer plorar quan el vaig veure en el seu moment, i que repassant-la amb els fills fa poc en preparació per aquesta nova estrena hi va haver un tens estira-i-arronsa entre les intencions de la pel·lícula i la meva voluntat de mantenir-me impassible. Aquest cop vaig guanyar jo. Però són històries emotives, perquè jo soc molt reticent a llençar o donar joguines, i la saga Toy Story toca temes molt sensibles per a mi en aquest sentit.

En aquella tercera pel·lícula hi va haver un relleu de protagonista humà, ja que la Bonnie va rebre la donació de les joguines d'un Andy que se n'anava a la universitat, i ja se sap que als Estats Units implica anar-se'n de casa segurament per no tornar-hi mai més, un trencament amb el passat que em pot arribar a fer mig entendre que en aquest context cultural concret abandonis les teves joguines. 

A la quarta entrega ja teníem només la nena, una mica més gran, i a la cinquena ja està establerta com a propietària (o "nena", com en diuen les joguines) d'aquesta colla tan simpàtica que coneixem des de 1995, amb les seves incorporacions i baixes. 

El cas és que a Toy Story 5 la Bonnie té vuit anys i viu en una època en què els aparells electrònics, com al món real, ens han envaït i també han pres possessió del temps lliure de la canalla, de manera que la protagonista és l'única nena del veïnat que encara juga amb joguines... fins que arriba la pressió de grup. 

Veient que li costa fer amics, els seus desesperats pares prenen la decisió de regalar-li una tauleta infantil, anomenada Lilypad, amb què a banda de distreure's pot xatejar amb altres nenes i sentir que forma part d'un grup.

Com podíem esperar els adults, i descobrirà -esperem- l'audiència, això té unes conseqüències nefastes per a les relacions humanes tradicionals que no cal que repassem aquí. A partir d'aquí fa la sensació que el film esdevindrà un relat propagandístic en contra de les joguines electròniques, però no cal que patim, perquè després s'introdueixen els matisos, la redempció i la conciliació, a més que els aparells que hi surten també adquireixen vida pròpia quan no els miren els humans, i tenen la seva història i els seus processos d'obsolescència i abandonament, per bé que el guió ens demana un salt de fe a l'hora de presentar la connectivitat com una mena de màgia intergeneracional que sabem que no existeix.

Recuperant la qüestió dels relleus, a Toy Story 5 en Woody torna a aparèixer -un altre salt de fe, atès que el final de la quarta pel·lícula era un altre emotiu comiat, en aquest cas d'ell respecte a la resta de joguines-, però la protagonista aquest cop és la Jessie, que porta des de la segona pel·lícula negant-se a acceptar qualsevol mena de canvi -aquesta és de les meves-, i la cinquena, a banda de ser, de manera comprensible, una estirada de xiclet per fer més calés amb un producte que saben que funcionarà amb l'excusa argumental del canvi de paradigma en el joc -que està prou bé, compte-, ens ofereix un emotiu tancament també a la història persona de la vaquera de drap. 

Com es podia esperar d'un film de la saga, i de Pixar en general, tenim una aventura divertida per als infants (no cal dir que les joguines de sempre tenen la seva intrahistòria i ens arrencaran més d'un somriure amb les seves noves preocupacions), amb missatge per si té la fortuna d'arribar-los, i una lectura diferent per part del públic adult, que se sent identificat amb aquests canvis associats a les etapes de creixement, amb la nostàlgia derivada de deixar enrere el passat però mirar-lo de tant en tant, i a l'evolució de la societat lligada a la de la tecnologia. Per a mi, doncs, tot i que el film no calia, val la pena. 

Hi haurà una sisena part? Ja no m'atreveixo a dir ni que sí ni que no. La història de les joguines continua viva després de 31 anys, així que... per què no? De moment, pel que acabo de llegir mentre redacto aquesta entrada, el senyor Stanton diu que té pensada una trilogia per a la Bonnie, com la va tenir l'Andy, així que podríem veure una Toy Story 6. La qüestió és quan. 
 

 

 

Cinema: Toy Story 4

Ja fa uns quants anys que les seqüeles, les preqüeles, els reboots, els remakes i els revivals estan de moda, sobretot al cinema, però també als videojocs i a la televisió.

Dins d'aquesta tendència que, si volen, podria durar fins que s'hagin fet tornar d'una manera o d'una altra tots els productes audiovisuals que existeixen, és a dir, fins a l'infinit i més enllà -em podeu pegar-, hi ha les seqüeles que arriben quan ningú se les esperava, de tant temps que havia passat o de tan tancades que havien quedat les seves històries, com exemplifiquen els retorns de personatges com en Rocky, en Rambo o Terminator. 

És el que passa també amb Toy Story 4, la continuació d'una trilogia d'èxit, fins i tot llegendària en el camp de l'animació per ordinador. 

No és estrany que aquestes sagues s'allarguin, només cal veure Ice Age, o de la mateixa Pixar, Cars, però tot i així sobta que es vulguin explicar més coses d'un producte tan rodó, amb un final tan ben lligat i emotiu (a mi em va vèncer, i no és gens fàcil) com el de Toy Story... que ja no és el final. 

I, tanmateix, aquí la tenim. 9 anys després de l'oscaritzada tercera part. Aquest cop, superada la separació de les joguines del seu antic "nen", un Andy ja adult, ens recorden que ara pertanyen a la petita Bonnie, que comença l'escola i, encara que juga molt amb tots aquests ninots que parlen quan no els veuen els humans, la seva creativitat la duu a fer un nou amic, però fer-lo literalment. 

És en Forky, una forquilla de plàstic amb ulls, boca i braços fets per la nena, que misteriosament adquireix vida pròpia i que en Woody no pot evitar protegir, amb les dificultats que comporta perquè el nou amic és força babau, i amb l'objectiu últim de protegir el benestar emocional de la Bonnie. 

Això dona lloc a una narració plena del caos i l'humor que es pot esperar d'aquest univers, i és això el que hi veiem.

En el procés de cerca d'en Forky, que se separa accidentalment de la nena -que ni se n'adona-, es produeixen persecucions creuades, col·laboracions divertides per la naturalesa de les joguines i algun conflicte amb ninots d'altres llocs.

Però també tenim algun moment emotiu, i és que mentre busca en Forky, en Woody es retroba amb el seu vell amor, la Bo Peep, la figura que formava part d'un llum i que havia desaparegut després de Toy Story 2, cosa que sabem a la 3 (no me'n recordava, sincerament) per un comentari, però no ho veiem narrat fins al pròleg del film de què parlo avui. 

El retorn de la Bo, ara tota una lluitadora - es noten els missatges que es volen transmetre en els temps actuals- és alhora el desencadenant de les emocions i la justificació d'aquesta quarta entrega, una pel·lícula que torna a demostrar el fet que una seqüela innecessària no té per què ser dolenta, ans al contrari.

Hi havia material per a explicar una altra història, una altra toy story -em mereixo un altre clatellot-, i s'ha sabut explotar bé, amnbla direcció de Josh Cooley, per cert. El final és prou rodó com per deixar-ho aquí, però no em sorprendrà que anunciïn la cinquena part. El temps ho dirà.