dissabte, 5 d’agost de 2017

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 


Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.


Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.


Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.


I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.


Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.


Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 


1 comentari:

  1. Estic d'acord amb tu

    La saga anterior m'agradava, però si és per unificar i canvi de drets o històries doncs mira... però trobo que el punt humorístic és una mica exagerat

    I també forcen massa juntant amb món Marvel de les altres pelis que sembla que sigui massa recordatori, no sé

    La peli està bé però les altres em van agradar més XD

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails