Cinema: Avengers - Endgame

Ja ha arribat el moment. Des de 2008 Marvel ha estat desplegant un pla sense precedents a la història del cinema que consistia a llançar un seguit (més d'una vintena, comptant des d'Iron Man, el 2008) de pel·lícules d'èxit sobre els personatges més emblemàtics de l'editorial de còmics estatunidenca, relacionar-les entre si tal com passa als còmics -és a dir, mantenint la identitat de cadascuna de les parts i tot i així fent que el tot sumés més que les parts, com diu el tòpic-, que això sortís bé i que pel camí es guanyessin un fotimer de calés i milions de persones arreu del món s'acostessin a un univers que abans era cosa de "frikis".

Després d'un any d'Avengers: Infinity War, i en el que inicialment es coneixia com a Avengers: Infinity War - Part 2, ens ha arribat la continuació d'aquella gran batalla, o més aviat la conseqüència, i el que, ja amb el seu nom, es perfilava com el final del camí del grup de superherois més poderós del món (amb permís de la Lliga de la Justícia, si em deixeu reivindicar i escombrar "cap a casa"), almenys en format cinematogràfic.

Avengers: Endgame, dirigida pels germans Anthony i Joe Russo, que ja s'havien encarregat de l'anterior film i de les entregues 2 i 3 de la saga Captain America, espanta una mica abans de començar: 181 minuts de durada, senyores i senyors. 3 hores i 1 minut.

I tot i així no se'm va fer gens llarga, cosa que diu molt sobre la seva qualitat com a producte d'entreteniment. Confesso, però, que vaig haver de sortir de la sala per anar a fer un riu, perquè ja no podia més, però sembla que vaig aprofitar el millor moment per fer-ho i em vaig perdre molt poquet. Segons aquest article (en anglès), vaig encertar un dels moments recomanats.

En fi, deixem les batalletes personals i parlem del film, una aventura espectacular, èpica -adjectiu que es fa servir molt a la babalà, però que en aquest cas no és tan exagerat-, en què els supervivents de l'eliminació del 50% de la vida provocada per en Thanos lluiten amb les conseqüències d'això tan bé com poden, de vegades amb solucions dràstiques que no serveixen de res.

Llavors, i assumint que si llegiu això ja sabeu de què va tot plegat -i, si no, avís d'SPOILERS-, l'única manera de fer tornar els desapareguts si les gemmes de l'infinit ja no hi són és... viatjar en el temps.

Aquesta idea esbojarrada -no tant com intercanviar-se e-mails amb un ós rentador, segur- neix a la ment de l'Scott Lang, l'Ant-Man, que tothom considerava un dels desapareguts, però que en realitat estava atrapat en un reialme quàntic precisament per la desaparició sobtada de la Hope, que l'havia de fer tornar d'un experiment i no ho va poder fer.

Després, convençuts en Bruce Banner i, sobretot, un reticent Tony Stark, que ha pogut formar una família amb la Pepper Potts i ja li va bé com han anat les coses, treballen plegats per fer-ho possible i posar en marxa el pla: visitaran llocs i moments en què saben que hi havia les gemmes i les recolliran per restaurar, amb el seu poder, allò que en Thanos va eliminar.

Això dona l'excusa per al que en el fons és una pel·lícula de viatges en el temps i en què ens divertirem, emocionarem o mossegarem les ungles veient com els personatges volen dur a terme la missió sense interferir gaire en escenes de la seva història que hem vist en films anteriors, sobretot sense interactuar amb ells mateixos, però no hi hauria pel·lícula si fos tan fàcil, de manera que es produiran complicacions de tota mena.

Endgame és una oportunitat, també, per veure desfilar pel seu llarg metratge -així, separat- un seguit de personatges que fa anys que ens acompanyen, alguns més que altres, alguns de més importants que altres, posar totes les peces al seu lloc o fer l'últim gir del cub de Rubik, i oferir un espectacle increïble, un regal -bé, es paga, però ja m'enteneu- als fans, que també riurem amb moments força humorístics i referències a la cultura pop i, com no podia ser d'una altra manera, una batalla final tan llarga com extraordinària, amb tothom aportant el seu gra de sorra, esforçant-se al màxim i deixant-s'hi la pell.

En algun cas de manera literal -pocs, pel que podria haver estat-, però què seria d'un film sobre una batalla èpica si no hi morís ningú? Això dona lloc a un final agredolç, tremendament emotiu, que tanca la pel·lícula amb unes escenes que ens reconforten, això sí, encara que alhora posen en marxa un encès debat sobre les conseqüències dels viatges en el temps, si s'han produït línies alternatives o no, o quantes unitats d'un mateix personatge hi ha, en realitat.

Perquè quan es toca aquest tema, tan explotat a la ficció, hom s'endinsa en un femer. Sempre hi haurà coses que no tenen explicació. Contradiccions, paradoxes, que les ments més simples no podem processar, però al final això no és el més important. El que és important és que els Avengers del cinema han tingut unes excel·lents 4 pel·lícules, i un final més que digne i a l'alçada del que es mereixien els seus fans, amb un gran equilibri entre l'aventura, el drama i l'humor.

Fins i tot tenint en compte les seves imperfeccions, en forma de coses discutibles com ara el poc ús que es fa de la Capitana Marvel, segurament perquè les seves poques intervencions són tan decisives que si s'hagués quedat a la Terra no hi hauria hagut pel·lícula.

Marvel Studios, amb el seu Marvel Cinematic Universe, ha popularitzat fins a uns límits espectaculars un producte que abans no era pas desconegut, ni de bon tros, però que pràcticament es limitava a la seva versió original, en paper, i per tant tenia un sostre alt però visible. Ara tothom sap qui són els Avengers, i segurament n'ha vist les pel·lícules, i li han agradat. Perquè aquesta n'és una altra: es poden fer films de superherois, relacionar-los entre si i que el públic no hi reaccioni amb la calidesa que s'esperava, i si no que l'hi diguin a DC, editorial que personalment m'agrada més, però que no ha sabut fer les coses com calia al cinema -i que consti que a mi m'agraden les seves pel·lícules-, cosa que s'ha agreujat en comparar-se amb la magnífica feina que ha fet la competència. 

Potser no n'acabem de ser conscients, però això de l'Univers Cinemàtic Marvel ha estat un projecte monumental que ha sortit rodó. No guanyarà Oscars, però és Història del cinema. Com a mínim ens deixa amb uns personatges que no oblidarem, i que d'una manera o d'una altra brillen en aquest film, independentment de si en surten vius o no. Per a nosaltres viuran sempre.

Els còmics més cars de la història

Sovint ens queixem dels preus dels còmics, tenint en compte factors com el nombre de pàgines, la qualitat de l'edició o senzillament els preus que tenien aquells mateixos còmics fa uns anys. 

Però aquí tenim aquesta cultura (la de la queixa, i la dels còmics), diferent de la dels Estats Units, on una primera edició, encara que sigui només per col·leccionar i no llegir de debò -en aquest cas seria preferible una reedició moderna i amb uns materials que es conserven millor-, és un tresor per als amants dels còmics, quelcom que sovint només els més adinerats es poden permetre.

Al reality show que hauria de seguir qualsevol interessat en els còmics, però també la cultura popular, Comic Book Men, ho veiem en cada episodi: algú entra a demanar un còmic concret i té un preu de portada moltíssimes vegades superior a l'original o al de la seva versió moderna reeditada. Centenars de dòlars, fins i tot passant del miler.  

Sí, per un còmic vell. Aquí no donem -i segurament no el té- el mateix valor a un còmic si ha estat reeditat múltiples vegades per diverses editorials, i com a màxim trobem algun cas excepcional en què demanen el doble del que valia originalment. De fet, que un còmic sigui una edició antiga ho acostumem a considerar una qualitat negativa.

En qualsevol cas, avui volia fer un recull dels casos més extrems en aquest sentit, els còmics que han assolit els preus més alts en acords més o menys recents. N'hi ha per caure de cul.

Per tal d'establir-ne el preu, o més aviat el valor potencial, es té en compte l'estat de conservació en què es troba aquell còmic específic -sobretot si el blanc de les pàgines encara és blanc o no- i la dificultat per trobar-ne una còpia en bones condicions, i això ho fa la Certified Guaranty Company, fundada el 2008. Doncs bé, amb una puntuació de 9, comencem el Top 10 per sota de tot.

El número 1 de Marvel Comics, amb la primera aparició de la Torxa Humana (versió antiga) i en Namor, d'octubre de 1939, faria canviar el nom de l'editorial que el va publicar llavors i que es deia Timely Comics. Endevineu com es va rebatejar?

Bé, doncs aquesta còpia es va vendre el 2003 per 350.000 dòlars. Suposo que el van taxar després, perquè no es fundaria la CGC fins al 2008, com he dit dos paràgrafs més amunt.

La primera aparició de l'Iron Man, al Tales of Suspense número 39, es va vendre el 2012 per 375.000 dòlars, i com podem veure té una puntuació elevadíssima, de 9,6.

Tot i que és de març de 1963 i per tant té més possibilitats d'estar més ben conservat que els dels anys 30 i 40, el cert és que, tal com apunta el text del que estic traient la informació, una puntuació tan alta de vegades (o sovint) té en compte factors externs, com ara si el personatge està de moda o no, i en aquell moment, gràcies a les pel·lícules, l'Home de Ferro ho estava.

Com que sembla que, a partir d'una puntuació de 9, cada 0,2 es duplica el preu d'un còmic, si fem l'operació inversa segurament un Tales of Suspense 39 amb un 9 clavat valdria moltíssim menys.

En vuitena posició tenim el número 1 de Sensation Comics, de gener de 1942, on es produïa la segona aparició de la Wonder Woman, però la primera en portada i el primer cop que tenia un còmic en solitari.

Que una còpia d'aquest còmic rebés una qualificació de 9,4 també pot ser una mica sospitós, tenint en compte que es va vendre l'agost de 2017, i és que s'havia estrenat la pel·lícula de l'amazona i el personatge estava molt de moda. El còmic es va vendre per 399.100 dòlars a eBay.
 

És diferent el cas del setè classificat, un número 1 de Flash Comics, de gener de 1940, que té un 9,6 i que es va vendre per bastant més, concretament 450.000 dòlars. Parlem, per cert, de la primera aparició d'en Flash (versió original, Jay Garrick) i en Hawkman.

I és així perquè la venda es va produir el 2010, molt abans que s'estrenés la sèrie de televisió que tornaria a posar el personatge de moda. Per tant, era un 9,6 real. El motiu d'una conservació tan bona, malgrat l'extrema antiguitat de la còpia, és que abans de canviar de mans pertanyia a la col·lecció del senyor Edward Church, un col·leccionista de còmics i revistes que conservaba el material en un soterrani amb un nivell d'humitat que s'ha demostrat que era perfecte per a aquesta tasca.

Amb el sisè classificat tornem a un cas com el de l'Iron Man: el número 1 de The X-Men, de setembre de 1963, va tenir una puntuació gairebé perfecta (i serà la més alta de la llista) de 9,8 el 2012.

Casualitat, que els personatges estiguessin tan de moda gràcies al cinema? Segur que no, i qui el va voler el va haver de pagar a 492.937,50 dòlars.

En cinquena posició hi ha el número 1 de Batman, de la primavera de 1940, on es produeix la primera aparició d'en Joker i la Catwoman. El protagonista, però, havia debutat en una altra col·lecció.

Sembla que hi va haver una "guerra" en la licitació per aquesta còpia de 9,2, i la cosa va acabar amb la venda del còmic per 567.625 dòlars, l'any 2013, fent que per primer cop un còmic es vengués per més de mig milió.

A un pas del pòdium, amb una puntuació de 9,4 i data de portada de desembre de 1941, hi ha el número 8 d'All-Star Comics, que com a cosa especial té, ara sí, la primera aparició de la Wonder Woman, i sens dubte es va beneficiar també de la seva estrena cinematogràfica, perquè va assolir l'agost de 2017 un preu en subhasta de 936.223 dòlars.

El mateix còmic, però en un estat de 9, s'havia venut per 411.001 dòlars el març de 2016, cosa que el situaria en setena posició, però potser no cal que es repeteixi a la llista, que faig de 10 còmics diferents.

Comencem el pòdium des de baix i veiem que es comença a notar la importància dels personatges, perquè aquest sí que és el debut del Cavaller Fosc. Es tracta del número 27 de Detective Comics, de maig de 1939, que amb una puntuació de només 8.0 es va vendre l'any 2010 per -agafeu-vos fort- 1.075.000 dòlars.

Era el primer cop que se superava el milió, i com a curiositat resulta que es coneix l'existència de còpies en més bon estat de conservació, una de les quals de l'esmentada col·lecció del senyor Church, amb un 8,5. Però resulta que s'havia venut el 1994 per "només" 125.000 dòlars, i per tant també s'entén que es va valorar amb posterioritat.

El cas és que se suposa que hi ha còpies en encara més bon estat, però no s'han posat a la venda. Si amb un 8 es va vendre per més d'un milió de dòlars el 2010, què passaria ara si el propietari no ja d'aquella còpia de 8,5 -que faria un increïble benefici, segur, respecte a la inversió inicial-, sinó els de les còpies de 9, el posessin a la venda? Doncs que es calcula que passarien a ser el número 1 de la llista sense cap mena de dubte, perquè sembla que serien els còmics més valorats de la història.

La força dels personatges torna a quedar clara amb aquest número 15 d'Amazing Fantasy, la primera aparició de l'Spider-man, d'agost de 1962.

No cal discutir ara sobre aquest 9,6 atorgat el 2011, però tenia l'avantatge de ser de l'anomenada Edat de Plata dels còmics, la que va començar als anys 60. Per tant, pot ser que la seva conservació es mereixi aquesta puntuació. De tota manera, si volem saber el preu d'aquest còmic que s'endú la plata -mira-la, torna a sortir!-, es va vendre en una subhasta per 1,1 milions de dòlars.

L'antiguitat d'un còmic respecte a la seva conservació es té en compte en donar-li el valor, com podem veure en les dues posicions immediatament posteriors, de més de mig milió de dòlars i de més d'un milió, que pertanyien a l'Edat d'Or. Així, que un còmic de tants anys després -i per tant amb aquest avantatge en la conservació- estigui en segona posició té un mèrit brutal.

I com ja devíeu esperar, el còmic més car de la història és el número 1 d'Action Comics, de juny de 1938, amb el debut d'en Superman. És el còmic més antic dels que hem vist, també. I per això és aquí, si apliquem la lògica.

Amb una puntuació de 9, es va vendre el 2014 per -ara sí, agafeu-vos fort- 3.207.852 dòlars a eBay. Deixa en gairebé res els 2.161.000 dòlars que es van aconseguir el 2011 per una altra còpia de 9, i en total consta que se n'han venut, comptant aquestes dues, quatre d'aquests còmics per més d'un milió.

Per cert, sembla que existeix una còpia del primer número d'Action Comics que pertanyia originalment a l'esmentat Church, però que el seu propietari no l'ha fet valorar. Se li atorga simbòlicament un 9,2, i si hem de fer cas dels càlculs sobre la duplicació del preu cada 0,2 punts estaríem parlant de més de 6 milions de dòlars.

Font principal: Cbr.com

Font secundària (amb noves informacions que modificaven la llista): Bleedingcool.com

Cinema: Spider-man Homecoming

No em fa cap gràcia quan una franquícia que m'agrada pateix el que es coneix com a reboot. Es reinicia, s'esborra el que s'havia dit fins ara i se'n fa una nova versió. No en sóc fan, ja us ho dic ara. I amb les aventures cinematogràfiques de l'Spider-man ja en portem dues.

M'agrada la trilogia protagonitzada per en Tobey Maguire entre 2002 i 2007, i trobava innecessari que el 2012 haguessin de rellançar la saga amb un nou film, The Amazing Spider-man, protagonitzat per l'Andrew Garfield... que al final em va agradar molt, igual que la seva seqüela, The Amazing Spider-man 2 (2014). 

Però el que m'ha tret de polleguera és que molt poc després s'anunciés un altre reboot, encara que està comercialment justificat: quan van començar les pel·lícules de l'Spider-man i els X-Men no existia Marvel Studios i les va fer Sony Pictures, però ara Marvel Studios existeix, ha creat el seu Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) i volia recuperar els personatges que pertanyen als còmics de l'editorial.

No és casualitat que la nova pel·lícula, dirigida per en Jon Watts, es digui Spider-man: Homecoming, perquè el personatge "torna a casa" en més d'un sentit: el figurat, perquè Marvel i Sony ara comparteixen els seus drets, i el literal, en tornar de la seva breu aventura amb els Avengers a Captain America: Civil War (2016), en què vam tenir un tast d'aquest nou Spider-man.

Aquest nou Peter Parker (Tom Holland) és més proper al dels còmics en el seu sentit de l'humor, però també més jove, amb 15 anys, i a més és profundament inexpert, irreverent, indisciplinat i temerari, per al meu gust una mica massa. 

Els altres Spider-men (sí, "men") anaven a l'institut en començar les respectives sagues a la pantalla gran, però eren més seriosos i, si bé això els separava de la versió més típica del personatge als còmics, lligava més amb els traumes que havien viscut, com l'orfandat i la mort del seu oncle Ben, qüestions que a Homecoming s'obvien, entenc que perquè es donen per sabudes per part del públic. En part aquesta decisió m'agrada perquè és un reconeixement del llegat de les cintes anteriors, però també contribueix a donar a la pel·lícula un to encara més lleuger.

Continuant amb el reconeixement del que s'havia fet abans, aquest cop no ens posen els típics Follet Verd, Octopuss o Llangardaix, sinó que es recorre a un enemic clàssic, però pel que tenia entès -no sóc cap gran expert en Spider-man- més aviat de segona, interpretat en la seva identitat civil, Adrian Toomes, per un Michael Keaton tan gran com sempre, aquí en el paper de traficant d'armes fetes amb tecnologia Chitauri obtinguda il·legalment.

Com a curiositat, a més que el dia anterior de veure la pel·lícula havia vist The Founder, que protagonitza magistralment, no podia evitar pensar en Birdman, el film que li va retornar la fama que es mereixia i que li va proporcionar un Globus d'Or i una nominació a l'Oscar. Allà també feia, en certa manera, d'home volador.

I és que es tracta del Voltor, amb un aspecte força diferent del que li coneixem dels còmics -almenys els clàssics-, i realment poderós gràcies a l'esmentada tecnologia, que posa contra les cordes l'Spider-man fins a un punt que és a l'alçada dels grans enfrontaments de les pel·lícules de Sony i que ens proporciona moments èpics.

Però és el més interessant de la història, una enemistat clàssica amb component sorpresa. No és una pel·lícula de creixement del protagonista, ni és gaire profunda en general. A més, per tal de caracteritzar-lo hem de suportar unes escenes topiquíssimes d'institut nord-americà en què, com no podia ser d'una altra manera, hi ha la noia teòricament inabastable, la Liz (Laura Harrier), una festa i les dinàmiques de bullying a què ja estem tan acostumats, amb l'inevitable Flash Thompson (Tony Revoloni). Se'n salva, però, el graciós "col·lega" d'en Peter, en Ned (Jacob Batalan). Un repartiment molt multiètnic, per cert.

Per cert, esmento també la Marisa Tomei -que ja havia sortit a Civil War- com a joveníssima Tieta May (l'actriu té 52 anys, però molt ben portats, i continua la tendència a rejovenir el personatge en cada encarnació) i en Kenneth Choi, que fa de director Morita i llegeixo -no me n'havia adonat, és clar- que representa que és descendent d'en Jim Morita, un dels membres dels Howling Commandos, companys del Capità Amèrica a la pel·lícula de 2011, i que el mateix Choi havia interpretat allà i en un episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

Em consta que, en general, està agradant -després sortirà gent dient que no val res, com ha passat amb totes les pel·lícules de superherois fins ara-, però per una vegada estic al costat contrari i he de dir que no m'ha convençut gaire. 

Trobo que és una pel·lícula que depèn massa de la relació del protagonista amb els Avengers, ens recorden constantment que els coneix i que hi ha col·laborat, amb força presència d'en Tony Stark i en Happy Hogan, i el pòster espanyol, el que he posat al principi, ho fa d'una manera exagerada i, si se'm permet, poc atractiva des del punt de vista del disseny. 

Els minuts finals de la pel·lícula em fan tenir esperança en què, tot i agradar-me menys que els altres Spider-men de cine, segurament les seqüeles no patiran aquest mal, però de moment Spider-man: Homecoming, tot i que és força entretinguda i espectacular, penso que és una barreja estranya de reboot respectuós amb el llegat, spin-off dels Avengers i reinvenció d'un personatge i un univers que no ho necessitaven. 

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 

Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.

En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats. 

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 

I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.

Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.

Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que es tracti el tema de les víctimes col·laterals

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé

En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses

Cinema: The Avengers

Ja he vist, i he trigat una mica, The Avengers, una de les pel·lícules més esperades pels lectors de còmics de superherois dels últims anys. Després de repassar Iron Man i The Incredible Hulk (2008), Iron Man 2 (2010) i Captain America: The First Avenger (2011), i haver vist un cop (suficient) Thor (2011), arribava el moment de veure la pel·lícula que els reunia tots en un projecte de la Marvel que tenia uns quants anys d'existència.

Marvel Studios culminava doncs, aquest 2012, la idea de portar al cinema una reunió de superherois que ja fa dècades que existeix als còmics. Els Avengers es podien veure en pantalla gran per primera vegada i es feia després de construir els seus personatges amb paciència durant els darrers quatre anys, si no comptem Hulk (2003).

Només hi havia una excepció, que és la d'en Hawkeye, interpretar per en Jeremy Renner i sense pel·lícula pròpia ni cap aparició prèvia en cap de les anteriors pel·lícules que han anat formant un Univers Marvel cinematogràfic. És, per aquest motiu, el personatge amb menys profunditat de la plantilla, tot i que se suposa que l'anirem coneixent més en el futur, encara que només sigui a la seqüela d'aquest film, probablement per al 2015.

També ens presentava un personatge conegut dels còmics de l'editorial dels Estats Units, la Maria Hill, que té l'aspecte i la veu de la Cobie Smulders, cara molt coneguda perquè és la Robin Scherbatsky de How I met your mother. Tot i així The Avengers és una pel·lícula sobre aquest grup de superherois i no sobre l'agència S.H.I.E.L.D., de manera que és un paper petit. 

Tampoc no havia tingut pel·lícula pròpia la Black Widow, interpretada per la Scarlett Johansson, però sí que s'havia presentat a Iron Man 2. Personalment em preocupava que fos un personatge poc important dins el grup i que quedés empetitida en un film d'aquestes característiques, però per sort té els seus moments de glòria i demostra les seves habilitats en la lluita cos a cos i les tècniques interrogatòries. 

La Black Widow i en Hawkeye se sumen als més coneguts i importants Capità Amèrica (Chris Evans), Thor (Chris Hemsworth), Iron Man (Robert Downey Jr.) i Hulk (Mark Ruffalo) i tots junts conformen un grup de 6 superherois que s'ha d'enfrontar a una amenaça d'un altre món (no alienígena, sinó d'un altre món) en una trama que és una mena de continuació de Thor. El resultat és un film espectacular en tots els sentits, èpic i divertit en molts moments (gràcies a l'humor de l'Iron Man, sobretot), que tot i que no he llegit gaires còmics dels Avengers considero que és fidel a la seva idea, el seu esperit, i entenc que hagi agradat a la majoria dels seus fans.

A banda de l'esmentada amenaça, un dels problemes a què s'enfronta el nou equip és precisament la formació d'un grup de superherois amb fortes diferències de caràcter i un ego de la mida d'un campanar. Això provoca combats entre els nostres ídols del còmic abans que s'adonin de la necessitat d'unir les seves forces contra l'enemic comú, idea que els intenta transmetre l'ideòleg de tot plegat, un Nick Fury (Samuel L. Jackson) que té els seus propis i qüestionables plans i que hem vist en gairebé totes les altres pel·lícules amb l'objectiu d'anar reunint el grup.

Un dels problemes és, lògicament, la immensa dificultat de contenir la ira d'en Hulk quan el doctor Banner perd els papers i es transforma en el Gegant Verd en contra de la seva voluntat. Però què passa quan ho fa per voluntat pròpia? Doncs que esdevé un poderosíssim aliat. 

Pel que fa a l'argument i sense entrar en spoilers, com he dit abans es reprèn una història que començava a Thor, la pel·lícula i el personatge que personalment m'interessaven menys de tot el conjunt, i per això penso que m'ho podria haver passat millor amb un film que, tot i així, em va divertir força i vaig trobar molt ben fet. 

No era cap sorpresa, però, ja que totes les pel·lícules prèvies ens preparaven per a The Avengers amb escenes dins els crèdits (o al final d'aquests) que donaven pistes no només sobre la seva reunió com a grup, sinó també, en el cas de Thor, per on podrien anar les coses, bàsicament amb el retorn d'en Loki (Tom Hiddleston). 

Però això no és un defecte del film dirigit per en Joss Whedon (creador de Buffy: The Vampire Slayer i guionista de còmics), sinó una qüestió de desinterès meu per en Thor com a personatge i el seu entorn farcit de referències a la mitologia nòrdica. El que sí que és empipador és que en Mark Ruffalo sigui el tercer en interpretar en Bruce Banner / Hulk en 9 anys, després de l'Eric Bana i l'Edward Norton, però això no és pas culpa del senyor Ruffalo, que la crítica i el públic han considerat ràpidament com el millor intèrpret del personatge.

Un altre detall del film que m'agradaria destacar és que deixa ben clar que el tabú cinematogràfic a l'hora de destruir fictíciament la ciutat de Nova York, lògic per altra banda després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ja ha estat superat, i de quina manera...

The Avengers és possiblement la millor de les pel·lícules possibles d'aquest grup de superherois després d'anys de preparació i de feina ben feta, la culminació d'una idea que per exemple DC Comics no ha estat capaç de posar en pràctica amb la seva Lliga de la Justícia malgrat que és una companyia propietat de la Warner Bros. i en aquest sentit no hi hauria hagut cap problema a l'hora de coordinar estudis. Pesen més la desigual qualitat entre els nous films d'en Batman i el d'en Superman, el fracàs de Green Lantern i l'aparent impossibilitat de fer pel·lícules de la Wonder Woman i en Flash, per exemple.

 

Marvel ha fet bé la seva feina i això ha donat com a resultat una pel·lícula que ha agradat a gairebé tothom, que ha esdevingut ràpidament la de més recaptació de tota la història i que poden gaudir espectadors de tota mena, però que satisfarà sobretot els fans dels còmics en què es basa i especialment aquells que hagin vist les pel·lícules individuals dels seus personatges i tinguin bagatge en aquest sentit.

A més, podran apreciar que el caràcter dels superherois s'ha mantingut en aquest film conjunt i que cap d'ells no queda a l'ombra dels altres, sinó que tots tenen els seus moments, repartits de manera equilibrada.

De cara al futur i abans de la segona cinta dedicada al grup d'herois més forts del món, com s'acostumen a anomenar, estan previstes Iron Man 3 i Thor 2 per al 2013 i Captain America 2 per al 2014. Paciència.