Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 

Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.

En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats. 

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 

I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.

Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.

Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que es tracti el tema de les víctimes col·laterals

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé

En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses