Cinema: Doctor Strange in the Multiverse of Madness

Fa cinc anys i escaig vaig publicar l'entrada sobre la primera pel·lícula d'un personatge de Marvel que s'ha anat fent el seu lloc a l'Univers Cinematogràfic de la companyia amb petites aparicions i intervencions cabdals, però que fins ara només tenia una pel·lícula en solitari.

Ara, i sense deixar d'interactuar amb altres personatges d'aquest ric univers, les seves aventures tenen una seqüela i ha estat l'última pel·lícula que veuré al cine en moltíssim temps, perquè en qualsevol moment arribarà el meu segon plançó i després tocarà seguir les noves propostes a les plataformes de streaming -i amb les petitíssimes finestres amb què es treballa actualment no serà pas cap gran drama-, de manera que també aquesta serà l'última entrada de la secció Cinema en, com a mínim, mesos.

Doctor Strange in the Multiverse of Madness està dirigida per Sam Raimi, i no pas pel director de la primera entrega, Scott Derrickson, i trobo que és una mica poètic perquè ell va dirigir la trilogia de l'Spider-Man dels anys 2000, referenciada a la recent Spider-Man: No Way Home.

El concepte de multivers a Marvel no és pas nou, ni tan sols al cinema/la televisió, i a la darrera pel·lícula de l'Home Aranya se'n va fer un bon ús, i precisament allà hi va tenir un paper cabdal el Doctor Strange, que aquí s'enfronta a més variants del multivers en una trama que l'afecta més directament.

El film comença amb un espectacular in media res, que dona lloc al cap de poc a una altra escena de lluïment d'efectes especials, monstres digitals i destrucció de la propietat urbana, una anticipació del gran ritme que té al llarg dels seus 126 minuts de metratge.

A partir d'aquí vull avisar que, tot i que es tracta d'una seqüela i que no crec que els 24-25 que llegireu aquesta entrada (creieu-me, són els números aproximats que estic veient sobretot quan parlo de cine) ho feu sense tenir el bagatge corresponent i, probablement, ja l'haureu vist i espereu trobar-hi una opinió per contrastar amb la vostra, un mínim d'spoilers sí que hi  haurà, i en aquest cas no es pot dir allò de "al tràiler s'explica", perquè repassant-lo m'adono que aquell muntatge altera les coses de tal manera que és un film molt diferent del que es pot deduir mirant-ne el tràiler.

El cas és que el protagonista, que també és un dels que van desaparèixer durant cinc anys per culpa d'en Thanos i això ha tingut repercussions a la seva vida privada, viu tranquil·lament al seu santuari de Nova York, però un bon dia té un somni en què intenta ajudar una noia, l'América Chávez (Xóchitl Gómez) a trobar el Llibre de Vishanti, que permet al seu posseïdor fer qualsevol encanteri per derrotar l'enemic. 

Resulta, però, que aquesta noia apareix a la realitat fugint d'un monstre i, després que tant l'Strange com en Wong l'ajudin a derrotar aquesta mena de Shuma-Gorath, els explica que té el poder de travessar el multivers. 

Sempre és recomanable anar a veure les pel·lícules sabent d'on venim, però evitant teories i notícies sobre qui hi surt i qui hi deixa de sortir, i m'alegro d'haver-ho aconseguit en aquest cas. D'acord, va ser perquè em vaig trobar amb què de sobte l'estrenaven i m'havia marxat del cap, però agraeixo la sensació que vaig sentir veient certs cameos i no sabent, fins que ho estava veient en directe, quina seria la implicació d'un personatge com la Wanda Maximoff, la Scarlet Witch, que vam deixar levitant al final de la magnífica minisèrie Wandavision. 

No vull, per si casualment algú que llegeix aquesta entrada vol veure la pel·lícula i encara no ho ha fet, revelar res més al respecte, però recordem que el personatge interpretat per l'Elizabeth Olsen està obsessionada amb una realitat que no és la seva. I no vull dir res més.

Al capdavall, Doctor Strange in the Multiverse of Madness és la història d'una guerra, i això garanteix espectaculars combats plens d'efectes especials i moments èpics i heroics, i aquí hi juguen un paper important els companys mags de l'Strange, i els mestres i els estudiants del santuari de Kamar-Taj, que aquest cop apareix relativament poc en comparació amb el primer film.

Però el multivers en si és un concepte que dona molt de joc, i ens permet gaudir de versions alternatives de les coses que ja coneixem, que és quelcom que sempre funciona si està ben fet, i és el cas. També de versions alternatives dels personatges, i sense voler fer spoilers d'alguna de les sorpreses més interessants, aquest film lliga magistralment universos cinematogràfics que fins ara anaven per lliure o, si més no, que no ens havien volgut dir explícitament que formaven part de la mateixa gran família tot i que en la seva versió original en còmic sí que ho fossin. I ja callo.

A banda de combats, festivals visuals i algun moment estranyament absurd i que frega el ridícul -em venen al cap una de les encarnacions del Doctor Strange i el "combat musical"-, i de tocs de cinema de terror innegables, també és una pel·lícula sobre el dol, el dolor de la pèrdua, l'amor incondicional més enllà del que és raonable, i l'acceptació dels propis errors i de la necessitat de tirar endavant i saber-se perdonar un mateix.

El Doctor Strange ha tingut la seva segona pel·lícula en solitari, ja tocava, i se'ns promet que n'hi haurà almenys una altra, però de moment ha aconseguit, si no ho havia fet ja la primera entrega, provocar el meu interès per un personatge que, a priori, i com he dit molts cops en casos similars, no em cridava gens l'atenció perquè a mi la màgia als còmics de superherois m'avorreix una mica. En cinema, com a mínim, m'està encantant.

 

 

Sèries: Wandavision

Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.

No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.

Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).

Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?

És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.

El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.

És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.

Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.

En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor). 

També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.

Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.

Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.

Cinema: Captain America - Civil War

L'Univers Cinemàtic Marvel (MCU) continua en expansió i ja ha arribat la darrera entrega d'aquestes grans aventures tan interrelacionades que l'aparició d'uns personatges o uns altres en qualsevol pel·lícula, així com la presentació d'alguns de nous, se'ns fa tan natural com quan passa als còmics, i si a més els films estan agradant tant a la majoria dels espectadors, podem dir sense por d'equivocar-nos que Marvel ha aconseguit l'objectiu: enriquir-se, sí, però també traslladar a la gran pantalla l'esperit dels seus còmics més populars, no només en termes argumentals, sinó també en un sentit narratiu. 

Ho demostra com mai la tercera pel·lícula del Capità Amèrica, anomenada Captain America: Civil War, tot i que després de diversos films individuals d'alguns dels personatges que hi apareixen i de les comunes The Avengers i Avengers: Age of Ultron ja no es pot entendre, ni es pretén, cap pel·lícula sense com a mínim referències als altres personatges.

I aquesta és, en realitat, una pel·lícula dels Avengers. Però és clar, m'imagino que per qüestions de màrqueting i perquè la segona entrega cinematogràfica de les aventures del grup de superherois més poderós i popular de la història del còmic és encara recent, interessava més etiquetar-la com la tercera del Capi. A més, als còmics, la saga Civil War donava molt de protagonisme a l'Steve Rogers, i els altres personatges -molts més que els que veiem en un film que també n'està farcit- hi juguen un paper secundari, de manera que era fàcil associar la guerra civil del títol a un dels seus protagonistes més destacats, i com que l'altre ja té 3 pel·lícules en "solitari", tot plegat esdevé força lògic.

En fi, argumentalment parlant Captain America: Civil War no està basada en la saga del mateix nom de 2006-2007, sinó que hi està inspirada. Hi ha coses molt importants que canvien notablement, i no s'ha amagat, i és normal i comprensible: a la versió original en paper la trama girava al voltant del mateix, que era el debat sobre si calia que els superherois estiguessin controlats. 

Un debat sorgit d'una important relliscada que havia causat la mort de molts civils, i en aquest sentit, tot i que explicat d'una altra manera, el film té el mateix punt de sortida. Molt lògic, versemblant i lloable, perquè ens fem un tip de veure destrosses provocades pels combats que protagonitzen els nostres herois contra els brivalls més poderosos, però no s'acostuma a tractar la qüestió dels danys "col·laterals". 

I controlats significa també, als còmics, registrats oficialment, amb la revelació d'identitat que hi ha implícita en una cosa així. Un tema dramàtic i impactant als còmics que a la pel·lícula, com que gairebé des del principi es coneix la identitat de gairebé tots els personatges, no tenia sentit, de manera que s'ha deixat de banda.

La història no se'n ressent, perquè al capdavall el tema és un debat en què no tot és blanc o negre, i trobarem arguments a favor d'una posició i de l'altra. Nosaltres i també els personatges que en més o menys mesura malden per prendre una decisió i s'alineen al voltant d'un dels dos representants de cada filosofia.

Per una banda, el conservador Tony Stark (Iron Man) està d'acord amb els governs d'arreu del món, que volen que els éssers amb superpoders (o superarmadures) es facin responsables dels seus actes i segueixin els dictats dels polítics a l'hora de dur a terme les missions, i per l'altra l'Steve Rogers (Capità Amèrica) defensa, fidel als seus valors de sempre, la llibertat absoluta, i és que el seu hiperpatriòtic nom i el disseny del seu uniforme no ens han de fer pensar que es tracta d'un personatge al servei del govern, ans al contrari: ell està a favor dels valors honorables amb què creu que es van fundar els Estats Units. 

A partir d'aquí, el drama està servit: veurem un grup dividit, dos bàndols enfrontant-se, dubtant, fent sacrificis... tot plegat amb la complicació que representa que un nou enemic mogui els fils de l'enfrontament des de l'ombra i que un dels personatges, l'interessantíssim Bucky, generi tanta discòrdia i també ens faci tenir sentiments contradictoris.

Cal destacar que, tot i la potència dels equips, formats per personatges que coneixem bé, es recluten herois nous, que fins ara no formaven part dels Avengers -almenys a les pel·lícules-, com l'Ant-Man i un nou Spider-man joveníssim que és la presentació oficial de l'Spider-man de Marvel Studios, després d'un acord que es va conèixer fa molts mesos, segons el qual Fox podria continuar fent films del personatge però Marvel també tindria dret a explotar cinematogràficament el que, en origen, és seu. Com a nova incorporació tenim també en Black Panther, que tindrà pel·lícula individual en el futur.

Repassat l'argument sense spoilers, només em queda dir que Captain America: Civil War és una pel·lícula, com no podria ser d'una altra manera, espectacular, trepidant i fins i tot emocionant. Són 147 minuts que es fan curts i que són només el pròleg del que ha de venir en els propers anys, sens dubte marcats per les conseqüències de que passa aquí. 

A favor:

-Espectacular, plena d'acció i molt entretinguda

-La introducció dels nous personatges i l'aprofundiment en els que ja coneixíem

-Que es tracti el tema de les víctimes col·laterals

-Que s'hagi sabut fer una versió molt diferent de la Civil War dels còmics i que també hagi sortit bé

En contra:

-Personalment, el nou Spider-man no em convenç tant com el de l'Andrew Garfield, que espero que visqui noves entregues amb la Fox, independents de tot això, després de dues pel·lícules molt bones

-Fent balanç, el desenllaç de tot plegat no és tan tràgic com als còmics, que més enllà de la col·lecció principal tenien ramificacions en d'altres, on passaven coses molt grosses

Cinema: Avengers - Age of Ultron

A diferència del que va passar amb el debut cinematogràfic dels Avengers, el 2012, aquest cop he vist la seqüela el dia de l'estrena, i després dels nous films individuals dels personatges i les sèries de televisió que hi estan relacionades el cert és que en tenia moltes ganes.

Així, doncs, em disposo a donar la meva opinió d'un film que, ja ho avanço, no sé si trobo millor o pitjor que el primer, però que té molts punts forts especialment en aspectes que afavoreixen l'equilibri i en d'altres que s'acostumen a oblidar.

Avengers: Age of Ultron, que a casa nostra s'ha estrenat un dia abans que als Estats Units, arrenca amb l'assalt a una base de Hydra descoberta per S.H.I.E.L.D., com es podia veure a l'episodi de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D. emès immediatament abans de l'estrena de la pel·lícula.

Reprèn una situació que ve de la primera pel·lícula i alhora un tema, el de l'experimentació amb humans per part de l'agència d'inspiració nazi, que enllaça amb l'esmentada i exitosa sèrie televisiva. Aquí s'acaben les connexions, però, perquè encara que m'hauria agradat molt no hi ha cap cameo dels personatges de la cada cop menys petita pantalla, llevat del baró von Strucker i d'altres que ja fa temps que apareixen en els dos formats, com en Nick Fury (Samuel L. Jackson) i la Maria Hill (Cobie Smulders).

No és un defecte en si mateix, sinó una petita decepció personal, per tant no l'hi tindrem en compte. Deia més amunt que té molts punts forts, ja no en aspectes importants com la trama, sinó en l'increment dels moments de descans, gairebé civils, que sempre agraden als fans, o en divertits gags disseminats per la pel·lícula, aspectes que ajuden a digerir les enormes quantitats d'acció de vegades gairebé caòtica que, en el fons, són l'atractiu més gran del film.

Però tot plegat no és res més que la proverbial calma que precedeix la tempesta, cap sorpresa en aquest sentit. I la tempesta és de les bones, perquè aquesta vegada l'enemic a què s'han d'enfrontar els Avengers, superada la qüestió de Hydra, ve de dins. 

Es tracta de l'Ultron (James Spader), el fallit resultat de l'experimentació amb intel·ligència artificial per part d'un Tony Stark que, en actuar pel seu compte, pràcticament destrueix el grup tot sembrant la desconfiança mútua entre els seus membres.

Si a The Avengers l'enemic venia directament de l'univers d'en Thor, aquest cop el regust és més Iron Man, amb els protagonistes lluitant contra un exèrcit de robots liderats per aquest Ultron disposat a eliminar la raça humana per tal d'aconseguir la seva versió de la pau. No és el primer dolent de còmic en proposar una cosa així, de fet.

El tràiler ens dóna una bona idea del que ens trobarem a la pel·lícula, tot i que, com sempre, no deixa gaire lloc per a les sorpreses. Tanmateix, els seguidors dels còmics del grup de superherois més poderós del món —encara que ho siguin, com jo, a un nivell molt modest— ja saben qui és qui i més o menys què acabarà passant amb determinats personatges.

Parlant de personatges, entrem en un dels punts que més m'han agradat de la pel·lícula. Se'n presenten de nous, amb uns coneixements bàsics del còmic sabem qui són, però hi ha coses interessants des del punt de vista cinematogràfic: en Quicksilver (Aaron Taylor-Johnson, protagonista de Kick-Ass) i la Scarlet Witch (Elizabeth Olsen, germana petita de les bessones Olsen, sí), dos Avengers clàssics, ja havien sortit l'any passat a X-Men: Days of Future Past!

Com ja sabem, l'Univers Cinemàtic Marvel (MCU en anglès) està agafant forma d'una manera més que lloable, tot surt rodat, però hi ha algunes franquícies que al cinema pertanyen a la Fox, com són Els 4 Fantàstics, l'Spider-man (que ja hi ha un acord per tal que pugui aparèixer també als films dels estudis de la Marvel) i els X-Men, i és per això que la Fox no pot tocar els personatges de Marvel Studios i viceversa. Amb els bessons Maximoff s'ha fet una excepció, ja que són de tota la vida mutants deixebles d'en Magneto... però també, posteriorment, membres dels Avengers.

A banda de la presentació d'aquests dos personatges del país fictici de Sokovia ben carismàtics, que es guanyen la simpatia de l'espectador, un altre encert de Avengers: Age of Ultron és l'aprofundiment en la història dels personatges que no han tingut pel·lícula pròpia. 

Poc a poc s'han de construir, aquests personatges, per tal d'equilibrar-se amb aquells que ja coneixem bé, com són el Capità Amèrica (Chris Evans), l'Iron Man (Robert Downey, Jr.) i en Thor (Chris Hemsworth). Ho han anat fent en petites dosis, però en aquest film guanyen metratge i protagonisme la Black Widow (Scarlett Johansson), en Hawkeye (Jeremy Renner) i en Hulk (Mark Ruffalo), que sí que ha tingut pel·lícules individuals, però amb canvi d'actor cada vegada i amb una primera part gairebé considerada fora del cànon, de manera que també rep aquest tractament privilegiat en la interessant relació amb la Black Widow, tant en la seva forma verda i musculada com en la de l'introvertit físic Bruce Banner.

Pel que fa a la pel·lícula en general, en Joss Whedon ens torna a oferir espectacle en estat pur, entreteniment de més de 2 hores i 20 minuts (cal veure els crèdits, com sempre) que semblen 1 hora i mitja, i un grapat de combats tan poc respectuosos amb l'entorn —edificis, vehicles i, sobretot, població civil— que ens fan preguntar-nos, exagerant una mica, si el resultat hauria estat gaire diferent en cas que els Avengers haguessin deixat fer l'enemic. 

En qualsevol cas, el ritme és l'ideal per a una pel·lícula d'aquestes característiques, i hauria de satisfer, del tot o parcialment, qualsevol que hagi gaudit amb la primera part i, naturalment, dels films individuals dels personatges que n'han tingut.

A favor:

-Més humor que a la primera part, i li va molt bé. Sovint es veu a venir, però fa gràcia de totes maneres

-En Thor i l'Iron Man fardant de xicota i, per una vegada en aquesta mena de situacions (per desgràcia ho hem de celebrar), fent referència únicament a les seves capacitats intel·lectuals

-L'aparició, encara que sigui en cameo, de diversos personatges secundaris que no esperàvem necessàriament. Es nota, per exemple, l'èxit de la sèrie Marvel's Agent Carter. Pràcticament només hi falten les esmentades xicotes del punt anterior

-Que des del punt de vista temàtic s'acosti més a d'Iron Man, pel tipus d'enemic, i es distanciï una mica de Thor, franquícia que personalment m'atrau menys

-La jugada amb en Paul Bettany, que fins ara no vèiem però sí sentíem com a veu d'en J.A.R.V.I.S. Genial. 

En contra:

-És una apreciació personal, ja ho he dit al principi, però si no havien d'aparèixer físicament, almenys m'hauria agradat sentir els noms d'alguns personatges de Marvel's Agents of S.H.I.E.L.D.

-Que calgui esperar fins al 2018 per a la seqüela, Infinity War, que a sobre es dividirà en dues parts, la segona de les quals prevista per a 2019 

-La destrucció de ciutats i la implícita pèrdua de milers de vides recorda massa els esdeveniments del primer film. Sembla que, ara que ja cou menys la ferida de l'11-S, cal mostrar edificis ensorrats i gent ferida i plena de pols