Si DC no acabava, independentment de la qualitat de les seves pel·lícules, de triomfar al cinema, com a mínim en comparació amb Marvel, a la televisió la cosa es decantava més cap a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman.
No és que Marvel no tingués sèries bones, i les que va fer en col·laboració amb Netflix ho són, i molt. També Agents of S.H.I.E.L.D. Però aquell Univers Cinematogràfic de Marvel tan popular i rendible anava a banda, i faltava que els personatges que coneixíem de la pantalla gran passessin també per la "petita". I no només secundaris. Amb l'anomenada "Fase Quatre" de l'MCU, però, això ja ha començat a passar, i hem pogut veure, a Disney+, la primera de les llargament esperades sèries amb superherois i superheroïnes de les pel·lícules interpretats per les mateixes actrius i els mateixos actors.
Amb el nom de Wandavision, creada per Jac Schaeffer i dirigida per Matt Shakman, es planteja com una minisèrie de 9 episodis que reprèn uns personatges que van ser dels que més van patir amb Avengers: Endgame, la 22a pel·lícula de la coneguda com a Saga Infinity i la que, deixant de banda la posterior Spider-man: Far From Home, tancava el 2019 tota aquella etapa tan i tan popular i teixida des d'Iron Man (2008).
Perquè la parella formada per la Scarlet Witch i l'androide Vision quedava irremeiablement trencada amb els esdeveniments d'aquell film... o no?
És difícil parlar de Wandavision sense revelar gaires detalls de la seva trama i, en fer-ho, rebentar l'experiència de la gent que ha aconseguit -Twitter no ho facilita, les coses com són- mantenir-se verge d'spoilers, de manera que entraré en menys detalls que de costum quan parlo de sèries per tal que aquesta entrada es pugui llegir abans de veure la sèrie.
El cas és que -això no és cap secret- la sèrie adopta el format sitcom, un experiment que altres produccions han fet en capítols comptats, normalment només un, com seria el cas de DC's Legends of Tomorrow o Mr. Robot, però Wandavision s'hi recrea, i encara que, com he dit, no és pas una proposta original, sí que és refrescant dins l'univers Marvel, i manté la curiositat dels espectadors, que gaudeixen de la "broma" mentre es pregunten què és el que està passant i cap a on anem amb els misteris que es van descabdellant poc a poc, a mesura que avança la trama.
És evident que alguna cosa estranya està passant, i triguen alguns episodis a explicar-nos què és exactament, i és llavors quan tot plegat enllaça amb els esdeveniments que coneixíem dels films, però pel camí tenim un seguit de situacions còmiques de comèdia de situació, si se'm permet el lamentable joc de paraules, que juguen amb el coneixement compartit que tenim dels tòpics del gènere al llarg de les dècades i la complicitat dels espectadors de 2021 al respecte.
Prou divertit, però admeto que, personalment, se m'ha fet llarg. Tenia ganes que se sabés per què estava passant tot plegat, i el resultat és, per al meu gust, satisfactori, però triga a arribar.
En fer-ho entren en joc personatges secundaris que, almenys per a mi, són força més interessants que els de la part de sitcom, com són l'agent Jimmy Woo (Randall Park, vist a Ant-man and the Wasp), la pilot de les forces aèries Monica Rambeau (Teyonah Parris) i la doctora Darcy Lewis (Kat Dennings, protagonista precisament de la sitcom d'èxit (d'audiència, no de crítica) i ja acabada 2 Broke Girls, a més que ja havia sortit a les primeres pel·lícules d'en Thor).
També hi coneixem els motius dramàtics de tot plegat, i de pas tenim una picada d'ullet monumental als que hem seguit les pel·lícules de superherois de Marvel també fora dels Marvel Studios, però no vull dir res més al respecte. Simplement s'ha de tenir una mica de memòria.
Wandavision és una sèrie spin-off, podríem dir, però aporta coses, sens dubte. És un bon complement als films dels Avengers i aprofundeix en uns personatges que no van tenir pel·lícula pròpia, i aquí tant l'Elizabeth Olsen com en Paul Bettany es llueixen amb unes interpretacions excel·lents, tant quan han de fer comèdia com quan ens han de commoure amb la seva tragèdia.
Si bé la sèrie no m'ha semblat tan espaterrant com es podia deduir llegint les reaccions de la gent a la ja esmentada xarxa social de Twitter -ai, que dolent que és el hype!-, no negaré que m'ha agradat força i que la recomano sense dubtar-hi ni un segon. Per als fans de Marvel, és clar, sempre és un plaer tornar a veure personatges estimats i gaudir de les referències, els cameos i tot de detalls pensats per als espectadors més atents.
Fa anys vaig dedicar una entrada d'un tipus que ha caigut en desús en aquest blog: la d'una sèrie en marxa, però no temporada a temporada, sinó basant-me en les que hi havia en aquell moment, i sense intenció de tornar a escriure sobre la sèrie.
He de dir, però, que la no continuïtat ha estat més que res perquè no tenia res més a dir, ni es tractava d'una de les meves sèries preferides. Senzillament l'anava mirant, no com una obligació, però tampoc amb excitació. Ara que ha acabat, però, li vull tornar a donar protagonisme un últim cop amb una breu entrada.
Vaig parlar de The Big Bang Theory quan portava 4 temporades en antena, i ho vaig fer amb text més breu del que és habitual en mi quan escric sobre sèries, però també és veritat que en fa 9 anys i llavors m'embolicava menys.
Ja vaig presentar allà els personatges, i tampoc no vull aprofitar ara per parlar d'una manera gaire extensa dels que s'acabaven d'incorporar llavors, però que no tenien la importància que han adquirit després. Tanmateix, és de justícia esmentar la Bernadette (Melissa Rauch), una doctora en microbiologia que va començar com a treballadora de la Cheesecake Factory amb la Penny, i que destaca per la seva veu agudíssima que amaga un caràcter fortíssim amb cops de geni temibles, com pateix la seva parella, en Howard; i l'Amy (Mayim Bialik, la mítica protagonista de Blossom), doctora en neuribiologia, una noia tímida i fora dels cànons de bellesa que esdevé l'única parella que en Sheldon podria tenir, ateses les característiques per les quals tots els espectadors de la sèrie el coneixem, mostrant-li tant d'amor incondicional com paciència per tolerar-lo.
Doncs bé, aquests dos personatges es van incorporar finalment com a coprotagonistes o secundàries molt recurrents, com a mínim, i trobo que sense elles la sèrie no hauria durat tant. Al capdavall, és una sitcom, i per tant cau fàcilment en la repetició de patrons, bromes habituals i la manca d'una gran subtrama.
La vida que aquestes dues noies, juntament amb la veterana Penny, donen a les dinàmiques del quartet de nois frikis, a més de treure'ls de la seva zona de comfort, és, per a mi, un dels punts forts de The Big Bang Theory, i han contribuït de manera indiscutible a que aguantés aquestes 12 temporades, que es diu aviat.
Han estat 12 temporades en què hem seguit el dia a dia d'uns personatges atípics, uns científics aficionats a tot un paquet de productes de fantasia, ciència-ficció i còmics que els feien representar una part de la població abans reduïda a mofes i tota mena de prejudicis, alhora que, precisament en representar-les en una sèrie de tant d'èxit, normalitzaven aquestes aficions.
És veritat que per tal de fer-ho mainstream es fan algunes concessions, es prenen algunes llicències, o es cometen errors, que cadascú ho jutgi com vulgui (jo en vaig parlar aquí), però el resultat final trobo que ha estat bo, per bé que l'abús de la paraula "friki" és quelcom que continua imparable, perquè ara qualsevol que llegeixi algun còmic, miri un parell de sèries i tingui algun ninot ja s'autodefineix així. En fi...
Al llarg d'aquests anys, a banda dels recursos habituals del gènere, hem vist créixer els personatges, madurar els seus protagonistes masculins sense perdre la seva essència gràcies a la influència femenina i també al fet que s'han anat fent grans i s'han enfrontat a diverses situacions laborals, amoroses o familiars, incloent-hi la mort d'algun progenitor i el naixement d'algun nadó.
També s'ha emprat amb mesura l'aparició de famosos, que sempre hi han fet molt bons papers amb què han premiat el públic, i s'ha restat fidel al perfil de cadascun dels personatges, tot i les respectives evolucions, de manera que hem acabat aprenent com reaccionarien davant les coses, i, en el fons, com eren aquestes persones que hem visitat setmanalment durant 12 anys i 279 episodis i que ara, no pas de sobte ni de manera en absolut prematura -potser fins i tot una mica al contrari- se'n van de les nostres vides.
No diré que trobaré a faltar gaire la sèrie, ja he afirmat que no era de les meves preferides, però m'ha entretingut força durant aquests anys i l'hi agraeixo. La recordaré amb afecte, i el seu final va ser sorprenentment emotiu i, per què no dir-ho, rodó.
Després de l'èxit de Cheers, com segurament ja sabeu, va sorgir un spin-off que va agafar un dels seus personatges i va obtenir encara més popularitat que la sèrie original. Estem parlant de Frasier, de la qual segur que, com a mínim, heu sentit a parlar.
Estic convençut que, amb la mateixa intenció, es va idear l'spin-off de Friends que protagonitzaria l'únic personatge que suposo que van veure que tenia històries potencialment interessants pel seu compte, en Joey Tribbiani, però l'experiment no va acabar d'anar del tot bé. Tot i així, va donar per a dues temporades que, encara que mai no faran que Joey formi part de cap llista de sèries imprescindibles ni recomanades, ni tan sols del seu gènere concret, la sitcom, no trobo que sigui una pèrdua de temps.
Sembla que al final de Friends, tot i que no ho recordo, es deia que en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc) se n'anava a l'altra punta del país, a Hollywood, per tal de perseguir el seu somni de triomfar com a actor. I amb aquesta premissa es va crear la seva sèrie en solitari, encara que dels productors de la sèrie original només un, en Kevin S. Bright, s'hi va apuntar. Els creadors de la nova sèrie, per cert, van ser l'Scott Silveri i la Shana Goldberg-Meehan, que va marxar en acabar la primera temporada.
Queda clar des del principi, i aquests abandonaments ho reflecteixen (o ho provoquen, qui sap?), que Joey no és Friends. A la segona temporada, a sobre, les audiències van baixar tant -perquè American Idol li va fer la competència, tot s'ha de dir- que la van acabar cancel·lant i es van quedar sense emetre diversos episodis que a l'estranger sí que es van poder veure a la televisió, així que no és una sèrie que tingués gaire sort, i al final només va durar dos anys, de 2004 a 2006, amb un total de 46 episodis.
Però si oblidem les comparacions i les diferents sorts, el que tenim aquí és una mena de petita continuació de la llegendària comèdia de situació, protagonitzada pel que segurament era l'únic personatge de qui podien continuar traient suc.
En aquesta nova aventura, el simpàtic i faldiller actor italoamericà se'n va a viure a un complex d'apartaments on de seguida fa amistat amb l'Alex Garrett (Andrea Anders), la seva veïna i la persona que li lloga el pis. És advocada i el seu marit, músic, gairebé sempre està de viatge i no se li veu la cara.
En Joey viu amb el seu nebot Michael (Paul Costanzo, vist també a Designated Survivor anys després), un geni que va al prestigiós Institut Californià de Tecnologia, Caltech, i que admira el seu oncle per la seva capacitat de relacionar-se amb les dones, cosa que a ell li falta per culpa de la seva timidesa i la seva personalitat.
En té la culpa la seva sobreprotectora mare, la Gina (Drea DeMatteo, eterna secundària vista a The Sopranos, Desperate Housewives, Sons of Anarchy o Shades of Blue), que al contrari que ell -i com el seu germà- té molt d'èxit amb el sexe contrari, però li manca intel·ligència, que compensa amb "saviesa urbana".
El va tenir quan tenia 16 anys -fet que li amaga durant molt de temps perquè no vol que la menyspreï- i l'ha pujat sola, i no hi ha dubte que l'estima amb bogeria. Per a mi és el personatge més interessant de la sèrie, per cert, i des de la primera vegada que la vaig veure he seguit la pista de l'actriu.
Entre els secundaris, que tampoc no són gaires, tenim la Bobbie Morganstern (Jennifer Coolidge, la mítica mare de l'Stifler d'American Pie), l'agent d'en Joey, que està com un llum, però també el veí pesadet Howard (Ben Falcone) o en Zach (Miguel Ángel Núñez, Jr.), un altre actor company i amic d'en Joey.
És una sitcom, no hi ha grans trames i els tòpics són el pa de cada dia, amb malentesos, embolics amorosos i situacions molt divertides. Dins les limitacions del gènere, però, podria ser una sèrie dolenta, però el cas és que no ho és.
El personatge d'en Joey té molta força i els que l'acompanyen en aquesta nova etapa no substitueixen els seus cinc amics de Nova York, és clar, però tampoc no era necessari. Friends és Friends i Joey és Joey, una és coral i l'altra està més centrada en el seu protagonista, però penso que aquest spin-off és prou fidel a l'estil de la sèrie mare, i que cap fan d'aquella es penedirà de veure aquest petit epíleg.
Començar una sitcom reconec que normalment em fa mandra. Són sèries autoconclusives, sense una trama que s'allarga en el temps, i per tant no m'enganxen tant com per sentir la necessitat de devorar-les. Amb els anys n'he començat algunes que vaig tirant endavant molt poc a poc, sense posar-me mai al dia, mentre que d'altres les segueixo setmana a setmana.
Evidentment hi ha excepcions, comèdies de situació que m'encanten, com Friends, però en general les considero entreteniment per a moments en què no hi ha res més per veure. Ara bé, de vegades sorgeixen agradables sorpreses, com Modern Family, i la que ocupa l'entrada d'avui.
És precisament amb aquesta última que es podria comparar fàcilment Life in Pieces, però resulta que té personalitat pròpia i la semblança amb la sitcom que ha arrasat durant els darrers anys no és tan intensa com ens podria semblar en un primer moment, i llegint-ne sinopsis.
De fet, sí que hi ha semblances, i per exemple aquí (en anglès) ens les remarquen. Però considerar que Life in Pieces és una còpia de Modern Family trobo que és un error. En tots dos casos hi ha uns avis i uns fills amb els seus respectius fills, les històries es divideixen en famílies nuclears i alhora interactuen constantment, però la "imitació" no va gaire més lluny.
Creada per Justin Adler, aquesta sèrie ens presenta episodis dividits sempre en 4 segments o peces -d'aqui el títol-, cadascun dels quals protagonitzat per un dels nuclis de la família, tot i que com he dit més amunt les seves històries s'entrecreuen de manera general i amb freqüència.
Comencem el repàs dels personatges amb el matrimoni més gran, format per en John Short (James Brolin), un pilot d'avió retirat, i la seva dona, la terapeuta Joan Pirkle Short (Dianne Wiest). Formen una entranyable parella d'avis més aviat moderns i actius, que observen orgullosos els seus 3 fills i les famílies que aquests han format.
La més gran, la Heather (Betsy Brandt, vista a Breaking Bad i en alguns capítols de Masters of Sex), és mestressa de casa i està casada amb en Tim Hughes (Dan Bakkedahl), un dentista que vol fer que el seu sogre se senti orgullós d'ell, però es força maldestre i té idees de bomber.
Els seus fills són en Tyler (Niall Cunningham), la Samantha (Holly J. Barrett) i la petita Sophia (Giselle Eisenberg), i aquesta última, amb la seva manera de parlar i actuar força madura, és segurament l'estrella de la família.
El fill mitjà d'en John i la Joan és en Matt (Thomas Sadoski), divorciat que viu al garatge dels seus pares i que a l'inici de la sèrie ha començat a sortir amb la Colleen (Angelique Cabral), una noia que viu amb el seu ex, que encara no ha marxat de la casa que compartien.
En el seu cas els temes principals són les cites dels primers mesos d'una parella, a més de la situació ridícula que representa que en Matt estigui instal·lat en un garatge i no tingui, de fet, casa pròpia.
I el petit és en Greg (Colin Hanks, vist a Dexteri la sèrie de Fargo, a més de conegut per ser el fill d'en Tom Hanks), casat amb la Jen (Zoe Lister-Jones), advocada, i tots dos estrenen paternitat al primer episodi.
Les seves trames giren, naturalment, al voltant de la seva filla, la Lark, i la seva inexperiència com a pares, sense deixar de banda els recursos humorístics que es poden extreure de la vida dels matrimonis.
La gràcia de Life in Pieces és aquesta estructura de petites històries dins un mateix episodi, cadascuna d'elles representada per una paraula de les quatre que formen el títol de cada episodi. Una estructura que dóna una immensa agilitat als capítols, que es fan d'allò més amens, però que està acompanyada per uns guions esbojarrats i interpretacions més que notables d'uns actors que dominen la comèdia, i que en més d'un cas, si ja els coneixíem d'abans, ens demostren que saben canviar perfectament de registre.
Per tant, la recomano perquè dins la gran quantitat de comèdies de situació que podem trobar, ara i en el passat, i malgrat que totes s'assemblen en alguna cosa, Life in Pieces és una proposta una mica diferent que, encara que no sigui del gust de tothom, veure'n un o dos episodis (dels 22 de què ha constat la primera temporada) en el pitjor dels casos esdevé una bona manera de passar amb prou feines tres quarts d'hora.
Els personatges de Friends, i els actors que els interpreten, tenen per sempre un lloc al cor de milions de seguidors de les sèries de televisió nord-americanes (i en general), i és per això que no fa gaire vaig voler veure l'obra més recent d'un d'ells, en Matt LeBlanc, l'inoblidable Joey Tribbiani.
El cicle, però, ha de continuar i ara és el torn d'en Matthew Perry, en Chandler Bing a Friends, que l'estiu de 2012 estrenava i protagonitzava nova sèrie després de petits papers en unes quantes produccions.
La sèrie en qüestió era Go On, les crítiques inicials la deixaven prou bé i les audiències van acompanyar com perquè la cadena NBC, curiosament on s'havia emès Friends, prorrogués els 13 episodis previstos al principi i la convertís en una sèrie de 22 episodis per temporada... que al final és el còmput total de capítols, perquè va ser cancel·lada probablement per la davallada brutal de les audiències, si bé en general la crítica la recomanava prou.
M'emprenya seguir una sèrie i que la cancel·lin prematurament, però aquest cas era diferent, perquè la vaig començar a veure quan això ja havia passat i vaig deduir, encertadament, que per les seves característiques tampoc no em quedaria penjat després de veure'n el darrer episodi, un problema habitual en diversos gèneres televisius, però que no és tan evident en una sitcom com la que ens ocupa. I sí, evidentment em va cridar l'atenció la possibilitat de veure el senyor Perry en una nova sèrie.
Com que es tracta d'una producció molt centrada en els seus personatges i no tant en la trama, en parlaré alhora que en presento els personatges, si us sembla bé. Com a mínim penso que és la millor manera de parlar de Go On, ja que no va acompanyada d'una trama especialment profunda ni s'entendria sense les històries personals de cadascun dels seus membres.
He dit "membres"? Bé, en realitat gira molt al voltant del seu protagonista, en Ryan King (Matthew Perry), un locutor de ràdio que presenta un programa esportiu d'èxit i que va perdre la dona en un accident de trànsit fa uns mesos.
Ell actua amb normalitat i considera que ja pot tornar a la feina, però el seu cap, l'Steven (John Cho, l'altra cara coneguda del repartiment), no hi està d'acord i el fa anar a teràpia de grup, fet que dóna lloc a les escenes que representen la columna vertebral de la sèrie.
En aquestes sessions coneix un grup de personatges que també han patit pèrdues, no en tots els casos de la mateixa naturalesa que la seva, però malgrat el que pugui semblar no és pas una sèrie dramàtica, sinó d'humor. Un humor molt basat en les maneres de ser, pensar i parlar d'un grup de personatges d'allò més divers (i fins i tot sembla que forçadament representatiu d'ètnies i orientacions sexuals).
Tenim per exemple el misteriós senyor K (Brett Gelman), un paio que està sonat i que sempre es comporta d'una manera que incomoda els altres. Tot i així, se'l veu bona persona i és evident que té un cor molt gran. El seu trauma, bàsicament, és desconegut.
L'Owen (Tyler James Williams) és un nano molt tímid que s'anirà obrint des de l'arribada d'en Ryan al grup i que pateix perquè el seu germà va tenir un accident d'esquí i des de llavors està en coma. La brevetat de l'existència de la sèrie va impedir que s'aprofundís més en ell, una llàstima.
No és el cas de la Sonia (Sarah Baker), una boja dels gats que assisteix a les sessions del grup perquè no ha pogut superar la mort d'una de les seves gates. Durant la sèrie veiem com els seus interessos es mouen entre el món felí i el sexe.
Es porta força bé amb la Yolanda Mitsawa (Suzy Nakamura), una nord-americana d'ascendència japonesa que està traumatitzada perquè el seu promès la va deixar pràcticament a l'altar, i que a més troba que tot és massa "sexual". De vegades, però, és ella la que sexualitza coses i situacions que no ho eren.
L'Anne (Julie White), la meva preferida, va a teràpia per la mort de la seva dona i aviat connecta força amb en Ryan, de manera que tots dos formen un petit equip i una bonica amistat que és, segurament, el motiu pel qual m'agrada el seu personatge. Avançada la sèrie arribaran fins i tot a competir per una dona, una convidada especial de la sèrie que no revelaré perquè és més divertit si és sorpresa.
La Fausta (Tonita Castro) és una dona aparentment alegre, feliç de la vida, que no domina gaire l'anglès i que fa veure que no entén el que és el lesbianisme, però darrere d'aquesta capa d'alegria trobem una persona afectada per les morts del seu pare i el seu germà.
Ens en falten dos i els trobem junts en aquesta foto, de manera que perfecte: a l'esquerra tenim en George (Bill Cobbs), que és cec però que no sabem ben bé per què assisteix a les reunions (un altre afectat per la cancel·lació de la sèrie). Encara que no hi veu físicament, hi veu força en un altre sentit i és un pou de saviesa.
A la dreta tenim en Danny (Seth Morris), veterà de l'Iraq amb seqüeles que quan va tornar es va trobar que la seva dona estava amb un altre i fins i tot hi havia tingut un fill. Per a acabar-ho d'adobar, viu amb ella i el seu nou home, però tot i que va a teràpia se'l veu molt feliç i no s'empipa mai.
I evidentment la teràpia la condueix algú, que és la Lauren Bennett (Laura Benanti, nom sospitosament semblant), una dona que en el passat havia tingut els seus propis traumes, en el seu cas relacionats amb el pes, i que els altres veuen com si fos perfecta, però no ho és pas.
Malgrat que en Ryan és vidu des de fa poc, al llarg de la sèrie el veiem lligar no poques vegades, però tot apunta a que en el futur acabarà amb la Lauren. Si més no, és inevitable pensar-ho. Malauradament aquesta qüestió quedarà sempre sense resoldre perquè no hi haurà més temporades de Go On.
M'ha fet gràcia aquesta divertida promoció de la sèrie, incidint en el passat televisiu d'en Matthew Perry tal com a Episodes s'insisteix molt en el pas d'en Matt LeBlanc per la sèrie on tots dos van coincidir. Sembla que els seus personatges de Friends, igual que a la resta del repartiment, els perseguiran per sempre.
Tornant a Go On, ara que hem vist els personatges (esmentaré també, sense foto, la becària Carrie (Allison Miller)) només queda dir que és una llàstima que no durés una mica més, però que val la pena, no ens quedem amb la sensació que ens han pres el pèl i és un cas excepcional en què, malgrat la prematura cancel·lació, recomano veure-la. No us en penedireu.
El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades).
Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.
Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.
Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.
Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?
La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.
Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.
En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.
Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.
Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.
A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.
A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.
Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.
El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.
També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.
Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.
Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.
Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.
I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.
Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.
Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.
I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.
Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.
No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?
A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.
La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.
I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.
Em complau fer una entrada sobre una sèrie que he pogut seguir des del primer dia que es va emetre. Normalment faig cas de les recomanacions de gent del meu entorn o bé m'atrauen les bones crítiques dels entesos, però en aquest cas ho confesso des del principi: volia veure New Girl des que, estant a Nova York, vaig descobrir als cartells de Times Square que la Zooey Deschanel tindria una sèrie pròpia.
Sempre és arriscat aficionar-se a una sèrie que comença, sobretot a una sitcom, gènere que no té precisament pocs exponents, però encara que l'haguessin cancel·lat hauria valgut la pena. Però no, no només no la van cancel·lar sinó que contra tot pronòstic va funcionar i aviat es va assegurar els 22 episodis d'una temporada completa i, fa poc, la segona de cara a la propera tardor.
De què va, New Girl? Doncs és una comèdia sobre quatre companys de pis que voregen la trentena d'anys i la seva convivència, marcada des del principi per l'arribada de la Jess Day (Zooey Deschanel), que ha trencat amb el seu xicot després d'enganxar-lo amb una altra. Repassat el punt de partida trobo que és el moment de parlar dels personatges, oi?
La Jess és professora de primària i molt alegre i innocent. Els seus companys trigaran a estimar-se-la, perquè el seu caràcter és una barreja d'adorable i maldestre, que provoca vergonya aliena per les múltiples collonades que diu o fa i la seva capacitat sense límits de fer el ridícul.
Aquest vídeo em fa riure cada cop que el veig. Trobo que encara que no tingués subtítols s'entén perfectament, oi? Si més no l'essencial, perquè al cap i a la fi tot gira al voltant de la paraula "penis". Doncs aquesta és la mena de coses que fa la Jess.
La vèiem discutir amb en Nick Miller (Jake Johnson), un exestudiant de Dret que treballa de bàrman i que també ha passat per una dolorosa ruptura. És pessimista, tirant a covard i s'empipa amb facilitat. Tot i així connecta bé amb la Jess i ens fa pensar que aquests dos acabaran junts. Serà així? Ja ho anirem veient.
En Winston Bishop (Lamorne Morris) és exjugador de bàsquet i ha tornat de Letònia després que les coses allà no li hagin acabat de sortir bé. Als Estats Units té molts problemes a l'hora de trobar feina, perquè mai no havia format part d'un món laboral normal i la crisi econòmica actual no hi ajuda pas, com tampoc la seva dificultat per adaptar-se a les tasques repetitives.
Curiosament a l'episodi pilot el personatge negre (les coses com són) era el d'en Coach, interpretat pel conegut Damon Wayans, Jr., però de cara al segon episodi es va dir que havia marxat i havia cedit el seu lloc a en Winston, que era el company de pis original d'en Nick i l'Schmidt. Tot plegat responia al fet que el senyor Wayans tornava a la sèrie Happy Endings, que es renovava per a una segona temporada. Probablement en fer el pilot de New Girl no comptava amb què el pilot d'aquesta acabaria convencent la Fox com per a fer-ne una sèrie, vés a saber.
Continuem: l'Schmidt (Max Greenfield) no té nom de pila, pel que sembla, i és un metrosexual que es veu a si mateix com un seductor, mentre que els altres el veuen com un pallasso. A l'oficina, on és l'únic home, les seves companyes tampoc no se'l prenen seriosament. És l'únic dels nois que se sent realment atret per la...
Cecilia "Cece" Meyers (Hannah Simone), la millor amiga de la Jess, model professional i tot i així amb poca fortuna a l'hora d'aconseguir relacions de llarga durada. És un personatge secundari que no apareix a tots els episodis, però que cada cop passa més temps a casa del quartet protagonista.
A banda dels personatges principals New Girl també en té d'altres, amb papers més petits, que hi afegeixen diversió. És el cas d'en Paul Genzlinger (Justin Long), que és la versió masculina de la Jess, o la Tanya (Rachael Harris), la directora de l'escola de la protagonista. I fins i tot hi ha alguna cara coneguda, com la d'en Dermot Mulroney (La boda del meu millor amic).
Com podem veure al simpàtic opening de la sèrie, la Zooey Deschanel no desaprofita l'oportunitat de cantar, i és que forma part del duet musical She & Him. Ja n'havia parlat a la ressenya de (500) days of Summer.
En fi, m'ha agradat molt aquesta primera temporada de la sèrie i la recomano a tothom, perquè és una sitcom sense riures enllaunats i que té un regust diferent del que estem acostumats a veure. I el que és més important, els seus personatges estan molt ben construïts i es fan estimar ràpidament. Què més es pot demanar? Que la sèrie duri però no tant com per acabar decaient. Això és el que li demano jo, si més no.
