Sèries: This is Us

Quan vaig veure el tràiler d'aquesta sèrie va ser, entre les diverses candidates a sumar-se a la llarga llista de sèries que segueixo, dels que més em van convèncer, dels que més ganes em van fer venir que se n'estrenés el primer episodi i el pogués veure. I veient-lo, segons quins siguin els nostres gustos, sembla que no pugui ser, que aquesta sèrie sobre gent normal i la seva vida diària, sense efectes especials, assassinats o moments constants de tensió, pugui enganxar. 

Però jo tinc gustos molt diversos, i m'agrada també el sentimentalisme, cosa que This is Us, creada per en Dan Fogelman, té de sobres, com anem veient capítol rere capítol. Ara que ha acabat la seva primera temporada, i amb un èxit que ha fet que se l'hagi renovat com a mínim per dues més, en vull parlar.

Estrenada per la cadena NBC i amb un total de 18 episodis per temporada, es tracta d'una sèrie que busca commoure amb la majoria de les seves escenes, tant en un sentit com en l'altre.

És un drama, sens dubte no pas una comèdia -encara que hi ha moments per als somriures-, i apel·la a la nostàlgia en mostrar-nos diverses etapes, amb salts endavant i enrere en el temps en general ben identificables -com més avança la sèrie més fàcil ens resulta saber a quin moment pertany cada escena, sempre entre 1980 i el present-, de la vida d'una família amb la que ens podem més o menys identificar, per bé que mai al 100% per les particulars característiques i la localització. Continuo tenint la teoria, no sé quanta gent m'hi acompanya, que el títol és un joc de paraules i podria significar, també, "This is U.S.".

Els protagonistes són els Pearson, una família formada per la Rebecca (Mandy Moore, vista a A walk to remember), en Jack (Milo Ventimiglia, vist a Herois i Gilmore Girls) i els seus fills Kate, Kevin i Randall, dels quals no poso qui els interpreta perquè durant la infantesa i l'adolescència els veiem amb diverses cares.



El tràiler ens posa bastant en situació, però per si de cas, la premissa és que els tres fills que tenen la Rebecca i en Jack no són els mateixos tres que hi havia a la panxa d'ella, sinó que el tercer és adoptat, després que en perdessin un durant el part i decidissin donar una oportunitat a en Randall.

Això permet que la sèrie toqui temes com l'adopció i la qüestió racial, però no seran els únics problemes que contribuiran a donar a This is Us aquest to dramàtic però ensucrat i estranyament agradable. No és una sèrie amb girs de guió i tensió màxima, ja ho he dit, però sí que hi ha cops d'efecte d'una altra mena, i té alguna cosa que enganxa. El millor, però, és que no es tracta d'un culebrot, tot i que podria haver-ho estat. Passem, doncs, a repassar els personatges principals.

En Jack és un tros de pare, un home que s'ha esforçat per guanyar-se la vida i mantenir la seva família, i que a més ha pogut estar al costat dels seus fills sempre que l'han necessitat. També és un marit atent.

Però això no vol dir que no hagi tingut moments més baixos, amb depressió, alcoholisme temporal, i el seu matrimoni també ha passat per discussions i problemes, com és natural. La seva influència en els fills és notable.

Per la seva banda, la Rebecca s'ha vist obligada, també perquè els 80 eren una altra època, a abandonar qualsevol projecte personal per fer de mare les 24 hores del dia, i encara més quan de sobte passa a ser-ho de tres nadons, que esdevenen nens i després adolescents.

Un gran secret que va decidir mantenir en el seu moment s'ha anat convertint en una bola de neu cada cop més grossa i al present li esclatarà a la cara.

Els Pearson van donar als seus fills una infantesa més que bona, però això no garanteix una adolescència i una vida adulta feliç, com veurem en els tres casos.

Un d'ells és el de la Kate (Chrissy Metz), que pateix una considerable obesitat a causa de la seva addicció al menjar. Per a mi és un dels personatges més interessants i tot un encert de la sèrie, perquè tot i que es mostra la seva voluntat de perdre pes també es normalitza el fet que una persona obesa pot ser perfectament atractiva i alguna cosa més que "la grassa".

El seu germà biològic, en Kevin (Justin Hartley), és tot el contrari en aquest sentit: amb un físic agraciat, triomfa en una sitcom fent de Manny, és a dir un nanny masculí, però la troba absurda i decideix deixar-la per dedicar-se a alguna cosa amb més profunditat artística.

Ell mateix s'ha acostumat a ser superficial i comptar amb el seu físic, però està molt unit a la seva germana i poc a poc va polint també la seva personalitat.

Per la seva banda, en Randall (Sterling K. Brown) és un professional d'èxit, es guanya bé la vida i té una bonica família -els seus germans, però, continuen solters als 36-, però tampoc no està exempt de problemes i traumes.

Un d'ells és que té una feina molt estressant, on cada error esborra tots els encerts, però sobretot el que el preocupa últimament és trobar el seu pare biològic, cosa que aconsegueix al primer episodi.

Personalment el meu personatge preferit, en William (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i en uns quants papers secundaris en diverses produccions) és el pare d'en Randall i un drogoaddicte en recuperació, però també té càncer terminal.

En Randall el volia trobar per cantar-li les quaranta per haver-lo abandonat quan acabava de néixer, però se'n compadeix i el convida a passar uns dies a casa seva i conèixer la seva família. Amb això es crea una dinàmica que esdevé una de les relacions més boniques de la sèrie.

Perquè This is Us és això: una sèrie sobre relacions. De tota mena: amoroses, paternofilials, fraternals... És una sèrie sobre la família i les diverses configuracions que aquesta pot tenir. Sobre els encerts i els errors, sobre els traumes, els problemes que cal solucionar, aquelles espines clavades...

Tot plegat es podria haver fet de manera que fos un culebrot més, però la particular sensibilitat de la sèrie fa que no caigui en aquest parany i ens atrapi amb altres mètodes, estils i tipus de trames. De les coses més interessants que hi ha a la televisió actualment.

Sèries: Go On

Els personatges de Friends, i els actors que els interpreten, tenen per sempre un lloc al cor de milions de seguidors de les sèries de televisió nord-americanes (i en general), i és per això que no fa gaire vaig voler veure l'obra més recent d'un d'ells, en Matt LeBlanc, l'inoblidable Joey Tribbiani. 

El cicle, però, ha de continuar i ara és el torn d'en Matthew Perry, en Chandler Bing a Friends, que l'estiu de 2012 estrenava i protagonitzava nova sèrie després de petits papers en unes quantes produccions. 

La sèrie en qüestió era Go On, les crítiques inicials la deixaven prou bé i les audiències van acompanyar com perquè la cadena NBC, curiosament on s'havia emès Friends, prorrogués els 13 episodis previstos al principi i la convertís en una sèrie de 22 episodis per temporada... que al final és el còmput total de capítols, perquè va ser cancel·lada probablement per la davallada brutal de les audiències, si bé en general la crítica la recomanava prou.

M'emprenya seguir una sèrie i que la cancel·lin prematurament, però aquest cas era diferent, perquè la vaig començar a veure quan això ja havia passat i vaig deduir, encertadament, que per les seves característiques tampoc no em quedaria penjat després de veure'n el darrer episodi, un problema habitual en diversos gèneres televisius, però que no és tan evident en una sitcom com la que ens ocupa. I sí, evidentment em va cridar l'atenció la possibilitat de veure el senyor Perry en una nova sèrie. 

Com que es tracta d'una producció molt centrada en els seus personatges i no tant en la trama, en parlaré alhora que en presento els personatges, si us sembla bé. Com a mínim penso que és la millor manera de parlar de Go On, ja que no va acompanyada d'una trama especialment profunda ni s'entendria sense les històries personals de cadascun dels seus membres.

He dit "membres"? Bé, en realitat gira molt al voltant del seu protagonista, en Ryan King (Matthew Perry), un locutor de ràdio que presenta un programa esportiu d'èxit i que va perdre la dona en un accident de trànsit fa uns mesos. 

Ell actua amb normalitat i considera que ja pot tornar a la feina, però el seu cap, l'Steven (John Cho, l'altra cara coneguda del repartiment), no hi està d'acord i el fa anar a teràpia de grup, fet que dóna lloc a les escenes que representen la columna vertebral de la sèrie.

En aquestes sessions coneix un grup de personatges que també han patit pèrdues, no en tots els casos de la mateixa naturalesa que la seva, però malgrat el que pugui semblar no és pas una sèrie dramàtica, sinó d'humor. Un humor molt basat en les maneres de ser, pensar i parlar d'un grup de personatges d'allò més divers (i fins i tot sembla que forçadament representatiu d'ètnies i orientacions sexuals).

Tenim per exemple el misteriós senyor K (Brett Gelman), un paio que està sonat i que sempre es comporta d'una manera que incomoda els altres. Tot i així, se'l veu bona persona i és evident que té un cor molt gran. El seu trauma, bàsicament, és desconegut. 

L'Owen (Tyler James Williams) és un nano molt tímid que s'anirà obrint des de l'arribada d'en Ryan al grup i que pateix perquè el seu germà va tenir un accident d'esquí i des de llavors està en coma. La brevetat de l'existència de la sèrie va impedir que s'aprofundís més en ell, una llàstima.

No és el cas de la Sonia (Sarah Baker), una boja dels gats que assisteix a les sessions del grup perquè no ha pogut superar la mort d'una de les seves gates. Durant la sèrie veiem com els seus interessos es mouen entre el món felí i el sexe.

Es porta força bé amb la Yolanda Mitsawa (Suzy Nakamura), una nord-americana d'ascendència japonesa que està traumatitzada perquè el seu promès la va deixar pràcticament a l'altar, i que a més troba que tot és massa "sexual". De vegades, però, és ella la que sexualitza coses i situacions que no ho eren.

L'Anne (Julie White), la meva preferida, va a teràpia per la mort de la seva dona i aviat connecta força amb en Ryan, de manera que tots dos formen un petit equip i una bonica amistat que és, segurament, el motiu pel qual m'agrada el seu personatge. Avançada la sèrie arribaran fins i tot a competir per una dona, una convidada especial de la sèrie que no revelaré perquè és més divertit si és sorpresa.

La Fausta (Tonita Castro) és una dona aparentment alegre, feliç de la vida, que no domina gaire l'anglès i que fa veure que no entén el que és el lesbianisme, però darrere d'aquesta capa d'alegria trobem una persona afectada per les morts del seu pare i el seu germà.

Ens en falten dos i els trobem junts en aquesta foto, de manera que perfecte: a l'esquerra tenim en George (Bill Cobbs), que és cec però que no sabem ben bé per què assisteix a les reunions (un altre afectat per la cancel·lació de la sèrie). Encara que no hi veu físicament, hi veu força en un altre sentit i és un pou de saviesa.

A la dreta tenim en Danny (Seth Morris), veterà de l'Iraq amb seqüeles que quan va tornar es va trobar que la seva dona estava amb un altre i fins i tot hi havia tingut un fill. Per a acabar-ho d'adobar, viu amb ella i el seu nou home, però tot i que va a teràpia se'l veu molt feliç i no s'empipa mai.

I evidentment la teràpia la condueix algú, que és la Lauren Bennett (Laura Benanti, nom sospitosament semblant), una dona que en el passat havia tingut els seus propis traumes, en el seu cas relacionats amb el pes, i que els altres veuen com si fos perfecta, però no ho és pas. 

Malgrat que en Ryan és vidu des de fa poc, al llarg de la sèrie el veiem lligar no poques vegades, però tot apunta a que en el futur acabarà amb la Lauren. Si més no, és inevitable pensar-ho. Malauradament aquesta qüestió quedarà sempre sense resoldre perquè no hi haurà més temporades de Go On.



M'ha fet gràcia aquesta divertida promoció de la sèrie, incidint en el passat televisiu d'en Matthew Perry tal com a Episodes s'insisteix molt en el pas d'en Matt LeBlanc per la sèrie on tots dos van coincidir. Sembla que els seus personatges de Friends, igual que a la resta del repartiment, els perseguiran per sempre.

Tornant a Go On, ara que hem vist els personatges (esmentaré també, sense foto, la becària Carrie (Allison Miller)) només queda dir que és una llàstima que no durés una mica més, però que val la pena, no ens quedem amb la sensació que ens han pres el pèl i és un cas excepcional en què, malgrat la prematura cancel·lació, recomano veure-la. No us en penedireu.

Sèries: Friends

Fa més d'un any vaig redactar una entrada especialment pensada per a despertar la nostàlgia sobre aquesta sèrie, en una secció que em consta que agrada però que per les seves característiques tampoc no pot tenir noves entrades gaire sovint. 

El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades). 

Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.

Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.

Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.

Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?

La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.

Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.

En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.

Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.

Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.

A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.

A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.

Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.

El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.

També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.

Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.

Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.

Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.



I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.

Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.

Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.

I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.



Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.

No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?



A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.

La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.

I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.