Sèries: This is Us (sisena temporada)

S'ha acabat la sèrie que considerava la millor que s'estava emetent actualment a la televisió estatunidenca. Han estat sis temporades excel·lents que, per sort, s'han beneficiat de la confiança de la cadena NBC i del públic, cosa que va permetre que se'n renovessin les temporades en packs de dos i de tres, i que se sabés amb prou antelació que la sisena seria la final, de manera que tot quedés ben tancat i lligat, sense res penjat, a l'aire, inconclús. 

Però, tal com la mateixa història creada per Dan Fogelman s'ha ocupat d'explicar-nos, especialment a la darrera temporada, tot té un final, i cal assumir-lo, pair-lo, i el de This is Us ja ha arribat.

Sovint miro les sèries quan puc, i no és poc habitual que n'acabi les temporades quan ja fa temps que es van acabar, cosa que també es reflecteix en la data de publicació de les entrades que n'escric. No pas amb This is Us, una sèrie que a casa meva passa per davant de tot i que es veu (bé, es veia. Encara m'he d'acostumar a parlar-hi en passat) el dia que toca, i no com Station 19 i Grey's Anatomy, que són plaers culpables. Aquesta és (era) bona de debò.

I com que ho és, espero que l'hàgiu estat mirant. Si no, deixeu de llegir ara mateix i ja hi tornareu, si voleu, més endavant, per comparar impressions, però ara em disposo a parlar de la sisena i última temporada sense seguir la trama fil per randa, però també sense contenir-me pel que fa a spoilers.

La temporada anterior, com és habitual, acabava amb un gir que ens deixava astorats i amb moltes ganes de saber com s'havia arribat a aquell punt. Era una breu llambregada a un futur no gaire llunyà, al dia del casament no d'en Kevin i la Madison, com ens pensàvem, sinó que la núvia era la Kate! 

Això volia dir, doncs, que les coses amb en Toby no acabarien bé, i l'exploració de l'enfonsament del matrimoni Katoby, que se suposava que vivia una etapa feliç amb l'arribada d'una nova filla, i la signatura dels papers del divorci, són un dels temes de la temporada. Al capdavall, hi havia massa diferències i incompatibilitats entre els seus respectius projectes laborals i la criança dels fills, de manera que prenen una decisió que, en aquests casos, és molt dura al principi, però la més sana a llarg termini.

L'esmentat casament també el veiem, i tant, i serà l'escenari d'alguns d'una història en tres episodis més cap al final, en què veiem els punts de vista de cadascun dels Big Three i el que estaven vivint personalment en aquell moment. En qualsevol cas, la Kate torna a trobar la felicitat, i és amb en Philip (Chris Geere), el director de l'escola de música per a invidents on treballa i amb qui, abans d'enamorar-se, havia tingut tantes enganxades, ben al contrari de l'inici de la relació amb en Toby, que havia estat d'allò més suau.

La història d'en Kevin en els capítols del casament gira al voltant del que ha fet durant la nit, perquè la Madison, la seva ex, que ja ha trobat un nou amor per la seva banda, i la Beth, dona d'en Randall, tafanegen i fan teories sobre què ha passat i amb qui. 

Doncs bé, el resultat de tot plegat és que en Kevin, per fi, torna amb la Sophie, després de tantíssims anys d'encontres i desencontres, ara que el timing és correcte en trobar-se tots dos solters i amb ganes de recuperar el temps perdut. Ja era hora, collons. 

D'en Randall, que gairebé podríem dir que és l'ànima de This is Us, i sens dubte el seu intèrpret és el més aclamat i premiat del repartiment, no en parlaré des del punt de vista sentimental perquè ja fa anys que té la cosa resolta.

En canvi, m'agrada molt com han donat temps a en Miguel, la persona que més ha patit per culpa de l'allargada ombra del difunt Jack. Mai podria substituir el primer marit de la Becca, i els fills d'ella no l'hi van posar gens fàcil, però en aquesta temporada té un episodi dedicat a la seva vida, a com es va acabar de rematar l'evolució de millor amic a parella de la Becca -que va ser una cocció lentíssima- i també veiem com, ja als últims anys, se li reconeix la vàlua i el suport enorme que representa per a la gran matriarca, que ja sabem que té Alzheimer des de fa temps.

Fa algunes temporades que sabem que la història acaba al llit de mort de la Rebecca Pearson, ens hi van permetre fer algunes ullades, però amb comptagotes, deixant-nos la mel als llavis. En aquesta, les escenes del futur més llunyà -bé, si no comptem les poques i poc rellevants d'en Jack Jr. d'adult- ocupen la major part dels darrers episodis, de manera que en quedem satisfets.

I amb el cor trencat i el nus a la gola -els que no s'hi resisteixin com jo vessaran llàgrimes, garantit-, en veure com afronten els tres fills de la interessada la constant i cada cop més accelerada decadència física i mental de l'excel·lent mare que els va criar i amb qui cadascun d'ells, de diferent manera, ha tingut una bona relació al llarg dels anys, però amb qui ara volen estar més i millor que mai perquè tots plegats ho necessiten. 

Que la sisena temporada hagi donat més importància al futur, al final de la història, no significa que no hàgim tingut les habituals racions del passat dels germans Pearson, tant en l'etapa infantil com en l'adolescent i la de la primera adultesa, que al capdavall és construcció de personatges i les seves relacions. 

També se n'han beneficiat personatges secundaris com l'esmentat Miguel, la Beth i en Nicky, el vell rondinaire i ermità que es va convertir en el meu personatge preferit des que el van fer debutar amb la sèrie començada i en un dels típics girs argumentals de This is Us.

No sé gaire què més dir. S'ha acabat una sèrie commovedora, com l'he etiquetat més d'una vegada un culebrot amb el punt just d'ensucrament per no arribar a embafar, magníficament interpretat i amb unes trames sempre interessants, que ens parlava d'amor i desamor, i de tornar-se a enamorar, matrimoni, germanor, alegries, tragèdies i, en general, ens donava lliçons de vida sense que semblés que ens les estava donant, sense jutjar, mostrant les imperfeccions dels seus personatges i com aquests les acceptaven sense renunciar a millorar tant com poguessin millorar. I la música d'en Siddhartha Khosla, que acompanyava perfectament cada moment, però que sovint ens anunciava que a l'episodi li quedaven només uns segons de vida, i això, amb aquesta sèrie, sempre era devastador. Estic escoltant-ne la banda sonora mentre escric aquesta entrada i juro que ara mateix, mentre l'acabo, sona la cançó dels crèdits. No he dit que acompanyava perfectament? 

Sèries: This is Us (segona temporada)

Fa gairebé un any exacte publicava una entrada sobre la primera temporada d'una nova sèrie que m'havia generat moltes expectatives i que les havia satisfet amb escreix. 

Es tractava de This is Us, la segona temporada de la qual també tenia moltes ganes de veure i, vet-ho aquí, el temps vola i ja he pogut gaudir dels seus 18 episodis, els mateixos que tindrà la seva tercera temporada, que també tinc ja ganes de veure però, per ara, caldrà ser pacient i dedicar-se a altres coses.

Per resumir les meves impressions generals sobre la primera temporada, que es mantenen a la segona, podem dir que és una sèrie sobre relacions familiars, i els traumes i els problemes que també les famílies aparentment perfectes tenen i que cal solucionar i estan enterrats fins que no es pot evitar afrontar-los. 

És la història d'una família al llarg de -de moment- quatre dècades, amb flashbacks a diferents moments (1980, finals dels 80 i segona meitat dels 90), explicada amb un to tranquil, sense increïbles girs de guió ni maneres de culebrot, però no per això avorrit. This is Us té una sensibilitat especial en la manera d'explicar les coses, i és això el que l'ha fet triomfar entre la crítica i el públic, a més d'aconseguir premis i nominacions. 

Assumint que n'heu vist la primera temporada i que, en cas de voler veure la segona i no haver-ho fet ja suposeu que hi haurà spoilers, continuo. Si no heu vist res de la sèrie, us remeto a llegir l'entrada sobre la seva primera temporada, que no destrossa res, i si de cas ja ens tornarem a veure.

El cas és que la segona tongada d'episodis d'aquesta excel·lent sèrie, com és natural, fa avançar les trames individuals dels personatges, i una d'elles és la d'en Randall (Sterling K. Brown), que després de la mort del seu pare biològic fa una reflexió sobre la seva vida i decideix adoptar un nadó, projecte que després es transforma en el d'acollir una noia adolescent, la Deja (Lyric Ross), que ha tingut una vida molt dura i no està precisament receptiva, encara menys en aquesta casa "de rics" a què ha anat a parar.

Per la seva banda, en Kevin (Justin Hartley), que ha deixat el Manny enrere i ara fa cinema i fins i tot tracta braç a braç personalitats com el gran Sylvester Stallone, entre en una espiral autodestructiva després de lesionar-se en el rodatge, fet que posa de manifest tot allò que duia dins, reprimit, des que era petit, malgrat la façana de paio atractiu i segur de si mateix que ha mostrat sempre, o almenys els altres sempre li han vist.

La realitat és que s'ho ha passat malament durant molts anys, per motius diferents dels dels seus germans, a primera vista més vulnerables, i en aquesta temporada acaba petant i es va perfilant més gràcies als flashbacks a la infantesa i l'adolescència del personatge.

També en aquestes mirades retrospectives aprofundim més en allò que ha fet la Kate (Chrissy Metz en la seva versió adulta) com és ara, tant física com psicològicament, però aquesta temporada en el seu cas va, sobretot, de la relació amb el seu xicot, en Toby (Chris Sullivan), que va molt de pressa, amb plans de casament i un embaràs fallit pel mig. 

És un tema important i relacionat amb el seu passat, perquè la Kate va ser la més traumatitzada per la mort d'en Jack, el seu pare, i és evident que cap home no estarà mai al seu idealitzat nivell.

Però el que quedava pendent a la primera temporada, el com i el quan d'aquesta mort -només se'ns havien ofert petites escenes sobre el funeral-, arriba per fi en aquests episodis, i tot i així es fa esperar i s'hi va acostant fent-nos ensumar la tragèdia i esperant-la en qualsevol acció amb un mínim potencial perillós per al personatge interpretat per en Milo Ventimiglia. 

En saben, els guionistes, de fer-nos desitjar una cosa que en realitat és tràgica i afecta un personatge estimat, però bé, ja ho tenim, ja hem vist les circumstàncies de la seva mort i entenem coses de la Kate que fins ara no enteníem.

La segona temporada de This is Us ens ha explicat moltes coses noves i velles dels personatges, ens els ha fet estimar més i ens ha tocat la patata en més d'una ocasió, però malgrat aquest elevat grau d'ensucrament no és una sèrie que quedi exagerada en aquest sentit, i els tocs de drama i tragèdia hi contribueixen, mantenint-se també dins els límits del que es considera raonable.

El cas és que els agrada deixar-nos amb la mel als llavis, i aquesta vegada ens han ensenyat escenes del futur, de coses que presumiblement veurem a la tercera temporada. Al capítol final d'aquesta segona en surten unes quantes de seguides i que ens deixen amb l'ai al cor, curiosament en tots els casos llevat del d'en Kevin, fins ara l'ase dels cops.

Sèries: This is Us

Quan vaig veure el tràiler d'aquesta sèrie va ser, entre les diverses candidates a sumar-se a la llarga llista de sèries que segueixo, dels que més em van convèncer, dels que més ganes em van fer venir que se n'estrenés el primer episodi i el pogués veure. I veient-lo, segons quins siguin els nostres gustos, sembla que no pugui ser, que aquesta sèrie sobre gent normal i la seva vida diària, sense efectes especials, assassinats o moments constants de tensió, pugui enganxar. 

Però jo tinc gustos molt diversos, i m'agrada també el sentimentalisme, cosa que This is Us, creada per en Dan Fogelman, té de sobres, com anem veient capítol rere capítol. Ara que ha acabat la seva primera temporada, i amb un èxit que ha fet que se l'hagi renovat com a mínim per dues més, en vull parlar.

Estrenada per la cadena NBC i amb un total de 18 episodis per temporada, es tracta d'una sèrie que busca commoure amb la majoria de les seves escenes, tant en un sentit com en l'altre.

És un drama, sens dubte no pas una comèdia -encara que hi ha moments per als somriures-, i apel·la a la nostàlgia en mostrar-nos diverses etapes, amb salts endavant i enrere en el temps en general ben identificables -com més avança la sèrie més fàcil ens resulta saber a quin moment pertany cada escena, sempre entre 1980 i el present-, de la vida d'una família amb la que ens podem més o menys identificar, per bé que mai al 100% per les particulars característiques i la localització. Continuo tenint la teoria, no sé quanta gent m'hi acompanya, que el títol és un joc de paraules i podria significar, també, "This is U.S.".

Els protagonistes són els Pearson, una família formada per la Rebecca (Mandy Moore, vista a A walk to remember), en Jack (Milo Ventimiglia, vist a Herois i Gilmore Girls) i els seus fills Kate, Kevin i Randall, dels quals no poso qui els interpreta perquè durant la infantesa i l'adolescència els veiem amb diverses cares.



El tràiler ens posa bastant en situació, però per si de cas, la premissa és que els tres fills que tenen la Rebecca i en Jack no són els mateixos tres que hi havia a la panxa d'ella, sinó que el tercer és adoptat, després que en perdessin un durant el part i decidissin donar una oportunitat a en Randall.

Això permet que la sèrie toqui temes com l'adopció i la qüestió racial, però no seran els únics problemes que contribuiran a donar a This is Us aquest to dramàtic però ensucrat i estranyament agradable. No és una sèrie amb girs de guió i tensió màxima, ja ho he dit, però sí que hi ha cops d'efecte d'una altra mena, i té alguna cosa que enganxa. El millor, però, és que no es tracta d'un culebrot, tot i que podria haver-ho estat. Passem, doncs, a repassar els personatges principals.

En Jack és un tros de pare, un home que s'ha esforçat per guanyar-se la vida i mantenir la seva família, i que a més ha pogut estar al costat dels seus fills sempre que l'han necessitat. També és un marit atent.

Però això no vol dir que no hagi tingut moments més baixos, amb depressió, alcoholisme temporal, i el seu matrimoni també ha passat per discussions i problemes, com és natural. La seva influència en els fills és notable.

Per la seva banda, la Rebecca s'ha vist obligada, també perquè els 80 eren una altra època, a abandonar qualsevol projecte personal per fer de mare les 24 hores del dia, i encara més quan de sobte passa a ser-ho de tres nadons, que esdevenen nens i després adolescents.

Un gran secret que va decidir mantenir en el seu moment s'ha anat convertint en una bola de neu cada cop més grossa i al present li esclatarà a la cara.

Els Pearson van donar als seus fills una infantesa més que bona, però això no garanteix una adolescència i una vida adulta feliç, com veurem en els tres casos.

Un d'ells és el de la Kate (Chrissy Metz), que pateix una considerable obesitat a causa de la seva addicció al menjar. Per a mi és un dels personatges més interessants i tot un encert de la sèrie, perquè tot i que es mostra la seva voluntat de perdre pes també es normalitza el fet que una persona obesa pot ser perfectament atractiva i alguna cosa més que "la grassa".

El seu germà biològic, en Kevin (Justin Hartley), és tot el contrari en aquest sentit: amb un físic agraciat, triomfa en una sitcom fent de Manny, és a dir un nanny masculí, però la troba absurda i decideix deixar-la per dedicar-se a alguna cosa amb més profunditat artística.

Ell mateix s'ha acostumat a ser superficial i comptar amb el seu físic, però està molt unit a la seva germana i poc a poc va polint també la seva personalitat.

Per la seva banda, en Randall (Sterling K. Brown) és un professional d'èxit, es guanya bé la vida i té una bonica família -els seus germans, però, continuen solters als 36-, però tampoc no està exempt de problemes i traumes.

Un d'ells és que té una feina molt estressant, on cada error esborra tots els encerts, però sobretot el que el preocupa últimament és trobar el seu pare biològic, cosa que aconsegueix al primer episodi.

Personalment el meu personatge preferit, en William (Ron Cephas Jones, vist a Mr. Robot i en uns quants papers secundaris en diverses produccions) és el pare d'en Randall i un drogoaddicte en recuperació, però també té càncer terminal.

En Randall el volia trobar per cantar-li les quaranta per haver-lo abandonat quan acabava de néixer, però se'n compadeix i el convida a passar uns dies a casa seva i conèixer la seva família. Amb això es crea una dinàmica que esdevé una de les relacions més boniques de la sèrie.

Perquè This is Us és això: una sèrie sobre relacions. De tota mena: amoroses, paternofilials, fraternals... És una sèrie sobre la família i les diverses configuracions que aquesta pot tenir. Sobre els encerts i els errors, sobre els traumes, els problemes que cal solucionar, aquelles espines clavades...

Tot plegat es podria haver fet de manera que fos un culebrot més, però la particular sensibilitat de la sèrie fa que no caigui en aquest parany i ens atrapi amb altres mètodes, estils i tipus de trames. De les coses més interessants que hi ha a la televisió actualment.