Fa gairebé un any exacte publicava una entrada sobre la primera temporada d'una nova sèrie que m'havia generat moltes expectatives i que les havia satisfet amb escreix.
Es tractava de This is Us, la segona temporada de la qual també tenia moltes ganes de veure i, vet-ho aquí, el temps vola i ja he pogut gaudir dels seus 18 episodis, els mateixos que tindrà la seva tercera temporada, que també tinc ja ganes de veure però, per ara, caldrà ser pacient i dedicar-se a altres coses.
Per resumir les meves impressions generals sobre la primera temporada, que es mantenen a la segona, podem dir que és una sèrie sobre relacions familiars, i els traumes i els problemes que també les famílies aparentment perfectes tenen i que cal solucionar i estan enterrats fins que no es pot evitar afrontar-los.
És la història d'una família al llarg de -de moment- quatre dècades, amb flashbacks a diferents moments (1980, finals dels 80 i segona meitat dels 90), explicada amb un to tranquil, sense increïbles girs de guió ni maneres de culebrot, però no per això avorrit. This is Us té una sensibilitat especial en la manera d'explicar les coses, i és això el que l'ha fet triomfar entre la crítica i el públic, a més d'aconseguir premis i nominacions.
Assumint que n'heu vist la primera temporada i que, en cas de voler veure la segona i no haver-ho fet ja suposeu que hi haurà spoilers, continuo. Si no heu vist res de la sèrie, us remeto a llegir l'entrada sobre la seva primera temporada, que no destrossa res, i si de cas ja ens tornarem a veure.
El cas és que la segona tongada d'episodis d'aquesta excel·lent sèrie, com és natural, fa avançar les trames individuals dels personatges, i una d'elles és la d'en Randall (Sterling K. Brown), que després de la mort del seu pare biològic fa una reflexió sobre la seva vida i decideix adoptar un nadó, projecte que després es transforma en el d'acollir una noia adolescent, la Deja (Lyric Ross), que ha tingut una vida molt dura i no està precisament receptiva, encara menys en aquesta casa "de rics" a què ha anat a parar.
Per la seva banda, en Kevin (Justin Hartley), que ha deixat el Manny enrere i ara fa cinema i fins i tot tracta braç a braç personalitats com el gran Sylvester Stallone, entre en una espiral autodestructiva després de lesionar-se en el rodatge, fet que posa de manifest tot allò que duia dins, reprimit, des que era petit, malgrat la façana de paio atractiu i segur de si mateix que ha mostrat sempre, o almenys els altres sempre li han vist.
La realitat és que s'ho ha passat malament durant molts anys, per motius diferents dels dels seus germans, a primera vista més vulnerables, i en aquesta temporada acaba petant i es va perfilant més gràcies als flashbacks a la infantesa i l'adolescència del personatge.
També en aquestes mirades retrospectives aprofundim més en allò que ha fet la Kate (Chrissy Metz en la seva versió adulta) com és ara, tant física com psicològicament, però aquesta temporada en el seu cas va, sobretot, de la relació amb el seu xicot, en Toby (Chris Sullivan), que va molt de pressa, amb plans de casament i un embaràs fallit pel mig.
És un tema important i relacionat amb el seu passat, perquè la Kate va ser la més traumatitzada per la mort d'en Jack, el seu pare, i és evident que cap home no estarà mai al seu idealitzat nivell.
Però el que quedava pendent a la primera temporada, el com i el quan d'aquesta mort -només se'ns havien ofert petites escenes sobre el funeral-, arriba per fi en aquests episodis, i tot i així es fa esperar i s'hi va acostant fent-nos ensumar la tragèdia i esperant-la en qualsevol acció amb un mínim potencial perillós per al personatge interpretat per en Milo Ventimiglia.
En saben, els guionistes, de fer-nos desitjar una cosa que en realitat és tràgica i afecta un personatge estimat, però bé, ja ho tenim, ja hem vist les circumstàncies de la seva mort i entenem coses de la Kate que fins ara no enteníem.
La segona temporada de This is Us ens ha explicat moltes coses noves i velles dels personatges, ens els ha fet estimar més i ens ha tocat la patata en més d'una ocasió, però malgrat aquest elevat grau d'ensucrament no és una sèrie que quedi exagerada en aquest sentit, i els tocs de drama i tragèdia hi contribueixen, mantenint-se també dins els límits del que es considera raonable.
El cas és que els agrada deixar-nos amb la mel als llavis, i aquesta vegada ens han ensenyat escenes del futur, de coses que presumiblement veurem a la tercera temporada. Al capítol final d'aquesta segona en surten unes quantes de seguides i que ens deixen amb l'ai al cor, curiosament en tots els casos llevat del d'en Kevin, fins ara l'ase dels cops.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada