Sèries: Joey

Després de l'èxit de Cheers, com segurament ja sabeu, va sorgir un spin-off que va agafar un dels seus personatges i va obtenir encara més popularitat que la sèrie original. Estem parlant de Frasier, de la qual segur que, com a mínim, heu sentit a parlar. 

Estic convençut que, amb la mateixa intenció, es va idear l'spin-off de Friends que protagonitzaria l'únic personatge que suposo que van veure que tenia històries potencialment interessants pel seu compte, en Joey Tribbiani, però l'experiment no va acabar d'anar del tot bé. Tot i així, va donar per a dues temporades que, encara que mai no faran que Joey formi part de cap llista de sèries imprescindibles ni recomanades, ni tan sols del seu gènere concret, la sitcom, no trobo que sigui una pèrdua de temps.

Sembla que al final de Friends, tot i que no ho recordo, es deia que en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc) se n'anava a l'altra punta del país, a Hollywood, per tal de perseguir el seu somni de triomfar com a actor. I amb aquesta premissa es va crear la seva sèrie en solitari, encara que dels productors de la sèrie original només un, en Kevin S. Bright, s'hi va apuntar. Els creadors de la nova sèrie, per cert, van ser l'Scott Silveri i la Shana Goldberg-Meehan, que va marxar en acabar la primera temporada.

Queda clar des del principi, i aquests abandonaments ho reflecteixen (o ho provoquen, qui sap?), que Joey no és Friends. A la segona temporada, a sobre, les audiències van baixar tant -perquè American Idol li va fer la competència, tot s'ha de dir- que la van acabar cancel·lant i es van quedar sense emetre diversos episodis que a l'estranger sí que es van poder veure a la televisió, així que no és una sèrie que tingués gaire sort, i al final només va durar dos anys, de 2004 a 2006, amb un total de 46 episodis.

Però si oblidem les comparacions i les diferents sorts, el que tenim aquí és una mena de petita continuació de la llegendària comèdia de situació, protagonitzada pel que segurament era l'únic personatge de qui podien continuar traient suc.

En aquesta nova aventura, el simpàtic i faldiller actor italoamericà se'n va a viure a un complex d'apartaments on de seguida fa amistat amb l'Alex Garrett (Andrea Anders), la seva veïna i la persona que li lloga el pis. És advocada i el seu marit, músic, gairebé sempre està de viatge i no se li veu la cara.

En Joey viu amb el seu nebot Michael (Paul Costanzo, vist també a Designated Survivor anys després), un geni que va al prestigiós Institut Californià de Tecnologia, Caltech, i que admira el seu oncle per la seva capacitat de relacionar-se amb les dones, cosa que a ell li falta per culpa de la seva timidesa i la seva personalitat.

En té la culpa la seva sobreprotectora mare, la Gina (Drea DeMatteo, eterna secundària vista a The Sopranos, Desperate Housewives, Sons of Anarchy o Shades of Blue), que al contrari que ell -i com el seu germà- té molt d'èxit amb el sexe contrari, però li manca intel·ligència, que compensa amb "saviesa urbana".

El va tenir quan tenia 16 anys -fet que li amaga durant molt de temps perquè no vol que la menyspreï- i l'ha pujat sola, i no hi ha dubte que l'estima amb bogeria. Per a mi és el personatge més interessant de la sèrie, per cert, i des de la primera vegada que la vaig veure he seguit la pista de l'actriu.

Entre els secundaris, que tampoc no són gaires, tenim la Bobbie Morganstern (Jennifer Coolidge, la mítica mare de l'Stifler d'American Pie), l'agent d'en Joey, que està com un llum, però també el veí pesadet Howard (Ben Falcone) o en Zach (Miguel Ángel Núñez, Jr.), un altre actor company i amic d'en Joey.

És una sitcom, no hi ha grans trames i els tòpics són el pa de cada dia, amb malentesos, embolics amorosos i situacions molt divertides. Dins les limitacions del gènere, però, podria ser una sèrie dolenta, però el cas és que no ho és.

El personatge d'en Joey té molta força i els que l'acompanyen en aquesta nova etapa no substitueixen els seus cinc amics de Nova York, és clar, però tampoc no era necessari. Friends és Friends i Joey és Joey, una és coral i l'altra està més centrada en el seu protagonista, però penso que aquest spin-off és prou fidel a l'estil de la sèrie mare, i que cap fan d'aquella es penedirà de veure aquest petit epíleg.

Sèries: Friends

Fa més d'un any vaig redactar una entrada especialment pensada per a despertar la nostàlgia sobre aquesta sèrie, en una secció que em consta que agrada però que per les seves característiques tampoc no pot tenir noves entrades gaire sovint. 

El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades). 

Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.

Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.

Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.

Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?

La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.

Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.

En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.

Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.

Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.

A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.

A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.

Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.

El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.

També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.

Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.

Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.

Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.



I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.

Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.

Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.

I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.



Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.

No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?



A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.

La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.

I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.