Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?


 

Sèries: Friends

Fa més d'un any vaig redactar una entrada especialment pensada per a despertar la nostàlgia sobre aquesta sèrie, en una secció que em consta que agrada però que per les seves característiques tampoc no pot tenir noves entrades gaire sovint. 

El cas és que gràcies als DVD he pogut veure, per fi, sencera i tota seguida una sèrie que va marcar una dècada i que va revolucionar el gènere de la comèdia de situació, la sitcom, i de la qual qui més qui menys ha vist, com a mínim, uns quants capítols alguna vegada a la vida (i hi ha moltíssima gent que els ha vist tots diverses vegades). 

Friends, creada per David Crane i Marta Kauffman, es va emetre originalment a la cadena nord-americana NBC entre 1994 i 2004 amb un total de 10 temporades i 236 episodis, i va esdevenir un èxit des de la primera temporada, però el seu impacte aniria creixent i creixent al llarg dels anys fins al punt que encara ara, 9 anys després del seu final, es considera no només una de les millors sèries del seu gènere, sinó també de la televisió en general.

Si us hi fixeu, fins i tot en les sitcoms més populars de l'actualitat, en els grups de personatges sempre n'hi ha un o dos que destaquen per sobre dels altres, i és aquest un dels punts en què innovava Friends: cap dels seus personatges es pot identificar com a protagonista, sinó que tots ho són. Bé, si més no els 6 que conformen el repartiment fix, perquè naturalment també hi ha personatges habituals que són clarament secundaris.

Aquesta característica no la trobem, per citar exemples recents del gènere on també hi hagi grups d'amics, a How I met your mother, centrada en en Ted Mosby, ni a The Big Bang Theory, on destaquen sobretot en Leonard i en Sheldon.

Friends és el dia a dia d'un grup d'amics novaiorquesos —encara que no es rodava a Nova York— de vint-i-tants anys (trenta-i-tants en acabar la desena temporada), relacionats per parentesc, coneixença dels anys d'institut o proximitat de residència, que dediquen tot el temps lliure que tenen a estar junts, generalment a la cafeteria Central Perk, i a enfortir aquests lligams a través d'experiències que, paradoxalment, ens fan veure'ls més aviat com a família que com el grup d'amics que dóna nom a la sèrie. Ja els deveu conèixer, però els repassem?

La sèrie comença el dia que la Rachel Green (Jennifer Aniston) es retroba amb la seva amiga Monica després de deixar plantat el nuvi al seu propi casament, dia en què també coneix (o retroba, segons el cas) la resta del repartiment.

Una insuportable nena de casa bona amb la mà foradada, amb pocs coneixements de cultura general i que no ha treballat en sa vida, la Rachel evoluciona al llarg de la sèrie i va madurant, però li queden petites coses que a mi m'impedeixen tenir-li gaire estima, així com una obsessió pel món de la moda que, afortunadament per a ella, li acaba permetent guanyar-se les garrofes.

En Ross Geller (David Schwimmer), un paleontòleg divorciat que per més que intenta posar-se seriós no acaba d'obtenir dels altres el respecte que desitjaria, és el protagonista de les bromes recurrents dels altres per la seva afició a casar-se i divorciar-se i pel fet que la seva primera dona el va deixar per una altra dona.

Però en Ross també és el protagonista d'una altra cosa, i és la història d'amor amb múltiples interrupcions que viu amb la Rachel des que es va enamorar d'ella a l'adolescència. En retrobar-se d'adults és quan té lloc aquesta relació que enganxa els espectadors, que sempre estarem a favor de la parella encara que sovint cadascun dels seus dos membres trobi, aparentment, l'amor en una altra banda, casos en què tots dos fan el cor fort i miren d'ajudar l'altre encara que en realitat estiguin extremament gelosos.

Es van conèixer gràcies a la Monica Geller (Courteney Cox), la germana petita d'en Ross, que era la millor amiga de la Rachel a l'institut. Amb un passat com a noia molt grassa i addicta a qualsevol mena de menjar, la Monica ha aconseguit aprimar-se i lluir una bona figura, però ha fet del menjar la seva professió i treballa de xef.

A banda d'això està obsessionada amb la neteja i l'ordre, fet que exaspera els seus amics, que li tenen por i acostumen a tolerar les seves manies. Durant bona part de la sèrie viu amb la Rachel com a companya de pis, circumstància que enforteix encara més la seva relació.

A l'altra banda del passadís de la planta hi ha el pis d'en Chandler Bing (Matthew Perry), analista estadístic que té el vici de fer broma de tot, sovint amb un humor que només entén ell i en els pitjors moments possibles.

Els seus amics no saben ben bé a què es dedica, i malgrat que no té gaire experiència amb les dones sí que hi va tenir una relació que el va marcar: la de la pesada i estrident Janice, que esporàdicament se'l troba, tot exclamant el mític "Oh...my...God!" i intentant recuperar-lo.

El seu millor amic i company de pis durant bona part de la sèrie és en Joey Tribbiani (Matt LeBlanc), un actor italoamericà sense gaire èxit professional, però un autèntic Casanova, que ens fa riure a cada capítol amb la seva limitada intel·ligència i els comportaments que aquesta provoca.

També se'l coneix per la seva fam insaciable i els seus pocs escrúpols a l'hora d'endur-se coses a la boca. Ara bé, tot i que no és gaire espavilat, en realitat per a ell els amics són el més important i ho demostrarà més d'un cop. Devia ser el preferit de l'audiència, perquè després de la sèrie va protagonitzar l'spin-off que duia el seu nom, Joey, que malauradament no va anar bé i va ser cancel·lat després de només una temporada i mitja. La Marta Kaufmann i en David Crane, els creadors de Friends, no hi van voler participar.

Ens queda la Phoebe Buffay (Lisa Kudrow), la hippy del grup, que tot i tenir un passat més aviat dramàtic és la més optimista i alegre de la colla. A la sèrie és massatgista i cantautora amateur, faceta en què destaca, però negativament, encara que els seus amics no són capaços de dir-l'hi.

Té una germana bessona, l'Ursula, que és actriu porno i que interpreta òbviament la mateixa Lisa Kudrow. Curiosament, el personatge de l'Ursula es va estrenar a la sèrie Boig per tu, emesa originalment de 1994 a 1999. Dos dels personatges d'aquesta sèrie van aparèixer a Friends i van confondre la Phoebe amb la seva amiga Ursula, en una picada d'ullet als seguidors de les dues sèries.

Repassats els 6 personatges protagonistes, com hem dit tots igual d'importants, ens queda dir que a Friends hi ha algun secundari recurrent, com el cambrer Gunther (James Michael Tyler), eternament enamorat de la Rachel en secret, els pares d'alguns dels personatges principals, en Richard (Tom Selleck), l'esporàdic David (Hank Azara) o l'esmentada Janice.



I un altre dels al·licients de la sèrie són les seves estrelles convidades, les que amb aparicions d'un o pocs episodis provoquen els udols del públic que assistia en directe a les gravacions (encara que el so de les rialles i els crits es retoqués posteriorment si no quedava bé), unes estrelles que són de més pes a mesura que avancen les temporades, i entre les quals s'han vist actors i actrius com ara la Susan Sarandon, en Sean Penn, en Brad Pitt, en Michael Rapaport, en George Clooney, la Christina Applegate, la Julia Roberts, en Jon Favreau, en Danny DeVito, l'Elle MacPherson, en Bruce Willis, la Denise Richards, la Winona Ryder, en Gary Oldman o l'Alec Baldwin, entre molts altres, a més de cameos com els de la Sarah Ferguson, en Jean-Claude Van Damme o en Ralph Lauren.

Les històries de Friends són, com és habitual a les comèdies de situació, autoconclusives, amb capítols dobles al final de cada temporada que deixaven amb l'ai al cor els que la miraven quan s'emetia per primer cop, però hi ha una continuïtat argumental en les subtrames que dóna coherència a tot plegat i fa que sigui recomanable mirar-la sencera i en ordre, si bé també és cert que veure'n capítols saltejats no farà que ens ho passem pitjor.

Friends és una d'aquelles sèries que no cansen gens, i si l'heu vist unes quantes vegades però ara la teniu en DVD (o Blu-ray, que acaba de sortir i conté, finalment, els episodis amb una qualitat d'imatge adequada) podeu aprofitar per veure-la en versió original —al cap i a la fi ja us la deveu saber de memòria— i gaudir dels matisos interpretatius que sempre es perden en els doblatges i que en el cas de Friends ens permeten conèixer un aspecte més dels personatges, concretament l'accent italià d'en Joey, els esgarips de la Phoebe quan canta, el famós i agut "I know!" de la Monica, l'entonació sarcàstica d'en Chandler, la rialla nerviosa d'en Ross o les també rialles, però forçades, de la Rachel.

I pel que sembla els actors que per a nosaltres seran sempre en Chandler, en Joey, en Ross, la Monica, la Phoebe i la Rachel tenen tan bona relació que fins i tot es van posar d'acord per a negociar col·lectivament el seu sou a partir de la tercera temporada, un sou que va anar augmentant espectacularment i que els va suposar 1 milió de dòlars per capítol a cadascun d'ells a les dues últimes temporades.



Una dècada sencera de Friends va fer que aquesta cançó, I'll be there for you, de The Rembrandts, se'ns enganxés i encara piquem de mans quan ho fan també a la cançó original cada cop que l'escoltem a l'opening d'un episodi.

No hi ha dubte que és una de les sèries més populars de la història de la televisió, i això queda clar amb el munt de nominacions i premis que va recollir al llarg de la seva emissió. A més, segons la Wikipedia és la darrera sitcom que s'ha situat com a sèrie més vista de la televisió dels Estats Units (concretament amb la mitjana de 24 milions d'espectadors de mitjana a la setena temporada), i ja han passat 12 anys des que ho va aconseguir. Us vénen de gust unes quantes preses falses?



A banda de l'èxit quantificable en audiències i diners, es veu que diversos estudis van observar que la influència de la sèrie va més enllà de les rèpliques del fictici Central Perk (n'hi ha fins i tot una franquícia) i l'arribada de sitcoms semblants com ara How I met your mother: les expressions i les entonacions dels personatges ja formen part de la manera de parlar dels nord-americans, i la idea de viure amb amics més que no pas amb la família no és pas un invent de la sèrie, però sí que va contribuir a normalitzar el model.

La clau de l'èxit de Friends, a més de l'habilitat dels actors i uns guionistes que reescrivien el capítol durant el rodatge per tal de perfeccionar-lo, va ser la facilitat amb què l'audiència es va poder identificar amb aquesta colla de gent normal, amb problemes i preocupacions normals, i l'afecte que li va agafar al llarg de 10 anys de canvis de pentinat, creixement personal i reaccions que es podien deduir gràcies a les personalitats tan ben definides que tenien, però que tot i així no feien la sèrie previsible, ans al contrari: és tan amena que es pot considerar immortal, perquè com hem dit abans no ens cansem de veure-la.

I no, no se'n farà cap pel·lícula, tal com els seus creadors han confirmat aquest mateix 2013. Si els volem tornar a veure junts (no tots, però sí de dos en dos) ens haurem de conformar amb les seves aparicions com a convidats en algunes de les sèries que han protagonitzat després de Friends.