Personatges televisius que no m'agraden

És fàcil, jo mateix ho he fet alguna vegada, repassar personatges que ens agraden. Es pot fer en general o acotant la selecció i triant, per exemple, els secundaris preferits o els personatges femenins (de còmic o de sèries) que ens cauen millor, però també es pot fer el contrari: parlar de personatges que no ens agraden, que ens cauen malament, que ens fan rabieta, sigui pel motiu que sigui. I això és el que em disposo a fer avui, sense cap ordre, sinó tal com se'm van acudint.

Evidentment no parlaré de personatges que representa que són malvats o que estan dissenyats per a que no ens agradin, això seria massa obvi (i fins i tot seria més interessant parlar de dolents que sí que m'agraden), sinó d'altres que potser són estimats, però que a mi no m'acaben de fer el pes. Seria el cas, per exemple, d'en Tsubasa Ôzora, però a ell ja li vaig dedicar una entrada sencera. Aquí faré un repàs més breu d'uns quants personatges de sèries de televisió que estarien entre els que no m'agraden per un motiu o un altre.

Començarem per un de masculí, en Sheldon Cooper, de The Big Bang Theory. Em fa l'efecte que és un personatge estimat, però a mi em carrega tant com al seu company de pis, en Leonard.

Se suposa que és un geni amb unes habilitats socials gairebé nul·les, incapaç d'entendre el sarcasme i encara menys dur-lo a terme, però sovint les seves actuacions contradiuen aquesta característica (ho considero un error de guió, perquè no és que amb el temps n'hagi après, sinó que ja ho feia a les primeres temporades de la sèrie). A més, per ser un paio tan aferrat a la realitat, trobo que li agraden massa els universos de ficció.

No m'agrada, doncs, com està construït el personatge, i a més tampoc no crec que en Jim Parsons l'interpreti d'una manera en absolut lloable (i tot i així l'han premiat): els seus moviments, la seva manera de parlar, els seus gestos... no deixen de ser un reflex de l'homosexualitat de l'actor, i ja hauríeu de saber que no sóc ni de bon tros enemic dels homosexuals, però en un intèrpret això no s'hauria de notar, sobretot quan dóna vida a un personatge de les característiques d'en Sheldon.

La Sansa Stark, de la saga literària Cançó de Gel i Foc, amb l'adaptació televisiva Game of Thrones té una versió "humana" i és per això que en tenim una fotografia.

El cas és que als llibres més o menys es veu quins personatges estan fets per a caure'ns bé, encara que sigui poc a poc, i quins no. El de la Sansa no sabria en quin sac ficar-lo, però a mi em cau malament. És massa refinada, ploramiques, covarda i bleda, res a veure amb la seva germana petita, l'Arya, i sincerament se me'n fot el que li passi. La seva versió televisiva la retrata perfectament i, per tant, no millora la imatge que en tinc.

Un que sí que tinc clar que la gent estima, i que molts consideren el millor de la seva sèrie, How I met your mother, és en Barney Stinson, un altre amic típicament pesat, que a mi em cansa ben ràpid i que em fa identificar encara més amb el protagonista.

És d'aquelles persones que mai no saben quan han de parar de fer el ruc, que volen arrossegar els altres a fer les activitats que ell considera interessants i/o adequades sense tenir en compte com tinguin organitzat el dia les seves "víctimes" i, per molt que ho faci tot amb bona intenció, no suportaria tenir un amic com ell.

Quan vaig fer l'entrada de Friends ja vaig dir que els 3 nois m'agradaven, que no em podia quedar només amb un d'ells, mentre que amb les noies tenia clar que la meva preferida era la Phoebe. Doncs bé, m'ha costat una mica més decidir quina de les noies em cau pitjor, però guanyaria la Rachel Green.

Ja vaig dir en aquella entrada que sí que evolucionava una mica, el personatge, però que continuava caient-me malament, i és que es tracta d'una noia malcriada, egoista i amb un alt concepte de si mateixa. Evidentment té moments bons, però en general trobo que té una personalitat molt poc atractiva.

Molt semblant és el cas de la Gabrielle "Gaby" Solís de Desperate Housewives, que si llegiu l'entrada veureu com dic clarament que és el que em cau pitjor dels personatges femenins.

Ella també és egoista, capriciosa i, a sobre, manipuladora en el pitjor dels sentits: sempre per al seu propi benefici. N'hi ha que fan les coses perquè el fi justifica els mitjans, però en el seu cas tot se centra en ella, i això és quelcom que no puc suportar.

Més que caure'm malament, el que em passa amb l'Schmidt de New Girl és més o menys el mateix que amb els altres personatges masculins que hem vist més amunt: em cansa. El trobo pesat, i tampoc no el voldria a la meva colla d'amics.

Alhora és un metrosexual amb un alt concepte de si mateix i està obsessionat amb el vestuari, la decoració i tota mena de coses que a mi m'importen tres pebrots.

Grey's Anatomy és una sèrie bastant coral, i una fàbrica de personatges ben definits i caracteritzats, però en teoria la seva protagonista és la Meredith Grey, que no m'ha acabat d'agradar mai, ni el primer dia ni ara que estic acabant de veure la desena temporada de la sèrie.

Mentre altres personatges han destacat per algun motiu i s'han fet estimar, trobo que la que dóna nom a la sèrie és molt plana, no té res d'especial i, el que és pitjor, ella considera que sí. No sé si és un problema de guió, si sóc l'únic que ho percep així o senzillament els han sortit millor tots els altres personatges. 

Per fi arribem, però, a un personatge que odio de debò. La protagonista (almenys així era al principi) de The L Word, la Jenny Schecter, és una paia estranya, sonada, narcisista, egoista i amb un punt malèvol que vull pensar que els guionistes van fer així expressament, perquè si pretenien que trobéssim per on agafar-la es van equivocar de mig a mig.

El més normal en qualsevol obra de ficció és que el protagonista conegui altres personatges i s'integri en una colla preexistent o sigui el detonant de la creació d'una de nova. Però ella no, ella sembra la discòrdia amb la seva actitud i les seves accions i no és difícil odiar-la encara que sigui una mica. Ho trobeu normal? Doncs això és el que fa, i a mi m'és igual que em diguin que és una noia que busca el seu lloc al món, que té els seus traumes, etc. Collonades.

És odiosa, i pel que sembla és un sentiment majoritari entre la crítica i el públic, però tot i que abans he dit que no parlaria de personatges dissenyats per a ser odiats, en aquesta cas faig una excepció perquè no està clar que la creessin amb aquesta idea al cap i perquè, en ser la protagonista, val la pena destacar-la.


En qualsevol sèrie hi ha personatges que m'agraden més i menys, però si hagués de dir tots els que no m'han caigut especialment bé no acabaríem mai, de manera que he fet una selecció dels més destacats, que si m'han vingut al cap deu ser per alguna cosa. Quins són els vostres? N'hi ha cap dels que he dit que vulgueu defensar?


 

How I met your mother (novena temporada)

Hem arribat al final de la sèrie, estimades lectores i estimats lectors. I escric i publico l'entrada sobre la novena i última temporada de seguida que acabo de veure-la, a diferència d'altres vegades. 

Com sempre, entenc que si llegiu una ressenya sobre la 9a temporada d'una sèrie és que ja l'heu vist o no us fan res els spoilers, de manera que avanceu sota la vostra responsabilitat.

Al final de la vuitena temporada ja es veia venir el que seria aquesta: un gran flaixbac al voltant del dia del casament d'en Barney i la Robin, una fórmula que incrementava la sensació que als responsables de How I met your mother se'ls havien acabat les idees i no sabien com allargar més la sèrie.

És probable que això sigui parcialment així, al cap i a la fi hi ha hagut un parell de temporades, concretament la 7a i la 8a (també trobarem amplis sectors dels seguidors de HIMYM que diran que n'hi ha més), que transmetien aquesta sensació. Però no, la novena és una altra cosa. Ha tingut molt de sentit i el seu final ha estat meravellós, una obra mestra que ha donat resposta a un dels punts febles argumentals que semblava que la sèrie tenia. En parlaré al final.

El tema principal, si més no el que ha ocupat més metratge d'aquests últims 24 episodis de la sèrie, ha estat el del casament d'en Barney i la Robin, com deia abans. El final d'un triangle amorós, el final de la vida de disbauxa del faldiller autoanomenat millor amic d'en Ted.

Durant la novena temporada hem tingut un fotimer d'episodis situats a dies, hores i fins i tot minuts del casament pròpiament dit, i això ha donat lloc a trames i gags encertats i divertits en alguns casos, i innecessaris i menys aconseguits en d'altres. També ha permès (o ha possibilitat) la desfilada de diversos personatges, secundaris i més petits encara, a tall de comiat dels fans. 

Però també s'han tractat temes importants. És un punt d'inflexió a les vides de tots ells: dos dels cinc es casen (entre ells), el matrimoni Eriksen es troba en una cruïlla en què o bé en Marshall serà jutge i es trencarà el somni de la Lily de treballar a Itàlia, o bé se n'aniran a Itàlia i en Marshall haurà de rebutjar el càrrec que sempre ha desitjat. I en Ted, el protagonista de la sèrie, ha decidit mudar-se a Chicago perquè, de fet, encara sent algun cosa per la Robin i no pot suportar veure-la amb en Barney. Un altre cop? Sí, amics i amigues, un altre cop.

Ara bé, sabem des del principi de la sèrie que la mare dels seus fills no és ella, encara que als guionistes els agradi marejar la perdiu, i la cara de l'autèntica mare la vam veure per primer cop a l'últim minut de la vuitena temporada.

L'actriu Cristin Milioti interpreta la mare (en coneixem el nom, Tracy McConnell, al final de la novena), que necessitava una presentació encara que en Ted trigui a conèixer-la, i ha estat aquesta la funció de l'última tongada d'episodis de How I met your mother. Si ens l'haguessin mostrat al final de tot no hauria tingut gràcia: l'havíem de conèixer bé. Trobo que ha estat un encert majúscul, haver-ho fet així. En Ted no tenia per què conèixer-la abans, però nosaltres sí.

Ens la presenten, fins i tot li dediquen un episodi a ella sola (i els seus amics), la veiem conèixer els amics d'en Ted, i la veiem també en el futur amb el propi Ted. Ens ho van deixant anar de mica en mica, i sense que ens n'adonem ens convencem que és perfecta per a ell. Comencem la novena temporada sabent quina cara fa, i durant aquests episodis coneixem com és el seu caràcter i com interactua amb el protagonista. Ara ens falta, doncs, veure el dia que es van conèixer. I el veurem, sí, però a l'últim episodi.

Un últim episodi que en realitat són el 23 i el 24 junts, emesos seguits, com és habitual, i que és una autèntica obra mestra. Sense deixar de banda l'humor, està carregat de moments emotius, comiats i alguna sorpresa argumental (hem vist un divorci i una paternitat inesperada). La principal, però, no ho és tant perquè ja ens ho insinuaven en un episodi i corrien teories per internet que li donaven força.

Hi ha un motiu pel qual en Ted, l'any 2030, està explicant als seus fills adolescents com va conèixer la seva mare (i sentim la frase que jo pensava que seria l'última de la sèrie: "and that, kids, is how I met your mother"). Un motiu pel qual és ell sol qui ho està fent, un motiu pel qual (i aquí recuperem el que semblava el punt feble de la sèrie i al final no ho era —o els guionistes se n'han sortit bé i ha passat per bo—) a la història de com va conèixer la seva mare es parla més de la Robin que no pas de la mare.

Arribats a aquest punt no crec que us queixeu d'spoilers, de manera que ho diré més clarament: tenim drama, senyors. I les vegades que hi ha hagut drama en aquesta sitcom s'ha introduït de manera magistral, sense que desafinés. Ens han fet estimar el nou personatge i després li han donat un final tràgic, però la sèrie acaba en un to positiu, un final agredolç que explica per què s'ha insistit tant en el tema Ted-Robin.

 
How I met your mother ha estat una comèdia de situació que molts hem comparat amb Friends, no sense part de raó, i crec que serà recordada durant molts anys. Va ser original en el plantejament: per una vegada la principal parella de personatges no es coneixia fins al final, i és cert que això ha permès als seus creadors, Carter Bays i Craig Thomas, estirar i arronsar com han volgut, i més d'una vegada marejar-nos innecessàriament, però també és cert que, a l'escena final, rodada el 2005, es demostra que hi havia un pla i que s'ha dut a terme fins al final, i que tot allò que ens feia ser escèptics o sentir-nos decebuts... era un error de percepció nostre.

El final d'aquesta magnífica —no perfecta, perquè poques coses són perfectes— sitcom és de 10 sobre 10, de fet millor que molts dels seus episodis, però el més important és que dóna totes les respostes que esperàvem, lliga els caps principals i és fidel, en la seva resolució, al caràcter dels seus protagonistes.

Tanmateix, per més lògic i ben lligat que estigui, no ha agradat a tothom, però és que això mai no s'aconsegueix. A mi, afortunadament, sí. Sigui com sigui la trobarem a faltar, How I met your mother. No crec que la nova How I met your dad, que entenc que repetirà la fórmula en bona mesura, sigui ni de bon tros com aquesta. L'empremta que ha deixat HIMYM serà difícil d'esborrar. Fins i tot diria que llegen...dària.

How I met your mother (vuitena temporada)

Ja ho vaig dir quan vaig fer la ressenya, fa un any, de la setena temporada de How I met your mother: la sèrie s'està allargant innecessàriament. Si tota la sèrie és un gran flaixbac, trobo que és innecessari que dins les temporades n'hi hagi encara més, i això ja va passar a la setena, que començava i acabava amb escenes del casament d'en Barney.

Al final d'aquella temporada vèiem qui era la núvia, i en aquesta vuitena pràcticament no hem avançat gens, perquè tot el que se'ns explica és anterior al dia del casament, que només s'acosta al final de la temporada.

Per tant el casament entre en Barney i (ho sabem des del final de la setena temporada, repeteixo) la Robin s'està ajornant des de ja fa dues temporades, cosa que comença a fer-nos pujar la mosca al nas. Però és clar, per a arribar a aquest punt hem de veure com el nuvi se separa de la que fins ara semblava que havia de ser la seva mitja taronja, la Quinn, amb qui de fet arriba a estar a punt de casar-se abans que tot se'n vagi a fer punyetes.

Per la seva banda l'altra interessada, la Robin, té una relació amb en Nick (Michael Trucco, vist a Battlestar Galactica) que també s'acaba i després de molts estires i arronses la parella Robin-Barney per fi reprèn la seva relació.

I d'un prometatge passem al següent, perquè en Barney està més que disposat a casar-se, però s'havia equivocat de dona i ara, per fi, torna a estar amb qui havia d'estar, encara que això no agradi al protagonista, en Ted, que ja fa anys que ens va dir que la Robin no era la mare dels seus fills, però de tant en tant es torna a penjar d'ella i mareja la perdiu.

Una de les proves d'aquest marejament de la perdiu havia estat la reaparició, al final de la temporada anterior, de la Victoria, amb qui en aquesta vuitena té una relació de pocs mesos que ens deixa amb la sensació que tot plegat ha estat una pèrdua de temps fruit de la manca d'idees dels guionistes o la cada cop més evident prolongació innecessària de la sèrie.

Per la seva banda, en Marshall i la Lily havien estat pares i com és natural el bebè, en Marvin (batejat així en honor al difunt pare d'en Marshall) agafa bona part del protagonisme de les trames que tenen a veure amb aquest matrimoni, com ara una en què se celebra un concurs per tal de decidir qui seria el padrí del nen en cas que els seus pares faltessin.

Paradoxalment també veiem com les seves carreres professionals evolucionen: per una banda veurem un cas cabdal per a en Marshall per tal d'afermar-se en la seva feina d'advocat, una tendència ascendent que donarà problemes al final de la temporada, i per l'altra la Lily, malgrat que ha estat mare, decideix no tornar a fer de professora de llar d'infants, sinó dedicar-se a allò que li agrada de debò.

És gràcies a una reaparició que sí que és benvinguda, perquè el paio ens cau bé i la història té sentit: parlem de The Captain, interpretat per l'entranyable Kyle MacLachlan, aquesta vegada sense la Zoey com a acompanyant, de manera que si en veure'l pensàvem que la rossa (tenyida) protagonista de Once Upon a Time seria una de les exs d'en Ted que es recuperarien per a allargar encara més la trama, excepcionalment ens equivocàvem de mig a mig.

El cas és que l'extravagant personatge ofereix a la Lily una feina com a assessora d'art, una oportunitat que il·lusiona la pèl-roja i que després l'enviarà a Roma durant un any, tan bon punt hagi tingut lloc el casament dels Stinson-Scherbatsky. Una gran oportunitat de feina per a en Marshall que té lloc al final de la temporada posa en perill aquest il·lusionant i alhora trist trasllat, però haurem d'esperar a la novena temporada si volem saber com acaba tot plegat.

Encara que hi ha episodis que per les seves característiques podrien tenir lloc en qualsevol temporada, en general hi ha uns temes constants d'aquesta vuitena fornada de capítols, el més important dels quals, a banda del bebè Marvin, els preparatius per al casament que porten tant de temps anunciant-nos.

Un d'ells, evidentment, és el comiat de solter d'en Barney, un festaire empedreït que no es podia imaginar de cap de les maneres la celebració que li preparen els seus amics, un caos absolut que ens ofereix un dels episodis més bojos de la temporada.

La vuitena temporada de How I met your mother té bons moments i és divertida, però si no s'hagués plantejat la sèrie amb en Ted com a protagonista per sobre dels altres i amb la cerca de la mare dels seus fills com a tema principal no tindríem la sensació que el gran punt feble d'aquests últims 24 episodis ha estat precisament en Ted Mosby.

El protagonista ha començat amb una relació que sabíem que no tenia res a veure amb la cerca de la seva futura muller, i després ha tingut alguna petita relació que tampoc no havia de prosperar (la més divertida de les quals amb la sonada de la Jeanette), però el pitjor de tot ha estat la seva recaiguda pel que fa als sentiments per la Robin. De debò, és un tema que ja cansa.

Només la breu aparició, per fi, de la mare dels seus fills, interpretada per la Cristin Milioti, ens deixa un bon regust després de veure el final de la temporada, però en general ha quedat clar que han estat 24 episodis dedicats a en Barney i la Robin i, en segon terme, el matrimoni Eriksen.

Ara ens queda només la novena temporada, l'última com ja s'ha dit oficialment, i s'entén que serà quan en Ted —segurament no des del primer episodi però pel bé de la popularitat de la sèrie sí en un dels primers— vagi coneixent aquesta noia després de trobar-se-la al casament dels seus amics. Esperem que no s'allargui com un xiclet i que tot plegat no esdevingui un cúmul de situacions sense cap relació amb la missió del protagonista com sembla que ha estat la vuitena temporada.

How I met your mother (setena temporada)

Sovint parlo de sèries, en aquest bloc, i generalment ho faig quan acaben o quan n'he vist una o dues temporades. Poques vegades en faig entrades de temporada en temporada, però How I met your mother és una excepció i ara toca parlar de la setena temporada, que ha acabat fa poc. 

Abans de començar tornaré a advertir que hi ha spoilers, com sempre, perquè és una cosa que intento evitar quan parlo de sèries en general, però no quan dedico una entrada a una temporada concreta que entenc que, si algú se la llegeix, vol dir que ja l'ha vist i vol conèixer les meves humils impressions. Dit això, crec que per primera vegada la sèrie ha mostrar símptomes de desgast i ha allargat innecessàriament la trama, que a sobre tindrà una vuitena temporada. 

La sisena temporada acabava amb una escena de casament que sospitàvem que era el d'en Barney, i el primer episodi de la setena ens ho confirmava, però no ens quedava clar qui era la núvia. La cosa estava entre la Nora, la primera noia que va aconseguir que en Barney volgués una relació seriosa, i la Robin, primer amor d'en Ted Mosby a la sèrie i posterior parella infructuosa d'en Barney. 

O això ens pensàvem, perquè després de marejar la perdiu amb la Robin altre cop i perdre la Nora i que la Robin no deixés en Kevin (a la foto) per ell, tots dos acaben sense parella (en el cas d'ella després veurem per què) i tampoc no en formen una de nova. Un desastre que se soluciona amb l'arribada, més endavant, d'una altra noia que fa que en Barney vulgui posar-se seriós.

La Quinn (Becki Newton), una stripper del club on passa bona part del seu temps lliure en Barney i que accedeix a sortir amb ell després de molts esforços. Però la relació no serà gens fàcil, i ja veurem com acaba. En tot cas la seva aparició fa que el misteri de la trama de la misteriosa núvia que porten temps arrossegant els guionistes de HIMYM sigui entre la Robin i la Quinn, ja sense la Nora. Sí, al final de la temporada per fi sabrem qui és. 

Un altre tema que s'arrossegava era el dels intents d'en Marshall i la Lily d'esdevenir pares, i en aquesta temporada per fi veiem la Lily embarassada, coincidint amb l'embaràs real de l'actriu que la interpreta, l'Alyson Hannigan, que aquesta vegada no ha de dissimular la panxa. 

El matrimoni Eriksen, a banda d'aquest tema, té el del trasllat (o no) a la casa que la Lily va heretar a Long Island, mudança que la resta de la colla intentarà impedir com sigui perquè, no ens enganyem, queda a Can Pistraus. A més, tot això permet que torni a aparèixer l'irresponsable pare de la Lily, però poca cosa més.

Ja heu vist que no he parlat, encara, d'en Ted Mosby, el protagonista de la sèrie i el narrador en off que se suposa que ens està explicant des de fa anys com va conèixer la mare dels seus fills. Que a la sisena temporada sortís amb la Zoey i molt abans de tallar-hi la descartés com la misteriosa dona ja era un símptoma de cansament de HIMYM, però a la setena temporada la cosa empitjora i el veiem intentant recuperar el contacte amb velles parelles (la Victoria, dos cops i tot) o amb quasi-parelles (la Katie Holmes). 

El pitjor de tot és que, si bé ja ens va dir a la primera temporada que la Robin no era la mare dels seus fills, a la setena es torna a enamorar d'ella, i és per tant una de les noies que "reconsidera" en la seva cerca de la mare dels seus futurs fills. Calia? En absolut. Ha estat una temporada absurda pel que fa al seu protagonista. 

I ja que n'acabem de parlar la recuperem: la Robin en aquesta temporada pateix diversos canvis, tot i que com ja he dit no m'agrada que es torni a temes ja descartats com el de la seva història amb en Ted. Aquí la veiem embolicar-se amb en Barney, provocar amb això el final de la seva relació amb la Nora, però tampoc no li van bé les coses amb en Kevin, el psiquiatre amb qui surt, i que li diguin que no pot tenir fills, tot i que no els hagi volgut mai, és devastador per a la canadenca, i més encara per a en Kevin, que els volia encara que fossin adoptats.

La perspectiva d'un matrimoni sense fills fa que en Kevin li retiri la proposició de matrimoni i és per això que tallen. Ella, encara que estima en Barney, dissimula i es concentra en la seva feina, on progressa i és cada cop més coneguda. La Robin, doncs, encara que sembli mentida, és dels personatges que més avancen en aquesta setena temporada. 

El darrer episodi acaba com havia d'acabar, amb el naixement del fill dels Eriksen, i la colla amb les coses més o menys solucionades. Un nou flash forward ens revela qui és la núvia del casament d'en Barney i ara ens faltarà saber com les coses arriben a aquest punt.

Ara, tot i que les trames dels capítols són interessants i divertides i que alguns personatges evolucionen en un sentit positiu, que el més important de tots, en Ted, repeteixi temes i no ens hagi acostat el més mínim a la descoberta de la seva futura dona és molt decebedor i em fa desitjar que la sèrie acabi a la vuitena temporada, amb tot revelat. Altrament només continuarà enfonsant-se.