Sèries: Made for Love

Com si no hi hagués prou sèries apuntades a l'apartat "La meva llista" o equivalent de diverses plataformes d'streaming, i que sovint acabo oblidant que tenia marcades per mirar més endavant, de vegades la mateixa promoció dins d'aquestes plataformes acaba fent que em fixi en més produccions i, per les raons que siguin, passen al davant.

Va ser el cas de la sèrie que porto avui, que em va cridar l'atenció per la seva sinopsi i perquè en coneixia l'actriu protagonista d'haver-la vist fer de secundària en altres bandes. Doncs bé, només té dues temporades de 8 episodis casascuna, ja les he vist i en parlaré una mica.

Made for Love és una sèrie de l'HBO creada per Dean Bakopoulos, Patrick Somerville, Christina Lee i Alissa Nutling i basada en una novel·la d'aquesta última publicada el 2017. 

Es tracta d'una comèdia negra de ciència-ficció, tot i que amb tocs dramàtics, protagonitzada per una dona que aconsegueix escapar-se de la gàbia d'or on ha viscut durant 10 anys amb el seu marit, el multimilionari propietari de l'empresa tecnològica més gran del món, Gogol (picada d'ullet).

És la Hazel Gogol (Cristin Milioti, vista a How I met your mother, Fargo...), aparentment la dona d'un home ric que es passa el dia amb totes les necessitats cobertes i sense cap motiu per queixar-se, però a través de flashbacks i flashforwards veiem que no tot són flors i violes i que, en el present de la trama, arrisca la vida per escapar-se del que a la sèrie es coneix com a The Hub, un complex de realitat virtual ubicat en un lloc desconegut -però als Estats Units-, aïllat del món i preparat per oferir als seus habitants i treballadors tot allò que necessiten.

El seu marit, en Byron Gogol (Billy Magnussen, amb qui la Cristin Milioti va coincidir al capítol USS Callister de Black Mirror), està caracteritzat com una barreja dels empresaris tecnològics multimilionaris més típics, i com una mena de dictador d'aparença atractiva i amable.

El seu nou projecte és un xip que permet a les parelles sincronitzar-se i compartir tota la informació i el coneixement l'un de l'altre, fet que al final acabaria creant una mateixa persona en dos cossos diferents, i per alguna raó que ell no acaba d'entendre la Hazel no en vol sentir ni parlar.

En escapar-se, la Hazel torna a cal seu pare, en Herbert (Ray Romano, el mític protagonista de Tothom estima en Raymond), que viu en una barraca en un petit poble, i com que no l'ha vist en 10 anys -el que deia de la gàbia d'or, perquè no tenia permís per sortir de The Hub, com tampoc els seus treballadors, que han de signar un contracte vitalici amb l'empresa i de cara al món són oficialment morts- tenen força coses per explicar-se, com ara que ell, després d'uns anys sent vidu, ara té una relació sentimental amb una nina sexual anomenada Diane, i les circumstàncies d'ella i d'ell, que està malalt, fan que a mesura que avança la sèrie arreglin els antics malentesos en el que és una de les subtrames més entranyables de Made for Love.

També tenim personatges secundaris interessants, com l'agent infiltrat de l'FBI Jasper (Sarunas J. Jackson), l'assistent personal d'en Byron, en Bennett (Caleb Foote), la dofina Zelda (veu d'Ashley Madewke), la monja Judiff (Kym Whitley) o els empleats d'en Byron Herringbone (Dan Bakkedahl, que feia el meu personatge preferit de la meva enyorada Life in Pieces) i Fiffany (Noma Dumezweni), a la foto.

Tots plegats contribueixen a les situacions divertides que es produeixen dins d'un context que presentat d'una altra manera podria ser un capítol de l'esmentada Black Mirror perfectament, però en aquest cas s'ha optat per la comèdia (negra, com he dit al principi, amb violència i fins i tot alguna amputació). 

No és una comèdia que faci riure en veu alta, però algun somriure sí que ens arrenca i en tot cas, a més de convidar-nos a reflexionar, com de costum, sobre els perills de la tecnologia en males mans, és refrescant, aquesta aproximació a la ciència-ficció, i concretament a aquesta tendència creixent a situar històries en un futur no gaire llunyà amb els avenços (o retrocessos) com a protagonistes. 

I també és interessant veure com els personatges evolucionen i deixen de ser blancs o negres com semblava al principi. Malauradament, la trama es torna més complexa i confusa a la segona temporada, i no sé si estaven avisats sobre que no n'hi hauria cap més, però fa l'efecte que tot plegat acaba molt de pressa i que hi ha coses que es podrien haver desenvolupat més i millor. Sigui com sigui, com a mínim queda tancada i d'una manera trobo que adequada.

 

 

Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 

Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.

Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 

Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.

També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 

Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.

En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això. 

 

How I met your mother (novena temporada)

Hem arribat al final de la sèrie, estimades lectores i estimats lectors. I escric i publico l'entrada sobre la novena i última temporada de seguida que acabo de veure-la, a diferència d'altres vegades. 

Com sempre, entenc que si llegiu una ressenya sobre la 9a temporada d'una sèrie és que ja l'heu vist o no us fan res els spoilers, de manera que avanceu sota la vostra responsabilitat.

Al final de la vuitena temporada ja es veia venir el que seria aquesta: un gran flaixbac al voltant del dia del casament d'en Barney i la Robin, una fórmula que incrementava la sensació que als responsables de How I met your mother se'ls havien acabat les idees i no sabien com allargar més la sèrie.

És probable que això sigui parcialment així, al cap i a la fi hi ha hagut un parell de temporades, concretament la 7a i la 8a (també trobarem amplis sectors dels seguidors de HIMYM que diran que n'hi ha més), que transmetien aquesta sensació. Però no, la novena és una altra cosa. Ha tingut molt de sentit i el seu final ha estat meravellós, una obra mestra que ha donat resposta a un dels punts febles argumentals que semblava que la sèrie tenia. En parlaré al final.

El tema principal, si més no el que ha ocupat més metratge d'aquests últims 24 episodis de la sèrie, ha estat el del casament d'en Barney i la Robin, com deia abans. El final d'un triangle amorós, el final de la vida de disbauxa del faldiller autoanomenat millor amic d'en Ted.

Durant la novena temporada hem tingut un fotimer d'episodis situats a dies, hores i fins i tot minuts del casament pròpiament dit, i això ha donat lloc a trames i gags encertats i divertits en alguns casos, i innecessaris i menys aconseguits en d'altres. També ha permès (o ha possibilitat) la desfilada de diversos personatges, secundaris i més petits encara, a tall de comiat dels fans. 

Però també s'han tractat temes importants. És un punt d'inflexió a les vides de tots ells: dos dels cinc es casen (entre ells), el matrimoni Eriksen es troba en una cruïlla en què o bé en Marshall serà jutge i es trencarà el somni de la Lily de treballar a Itàlia, o bé se n'aniran a Itàlia i en Marshall haurà de rebutjar el càrrec que sempre ha desitjat. I en Ted, el protagonista de la sèrie, ha decidit mudar-se a Chicago perquè, de fet, encara sent algun cosa per la Robin i no pot suportar veure-la amb en Barney. Un altre cop? Sí, amics i amigues, un altre cop.

Ara bé, sabem des del principi de la sèrie que la mare dels seus fills no és ella, encara que als guionistes els agradi marejar la perdiu, i la cara de l'autèntica mare la vam veure per primer cop a l'últim minut de la vuitena temporada.

L'actriu Cristin Milioti interpreta la mare (en coneixem el nom, Tracy McConnell, al final de la novena), que necessitava una presentació encara que en Ted trigui a conèixer-la, i ha estat aquesta la funció de l'última tongada d'episodis de How I met your mother. Si ens l'haguessin mostrat al final de tot no hauria tingut gràcia: l'havíem de conèixer bé. Trobo que ha estat un encert majúscul, haver-ho fet així. En Ted no tenia per què conèixer-la abans, però nosaltres sí.

Ens la presenten, fins i tot li dediquen un episodi a ella sola (i els seus amics), la veiem conèixer els amics d'en Ted, i la veiem també en el futur amb el propi Ted. Ens ho van deixant anar de mica en mica, i sense que ens n'adonem ens convencem que és perfecta per a ell. Comencem la novena temporada sabent quina cara fa, i durant aquests episodis coneixem com és el seu caràcter i com interactua amb el protagonista. Ara ens falta, doncs, veure el dia que es van conèixer. I el veurem, sí, però a l'últim episodi.

Un últim episodi que en realitat són el 23 i el 24 junts, emesos seguits, com és habitual, i que és una autèntica obra mestra. Sense deixar de banda l'humor, està carregat de moments emotius, comiats i alguna sorpresa argumental (hem vist un divorci i una paternitat inesperada). La principal, però, no ho és tant perquè ja ens ho insinuaven en un episodi i corrien teories per internet que li donaven força.

Hi ha un motiu pel qual en Ted, l'any 2030, està explicant als seus fills adolescents com va conèixer la seva mare (i sentim la frase que jo pensava que seria l'última de la sèrie: "and that, kids, is how I met your mother"). Un motiu pel qual és ell sol qui ho està fent, un motiu pel qual (i aquí recuperem el que semblava el punt feble de la sèrie i al final no ho era —o els guionistes se n'han sortit bé i ha passat per bo—) a la història de com va conèixer la seva mare es parla més de la Robin que no pas de la mare.

Arribats a aquest punt no crec que us queixeu d'spoilers, de manera que ho diré més clarament: tenim drama, senyors. I les vegades que hi ha hagut drama en aquesta sitcom s'ha introduït de manera magistral, sense que desafinés. Ens han fet estimar el nou personatge i després li han donat un final tràgic, però la sèrie acaba en un to positiu, un final agredolç que explica per què s'ha insistit tant en el tema Ted-Robin.

 
How I met your mother ha estat una comèdia de situació que molts hem comparat amb Friends, no sense part de raó, i crec que serà recordada durant molts anys. Va ser original en el plantejament: per una vegada la principal parella de personatges no es coneixia fins al final, i és cert que això ha permès als seus creadors, Carter Bays i Craig Thomas, estirar i arronsar com han volgut, i més d'una vegada marejar-nos innecessàriament, però també és cert que, a l'escena final, rodada el 2005, es demostra que hi havia un pla i que s'ha dut a terme fins al final, i que tot allò que ens feia ser escèptics o sentir-nos decebuts... era un error de percepció nostre.

El final d'aquesta magnífica —no perfecta, perquè poques coses són perfectes— sitcom és de 10 sobre 10, de fet millor que molts dels seus episodis, però el més important és que dóna totes les respostes que esperàvem, lliga els caps principals i és fidel, en la seva resolució, al caràcter dels seus protagonistes.

Tanmateix, per més lògic i ben lligat que estigui, no ha agradat a tothom, però és que això mai no s'aconsegueix. A mi, afortunadament, sí. Sigui com sigui la trobarem a faltar, How I met your mother. No crec que la nova How I met your dad, que entenc que repetirà la fórmula en bona mesura, sigui ni de bon tros com aquesta. L'empremta que ha deixat HIMYM serà difícil d'esborrar. Fins i tot diria que llegen...dària.