Sèries: Sharp Objects

Avui tornaré a parlar d'una sèrie que he vist motivat exclusivament per qui hi sortia, sense saber res del seu argument. Tant se val, de fet, per què ens acostem a un producte, sobretot si ens acaba satisfent com és el cas.

Una sèrie on sortís l'Amy Adams (a aquestes alçades ja no ens ha de sorprendre que cap estrella de la gran pantalla treballi a la televisió, perquè en els darrers 20 anys la qualitat i el prestigi del format han pujat moltíssim, i ja hi hem vist passar gent del nivell de la Meryl Streep) era una sèrie que havia de veure, atès que és una de les meves actrius preferides, i si l'acompanyava com a secundària la veterana Patricia Clarkson, encara més. 

Parlo de Sharp Objects, una minisèrie de 8 episodis basada en el llibre homònim de 2006 de Gillian Flynn que es va estrenar a HBO el 2018. Sí, la tenia pendent i he trigat força en veure-la, però ja ho he fet i és el moment de parlar-ne.

Dirigida per Jean-Marc Vallée, que també va ser el director de la primera temporada de Big Little Lies, explica la història d'una reportera, la Camille Preaker (Amy Adams), que envien a cobrir, al seu poble natal, Wind Gap (Missouri), l'assassinat d'una adolescent i la desaparició d'una altra aprofitant que coneix el terreny.

Allà es retroba amb la seva mare, l'Adora (Patricia Clarkson), la rica del poble, que viu en una mansió, només vol ser adorada -no pretenia fer un joc de paraules- i que tot giri al seu voltant, a més de tenir un comportament sobreprotector i vetllar per la bona imatge de la família per damunt de tot. Viu, doncs, per les aparences, en un poble conservador i aficionat a les xafarderies, típic del Midwest estatunidenc.

És un retrobament incòmode, perquè mai no han tingut bona relació, per culpa dels caràcters incompatibles i el fet que sembla que el pare de la Camille mai va formar part de la família, i ella se sent tan obligada a allotjar-se en aquella casa d'on va fugir tan aviat com va poder com la seva mare a acollir-la, ara que viu tranquil·lament amb la seva filla adolescent i el seu marit, l'Alan (Henry Czerny), que no és pare de la Camille, però sí de la germana que havia tingut i que va morir quan eren petites.

Però la reportera ha tornat al poble per fer la seva feina, cosa que és percebuda com una mostra de fredor perquè sembla que no l'afectin els esdeveniments, però a més, com que és una dona adulta, fa el que vol, a l'hora que vol i quan vol, tot això de passar-se el dia bevent, fent preguntes sobre els assassinats i voltant de nit enfurisma la seva mare, així com incrementa la llegenda que es va crear al seu voltant, quan va adquirir l'aura de noia misteriosa i perillosa abans de marxar del poble.

A mesura que avancen els episodis anem coneixent, mitjançant continus flashbacks i breus flaixos, coses del terrible passat de la protagonista, i és que el seu alcoholisme i les autolesions que li descobrim tenen motivacions i culpables. Es tracta, doncs, d'un personatge trencat, lluny de la perfecció que acostumem a atribuir als personatges que lideren els repartiments de les sèries. Ens compadirem d'ella, sí, però també la respectarem i li farem costat, amb la certesa que la gent no té ni punyetera idea de la vida dels altres i s'afanya, tot i així, a jutjar-los. 

L'aparent fredor o el distanciament de la Camille de la gent d'un poble on no hauria volgut tornar mai es relaxen amb la seva germanastra, l'Amma (Eliza Scanlen), amb qui abans havia tingut poca relació per la gran diferència d'edat que tenen, però en aquesta nova etapa la va coneixent millor i, tot i que és rebel, mentidera i provocadora, la protagonista pateix per ella perquè no sap allunyar-se de la seva mare com sí que va fer ella i, en realitat, té el perfil de víctima potencial de l'assassí que volta pel poble.

Pel que fa al cas, tot i que com a reportera la Camille s'ha de limitar a informar -cosa que representa un obstacle per al secretisme amb què necessiten treballar les autoritats-, és inevitable que tingui les seves teories i, amb la perspectiva que li han donat els anys d'allunyament del poble, no es deixa endur pels prejudicis que duen la resta del poble, policia inclosa, a fer acusacions fàcils. 

En això té un aliat en el detectiu Richard Willis (Chris Messina), que envien des de Kansas City a ajudar la policia local de Wind Gap, i no és gaire benvingut. Al poble els forasters no agraden, però precisament són ells els que poden mirar les coses amb uns ulls frescos, no contaminats.

És interessant també la relació que desenvolupen la Camille i ell, plena de matisos i no pas tan previsible com es podria esperar, i és que ella és una persona amb tants problemes, o almenys amb uns problemes tan greus, que no és gens fàcil relacionar-s'hi gaire íntimament. Però bé, no vull revelar més coses en aquest sentit.

Sharp Objects és un excel·lent thriller psicològic, amb unes interpretacions d'altíssim nivell adequadament reconegudes per premis i nominacions, un misteri que es va descabdellant però que té com a protagonista no una detectiu, sinó una reportera, el tràgic i interessantíssim rerefons de la qual es va explicant constantment i alhora sense entorpir el desenvolupament de la història. 

El tram final és d'allò més tens, i el camí per arribar-hi està farcit de moments de calma i d'altres de molt angoixants, afegint a tot plegat una violència força gràfica i un estil narratiu que contribueix a fer l'atmosfera pesada, amb grans resultats. Si us agraden les històries de suspens, doneu-li una oportunitat.